divendres, 31 de març del 2006

Josep Maria Alba

Tot just havia deixat el ple de l'ajuntament, quan me n'he assabentat del trist final d'aquest homenot, al que el cor no li ha aguantat, gaudint, com ho feia habituament dels debats polítics dels plens, a la Diputació, a l'Ajuntament, etc., com un senyor.

Ens coneixiem des que jo era jovenot i ens unien alguns "ismes", sempre estavem en llocs diferents, però mai opossats: el sardanisme, el catalanisme, el republicanisme, el socialisme.

Fa ja més de 30 anys, ell formava part del moviment sardanista que en deiem conservador, junt amb en Sebastià Gràcia, amb els "Huracans", però hi era per amistat, perquè si parlaves amb ell era de cor jove i més proper a nosaltres, "els progres" de les colles de concurs que altra cosa.

Més tard hem coincidit en la lluita democràtica, de la mà del catalanisme polític, que ell, home d'experiència i madur, el portà definitivament a militar prop d'iniciativa (ICV) i a mi prop dels socialistes, però sempre teniem aquelles paraules que recentment ens vàrem dir a la Diputació: Hola, quan de temps, tot va bé?; avui no l'havia pogut saludar, la sala a l'ajuntament era plena de gom a gom i ell enllà amb el seu corbatí que el definia i en els darrers anys amb el seu bastó, menut , però certament un homenot, com aquells de que parla en Magí Morera i Galícia quan refereix a qui construí el campanar de Lleida: ...homes de raça gegantina.

A ell, en Josep Maria Alba, a quin homenatge recent, no vaig poder assistir el recordaré sempre, com aquell homenot que era.

dijous, 30 de març del 2006

El nou Estatut ens diu: Ja sóc aquí!: Felicitem-nos!


Li he robat la frase al primer president de la Generalitat reinstaurada i darrer de la Generalitat republicana a l'exili: Josep Tarradellas, però sí que s'hi escau, no?.


Fa uns dies el dictàmen de la Comissió Constitucional del Congrés (us el recomano de comparar amb l'Estatut vigent, perquè hi ha molt soroll de fons, però cal comparar) sortia aprovat cap al plenari del Congrés dels Diputats, que ha tingut lloc avui al Parlament de l'Estat, i al meu entendre és un bon moment per a sentir-nos satisfets de la feina feta pel document constitucional que ja entra en la seva recta final, Senat, retorn al Congrés, Parlament de Catalunya i Referèndum al 18 de Juny previsiblement.


He sentit una especial emoció i amb l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros que era a la tribuna de convidats, ens hem enviat uns sms d'enhorabona que és el que hem fer: felicitar-nos per la feina feta i per l'instrument que ara segueix el seu tràmit parlamentari de ratificació instrumental.



He triat aquesta foto, la de l'encaixada de José Luís Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, perquè simbolitza l'acord de Catalunya amb Espanya a través de la reforma estatutària.

El "GIL"

Possiblement es recordaran aquestes sigles: GIL, amb el "paterfamilias" d l'especulació immobiliària a Marbella, que ara s'ha cobrat unes noves víctimes, que, innocents elles només feien que requalificar terrenys.

Però no, no m'estic referint a aquest grup que desprestigia el món de la política local, em refereixo a un nou partit en el context de les eleccions israelianes que porta aquestes mateixes sigles: GIL, quelcom que vol dir alguna cosa semblant a gent gran o gent d’edat.

Les pensions a l’Estat d’Israel són les més baixes dels països desenvolupats, una situació inacceptable a totes llums si ho comparem amb el pressupost militar de que disposa, tanmateix el propi Estat hebreu. Era una qüestió de temps que es donés o be una revolta o bé l'intent de canviar les coses per la via democràtica, de manera que acudint a les urnes, amb un programa de reivindicacions socials era la millor manera i el resultat és espectacular: 7 diputats dels 120 de que es composa la cambra, el Knesset, un percentatge del 5,8% del total d’escons, molt alt si es té en compte la inexperiència política de la nova formació, que evidencia una vegada més que els models tradicionals de masses, com en el cas de Kadima comencen a estar superats a partir d’un nou paradigma de partit electoral o partit escombra en el sentit de les teories de Panebianco i de Kirchheimer respectivament.

Una característica sembla definir el que han estat els comicis en aquest Estat mediterrani, on al menys dos dels partit que hi concorrien: el Kadima, que havien creat Simón Perez (ex-laborista) i Ariel Sharon (ex-likud) i el propi Gil, hi concorrien amb l'aixopluc del nom i la figura d'Ariel Sharon com a referent, el que sembla ratificar definitivament ja una nova socialització política a partir de l'herència del falcó, que d’una o altra manera planeja per tot l’espectre electoral israelià, malgrat el seu coma.

