divendres, 29 de maig del 2009

Una cita: Joan Subirats


“Els polítics haurien de preguntar-se que passa, perquè aquesta immensa massa de joves que viuen emocionalment aquelles grans celebracions esportives, transiten amb indiferència moment polític rere moment polític. Si la política deixa de suscitar emocions, si no aconsegueix que comparteixin el seu relat la gent a la que pretén d’implicar, potser el que falla són les narracions, els narradors o la missa que celebrem.”[1]


[1] Subirats, Joan*. Narrativa d’un partit. El País. 29-05-09

 * Catedràtic de Ciència Política

dimecres, 27 de maig del 2009

Una cita: Honoré de Balzac


“Una de les més detestables costums dels esperits lil·liputencs és de suposar en els demés les seves pròpies roïndats”[1]



] [1] De Balzac, Honoré. “Papá Goriot”. Traducció de Maritza Cino Alvear. Ed. Libresa. Buenos Aires. 1990. pag. 70

 

La culpa la té l'euro, o....


Diu la saviesa popular, aquella que no ha passat per les àgores universitàries però que conté una dosi de pragmatisme, d’observació i d’objectivitat inigualables, que la culpa la té l’euro. Es refereix aquesta dita a la conversió monetària de l’Estat espanyol de la seva antiga moneda a la cistella de l’Euro amb un canvi de 166,386 pessetes per cada Euro. I no li manca raó, tot i que en la història econòmica d’aquest país hi ha una inflexió anterior respecte de la nostra dimensió econòmica, la anomenada reconversió industrial com a pas previ a l’ ingrés a les Comunitats Econòmiques Europees, una reconversió de la que els historiadors en parlaran en el seu moment, amb la distància precisa, per mor de la supressió de la suposada autarquia econòmica en la que vivia el règim, autarquia que alguns creiem menys present del que determinats lectors de la dictadura ens presenten, però que no va fer més que redimensionar sectors industrials fins a anul·lar-los en la seva competència amb altres indústries europees de les mateixes característiques o posar en mans estrangeres part d’aquest teixit que a Catalunya representa ja un 60%, un 50% a la resta d’Espanya.

 

Retornant a la dita, però, és cert que no hi va haver un control fefaent de l’augment de preus, arrodoniment en deien i certament com han demostrat alguns estudis científics, l’ esbiaix de preus respecte de l’ increment dels salaris a cost real representa un esbiaix tant agosarat que de no haver estat pel fàcil accés al crèdit, el nivell de conflicte social hauria estat molt superior, la seva no existència, la del conflicte, no es deu per tant a les polítiques actives com alguns s’apunten ingènuament principalment des de l’esquerra. Altres vegades he citat dos exemples paradigmàtics que posen de relleu una crisi anunciada a banda de les variables internacionals, com un cafè o un diari  passa de valer en pessetes: 90 pessetes, a valer 24 hores més tard un euro, és a dir 166,386 pessetes i això va succeir amb tota una gama de productes d’us quotidià, de manera que la crisi estava servida en un o altra moment i tractant-se d’una crisi monetària hauria d’afectar, com no, a les classes menys afavorides. Resulta evident, fins i tot per a qualsevol illetrat en matèria econòmica que aquell increment de preus sense control de l’ordre del 60%, que beneficiava a les arques de l’Estat en matèria recaptatòria, sobre un silenci clamorós de l’especulació mercantil i comercial jugant a l’obtenció d’uns beneficis en clau d’usura, amb total impunitat, afegit després a una inconsistent base industrial pròpia, o millor dit sustentada en indústries volàtils com la de la construcció o el turisme, haurien de portar, tard o d’hora, de nou a la situació econòmica que ens deixa la crisi que va obrir la dècada dels 70, això si, ara ja amb esperit europeu, però realment la culpa la té l’euro?.  

