La negociació és una de les característiques que defineix, substancialment, el nostre context democràtic i de la relació política, de la mateixa manera com la dialèctica i el conflicte també en són definitoris.
Una certa manca de temps i també el cansament, em van fer impossible de comentar el programa “La nit/al dia” que presenta Mònica Tarribas, que va comptar amb els alcaldes in pèctore de les ciutats de Girona, Tarragona i Lleida, tots tres socialistes.
Entre ells, doncs, òbviament l’alcalde socialista de la ciutat de Lleida, que va revalidar el seu nou mandat amb una majoria aclaparadora. La visió amb claredat de la xarxa nodal que constitueix una àrea d’influència i per tant de gestió, estableix des de la perspectiva d’Àngel Ros, un context territorial en que tota aposta de cohesió insereix positivament en la transformació social i política del nostre entorn.
Les tres ciutats, són ben diferents, tant des d’un punt de vista geogràfic, com de la morfologia urbana i la seva relació amb el seu entorn. Ros, però definia quines són les característiques que han de definir una nova etapa de govern, sobre qüestions com ara la circulació i la mobilitat que respon ineludiblement a aquest intercanvi de serveis que la ciutat i el seu entorn es presten, no ja respecte als seus 130.000 ciutadans, si més no també a una demografia urbana de prop de 350.000 persones que intercanvien béns de consum o el propi capital humà amb la ciutat de Lleida i per tant s’estableix un nivell d’intercanvi molt superior al 15-16% que estableixen els teòrics de la geografia urbana per delitimitar un teixit de relacions pre-existents a la presa de consciència política.
La dificultat per abordar la difícil situació plantejada per l’expresident, de qui Àngel Ros n’és amic, la va resoldre definint el paper que Maragall ha jugat en la història de la capital catalana, per una banda, i del propi país per l’altre, de igual manera com també transcendeix el primer president de la Generalitat recuperada, si excloem Terradelles. De tota manera, cap dels tres van dubtar del lideratge de l’actual President de la Generalitat i 1r Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, José Montilla.
La premsa va transmetent els timings en l’elaboració del cartipàs municipal que s’estableix en sis grans àrees que seran controlades per un Tinent d’alcalde de les que penjaran la resta del Regidors. Van agafant els mitjans imputs d’aquí i d’allà per poder elaborar un procés que sigui mitjanament transmissible, una organització la de l’ajuntament sorgit de les eleccions del 27-M, en les que el grup socialista haurà de configurar com en una lid empresarial en un context de mercat la seva gestió, de manera que el contacte no ja amb els clients, els ciutadans i ciutadanes, que també, el contacte amb els que són qui detenten realment la titularitat d’aquests mitjans públics, vist com veieu, en una altra perspectiva.
La negociació de la Diputació de Lleida continua en mans dels dirigents del partit, segurament un pacte seria lo més lògic i més prudent, i per tant caldrà veure que succeeix en aquest àmbit per a poder reaccionar en la resta de Catalunya. En tot cas discrepar de les paraules d’algú que diu que si només hi hagués dos partits això no passaria. Segurament i manta vegades el llegir ens fa perdre l’escriure, perquè la bellesa de la democràcia es dona a Europa, precisament, on l’espectre polític és divers, fruit de la tolerància social que ens envolta i la que no voldria pas que es trenqués.
Una certa manca de temps i també el cansament, em van fer impossible de comentar el programa “La nit/al dia” que presenta Mònica Tarribas, que va comptar amb els alcaldes in pèctore de les ciutats de Girona, Tarragona i Lleida, tots tres socialistes.
Entre ells, doncs, òbviament l’alcalde socialista de la ciutat de Lleida, que va revalidar el seu nou mandat amb una majoria aclaparadora. La visió amb claredat de la xarxa nodal que constitueix una àrea d’influència i per tant de gestió, estableix des de la perspectiva d’Àngel Ros, un context territorial en que tota aposta de cohesió insereix positivament en la transformació social i política del nostre entorn.
Les tres ciutats, són ben diferents, tant des d’un punt de vista geogràfic, com de la morfologia urbana i la seva relació amb el seu entorn. Ros, però definia quines són les característiques que han de definir una nova etapa de govern, sobre qüestions com ara la circulació i la mobilitat que respon ineludiblement a aquest intercanvi de serveis que la ciutat i el seu entorn es presten, no ja respecte als seus 130.000 ciutadans, si més no també a una demografia urbana de prop de 350.000 persones que intercanvien béns de consum o el propi capital humà amb la ciutat de Lleida i per tant s’estableix un nivell d’intercanvi molt superior al 15-16% que estableixen els teòrics de la geografia urbana per delitimitar un teixit de relacions pre-existents a la presa de consciència política.
La dificultat per abordar la difícil situació plantejada per l’expresident, de qui Àngel Ros n’és amic, la va resoldre definint el paper que Maragall ha jugat en la història de la capital catalana, per una banda, i del propi país per l’altre, de igual manera com també transcendeix el primer president de la Generalitat recuperada, si excloem Terradelles. De tota manera, cap dels tres van dubtar del lideratge de l’actual President de la Generalitat i 1r Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, José Montilla.
La premsa va transmetent els timings en l’elaboració del cartipàs municipal que s’estableix en sis grans àrees que seran controlades per un Tinent d’alcalde de les que penjaran la resta del Regidors. Van agafant els mitjans imputs d’aquí i d’allà per poder elaborar un procés que sigui mitjanament transmissible, una organització la de l’ajuntament sorgit de les eleccions del 27-M, en les que el grup socialista haurà de configurar com en una lid empresarial en un context de mercat la seva gestió, de manera que el contacte no ja amb els clients, els ciutadans i ciutadanes, que també, el contacte amb els que són qui detenten realment la titularitat d’aquests mitjans públics, vist com veieu, en una altra perspectiva.
La negociació de la Diputació de Lleida continua en mans dels dirigents del partit, segurament un pacte seria lo més lògic i més prudent, i per tant caldrà veure que succeeix en aquest àmbit per a poder reaccionar en la resta de Catalunya. En tot cas discrepar de les paraules d’algú que diu que si només hi hagués dos partits això no passaria. Segurament i manta vegades el llegir ens fa perdre l’escriure, perquè la bellesa de la democràcia es dona a Europa, precisament, on l’espectre polític és divers, fruit de la tolerància social que ens envolta i la que no voldria pas que es trenqués.