Els resultats evidencien un fraccionament del vot del centre dreta, on els 38 escons que tenia el Likud al parlament de 2003, augmentant-ne la seva representació fins a 39 que es reparteixen Kadima liderat per Ehud Olmer, amb 28 i el primer partit de la cambra, i el Likud, ara liderat per Netanjahu, ex-primer ministre, que es queda amb uns testimonials 11 escons.

Els laboristes d’Amir Peretz, per la seva banda, consoliden la posició de segona força política, augmentant un escó respecte de 2003 amb 20 llocs al parlament israelià, com també augmenta la seva representació el partit ultraortodox Shas, fins als 13 escons, apareixent l'extrema dreta de Beiteinu (ull amb aquesta dada) amb un diputat més que el Likud, 12, i com succeeix darrerament una extrema fragmentació del parlament, que dificultarà enormement la governabilitat, però que podria possibilitar, per altra banda, una definitiva fulla de ruta per a la solució del conflicte entre Israel i Palestina que supera ja els 60 anys i arrossega guerres civils, regionals i intifades.

L'aparició del GIL, posa de relleu els problemes socials que se'n deriven d'un Estat semi-militaritzat que faria bé en solucionar el contenciós amb els seus companys de viatge i alhora vetllar perquè la crisi social que pot arribar a patir no entorpeixi el que hauria de ser ja una solució definitiva, m'estic referint al definitiu establiment d'unes fronteres estables que possibilitin el naixement d'un Estat, el palestí, que hauria de liderar els seus propis designis, malgré tout.

dimecres, 29 de març del 2006

El factor "T"



Avui he participat en el meu tercer programa a "El Despertador", que condueix a Segre ràdio la Mariví Chacón. Hem passat dels temes purament sociològics que ens vàrem plantejar inicialment, a valorar des d'una perspectiva politològica l'"alto el foc permanent" del grup terrorista ETA, hem parlat de la comunicació entre les parts, de les essències del llenguatge en clau de missatge, a partir del model anglosaxó, on la costum estableix els paràmetres del contracte social i/o polític de que es tracti.

He redactat un article que he enviat als mitjans, valorant-ne les perspectives sociològiques del factor "T" de terrorisme en el darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques, com s'ha arribat a la necessitat del pacte o diàleg, a partir de la disminució de la percepció del terrorisme com a problema i per tant de la nul.la acció comunicativa vàlida i la necessitat d'una resolució lògica a partir de l'implementació de partícips en altres aturades del foc als conflictes precedents i amb certes similituds, com ara Irlanda del Nord i Sudàfrica.



El Factor “T”

Per Albert Balada, Politòleg




En les darreres dades del Centre d’Investigacions Sociològiques, corresponents a finals del mes de gener 2006, publicades aquest mes de març. el terrorisme se situa com a segon element de preocupació en l’imaginari general hispànic, pràcticament amb un empat tècnic respecte de la percepció de la seguretat ciutadana com a problema real, però tot s’ha de dir, a 6 punts per sobre de qüestions com ara la vivenda i l’economia i allunyat 25 punts de l’atur que es considera hores d’ara el principal dels problemes que conformen l’imaginari col•lectiu espanyol.

De tota manera, si filem més prim en la dimensió demogràfica de les variables, podem veure com en municipis com ara el nostre, per sobre dels 100.000 habitants, la percepció sobre el terrorisme passa a un tercer lloc, per sota de la inseguretat ciutadana, i a una distancia de 27 punts respecte del primer dels problemes.

Establint una taula de contingència respecte de la variable de gènere, veurem com és la dona la qui té una menor percepció del terrorisme com a problema respecte l’home, mantenint-se en aquelles com a tercer problema a una distància de 28 punts respecte del primer problema, novament l’atur; però si aquesta contingència la fem respecte de la variable de la formació acadèmica, ens trobem que només en aquells que tenen estudis superiors la concepció del problema s’agreuja fins a un segon lloc, a ja només 20 punts de distància del principal, que ja hem citat.

Podem observar com en només tres mesos s’ha produït un canvi en la tendència de la percepció ciutadana, donat que en la ratio global de enquesta anterior del C.I.S., el terrorisme, el denominat factor “T” es mantenia clarament en segon lloc de les preocupacions ciutadanes, a una distància igualment alta, 24 punts, respecte del primer problema que ja era el mateix que reflecteix l’anàlisi del gener i a 10 punts de distància del tercer factor.

Aquest perfil en segon lloc del factor terrorisme es mantenia en poblacions com ara la nostra, el que posa de relleu un lleuger canvi de tendència, com també en la variable gènere, on també es donava aquell segon lloc que ara es converteix en tercer; Si ho mirem des de la perspectiva de la variable de formació, però, curiosament no hi ha variacions substancials de una a altra data.

És aquesta breu reflexió de l’estadística aplicada a les ciències socials que deduïm de les dades que ens aporta l’organisme oficial d’investigacions sociològiques, la que ens permet de valorar quin és el grau de percepció respecte d’un determinat factor, a partir de diferents variables sobre la ciutadania, on aquesta cop el factor “T”, el terrorisme, ens el determina com dintre d’un nivell alt de percepció com a problema latent, preocupació, però, amb una clara tendència a la baixa.