Roma

Imatge davant del Parlament italià a Roma, Juny de 2008

Roma, fa un any, potser menys, quan vaig decidir d’anar-hi, com un paisatge a descobrir; decidir en hores escasses fugir de la  realitat quotidiana i amarar-te en el misteri d’una ciutat veritablement eterna. Poc que podia suposar el que passaria just un mes desprès el juliol de 2008, segurament la cara de sorpresa quan vaig anunciar aquelles vacances curtes, vaja un cap de setmana llarg, m’hauria pogut donar una pista, però la meva ingenuïtat no esta feta per conviure amb la malevolència com tampoc amb les vanitats.  Els passejos, el descobrir racons que tanta gent havia  descobert abans que un mateix, el perdre’s per aquells carrerons com sorgits de les pel·lícules en blanc i negre o menjar en un restaurant obrer del trastevere, segurament haurien d’haver esborrat de la mà de la canícula, aquella que sembla permanent a la Roma de mig any, aquella innocència plàcida de qui confia, però ni així, segurament calia, com una pertinença del destí, descobrir aquella història real, una maquinació permanent, que potser neix en el moment que el meu mentor, vint i dos anys enrere em pregunta si n’estic veritablement convençut de militar... i és clar que calia, pensava, potser el que no podria preveure serien els companys de viatge, els mals companys diria jo... potser ell, el mentor, si que ho coneixia. Hores d’ara els bons records del 2008 són aquella estança a Roma, poder tancar els ulls en el panteó, gaudir del recorregut de la llum del sol o trobar-te en un cafè de les rodalies a Antonio Negri o fruir del darrer llibre de Giovanni Sartori, això a més de poder anar agafat de la mà de la teva dona, passejant en calma per la Via venetto a glops d’aigua fresca i de gelat, com descobrir esglésies fantàstiques en el cor mateix de Roma; la resta, queda per la consciència d’aquells mals companys de viatge, del viatge militant vull dir, que hores d’ara he deixat de banda, només amb l’amargor de cor de que mentre tant van fent la seva. Em queda però el suposar que més d’hora que tard, parafrasejant a l’ expresident xilè Salvador Allende, tornarà l’home lliure a passejar per les amples alberedes... Ara però el record permanent de Roma apaivaga tota rancúnia i m’encara a nous destins vitals, lluny d’aquelles servils misèries. 

dilluns, 25 de maig del 2009

936.000.000


936.000.000, aquesta xifra no representa cap xifra econòmica, o si; 936.000.000, aquesta xifra no representa cap xifra política, o sí; 936.000.000, aquesta xifra representa una realitat demogràfica, son els milions de persones que viuen una realitat casual i causal: la d’haver nascut en el continent Africà, i, coincidències de la vida, els ha tocat de néixer en països en desenvolupament, on els recursos naturals son malbaratats i on pocs privilegiats assoleixen de viure per sobre del nivell de la pobresa que és el nivell que caracteritza a la gran majoria dels africans.

El darrer informe del Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD) assenyala que dels darrers 50 països amb l’índex de desenvolupament més baix, 40 són africans. 315 milions viuen en la pobresa més extrema malgrat les enormes riqueses del continent. 460 milions tenen dificultat per a alimentar-se i 50 milions passen fam crònica. 300 milions, en la seva majoria habitants de zones rural, no tenen accés a aigua potable i 313 milions no tenen serveis bàsics de sanejament. Més de 200.000 nens son utilitzats com a soldats, esclaus domèstics o dedicats a la prostitució; Més de 78 milions de nen estan sense escolaritzar, la gran majoria nenes; 28,5 milions estan infectats per l’ VIH, i d’ells el 60% són dones; en només dos conflictes: Sudán-Darfur y República Democràtica del Congo s’han produït d’una o altra manera 7 milions de víctimes*

Avui, 25 de maig es commemora la creació l’any 1963, fa doncs 46 anys, a Addis Abebba (Etiòpia) de l’Organització per a la Unitat Africana que substituí a l’anterior Unió Africana. De fet pretenia de ser un motor de desenvolupament a través d’institucions regionals en la necessitat de consolidació de la pau duradora, el respecte als drets humans, la bona administració dels assumptes públics i del desenvolupament sostenible. Tot i així l’explosió de vida, bellesa i riquesa natural conviu hores d'ara amb el patiment que provoca la pobresa, la sida, la inseguretat alimentària, la malària, el còlera, el subdesenvolupament, els conflictes armats... mentre, el primer món mira cap un altre cantó pensant en com resoldre una crisi conjuntural, quan els africans viuen permanentment en crisi per a sobreviure.  936.000.000.....

 

  

 

* Font d’aquestes dades CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja) i Mans Unides

 

 

 

 

 

diumenge, 24 de maig del 2009

Només un somni....

Fotografia original de Tania Gramatikova

Només un Somni


.... Escolto en la nit, de matinada, aquell respirar lent i compassat, darrera meu, com guiant els meus de sospirs... no us ha passat mai a vosaltres? Tanco els ulls i escolto la cadència, sense renunciar a abraçar el silenci, i en el silenci, trencat, aquell respir que no és el meu, que s’esmunyi com un fumet, com un bri de pols en la nit, entre els somnis que condemnen la solitud, després la són em pren i m’amanyaga en la quietud de les estances, demà, que ja és avui, la rosada efímera ens deixarà escrit que va ser, això, només un somni .....   


© Albert Balada

24-05-09

dissabte, 23 de maig del 2009

Llei Fonamental de Bonn

El president del Consell Parlamentari, Konrad Adenauer en el moment de la signatura de la Llei Fonamental de Bonn. 

El 23 de maig de 1949, el Bundestag alemany, ratificava una obra mestra del constitucionalisme contemporani, un preàmbul curt, molt curt obria aquest text relativament llarg, 141 articles, però en essència text breu en proporció als texts constitucionals que la segona meitat del segle XX ens oferiria després.

