Imagino aquells dies del segle XIX quan els meus avantpassats salpaven del port de Cadaqués cap als ports de la mediterrània, recórrer aquella mar. Imagino al “Baltasar” creuant les milles que separen la seva estança plàcida dels ports de Gènova, de Civita vecchia, del Pireu, com els antics en l’ intercanvi, transportant queviures i alhora transportant cultura de la mà de l’oli, del sucre, del vi..., imagino un temps en el que els dies es mesuraven d’una altra manera, on les hores les regulaven el sol i la lluna i la brisa del mar ens dibuixava els somriures.... Imagino al capità Trifó, al moll mentre encenia la seva pipa en l’ humiditat matinada, els crits del contramestre i el soroll dels cabrestants colpejant l’aigua, com volent deixar d’amarar el vaixell que es gronxa com dormit. La vida era més dura, i el valor de les coses feia sentir el valor d’uns bons esperits de vi o d’aquells suquets que esdevenien menjars satisfaents del que els homes de mar gaudien com ningú, perquè com ningú sabien com n’era de dura aquella vida. Diu una llegenda familiar que caure en les aigües de la mediterrània era trobar-te amb dofins i catxalots que aleshores poblaven aquelles aigües nostres, com ens descrivia Homer, quan les seves aigües eren netes, era gaudir, tot d’una, d’un viatge a les mitologies passades i saber-te posseïdor de la clau dels temps i dels déus.....