Els estudis de la historiografia política sobre aquesta qüestió ens diuen, per altra banda, que el terrorisme es la forma de violència política que més publicitat rep en la nostra època, no pas perquè sigui un fenomen modern, si més no la història del terrorisme es remunta a períodes antics, malgrat els estudis no en facin una referència massa exhaustiva, de manera que la utilització de la via comunicativa és un dels efectes perseguits, efecte que en el cas de una tendència a la baixa, mostra la pèrdua d’utilitat en la publicitació dels efectes perversos en els casos d’afectació a les vides humanes.

La sociologia del terrorisme ens mostra com la utilització d’una “furtiva violència”, en paraules del politòleg Walter Laqueur de la Georgetown University, que es dirigeix fonamentalment contra un govern i en menor freqüència contra un altre grup, classe o partit, pretén sempre una desorganització política, social i econòmica, que a temps vista dels inicis de l’activitat en el nostre país, rarament s’ha produït.

Si ens circumscrivim al factor “T” que afecta de manera local, és a dir que no estem parlant d’un terrorisme de tall global, i sota la premissa que es dona ja ara una heterogènia composició no ja respecte de la suposada etnicitat, com dels paradigmes polítiques que se sustenten en el context social, veiem com aquest factor ara ja només podria trobar una solució a les seves reivindicacions a partir de la base d’un compromís raonable.

Resulten obvies les distàncies respecte de les conegudes formes globals, però són insalvables les referències a alguns antecedents locals que durant el segle XX es van donar, com ara en els precedents del conflicte d’Irlanda del Nord i en un conflicte que té unes arrels diferents com el de Sudàfrica, però amb resultats similars en l’efecte social, respecte del què els negociadors també van participar activament en el procés de desarmament i en les negociacions irlandeses, acció de cooperació que seria a totes llums recomanable si es donés el procés que sembla previsible que pugui endegar-se en el nostre país, per part dels participants en la solució política d’un i altre conflicte.




divendres, 24 de març del 2006

Primavera i revolució


Encara que pugui semblar, pel títol, que estic incitant a una revolta com la dels clavells de Portugal, de la que el proper mes d'abril se'n commemorarà el trentè aniversari , em refereixo més a la revolució que en el cos humà té el canvi de le estacions climatològiques i en aquest cas l'adveniment de la primavera.

Ens ha sortit poètic i tot, direu, però el cert és que la investigació científica ha demostrat la influència en el desenvolupament de les relacions humanes, dels estats anímics, etc. dels metéors.

En tot cas, i perquè no, recordem amb admiració els soldats amb un clavell a les armes desfilant per carrers de la melancòlica Portugal, Lisboa, Coimbra, etc., quina millor manera de veure el món, no?

dimecres, 22 de març del 2006

Una molt bona notícia!!!!!


"MENSAJE DE EUSKADI TA ASKATASUNA AL PUEBLO VASCO

Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.

El objetivo de esta decisión es impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas.

Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro.

Los Estados español y francés deben reconocer los resultados de dicho proceso democrático, sin ningún tipo de limitaciones. La decisión que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberá ser respetada.

Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.

ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión.

Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.

ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y así conseguir una verdadera situación democrática para Euskal Herria, superando el conflicto de largos años y construyendo una paz basada en la justicia.

Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.
La superación del conflicto, aquí y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.

Euskal Herrian, 2006ko martxoan

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A."

dimarts, 21 de març del 2006

Crasch

Un film que us recomano, i no voldria pas fer publicitat gratuita a l'industria nordamericana, per molt independent que sigui.

Hi ha qui hi veu un alegat anti-racista. S'equivoca! Sota l'evocació de l'element del xoc (crasch en llengua britànica) s'hi amaga alguna cosa més que el famós "xoc de civilitzacions", s'hi amaga un element significatiu com ara l'exclusió social i les mobilitats vertical i horitzontal, en el marc del model americà on es considera que "aquell que es mou en l'àmbit de la pobressa i la marginació és perquè no ha fet res per sortir-se'n".

El xoc entre vehicles que amaga també una referència a les possibilitats que es tenen duu la trama cap al sentit del que els estructuralistes defineixen com el nou conflicte social.

Moment històric!




La Comissió Constitucional i la Delegació del Parlament de Catalunya, han aprovat el text de l'Estatut que anirà al ple del congrés de Diputats per a la seva ratificació plenària.

Un acord històric del que, lamentablement han quedat fora, per raons ben diferents ERC i el PP.

En l'aprovació d'aquest estatut, com m'apunta amb tota raó en Víctor Francos, "des del punt de vista estadístic, de 226 articles, sols hi ha hagut tres discrepàncies entre la majoria de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i la majoria de la Delegació del Parlament de Catalunya (seleccions esportives, gestió de ports i aeroports, i circumscripció electoral europea). De 23 disposicions addicionals, transitòries i finals, sols hi ha hagut una discrepància (gestió de ports i aeroports). Per tant, de 249 preceptes, només 4 discrepàncies, l’1,6%."