El text preambular de la Llei fonamental de Bonn cita així:

 “Conscient de la seva responsabilitat davant Déu i davant els homes, animat de la voluntat de servir a la pau del món, com a membre en igualtat de drets d’una Europa unida, el poble alemany, en virtut del seu poder constituent, s’ha atorgat la present Llei Fonamental. Els alemanys, en els Länder (Estats) de Baden-Wurtem berg, Baixa Saxonia, Baviera, Berlín, Brandeburg, Bremen, Hamburg, Hesse, Mecklemburg-Pomerania Occidental, Renania del Nort-Westfalia, Renania-Palatinat, Saxonia, saxonia-anhalt, Sarre, Scheleswing-Holstein i Turingia, han consumat, en lliure autodeterminació, la unitat i la llibertat d’Alemanya. La present Llei Fonamental regeix, doncs, per a tot el poble alemany.”

Si un text constitucional podria ser exemple fefaent de model federalista hauria de ser aquest, amb clara visió de futur partint d’un context que obre un llarg periple de la historia mundial amarat en la guerra freda, entenent però com a mínim dos factors futuribles però allunyats de tota viabilitat immediata: la unitat europea i la unitat alemanya, a més d’una variable dependent: l’autodeterminació dels Estats citats en el preàmbul.

 

Enllaç amb la Llei Fonamental de la República Federal d'Alemanya de 23 de maig de 1949 (Butlletí Oficial Federal 1, pàg. 1) (BGBl III 100-1) esmenada per la llei de 26 de novembre de 2001 (Butlletí Oficial Federal 1, pàgina 3219)

diumenge, 17 de maig del 2009

Mario Benedetti, in memoriam!


Botella al mar


“Poso aquests sis versos en la meva botella al mar

Amb el secret designi que algun dia

Arribi a una platja quasi deserta

I un nen la trobi i la destapi

I en lloc de versos en tregui pedretes

I socors i alertes i cargols”[1]


Mario Benedetti ha mort a Montevideo (Uruguay) als 88 anys d'edat el dia 17 de maig de 2009.

[1] Benedetti, Mario. Acordes cotidianos. Vergara & Ribas editoras. 2000. Argentina. pag. 11

divendres, 15 de maig del 2009

Pregunteu-li a Solon


La ciclicitat de la història potser no sigui una paradoxa científica, però rellegint els nostres referents de civilització podem trobar la gran crisi econòmica que va viure la polis atenenca a principis del segle sisè abans de crist. De fet abans que les relacions econòmiques esdevinguessin monetàries, ja hi havia tota una relació creditícia donada a partir de l’explotació irracional de la terra àtica en el marc d’un creixement demogràfic desmesurat; aquestes circumstàncies creaven un fenomen que afavoria la necessitat d’endeutament per part dels propietaris de les terres per a poder garantir la viabilitat de collites futures, però l’endeutament va arribar a ser un  procés tant greu que fins i tot hi havia garanties personals, no com ara que es respon patrimonialment, eren situacions d’autèntic esclavatge entre homes lliures, el que afavoria, evidentment l’emigració per evitar aquesta situació final.   En aquest context es quan Solon, un dels set savis de Grècia,  accedeix al arcontat i a banda de les reformes constitucionals, planteja que les disposicions draconianes que s’exercien sobre els ciutadans atenencs havien de desaparèixer per a poder recuperar la dignitat, la propietat i alhora avançar cap a una nova societat, moment en el que s’estableix, tanmateix un nou dimensionament social en funció de les característiques censitàries que establien els nivells de ciutadania, però també els nivells d’intercanvi a partir d’una nova concepció ara ja monetària. Resulta doncs evident que Solon, al que trobem descrit per Plutarc, Plató i Aristòtil (1), va ser capaç de tenir la visió de ruptura amb el sistema preexistent alhora que la seva visió de futur i de cohesió social, en front de revoltes possibles va fer establir tot un seguit de reformes pactistes que definissin  aquell nou sistema de relacions  socials i econòmiques


(1) Plató.  Diálogos. Obra completa. Volumen VI: Filebo. Timeo. Critias. Editorial Gredos. Madrid. 2002. 

 Plutarc. Vidas paralelas. Obra completa. Volumen II: Solón & Publícola; Temístocles & Camilo; Pericles & Fabio Máximo. Editorial Gredos. Madrid. 1996

Aristòtil . Obras Completas. Política. Editorial Gredos. Madrid. 2005

 

dilluns, 11 de maig del 2009

Originalitat

Fotografia original de Montse Esteba

Era el mes de febrer de l’any 2005, els ciutadans espanyols, érem cridats a un referèndum, no vinculant per altra banda, quina pregunta ens deia : “¿Aprueba usted el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa?. Un moment important per a la constitució política de la Unió que vaig viure amb molta intensitat, aleshores formava part de l’estructura orgànica del Partit dels Socialistes de Catalunya (partit que vaig abandonar el 19 de gener de 2009).

