diumenge, 29 de novembre del 2009

Una cita: Joan Ramon Zaballos Rubio


“Em sembla preocupant comprovar que saber detalls de l'acció política interna d'un govern produeix més desconfiança i inseguretat que credibilitat i solidesa.[1]



[1] Zaballos, Joan Ramon*. Saber o no saber. Segre. 29-11-09

* (Barcelona, 1962) és llicenciat en Filologia Anglo-Germánica (especialitat Alemany) per la Universitat de Barcelona. L’Institut Goethe li va concedir la Goethe Medaillon (medalla Goethe) en reconeixement a la feina de foment de la llengua i cultura alemanyes. Des d’octubre de 1987, és professor d’alemany en l'Escola Oficial d'Idiomes de Lleida, de la qual n’és director des de l’any 1994.

Una cita: Joan Piris Frigola


“Preocupem-nos, doncs, de donar testimoni duent una vida sòbria, distingint entre béns necessaris i béns superflus, i compartint sistemàticament i amb generositat.” [1]



[1] Piris Frigola, Joan*. Fer visible l’evangeli de l’amor. Segre 29-11-09

* (1939) Bisbe de Lleida. Llicenciat en Pedagogia per la Universitat de Valencia. A la Conferència Episcopal Espanyola ha estat membre de la Comissió Episcopal de Pastoral en el trienni 2001-2004 y des de 2005 és membre de la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social.

Una cita: Marc Tul·li Ciceró

Ciceró interpretat per David Bamber en la sèrie televisiva "Roma"

“El que primer de tot havia de desitjar (Aulus Cecina) és no tenir cap querella; en segon lloc, no tenir-la amb un home de tan mala fe; i en tercer lloc, tenir-la amb un home tan estúpid (...) Això li ha causat un tort, però al mateix temps li fa un bé, perquè és precisament per aquells actes (...) que ha pres testimonis i se’n serveix de la justícia....” [1]



[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Escriptors llatins. Vol. VII. Barcelona. 1955.Pag 56

El factor C


"Banc", fotografia origina de Montse Esteba

L’efecte de la realitat i el fet de la provocació sobre la memòria col·lectiva, esdevé en la inspiració dels conflictes que la psicologia social ens descriu, el fruit de la solidesa dels imperatius categòrics que se substantiven en la concreció d’un model de consciència col·lectiva, una mena de superestructura que prefigura un “jo” singular i harmònic estructurat a partir de la complexió d’un viatge interior que es projecta cap a l’exterior[1], com una mena de memorialisme com també va succeir amb el problema del Marroc al segle XIX, o el retrocés ideològic de la generació de 98, en definitiva es percep ara, com aleshores, l’esperit del desconcert històric basat en una suposada legitimació i protagonisme social, subsumint el marc dels perfils negatius que en aquest moment tot ho embolcalla.

El clima és ple de soroll, un soroll suposadament intens, suposadament col·lectiu, distint al que es venia escoltant en els darrers temps on les dues C majúscules: Crisi i Corrupció havien esdevingut claus en les editorials, en els articles, en les notícies.... El soroll omple de gom a gom els estadis informatius i beu de les benaurances polítiques que havien quedat absoluta i literalment malmeses per obra i gràcia de les dues C, aquelles que ara, com a notícia caducada han passat a ser notes menors, llevat, és clar, que n’augmentin els imputats o apareguin nous casos de corrupció, o The Economist tingui raó i la crisi sigui més llarga i dura del previst per a Espanya, i encara en aquests supòsits cal que s’aixequi soroll, pensa algú, perquè no estan els temps com per a deixar que la política perdi el seu prestigi i ens faci rememorar actituds pròximes a les de 1934, perquè el context no els es favorable i després de la sorpresa i fins el silenci maldat i mesurat, ara toca clima de soroll, fer oblidar les fàbriques amb ERE, per a posar un exemple, als aturats o el tancament diari de petites i mitjanes empreses i la misèria mateixa, tot apel·lant al sentiment, perquè diu la veu popular que si s’apel·la al sentiment aleshores hom pot oblidar la butxaca, la del ciutadà, és clar, perquè d’això es tracta, i a veure qui és el guapo que s’atreveix a dir que les 12 editorials no tenen raó i anar contracorrent, això si que és màrqueting i no el de marques com ara la Coca-Cola, posats a dir.

El discurs, per tant és fàcil i per si no ho era, aquesta ha estat la primera de les mobilitzacions, en clau absolutament fidel al que ens va deixar escrit Sun tzu[2], un manual ad hoc pels estrategs electorals que ja ens amenacen de nou de tenir-nos entretinguts durant una cinquantena de setmanes, si som vius per a veure-ho o el país no ha entrat en una deriva tal en la que les C passin de ser majúscules a immenses i acabi engolint a la majoria, perquè com deia Tzu “quan se sent el tro és massa tard per a tapar-se les orelles ... davant l’estupefacció de l’altra majoria, la silenciosa que observa atònita l’espectacle d’aquells actors verbals que ens repeteixen tics, tons i frases obeint a horaris, compromisos i estratègies comercials.