Lamento profundament la possició dels republicans i els invito a reflexionar, perquè ni és un document constitucional que pot trencar Espanya, ni és un frau a les pretensions d'autogovern.

Mai, com ara, amb aquest nou text com va dir en Pepe Montilla, Catalunya des de 1714 havia tingut tan autogovern.

Una foto històrica en la que participen els membres de la comissió constitucional, presidida per Alfonso Guerra, i la delegació de parlamentaris catalans.

Bielorrúsia i l'aniversari de la invasió iraquiana



Els politòlegs enviats per la OSCE (Organització per a la seguretat i la cooperació a Europa) dictaminen que les eleccions a Bielorrúsia han estat fraudulentes i per tant lluny de poder-se considerar democràtiques.

Aquesta és la impressió que en vaig tenir en anunciar-se els resultats, on, la responsable del Ministeri de torn bielorrús va, fins i tot aplaudir, on s'és vist que això passi.

Ah, però hi ha dictadures que interessen, hi ha models que no que no resulten incòmodes a determinats líders del món mundial. Per sort, comença ja la societat civil d'aquest país bàltic a organitzar-se i a tenir presència social, que és el que és necessari per a enderrocar dictadors, amb les distàncies cautelars el que va succeïr a la Ucraïna.

I mentre tot això es desenvolupa, s'acompleix el tercer aniversari de la invasió de l'Iraq, on l'argument de la "guerra preventiva" o guerra perpètua com ho defineixo en un article a Le Monde Diplomatique que podeu veure en els arxius d'aquest blog.

La veritat és que les espectatives que vaig anunciar en reiterats articles s'han acomplert, la vietnamització de la regió, l'efecte sobre la situació geo-estratègica d'un regió en la que es dona un efecte dominó enllaçat entre Iran, Iraq i l'Afganistan, etc.

Mentre, Georg W. Busch mantenint-se en defensor de la intervenció que només beneficia els interessos dels seus amics en la venda a Defensa de la logística necessària per a continuar amb la ocupació que ja ha causat prop de 30.000 baixes civils i prop de 8.000 baixes militars.

A la foto la moneda del país, el ruble com a la Federació Rusa, perquè l'economia és una part consubstancial de tota acció geo-estratègica.

dilluns, 20 de març del 2006

El patetisme premiat





El divendres vaig assistir a un acte de partit i vaig poder veure el nivell de patetisme d'algunes persones, com s'arrosseguen per tal que siguin vistes, és aquell tipus de persona que sempre demana la paraula per no dir res, però amb la necessitat de ser vista.

Aquesta actitud en algú que no té cap aposta personal o fins i tot que no està suficientment formada, té la seva lògica, però en persones que tenen un bon nivell intelectual, resulta esperpètic i lamentable, perquè no dir-ho.

Però el pitjor de tot és que es pugui confiar en aquestes persones per alguna feina en concret, doncs només es pot esperar de les seves anàlisis una actitud de submissió i per tant abundant en les anàlisis "pro", és a dir mai crítiques, que és el que la política necessita: crítica i pacte, que són les dues arrels fonamentals de tota acció política.

La foto és de l'homenatge que es va fer a Joan Reventós al gener al teatre de l'escorxador

divendres, 17 de març del 2006

Maig del 68, primavera del 06




És cert, no hi ha semblances diuen alguns analistes i fonamentalistes polítics i opinòlegs varis, del maig del 68 amb la primavera del 06, on tampoc cal oblidar els fets de la tardor del 2005 protagonitzats per joves dels banlieus a tota França i que s'ha anomenat la revolta dels banlieusards.


Al maig del 68, amb un govern gaullista enquistat i una república que tenia tics dictatorials, els estudiants i els intel.lectuals, sota alguns lemes significatius, com ara que "sota els empedrats hi havia la sorra de la platja", van capitalitzar un moviment social "revolucionari" a rel de la irrupció de la policia a la Sorbona que va esclatar per tota França, sota una esperança que ens deia: "prohibit prohibir" o "L'imaginació al poder", sempre la lluita de l'esquerra, d'una certa esquerra en tot cas, contra el poder i normalment la dreta al poder.

Avui, malgrat el que diguin alguns, alguna cosa de semblant pot estar passant amb la contestació dels estudiants a la llei de primer contracte que el govern de Dominique de Villepin vol posar en marxa, l'anomenat CPE (contrat premier emploi : contracte de primer treball) que permet l'acomiadament injustificat durant els dos primers anys de vigència.

