Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alegria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alegria. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de desembre del 2013

Abans que el dia no es clogui...




Abans que el dia no es clogui, ens convé llegar i reflexionar , deixar que l’ànima apaivagui les ànsies, que la calma inundi els nostres sentits, i no és altra cosa que reomplir el cor del bé que ens fa indemnes, bé que acabem repartint al dia següent, potser perquè és important prendre consciència com n’és de transcendent la afabilitat, doncs en el seu conreu, rau també l’efecte que aquesta causa, però això no podria ser si primer no hem estat capaços de conrear l’alegria, l’afectivitat, la assertivitat, la comprensió, la empatia i els efectes benèfics que això representa en el nostre quefer diari i el que és més important, saber ser agraïts pels dons i els bens que rebem, fruit d’aquesta praxi,  perquè, en definitiva tot és causal, però res és casual.

L’agraïment és un signe d’humilitat, de sentida i profunda humilitat, a través del que es demostra la saviesa que se’ns demana, per la felicitat de créixer, doncs més enllà de les rutines, som capaços de temperar l’esperit i albirar la càlida sintonia de l’esforç  recompensat a través de la universal connexió que hem estat capaços d’establir, car la cerca constant i permanent que ens auto imposen resulta vana, fins que hom descobreix com la estima cap al dia que ens donat de viure i totes les seves circumstàncies és l’obsequi  més preuat del que hom pot gaudir.

© Albert Balada

13-12-2013       

dimarts, 5 de novembre del 2013

Quan deixem que el sentit...


La fotografia és original de Neus Bonamusa

Quan deixem que el sentit del nostre propòsit en la vida alleugereixi el seu pes, sobre les nostres circumstàncies, descobrirem que les nostres passes es fan més fermes i el propi sens, obra una nova dimensió, si, a més, som capaços de menystenir temptacions i egoismes, però només és possible si el nostre plantejament de vida ho és des de l’alegria, des de la felicitat de viure, esborrant les barreres invisibles que ens creem, les pors que genera la mateix por en la seva por, només aleshores ens descobrirem distints i capaços de créixer, artificis de l’èxit i la fortuna, entesos com a experiència de l’esperit.

Però quin deu de ser l’enginy que ens facilita l’accés a l’alegria i la felicitat, en un món en el que, manta vegades, les circumstàncies més aviat ens porten a la tristesa i la depressió? Doncs ben senzill, la tendència a pensar en clau positiva, sempre, en saber trobar en tot un aprenentatge, fins i tot en allò que ens pot semblar negatiu, doncs en aquest viatge diari és on apareix la nostra ànima veritable, acompanyada pel somriure interior que desperta el somriure en el rostre, és quan podrem arribar a apreciar la vida mateixa en el seu veritable valor.

© Albert Balada

05-11-2013     

diumenge, 5 d’agost del 2012

Una cita: Isabel Vargas Lizano (Chavela Vargas)


“Tots en la vida compartim el que tenim, l’amor, el diner, l’alegria, tot es comparteix en la vida, menys una sola cosa, que s’anomena la soledat”[1]


[1] Vargas, Chavela*, en la introducció del seu tema musical: Soledat
*Isabel Vargas Lizano (San Joaquín de Flores, Costa Rica, 17 d'abril de 1919 - Cuernavaca, Mèxic, 5 d'agostde 2012) va ser una cantant mexicana nascuda a Costa Rica. A Mèxic, país del què va obtenir la nacionalitat, va residir per més de set dècades, on va ser coneguda artísticament com Chavela Vargas.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Una cita: Lluís Racionero

 “La meditació serveix per a mantenir a ratlla la rancúnia. Allò important és conserva l’alegria i fer feliços a tots aquells que trobes en el teu camí”[1]


[1] Racionero, Luís. Entrevista El País “entrevista con...” 13-04-2012

dimarts, 12 de febrer del 2008

Descobrir....


A la foto una obra de Chema Madoz que s'exposa a des del 17/01/2008 fins al 30/03/2008 al Centre cultural metropolità Tecla Sala AV Josep Tarradellas i Joan 44 (L'Hospitalet de Llobregat). Produïda pel Ministerio de Cultura amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia de l’any 2000, aquesta retrospectiva inclou una amplia selecció de setanta-cinc obres que abracen el període comprès entre l’any 2000 i el 2005.


