Sóc de gustos senzills jo, amant, però, de les subtileses amb les que la vida ens regala, no defugint la sensibilitat, si aquesta és a l’abast, no calen grans tresors per a fer valor, de vegades un retrat, de vegades la flaire del menjar ben fet, de vegades la carícia del vent, fins i tot el repòs obligat representa una causalitat més del camí que et porta a la reflexió o al somni llarg de mitja tarda, construint plànols mentals que t’enllacen amb el pensament del món oníric, no físic... Quan aconsegueixes que el teu dia resti en silenci, aleshores el món es reconstrueix a ell mateix, albires aquella calma necessària en esperit i cos que t’acompanya com un altre jo, amb qui pots entrar en diàleg quan el descobreixes, quan et descobreixes, lliure de pre judicis, lliure de greuges, desbastades les costures que també fan mal, com si sentissis el temps, l’oratge canviant, la lluna que esdevé nova i s’amaga als nostres ulls, fent-nos veure, com de tant en tant cal que així sigui, silenci, foscor, per poder reprendré el camí de la descoberta permanent, sense ancoratges, sense llasts, sense maletes, només amb allò que hem de menester, difícil de creure, gairebé res, tampoc els metalls profans que a tantes penes duen ... Aprendre a viure sense la por d’un món que de vegades es fa incomprensible, estúpidament incomprensible, però alhora tant, però tant humà, res de nou sota el cel, es diu, i és cert; cal doncs saber-se’n allunyat, perquè és la única manera de poder entendre el sense sentit, i de poder donar valor a les coses més versemblants, gens inútils, fins i tot imprescindibles, un color, una nota, un so, un gust, un somriure... amb opinions i parers diversos ens descobrirem tant propers i tant allunyats alhora, mentre el temps transcorre de manera inexorable per tots, però no tots l’haurem sabut fer nostre ...
© Albert Balada
04-05-2014
.jpg)