Si be la revolta del 68 no va tenir la seva repercussió esperada en la vida política, més que els aldarulls i algun llibre publicat, doncs va reforçar electoralment els resultats dels gaullistes, van obrir però una línia de defensa universal dels drets de ciutadania que ha arribat als nostres dies, i aquest cop les dades d'opinió ens diuen que el prop del 62% dels francesos creuen que els estudiantes tenen raó i mentre tant 60 de les 84 universitats franceses romanen tancades, i què hi diuen els sindicats?.

A la foto uns manifestants a la primavera de 68 i a la primavera de 06

dijous, 16 de març del 2006

Adagi del dia, una dita austríaca.



Avui a Canal 33, una anciana lider socialdemòcrata austríaca, vella lluitadora pels drets de les dones, però alhora defensora de la igualtat entre gèneres, de la que no recordo el nom, deia una frase atribuida a la historiadora també austríaca Hellen Meinmann:


"VIGILA L'ESQUENA SI AQUESTA ESTÀ PLENA DE GANIVETS"

aquest és el sinó de la historia de les idees i del pensament polític, darrera de la filosofia hi ha la sociologia i la sociologia és l'estudi de la societat i per tant de la interacció de les persones en el corpus social i està probat que és consubstancial a l'ésser humà l'enveja, la tirania, i tants ítems que ens fan altament diferents dels animals irracionals, però que de vegades els fa a ells molt més racionals que a tots nosaltres, com deia en Joan Marco en el seu personatge a la serie "Dinamita": Reflexionem-hi, sisplau, reflexionem-hi!

dimecres, 15 de març del 2006

Mobbing polític III, els hackers i el menyspreu



Avui he rebut els atacats dels hackers, no se de quin color ni signe, si de prop o de llunya que m'han deixat el meu blog amb "0" posts, m'ha costat però he recuperat la informació i tantes vegades ho faré com convingui, perquè aquesta és una altra forma de mobbing, aquella que intenta esfonçarte en allò que només a tu pertany, la opinió i la paraula.

Una altra forma ben estudiada és el menyspreu, o una expressió castellana molt nostrada "el ninguneo", pretén aconseguir de fer-te creure invisible o el que és el mateix: inservible, després de ser utilitzat a modus de "cleenex" (ja sabeu aquells mocadors de paper que van inventar els alemanys amb els que et moques i els tires, són biodegradables)

Bé aquí teniu nous models que augmenten aquest tractat que en capítols vaig escribin sobre aquesta plaga estesa també al món de la política, fruit, fonamentalmente de l'adveniment de noves races a curs d'aquesta acció pública que molt bé dèia el professor Panebianco de Bolonia.

dimarts, 14 de març del 2006

Microparlamentarisme



M'he passat uns dies a Toledo, amb un acolliment molt càlid, en les que han estat les II jornades d'administració local, a les que Politòlegs i Administrativistes haviem estat convidats per a debatre el contingut d'un document de treball sobre el que ho està fent el Ministeri d'Administracions Públiques, de la mà de Manuel Zafra, també politòleg, actualment Director General de cooperació local del MAD i professor CC. Polítiques i Sociologia de la Universitat de Granada, en la que suposa la reforma més important en l'estructura de l'Estat, treta de la dels Estatuts d'Autonomia, amb la que serà la futura llei bàsica del govern i de l'administració local, una autèntica revolució en el món local, que trenca amb les estructures decimonòniques de que ens hem dotat. Us transcric l'article que he enviat als mitjans de comunicació.




La parlamentarització de la vida local

Per Albert Balada, Politòleg



Vint anys després de la primera llei d’ordenació municipal a Espanya amb la democràcia, una llei, la de 1985 de bases del règim local, que es va limitar la seva reglamentació a democratitzar unes estructures heretades del segle XIX, ara, la tercera pota de l’Estat, si ens circumscrivim als principis constitucionals que s’estableixen sobre l’estat i els principis autonòmics territorials i municipals, inicia en el marc d’aquest procés semi-constituent en el que ens trobem, el seu camí cap a una veritable modernització del model local espanyol.

La República espanyola, ara que se’n commemoren el seu 75è aniversari, va tenir en el règim local el seu principal valedor, i van ser les eleccions municipals de 1931 les que van portar a la seva instauració. Potser aquest antecedent és el que va fer que, tot i establir els principis constitucionals els criteris de l’autonomia local, el model local al nostre país no rebés més que una transmutació democràtica respecte del model clàssic heretat a partir de les reformes liberals dels principis locals i que haguessin de passar tants anys per afrontar l’autentica reforma del model, que amb la nova llei es pretén d’afrontar.

Ha estat a Toledo, en el marc de les II jornades de l’administració local, on s’ha valorat la proposta de l’avantprojecte que hores d’ara està treballant el Ministeri d’administracions públiques, de la mà de les reflexions i aportacions politològiques de Manuel Zafra, Director General de Cooperació Local del Ministeri, i fonamentalment a partir dels esborranys del text legislatiu, el que comporta un cert enfrontament respecte dels paradigmes clàssics que plantegen fonamentalment els administrativistes, en donar-se no només canvis de caràcter terminològic, sinó també de fons en la redacció dels primers dos documents coneguts, encaminats a l’aprovació d’unes noves bases per a l’administració local, municipal i provincial, a Espanya.