La meva visió aleshores, era que un text d’articulat llarg, complex fins i tot per a experts, no havia estat prou explicat a la ciutadania, malgrat que se n’havia fet enviament massiu a les llars dels ciutadans del text constitucional íntegre. De fet el resultat posterior, avui el text constitucional europeu encara no ha estat adoptat per les reticències d’algun estat, como ara l’Irlandès, va provar la dificultat d’adoptar una constitució complexa.

El meu plantejament de campanya, doncs, dins de les meves responsabilitats va ser la de la creació d’un sistema d’explicació simbòlica que vaig batejar amb el nom de “Speakers corners”, ubicant en cantonades emblemàtiques de la ciutat de Lleida, del meu record: plaça de la Diputació, plaça de Sant Joan, plaça de St. Francesc, cruïlla del carrer cavallers i major a la capella del peu del Romeu, plaça de la catedral, església de la sang al carrer Sant Antoni.

Tot un recorregut per l’eix peatonal de la ciutat de Lleida, on diferents responsables polítics: Alcalde, regidors, Diputats, sobre una catifa blava, un faristol per sostenir el text constitucional, la bandera europea al fons i la megafonia corresponent, anàvem recorrent aquells llocs estratègics fent lectura d’articles significatius del text, un invent interessant, agosarat, arriscat que  va tenir el seu reflex en la ciutadania que recorre aquest eix que defineix la ciutat de Lleida i que neix pràcticament a l’estació de ferrocarril.

Ara, aquell invent que no va ser rebut amb especial entusiasme per gent de les cúpules, és emprat com a instrument de campanya en les europees ’09, satisfacció per descobrir que aquell meu invent, basat com es diu ara efectivament en el model dels speakers del Hyde Park londinenc, aquell on la tradició anglesa estableix que pot ser atacada fins i tot la casa reial sempre que no es trepitgi terra britànica, de manera que sobre una caixa de fusta així s’allibera qualsevol del risc de ser processat; aquella pràctica anecdòtica, doncs, que certament em va inspirar en el seu dia, sembla que un cop oblidada la fórmula lleidatana, ara serà posada en pràctica com a novadora pels socialistes catalans: bravo, per la  originalitat!!!!.... 

 

dissabte, 9 de maig del 2009

Una cita, Ortega: "L'engany, paràsit de la ingenuïtat..."...


“Lo de menys és que el llenguatge serveixi també per ocultar els nostres pensaments, per a mentir. La mentida seria impossible si el parlar primari i normal no fos sincer. La moneda falsa circula sostinguda per la moneda sana. Al final, l’engany, resulta ser un humil paràsit de la ingenuïtat”[1]



[1] Ortega y Gasset, José. La rebelió de las masses. Editorial Castalia. Madrid. 1998. Pròleg per a francesos: comentari de l’autor  a la versió francesa. Pag. 96.

Una cita: Plató

Fotografia original de Montse Esteba

"No serà el propi dimoni el que us elegirà, sinó que cadascú de vosaltres elegirà el seu propi dimoni...La virtut a ningú no pertany; segons que cadascú l’honori o la menyspreï, més o menys obtindrà d’ ella. La culpa és de qui elegeix.”[1]


[1] Plató. La República. Llibre X. Citat a Levy Beppo. Leyendo a Euclides. Libros del Zorzal, Buenos Aires. 2006. pag. 35

dijous, 7 de maig del 2009

Radiografia jeroglífica

A la fotografia Meritxell Munné davant de les seves darreres obres per a l'exposició


“Lectures”, una radiografia jeroglífica

 Per Albert Balada, Crític d’Art, membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la International Association of art critics

 

 

Quan un creador prepara la seva obra per a ser exposada, n’ ultima els detalls, en fa les darreres creacions, aleshores és quan intenta d’establir una mena de complicitat entre el seu sens interior, entre la seva experiència, entre la seva visió de les coses, entre el seus coneixements, amb la seva manera de ser la seva personalitat en contrast amb aquell món al que s’ofereix, substancialment amic, però de vegades estrany, al que intenta de captivar, de transportar des de la seva perspectiva, la del creador,  a la perspectiva de l’espectador; tot un enginy de la dialèctica humana, que parteix del principi de la determinació del llenguatge, en aquest cas del llenguatge no verbal en la seva dimensió creativa i matèrica.

I us preguntareu el perquè d’aquesta introducció tant teòrica, tant poc concreta sobre l’obra de l’artista que presentem. Doncs pot semblar que parlem de conceptes extremadament objectius i en canvi, si “rellegim” una a una les obres de la creadora –m’agrada més aquest concepte que el d’artista- veurem com Meritxell Munné ens transporta de nou amb les seves “lectures” a un món interior, un món en el que la paraula, de vegades, forma part de l’expressió creativa, però on el concepte mateix de referència és sempre la necessitat de llegir en la persona, en el protagonista de les seves obres, aquella voluntat de transmissió del missatge a través d’un fil conductor que cal descobrir obra o obra, perfil a perfil, però també de tota la exposició en el seu conjunt.