Descobrir pas a pas com el temps posa les coses al seu lloc, desdibuixa les fal·làcies i descobreix la mentida i l’engany; descobrir com la foscor pot donar pas a la llum si som capaços de ser garants de la veritat en un món sotmès a l’estigma de l’orgull i la perseverança en les ambicions personals i l’enveja i l’odi com a valors de les relacions socials. Descobrir poc a poc, pam a pam, com tot plegat no paga la pena si no és a partir dels ritmes vitals que marquen la nostra existència, descobrint-ne els misteris de les petites coses, de les coses belles que embolcallen els nostres somnis i les nostres passions sanes contra l’ insalubritat de les vides mesquines que cerquen l’èxit a corre-cuita.

Veure el sol com il·lumina els camps de blats permanents en el que les roselles assenyalen la tomba del poeta etern, o la pluja inexistent ens permet de somniar també en un futur sense ensurts i ple d’alegria i felicitat, permet descobrir també les ambicions forassenyades que ens dibuixen escenaris erms com les vides dels que les malbaraten sense trobar els valors que les fan eternes i magnífiques als ulls de la mare terra.

Com podries olorar sinó aquella tulipa que ensenyora aquell espai, nua i sola amarada de grogor en el càlid ambient de la llar? Com sinó podries estimar aquell núvol que dibuixa figures imaginàries com els somnis en l’atmosfera terràqüia? Com podries sinó esgotar aquella estima que guardes en capces i compartiment del teu cor, a l’empara de l’ intempèrie? Com sinó els ulls dels infants podrien ser els teus en veure les ninetes juganeres d'aquelles gates que t'acompanyen en els silencis de complicitat del teu univers?

Potser el fabulós destí d’Amelie, aquella música quasi surreal, com la pel·lícula mateixa, ens podria descriure en la percepció de Yan Tiersen un món irreal, potser alhora més real que la vida mateixa, sorgida de les sensacions i percepcions de qui veu en la seva pròpia i senzilla història una autèntica epopeia, mentre el món fa un giravolt i esdevenen perennes totes les fulles dels arbres caducs, els peixos de l'aigua surten de passeig i les magnòlies ballen al compàs que les llambordes marquen, en un dia d’estudi, d’un més qualsevol en el dia en que l’any comença a fer la llum allargar el dia.

diumenge, 30 de desembre del 2007

Una manera de fer balanç


Podríem fer com que no veiem, com que no sentim, com si no anés amb nosaltres, que lluny queda Madrid o Nairobi posats a dir, amagats en la nostra vida interior si és que és vida no fer valor dels valors i principi dels principis i aventura del silenci a la resposta insospitada quan no hi ha d’haver resposta si no hi ha d’haver resposta, però de vegades el cel no pertany només a uns, a uns escollits que es reclamen hereus, hi ha sota el paraigua de la prudència l’escrutini d’aquell sorteig que ens assigna a uns i altres en uns llocs sense poder triar, sense companys adequats de viatge o en entorns inhòspits sense possibilitats de progrés, de prosperitat.

Tanmateix són tots plegats móns que ens envolten, no són pas llunyans, no és difícil, de vegades veure Somàlia ben a prop, però girem segurament la vista quan veiem que hi ha qui rebusca en els contenidors i salta d’alegria quan ha trobat un premi, com un regal, algun producte caducat o una jaqueta que pot servir. Mentre el món gira al nostre voltant, fent-nos creure en les bondats que ens envolten, si serveixen al consum i al comerç, malbaratant les nostres vides en allò que ens diuen que cal fer, lo políticament correcte si senyor, si no et fas preguntes, si no et qüestiones res, sinó repenses els clàssics, sinó...Sinó fos què?, em pregunto, en el meu silenci permanent amanit de dubtes.

Transites de vegades per les lletres, com un vòmit que vol desfer-se entre la blancor de la pàgina neta, per composar sintagmes que relacionats puguin conformar pensaments de vegades gens innocus, amb la voluntat de qui creu en les essències dels ser humans com a principi on l’univers es manlleva a ell mateix per donar-nos una mica de l’essència, del nèctar dels déus per existir.

Potser sí que val la pena sortir i cercar en aquesta boira persistent com la llum desborda aquesta fosca que ens inunda a la modernitat maldestra generant aprofitats que eleven càntics i lloances profans o no profans, interessats i lluny dels problemes, dels nostres problemes, dels de tots, dels de totes; perquè no tot s’hi val, no tot és instrument i només cal mirar als ulls per saber-ho, per saber que la veritat brolla tard o d’hora, malgrat les batalles i les guerres, malgrat els sens sentits que som com un regal tràgic que va alimentant el nostre dia a dia.

I la nit, sempre la nit estén el seu mantell de negror que eclipsa o amaga fins un altre dia les cuites o les dèries, perquè tu viatger saps on rau la veritat del món, saps on rau el saber?.