Si be l’autonomia local és, sense cap mena de dubte, el principi fonamental que informa decisivament el règim de l’administració local, cal tenir en compte que la concreció de aquest principi constitucional, que també preveu la carta local europea, en allò que fa referència a la organització i a les competències de les entitats locals, no es fàcil, donat que tant el legislador central com l’autonòmic, tenen un ampli marge per a definir ambdós aspectes que, en darrera instància, debiliten indubtablement la posició de l’administració Local, tenint en compte que a més hi ha un agreujament evident derivat del difícil accés de les Entitats locals al Tribunal Constitucional. L’avantprojecte de la “Llei Bàsica del govern i de l’administració Local” intenta precisament de definir la posició constitucional de l’administració local.

No resulta baladí la pròpia nomenclatura de l’avantprojecte, la utilització de l’expressió "govern local" és absolutament significativa en pretendre de definir a aquesta nova llei un reforçament de la posició de la Administració Local en tant que entitat política, com deia, i una de les potes de l’organització de l’Estat, ara autènticament reconeguda. La nova llei pretén també la parlamentarització de la vida institucional de les entitats locals, el que implica, d’entrada, sustantivitzar l’executiu local, on la figura de l’alcalde veu enfortides les seves funcions executives i administratives com correspon al concepte autèntic de “govern” en la divisió clàssica dels poders, amb un especial reconeixement de la seva capacitat “governativa”.

La nova definició del funcionament institucional de les entitats locals, en plantejar, la parlamentarització fa que aquest terme representi alguna cosa més que un canvi semàntic, en passar el ple municipal a denominar-se “assemblea municipal”, reconeixent-se en la configuració de la mateixa a una nova figura, que fins ara detentava el propi Alcalde, com és la de president de l’assemblea, de manera que s’harmonitza el model parlamentari, també a nivell local; però entre els molts canvis que es preveuen, canvis que en un principi ja havien estat també dissenyats per als estatuts de les “Grans Ciutats”, és el reglament d’organització, que ara passaria a denominar-se “Estatut municipal”, el que representa una clara referència semàntica al concepte de l’autonomia local, com també a la necessitat de l’existència d’un instrument legal que defineixi la particular concepció de cada ens local, amb les peculiaritats que li puguin ser pròpies.

Però en el marc dels canvis orgànics que la nova proposta legislativa preveu, encara hi ha un tercer element definitori a tenir en compte com és la definició del nou “Consell de Govern”, un element diferent del que històricament s’havia conegut sota la denominació de junta de govern, que passa ara a constituir un autèntic govern municipal, en el que pot haver-hi o no representació dels electes locals, i que es configura com ho fan qualsevol dels governs central o autonòmic actuals, de manera que el que podria definir-se com una lògica emulativa de funcionament institucional, deixa absolutament de ser-ho, per conformar un model nou de paradigma democràtic també en el context local.

dilluns, 13 de març del 2006

75è aniversari de la II República Espanyola i de la I República Catalana





És de justícia recordar, entre altres coses pequè els errors no es tornin a repetir, però també per veure com n'eren d'avançats els nostres avis i com, via municipal, van resoldre el pas d'una Monarquia sotmesa als designis de l'aristocràcia, la burgesia, els militars i l'església a una República democràtica, la II República Espanyola que els militars ja es van encarregar d'escapsar amb el cop d'estat de 1936.

Però no oblidem a aquella que va durar apenes tres dies, la I República Catalana, la que Francesc Macià va proclamar des del balcó de l'actual Generalitat, en el marc, digue, d'una república federal, sigui aquest post un record per a totes dues.

diumenge, 12 de març del 2006

Madrid i el fenòmen del sensesostrisme



M'he estat aquest cap de setmana a la Comunitat de Madrid, on hi vaig de tant en tant per revisar els meus treballs doctorals, o per a participar en alguna jornada sobre migracions i exclusions socials.

Aquest cop m'ha sorprès de veure per la vila de Madrid a tant "sense sostre", no parlem d'indigents, ni de bagabunds, que són un altre substrat en l'exclusió social, parlo de persones que conformen el que ja els estudis estableixen com una classe: el sensesostrisme, una situació social d'exclusió que fins i tot a hores que podriem veure com a anormals, per aquests tipus de situacions, com poden ser les 21:00 h. per exemple, hi podem veure munions de persones, prenent possessió de les seves "llars", entrades de comerços, botigues , caixers de bancs , etc., això fa que pensar, i molt, creieume, el sensesostrisme es fa evident.

En una de les jornades en les que vaig participar, ens vem plantejar com s'ha produït aquest increment i com una molt bona part, que alguns estudis xifren ja en més del 60% correspon a persones immigrades. Ara per ara és una situació que afecta només a ciutats grans: Madrid, Barcelona o València, però és un fet sobre el que no podem tancar els ulls i fer com si no hi fos, perquè s'ha fet, sens dubte, evident.