Podríem ser agosarats i veure en aquesta aposta expositiva una mena de radiografia jeroglífica, que cal interpretar, on no hi ha una transposició directa al llenguatge d’us quotidià. Aquesta mena de sinècdoque que ens transporta a la semblança del concepte mateix del terme, el de figura retòrica que amplifica o restringeix el significat d’un mot prenent-ne  el tot per la part o la part pel tot, el gènere per l’espècie o l’espècie pel gènere, que ens descriu a la perfecció el treball que traç a traç, però també en l’aposta de color i pigment, amb energia, amb discurs, va omplint aquell blanc que es transforma a mida del que ens vol dir.

Tantes vegades podem descobrir històries d’aquell intimisme barceloní en l’obra de la Munné i aquest cop també , un retrat gairebé sempre simbòlic de la dona com a subjecte i objecte del seu missatge, on en la seva exposició ens presenta una història complexa, però a l’hora urbana, íntima, a la vegada que ens fa un retrat de ciutadania, de sensacions, de complexos, de misteris, de virtuts, tot incardinat en aquella simplicitat de formes, de vegades només perceptibles pel traç del carbó, de vegades suggerents, de vegades místiques en l’ us de la tècnica del pastel, per exemple.

“Lectures”, aquesta darrera aposta, ens convida un cop més a sentir aquella visió global que l’autora té de tot plegat, a descobrir-la en la senzillesa amb la que vesteix de color les seves criatures sorgides, en aquest cas, de la seva relació amb la paraula, amb el text inspirador, sempre defugint estàndards que no  siguin els propis que es marca en la seva línia discursiva, però sempre novadores. Si llegim els colors descobrirem també una part d’aquesta relació que sustenta l’estructura d’un grup humà, que ella ens intenta de descobrir, tant en el seu aspecte espacial com en la divisió social mateixa, però on sempre la dona és centre d’aquest retrat especial en el que ens descriu sensacions com ara  la  impaciència, l’enuig, la preocupació, la sorpresa, el goig.... d’una dona que ens fa la crònica d’un temps, d’un país a través dels seus retrats epidèrmics, els de Meritxell Munné.

 

 

dimecres, 6 de maig del 2009

De recursos públics i croades


De fet, en el món de l’administració pública, no totes les alternatives es coneixen, encara que de vegades es vulgui semblar que es coneixen, i cal cercar-les; no es saben totes les conseqüències, cal investigar-les, de manera que no es coneixen totes les preferències que cal explorar i evocar, perquè la distribució de l’atenció afecta a la informació disponible i per tant a la decisió, un procés molt donat en la moderna administració, que tendeix sempre a simplificar considerablement el problema de l’atenció, de manera que responen a terminis i a iniciatives sobre opcions en principi pot semblar que ben definides, però on les qüestions a curt termini són afavorides respecte de les de llarg termini, objectivament més adequades a una acurada gestió.

 

La simplificació de les teories de l’atenció i recerca prediuen que mentre la realització excedeixi les aspiracions, la cerca de noves alternatives és escassa, s’acumula l’ excedent i augmenten les aspiracions. Quan la realització de les expectatives cau per sota de les aspiracions s’estimula la cerca, minva l’excedent, baixen les aspiracions. la cerca s’atura sempre quan no s’aconsegueixen els objectius, i si els objectius són  baixos, no s’usarien efectivament tots els recursos.

 

Aguantaria una avaluació externa el pla del govern espanyol, batejat amb el nom de “plan E”,? A escassos mesos de plantejar acords bombejats en rodes de premsa, en molts acords que no han vist les ordres ministerials corresponents com tampoc  la seva implementació en el mercat financer, quan  ni particulars ni empreses poden acudir directament a les fonts ICO si no és amb la intermediació de la seva entitat bancària en molts casos refractària. Resulta difícil, doncs,  per a qualsevol estudi mitjanament vàlid de veure amb claredat quin pot ser el seu efecte i si aquest  pot ser  real i veritablement efectiu. No ho pot ser de fet una valoració feta a partir d’un consell de ministres extraordinari “ad hoc”, fet més en clau de recessió electoral que no pas a partir de dades fefaents sobre les que fer una avaluació de correspondència amb el poc tempos amb el que s’haurien d’haver pogut aplicar les mesures i la seva efectivitat.  

