Camina...

Camina pels senders de la vida amb el convenciment que el teu camí, llarg o curt, necessita de la reflexió permanent i en aquesta cerca que ens acompanya, també del repòs de la ment per a bastir les experiències viscudes de la introspecció imprescindible per a calibrar les brúixoles personals, sempre en el sentit de la Llum com del bé ...

© Albert Balada

13-02-2014

Caminaràs en llibertat, caminaràs...

La llibertat en l'obelisc homenatge a Rius i Taulet, Barcelona. Fotografia original d'Albert Balada

Obre bé els ulls, deixa’t tocar per tot allò que crida al teu voltant. Hi ha mirades que retraten la veritat; el teu camí està per fer, fes que el teu cor no resti empresonat, els teus peus faran els altres caminar. Tu, germà, que no duus sandàlies ni bastó, tu que a poc a poc desfàs els nusos de la por, caminaràs en llibertat, caminaràs. No et quedis mai en el llindar, creua la porta a la proximitat, seràs pare i germà, un cor proper des del teu cor itinerant. Que el somni teu no resti ignorat, seràs mare i germana itinerant, tu germana que no duus sandàlies ni bastó, tu que a poc a poc desfàs els nusos de la por, caminaràs en llibertat, caminaràs... (anònim)   

No t'aferris...

“No t’aferris al passat ni als records tristos; no reobris la ferida que ja va cicatritzar; no revisquis dolors ni patiments d’antic; el que ha passat, passat està! D’ara endavant, centra les teves energies en construir una vida nova, orientada a allò més alt i camina de front, sense mirar enrere; fes com el sol, que cada dia neix, sense pensar en la nit que ja és passada...”[1]

---

[1]”Minuto de Saviesa” compilat por C. Torres Pastorino. Ed. Sabedoria, Rio de Janeiro, Brasil 1960 (Traducció: Cecilia Prezioso), pag. 302

Una cita: Barack H. Obama

"No podem caminar sols”, va dir el predicador[1]. “I mentre caminem, hem de jurar que sempre caminarem endavant. No podem tornar enrere.”[2]

---

[1] King, Martin Luther. Discurs davant del Lincoln Memorial a Washington. 28-08-1963

[2] Obama, Barack H. Discurs a Denver 28-08-08. Convenció Demòcrata Nacional. Pag. 9

Olor de camp

Sentia el sospir de la ciutat en el lent caminar gaudint de la fresca primaveral, quasi afrancesada, on el verd dels arbres i la gespa s’omplia d’aquella aigua recent caiguda que els enverdia de goig. Un lleuger airet feia bellugadisses les branques com forçant una saludada en cadena a mesura que passeges al seu cantó, sentint aquella distinta olor de camp que transpira lentament, fins que en sents l’essència. El sol enlluernava encara una mica, forçant-te a tancar els ulls i oblidar la visió total, per recrear-te en els detalls que pots percebre per entre les celles clausurades a l’entorn de les retines que veuen del goig del lloc que encara respira.

Deixem-nos mullar!

Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.

Joia

Moral que ens porta a caminar en la foscor a la recerca dels somnis fins a trobar-los i exprimir les nostres vides en aconseguir –ho, ens fa ser conscients del temps i el temps es perd mentre cerquem el que podem tenir a la vora sense saber-ho, perquè alcem amb excés la mirada, potser, per trobar el que no veiem als nostres peus.

Diuen que “els avars no van certament al cel dels déus, i els necis no lloen la liberalitat; però els sers nobles troben joia en la generositat i això els dóna joia en els móns mes alts” [1]


[1] Dhamma n. 177