Espero que les esferes polítiques tinguin en compte els estudis que politòlegs i sociòlegs estem fent i que abasten quelcom més que els tòpics i típics estudis migratoris, perquè es plantegen des de la perspectiva del fluxos migratoris i l'exclusió social, i ja resulta tot massa evident com per a negar-ne l'existència i permetre que siguin invisibles, tot i que al no tenir papers molts d'ells, no existeixen certament a ulls de l'administració.

I sisplau que tothom canvii el xip, això no és un problema, és un fenòmen al que cal implementar polítiques públiques, valentes i decicides, abans no ens exploti el tema als "morros" literalment i perdoneume la sinceritat, perquè estic convençut que a pocs polítics interessarà el tema, és una "patata calenta" i resulta més fàcil incitar a la xenofòbia cultural o ètnica.

em permetreu que no insereixi cap fotografia en aquest post, per respecte als nostres conciutadans en situació d'exclusió, perquè demà podem ser tu o jo.

dimecres, 8 de març del 2006

Perquè se celebra el 8 de març com dia de la dona treballadora



El 27 de setembre de 1909 s'inicia una desocupació en la Triangle Shirtwaist Company (justament on ocorreria posteriorment l'incendi), als EEUU. que fou seguit per tot el país i per mitjà del qual es reivindicaven millores en les condicions laborals. La vaga es donà per finalitzada el 15 de febrer de 1910 amb resultats prou desiguals: 339 firmes havien pactat amb els seus treballadores i treballadores enfront de 13 companyies (entre aquestes la Triangle Shirtwaist Company) que no van arribar a cap acord amb els empleats i empleades. Si s'haguessen acceptat les demandes dels i de les vaguistes, l'incendi de la Triangle SC que succeiria l'any següent, en concret el 25 de març de 1911, probablement no hauria tingut lloc. En aqueix moment, més de cinc-cents empleats i empleades de la Triangle S C, en la seua majoria noies immigrants entre els 16 i els 24 anys, es dedicaven a la confecció de shirtwaist, peça de vestir femenina molt en voga a finals del segle XIX i començaments del segle XX, ja que, al costat d'una faldilla llarga fins als turmells, formava part del vestit de diari de les dones d'aquell temps.

El saldo de la tragèdia van ser 146 morts de què 123 eren dones. Els caps mantenien les portes tancades per evitar els robatoris, la qual cosa impedí la sortida de les treballadores.

Encara que, tant la vaga com l'incendi, es van desenvolupar en un moment històric crucial per entendre el naixement de la celebració del 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora, no expliquen per si mateixos aquest esdeveniment. L'origen del Dia de la Dona es va desenvolupar dins del marc de la teoria socialista. La decisió de convertir aqueixa celebració en una festivitat internacional va anar a càrrec de Clara Zetkin, líder del moviment internacional de dones socialistes fins a l'esclat de la I Guerra Mundial. La seua proposta de creació, fou presentada en la II Conferència Internacional de les Dones Socialistes, celebrada en 1910 a Copenhaguen.

Amb això, Zetkin aconseguia reforçar els llaços de solidaritat i d’identitat entre les dones socialistes de tots els països al mateix temps que feia de la reivindicació del dret a vot de les dones una demanda internacional. Més tard, la Revolució Russa de 1917 tindria una gran influència a tots els nivells en el Dia Internacional de la Dona perquè, encara que la festivitat se celebrava des de 1914, va ser el 8 de març del 17 quan les dones russes s’amotinaren davant de la falta d'aliments, i donaren inici al procés revolucionari que acabaria en el mes d'octubre d’aqueix mateix any.


Per il.lustrar aquest post he utilitzat una obra de l'artista argentí Diego Manuel

dimarts, 7 de març del 2006

Imatges històriques.......un minut de glòria!



Com que els blogs són un arxiu interessant, he recuperat unes imatges meves, perdudes per la xarxa. Unes corresponen al Curs que vaig impartir en l'Escola d'estiu de les Joventuts Socialistes de les terres de Lleida, l'any 2005 a la localitat d'Agramunt, on vaig parlar de les lleis electorals (aleshores era un tema important perquè es debatia sobre una nova llei electoral a Catalunya) i també vaig aportar la meva visió de les teories de Samuel P. Huntington "Xoc de Civilitzacions" de Francis Fukuyama "Fí de la història", que les considero, com ja he apuntat alguna vegada, al menys la primera, una teoria d'encàrrec per a justificar polítiques "ad hoc".