És evident per a qualsevol expert en gestió de recursos públics que cal fer-ne un seguiment dels mateixos, cosa per altra banda tant poc tant evident en el nostre model hispànic, com en el català que posa sobre la taula determinades deficiències en crear una oficina antifrau en l’administració pública. El control acurat de tota gestió hauria de portar a que en uns períodes que han de coincidir necessàriament amb els anys fiscals i pressupostaris aquelles avaluacions puguin tenir una valoració evident, perquè es compara tot un exercici, i aleshores és el moment de veure el que, el com, el qui, respecte de determinades accions de l’administració, és el que ens ensenya la Ciència de l’administració[1], però clar de els que parlem als gestors públics?

Hores d’ara si un ciutadà vol reduir la seva hipoteca per situació d’atur familiar, no ho pot fer a més que la seva entitat bancària vulgui; la suposa possibilitat del rescat per a treballadors en atur del seus plans de pensions tampoc es possible, malgrat els anuncis;. la financiació de les Pimes, tampoc rep un millor tracte per part de determinats intermediaris financers; per tant l’anunci dels mils de milions no deixa de ser més que un bluf i aquests són només tres anuncis estrelles de les altres tantes que diuen haver aplicat, per no parlar de fons local, inversions a corre-cuita que en determinats casos no permetran el seu manteniment posterior ni posats a dir, el seu us, per posar un exemple, el de les piscines, posats per cas, per no poder pagar-se el socorrista de torn. Aquesta és la situació en un país de dependència energètica estrangera, de manca de disseny industrial propi, que ha anat minvant la seva capacitat productiva primària i on la seva indústria principal, la construcció, ha explotat i amb ella la seva aportació al PIB i a la creació de treball, deixant un overbooking d’habitatges que tampoc sabem com gestionar, tot i que hi ha un ministeri específic.  

Quan els individus, i les organitzacions desenvolupen identitats, acompleixen les normes o els procediments que consideren apropiats per a la situació en que es troben, aleshores ni les expectatives conseqüències futures ni les preferències entren directament en el càlcul, i acostuma a ser la lògica de lo apropiat és sobre lo que es basa el compliment de les normes, també per part del govern. Però el procés no és ni pot ser aleatori, arbitrari ni trivial, perquè en el supòsit contrari no es donaria un raonament sistemàtic que és un procés complicat, gens simple. El raonament consisteix en establir identitats pressupostàries i establir normes a situacions específicament reconegudes.

 

 

    


[1] BAENA DEL ALCAZAR, Mariano: Curso de Ciencia de la Administración. Madrid, Tecnos, 1993 (y ed. posteriores).

OLMEDA, José Antonio: Ciencia de la Administración. I. Teoría de la organización y gestión pública. Madrid, UNED, 1999.

OLMEDA, José Antonio y PARRADO, Salvador: Ciencia de la Administración. II. Los sistemas administrativos. Madrid, UNED, 2000.

BALLART, Xavier y RAMIÓ, Carles 2000: Ciencia de la Administración. Valencia, Tirant lo Blanch.

 

Una cita: Karl Christian Friedrich Krause


“Quan sigui coneguda la idea de la humanitat, i s’hagi despertat l’ interès per a realitzar-la, aleshores brillarà la llum de la veritat d’un esperit en un altre; la sana doctrina es comunicarà d’un poble a un altre; per tot arreu s’entendran i s’agermanaran els qui visquin en aquesta idea; tot el que avui degrada als homes serà reformat en la salut del tot i serà convertit en un nou vincle d’amor humà.”[1]


[1] Krause, Karl Christian Friedrich. Ideal de la humanitat per a la vida. M. Galiano. Madrid. 1860. Idees preliminars “6”. Pag. 39

dilluns, 4 de maig del 2009

Circumstàncies


Era quelcom de preveure, l’enfrontament amb la prelatura sempre ha donat bons rèdits a les esquerres i s’haurà pensat que aquest cop també. On s’és vist que un parlament reprovi a un cap d’estat d’un país sobirà, que detenta l’autoritat moral de cap de l’església catòlica apostòlica romana, posats a dir de manera semblant a la reina de la Gran Bretanya, que és a l’hora cap de l’església anglicana, de rel cristiana però “protestant”. Probablement en altres circumstàncies es consideraria inadmissible, de igual manera com ho és ara la reprovació del pontífex romà que proposa Izquierda Unida i que ha estat admès a tràmit per la mesa del Congrés. És evident que si no li interesses al partit que dona suport al govern no hauria estat admesa a tràmit la proposta per part dels seus representants en la mesa, però, li interessa, i tant que li interessa, i més ara que les tendències van com van i les prospectives no auguren millors escenaris hores d’ara.

