La vida no deixa de sorprendre’t, en aquest guió que, per molt que ens hi entestem, res no canvia del que està escrit.
El fatalisme arrelat en els imaginaris dels pobles antecessors, resulta transcendent en la consciència del desenvolupament vital, una consciència amarada d’experiències que acomboien els sentiments i els valors que se’n determinen, fins a conformar un “totum” que ens acaba definint com a persones.
Els valors segurament també es conformen, però la realitat ens descobreix com manta vegades hi ha com una mena de realitat genètica que te’ls va descrivint al llarg de la vida, el que fa que, de vegades, entri en contradicció amb els entorns que voluntàriament t’has creat, només és en aquell moment de la vida, en el que decideixes aturar el carruatge, o quan la mateixa vida te l’atura d’una manera tosca, suposadament inexplicable, com te n’adones que aquesta sembra al llarg de la teva existència de totes les llavors i la recol·lecta que se’n fa, no fan sinó definir una mena d’estudi, si ets capaç d’entrar en valoracions que et fa recórrer en la descoberta de la teva pròpia veritat, a la realitat absoluta i relativa a l’hora, en la que observar-hi les evidències d’errors i encerts, quin valor cotitza per igual en la configuració d’aquella realitat holística que és la vida humana i en particular la teva.
El “guió” ressegueix dies, setmanes i anys i et duu inexorablement a la conformació de l’esser, del teu esser essencial i etern, aquell Déu que som en la realitat que Sant Joan ens descriu en El Llibre, una realitat que conforma aquella superestructura que ens descriu Nietzche, alliberada de les cadenes que obscenament ens abracen de vegades com un embolcall; el “guió”, doncs entronca amb aquella divinització que, en la semblança, relativitza la compostura humana per cercar en la paraula la reflexió, i en la reflexió l’existència mateixa.