L'altra que recupero és un dibuix que va fer el meu amig i excelent humorista gràfic, Paco "Ermengol", quan vam inaugurar la pàgina web del barri de Pardinyes a Lleida, aleshores era Alcalde Antoni Siurana, era l'any 2001 si no recordo malament, i a mi em veieu surtint del gep del president de l'Associació el meu amic en Miquel Costa, amb la pipa "en ristre" tot fent fum, perquè sempre, els que fem la feina som al darrera i d'altres la inauguren, tot i que el dibuixant aquí va fer una crítica ferotge a les inauguracions perquè tallar els cables ja vegeu que suposa, no?. És en definitva un apunt simpàtic, on també s'hi veu a la meva lletraferida amiga la Doctora Salomé Ribes, treient el cap pel costat de l'ordinador, però ara som ja molts més i des d'aleshores hem constituït el Centre de Cultura Contemporània de Pardinyes, un instrument al servei de la ciutat de Lleida en l'àmbit de la cultura, que presideix el també amic Enric Centeno.

dijous, 2 de març del 2006

Hemeroteca, senyors i senyores del PP, hemeroteca!!!!!



La recerca a les hemeroteques dóna de vegades sorpreses, perquè la utilització grollera de la mentida i la manipulació a la que volen sotmetre a la ciutadania des del Partit Popular en materia tan sensible com és la política antiterrorista, ha pretés de fer oblidar al principal partit de la oposició espanyola, quina va ser la seva posició en tant que govern des de 1986 a 2004. Aquí teniu uns enllaços amb les notícies que es van publicar l'any 1998.

*Aznar autoritza que representants del Govern dialoguin directament amb ETA (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/11/04/espana/
*Aznar promet a ETA iniciar el procés de pau si demostra que accepta las regles democràtiques (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/10/03/espana/
*Aznar estudia anunciar en los propers dies l'acostament dels empresonats d' ETA (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/12/17/
*Aznar emplaça a l'entorn d'ETA a respondre a la seva oferta de diàleg (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/12/07/espana/
*Borrell ofereix a Aznar el suport del PSOE per assolir la pau (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/11/06/espana/
*El Govern negociarà amb ETA la seva reinserció a la societat vasca (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/11/06/
*El Govern ordena al CESID que estableixi ponts de diàleg amb ETA (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/11/03/espana/
*El Govern estudia nous trasllats d'empresonats d'ETA abans de Nadal (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/11/18/espana/
*El PSOE respecta i dona suport a les mesures del Govern (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/12/19/espana/
*El Govern admet contactes amb l'entorn d'ETA (1998)
http://www.el-mundo.es/1998/12/12/
*Aznar reafirma estar disposat "al perdó i la generositat" (1998)
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19981106elpepinac_6&type=Tes&anchr=elpepiesp
*Aznar: "Mereixeria la pena la generositat si així aconseguíssim la pau" (1998)
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19980504elpepinac_10&type=Tes&anchor=elpepiesp
*Piqué aclareix que el Govern està disposat a dialogar "directament" amb ETA (1998)
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19981105elpepinac_1&type=Tes&anchor=elpepiesp
*Aznar no exigirà a ETA l'entrega de les armes (1998)
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19981101elpepinac_1&type=Tes&anchor=elpepiesp
*Aznar promet a Pujol explorar "totes les possibilitats de diàleg" per acabar amb ETA (1998)
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19980925elpepinac_1&type=Tes&anchor=elpepiesp
A la foto J.M. Aznar, el recordeu?


Vull agraïr a la Raquel Querol la informació que m'ha facilitat per poder crear aquest post.


Al titular hi ha un enllaç amb la web del PP, per si encara no us heu esglaiat prou.

dimecres, 1 de març del 2006

De veritat s'ho mereix?

El President de la Junta d'Andalucia, Manuel Chávez, ha atorgat a Dª Cayetana FitzJames Stuart y Silva, 18ª Duquessa de Alba, Comtessa d' Andrade, d'Ayala, de Baños, de Casarubios del Monte, de Fuentedueña, de Fuentes de Valdepero, de Galve, de gelves, de Lemos, de Lerín, de Miranda de Castañar, de Monterrey, d'olivares, d'Osorno, de San Esteban de Gormáz, de Siruela, de Vilalba, Duquessa d'olivares, d'Arjona, de Berwick, d'Huescar, de Jerica, de Montoro, marquesa d'Almenara, de Barcarrota, de Coria, d'eliche, de La Algaba, de La Mota, d'Osera, de San Leonardo, de San Vicente del Barco, de Sarria, de Tarazona de Villanueva del Fresno, de Villanueva del Rio, del Carpio, Condestable de Navarra i Gran d'Espanya, el títol de filla predilecta de la Comunitat en el marc del dia d'Andalusia.

De veritat s'ho mereix?, com dic al titular; no hi ha persona dedicada al món del treball, la ciencia, la indústria, la cultura, el pensament, l'investigació, etc. que s'ho mereixés a Andalusia?

Vàlguem Déu!!! i tot això ratificant l'unitat de la nació espanyola en el discurs d'investidura... voleu dir que anem bé?


A la foto Cayetana d'Alba