És possible que les afirmacions del pontífex fetes en un continent com Àfrica castigat per la sida i per moltes altres misèries heretades de les potències colonials no hagin estat d’allò més oportunes i fetes per qui va ser guardià de l’ortodòxia vaticana, segurament porten a lectures entre línies, però el fet és que, en la llibertat que li confereixen els seus atributs eclesials i alhora la seva correspondència estatal, ningú està en condicions de reprovar una opinió. Serà que no se’n diuen de bajanades diverses i no per això s’opta pel model reprovatoris sense cap efecte jurídic però que d’ aprovar-se col·locaria les relacions en uns nivells de tensió que potser serien òptimes a determinats interessos, però hores d’ara fa pensar sinó caldria esmerçar temps, diners i recursos en cercar solucions a la gestió de l’escenari vigent que és el que toca i no perdre el temps ses senyores en qüestions com aquestes. Clar que després es pregunten els polítics per l’origen del nivell de desafecció, només caldria que de tant en tant miressin allò que fan o no fan. 

dissabte, 2 de maig del 2009

Una cita: Pitàgores


"... No comencis res del que te’n puguis penedir tot seguit. Guarda’t d’emprendre allò que tu no saps fer i comença a instruir-te sobre el que has de saber. És així com tu podràs tenir una vida deliciosa”[1]



[1] Fabre D'Olivet, Nayan L. Redfield . The Golden Verses of Pythagoras Editat per Kessinger Publishing, 1992

 

Una cita: Rovira i Virgili


“...Fills meus, no creieu en la sort. Confieu en vosaltres mateixos i en el vostre esforç!....”[1]



[1] Rovira i Virgili, Antoni. “En el Ateneo Magda”, a la Justicia, 351,  27 d’octubre de 1904. pg. 2. citat a “Rovira i Virgili, 50 anys després”  Per Aadd, Josep M. Roig i Rosich, Pere Anguera, Universitat Rovira i Virgili Editat per Cossetània Edicions., Valls. 2000. Pg. 25.

 

Arrelat a la terra

Foto de Montse Esteba

No tinc cognoms estrangers, he nascut aquí, d’extracció obrera, arrelada a la terra. De petit, escoltava el soroll de les màquines de fer fil que hi havia davant de la casa dels avis, un soroll que no s’esgotava les vint i quatre hores del dia, però que ja esdevenia fins i tot plaent, com una mena de marca passos adossat a les nostres vides que ens feia els silencis estranys quan no el sentíem. Recordo també el soroll de les peülles del carro de la llet, que repiquejava en el terra de rocs adobat per poder acollir les avingudes de muntanya, unes peülles peludes que a un nen menut se li feien gegantines, com ensordidor el seu bram en reposar. La fusta, del carro, traquetejava sempre, com mal grantxada, feta de fusta colorejada, baixa de la que sobresortien aquells càntirs metàl·lics que contenien la saborosa aroma de la llet acabada de munyir. El ritme, sempre, el de les màquines de teixir, lent, cansí, repetitiu, però era el nostre ritme, el podies patrimonialitzar, perquè fins i tot el passeig pels horts amarats a l’ombra de les eixides de les cases, podia durar tot el temps del món recreant-te en el color d’aquell tomata mai vermell que creava una munió de matisos de color, como si d’un quadre es tractés. A l’esguard sempre l’avi, gaudint del degoteig de la font que nodria l’hort de la preciosa essència de l’aigua fresca que en brollava, repenjat sobre aquell tapís de ceràmica freda i blanca que rombejant vestia aquella mitja glorieta, entre els vapors de l’”amsterdamer” que fumava. De tant en tant els cops de la pipa en la fusta del seient ens anunciaven l’encesa d’un nou llumí, mentre gaudies deixant que l’aigua et regalimés per les galtes enceses de córrer i rondar pels amagatalls feréstecs d’aquella horta endreçada on l’àvia recollia el que calia pels àpats. Podies fins i tot ajaure’t en aquell terra rogenc, i deixar-te engolir pels misteris dels somnis amarat per l’escalfor d’aquell sol maresmenc, mentre la brisa amarava les olors de verdura fresca i del mar que quilòmetres estant, deixava anar aquella salabror que et dibuixava els llavis, dies d’infantesa, marcats pel guió de les màquines de fer fil....  

Una cita: Saint-Exupery


“He tingut, al llarg de la meva vida, molts contactes amb gent seriosa. He viscut molt amb persones adultes. Això no ha millorat la meva opinió sobre elles.”[1]


[1] Saint-Exupery, Antoine. El principito. Ed. Lectorum. México. 2001. pag. 10

divendres, 1 de maig del 2009

Automedicar-se el riure


Foto original de Montse Esteba

Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb silenci compassat del vol de les orenetes a la memòria els rastres de genèriques afirmacions, com aquella de Mario Benedetti, l’escriptor uruguaià que es troba en hores baixes, deixant que la seva vida lluiti un cop més per un bri de llum.

Benedetti, deia, i m’arriba al cor quan ho fa,  que[1]: “un, hauria d’ automedicar-se el riure, com un tractament de profilaxi psicològica, però el problema –ens diu- es que no abunden els motius per a riure” .

La lucidesa d’aquest escriptor ens transporta de cop a la realitat més viva, a aquella en la que ens trobem immersos, alguns sense entendre encara que és el que succeeix en un món en el que tot, absolutament tot, ha salta pels aires, mentre els somriures i l’ús i abús de la “blablalogia” copen la praxis més usada en el diari de la nostra història recent.

Entren ganes de sortir a la finestra i cridar: no feu res, deixeu-ho tot, no enteneu res, parlem d’economia estúpids!!, per usar aquell símil clintonià, perquè parlem d’una nova manera d’entendre l’economia, d’una nova economia. Però clar, qui m’escoltaria, de fet?, entestats com estan en les seves cabòries, intentant de descobrir que ha passat i com continuar malbaratant més i més recursos per poder sortir colpejant-se els pits tot dient: jo he fet, jo he fet, jo he fet.....

Ara s’omplen la boca amb el concepte genèric “polis”, que acaben de descobrir, per cert, i de nou una reflexió de Benedetti, ens transporta amb la seva serenor a un nou estadi d’interpretació: “no se si els hi ha passat a vostès, però el jardí botànic és un parc adormit en el que un es pot sentir arbre o proïsme, sempre i quan  s’acompleixi un requisit previ, que la ciutat existeixi tranquil·lament lluny”.

Que una ministra usi la frase: “la situación està controlada”, una frase de manual, apresa i repetida per la instrumentalitzada política vigent, ja no significa res; de quin control ens parla, del control d’un virus que no pot controlar-se de cap manera quan ja s’ha declarat el nivell 6 sobre 6 en la pandèmia[2]?

Potser si ens digués que tots els instruments de l’Estat estan disposats per a la contingència.... clar, però no, cal fer veure que ho tenen tot controlat, com en l’economia que és quelcom on llevat de la incidència dels corresponents Banc Centrals, els Estats no hi tenen més a dir que ser mers operadors o controladors, de manera que si les coses van bé el govern de torn s’atribueix el mèrit i si les coses van malament la culpa és de les regles del mercat.

Ens podem preguntar, doncs, per a què  ens serveixen doncs el govern, l’Estat, els seus ministres, l’administració, tot plegat ens podríem preguntar? Potser per a res? Però no, no podem arribar a qüestionar les regles del joc democràtic, però ens hi estan acostant, en som ben a prop; estan aconseguint que els ciutadans s’ho qüestionin, els mateixos ciutadans que tampoc van rebre amb un entusiasme aclaparador la democràcia, mireu sinó per exemple, el nivell de participació en l’aprovació de l’Estatut de 1979[3], i en  aquestes properes eleccions europees aconseguiran que no es vagi a votar, segons  es preveu, per sobre del 35% i aleshores que? La legalitat en conflicte amb la legitimitat?  Però, a més si us pareu a pensar, és senzillament indecent que el sou d’un eurodiputat sigui de 8.000 euros mensuals més dietes, com són indecents altres remuneracions dels electes,  però serem pocs els qui votem en blanc, n’hi haurà molts de ciutadans que ni tan sols votaran.

M’agradaria cloure aquesta reflexió en el meu blog, tot  recorrent a una visió encara d’esperança, tanmateix de nou de Benedetti[4], qui  ens diu: “Hi ha moments en que dic i mantinc la luxosa esperança de que l’oci, sigui una cosa plena, rica, la darrera oportunitat de trobar-se a un mateix. I això si que val la pena anotar-ho.....” , a partir d’aquí, a saber, el que podem esperar....  Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, on en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb el silenci compassat del vol de les orenetes...  



[1] Benedetti, Mario. Acordes cotidianos. Vergara & Riba editoras. Buenos Aires. 2000. pag. 21 i 25.

[2] Nivells establerts per l’ OMS: Nivell 1: Fase de interpandèmia. No s’observen infeccions de persones contagiades per virus gripals d’animals. Nivell 2: Es registren infecciones de persones per un virus de grip animal, tant domèstic como salvatge. Nivell 3: Un nou virus gripal animal o un virus reagrupat humano-animal infecta a les persones, però només en casos aïllats es contagia entre humans. Nivell 4: Hi ha transmissió comprovada de persona a persona d’un virus animal o un virus reagrupat humano-animal capaç de causar "brots a nivell comunitari". Important augmento del risc de pandèmia. Nivell 5: El virus es propaga de persona a persona al menys en dos països d’una regió de l’ OMS. La pandèmia és imminent. - Nivell 6: Pandèmia amb contagi entre humans ràpid i sostingut.

[3] http://www10.gencat.cat/pls/gov_eleccions/p12.consultar_res_cat?v_tipus_eleccio=R&v_any_eleccio=1979&v_num_eleccio=1

[4] Cabrera, Víctor. La insurrección de las semejanzas. UNAM. Mèxic. 2005. Mario Benedetti. pag. 70