[1] Baena, Enrique. El ser y la ficción. Anthropos editorial. Barcelona. 2004.

[2] Tzu, Sun. El arte de la Guerra. Ed. Fundamentos. Madrid. 1974. Edición. 2008.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Una cita: Marta Alòs


“(....) he de reconèixer que som molt més afortunats. No hem heretat res que ens obligui a haver de retre comptes a ningú i això, si més no, et dona una certa llibertat de moviments...encara que sigui a l’hora de recórrer els camins de la vulgaritat. Els únics per on, d’altra banda, se’ns permet transitar.”[1]



[1] Alòs Lòpez, Marta. Històries de l’AVE. Edit. Edicions DeParis. Lleida. 2009. Pag. 31

divendres, 27 de novembre del 2009

Tu rai...


Amb aquella naturalitat que correspon a tota una senyora, la Vicky Peña, flamant Premi Nacional de Teatre, que atorga el Ministerio de Cultura, reconeixia* que la van trucar mentre era a les Oficines de l’Atur a renovar la seva targeta, segurament es tracta d’un eufemisme, però servia per aclarir la següent pregunta que li faria l’entrevistador: “perquè aquest premi et suposarà nova feina, veritat?”, li deia, a la qual cosa la Peña reconeixia que el Premi no necessàriament passaria a suposar-li més encàrrecs

La veritat és que en els moments que estem vivint, aquesta visió que l’actriu catalana ens trasllada, no deixa cap mena de dubte sobre la vigent situació, al menys des de la perspectiva en la que jo m’ho miro, malgrat totes les cortines de fum i boira que es vulguin usar des de qualsevol dels punts de l’eix d’abscisses ideològic i/o nacional que es pretengui de fer planar sobre la realitat mateixa i em recorda molt aquell comentari al personatge en l’imaginari de Lleida que segurament pot ser propi de moltes altres localitats: el “tu rai”, que es va acabar morint de gana, perquè sempre rebia per resposta l’expressió: tu rai! us a sona?


* programa "Divendres" de la Televisió de Catalunya

28 de novembre de 1934, el Plan E de Barcelona


El Crasch de 1929, no va arribar a Europa fins a ben entrada la dècada dels 30; els processos globals no existien aleshores ni les dependències ho eren al nivell que s’han definit ja en el segle XXI; en el primer terç del segle XX, Europa comença a patir el seu procés de recessió a mesura que s’avença ja en el transcurs dels primers anys de la tercera dècada, que coincideix curiosament amb un procés de deteriorament polític, social i econòmic, com ens descriu la curiosa nota que reflecteix el diari barceloní La Vanguardia, dos dies després que el Govern central, sota l’eufemisme d’ incautar-se de l’ordre públic a Catalunya, després del nomenament com a President Accidental de la Generalitat de Catalunya del Coronel Francisco Jiménez Arenas, permetia a l’Ajuntament de Barcelona, segons reflecteix la pàgina 6 del diari del 28 de novembre de 1934[1], una mena de Plan E de l’època, a tenor del que cita el rotatiu escrit aleshores en castellà, transcrivint el que publica el Butlletí de la Generalitat en l’apartat “Autoritzacions a l' Ajuntament” on ens diu : “.... S’autoritza a l’Ajuntament de Barcelona per a que pugui declarar exceptuades de les formalitats de subhasta i concurs, sense la formació de l’expedient sumari que preveu la legislació vigent totes aquelles contractes que tendeixin a la posada en marxa de les obres i serveis amb les que pugui minorar el problema de l’atur obrer o evitar-ne el seu creixement....” , la veritat és que els paral·lelismes històrics de vegades donen que pensar en aquests processos de ciclicitat fruit, per altra banda, de la tendència natural i humana a repetir els mateixos errors en allò polític, també des de la perspectiva ètica i moral.

dijous, 26 de novembre del 2009

Una cita: Lev Semionovich Vygotsky


“Tant la ideologia per se, com la seva dependència d’unes o altres formes de desenvolupament social, poden ser objecte d’estudi per part de la sociologia, però mai la investigació sociològica per ella mateixa, sense la investigació psicològica, podrà descobrir la causa immediata de la ideologia: la mentalitat de l’home social. Per establir el límit metodològic entre ambdós punts de vista, es particular important i necessari aclarir la diferència entre psicologia i ideologia” [1]


[1] Vygotsky, Lev S*. La tragèdia de Hamlet. Ed. Fund. Infància y aprendizaje. San Sebastián de los Reyes. (Madrid). 2007.Pag. 168

*(1895-1934) un dels més destacats teòrics de la psicologia del desenvolupament i clar precursor de la neuropsicologia soviètica. La idea fonamental de la seva obra és la del desenvolupament dels humans que únicament podrà ser explicat en clau d’interacció social.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.


*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

diumenge, 22 de novembre del 2009

Una cita: Eduard Punset


“Aquesta revolució avença a passes gegantines, però jo estic convençut hores d’ara de dues coses: que no serà (la fusió de la biologia i la tecnologia) la més important i que li guanyarà la partida un altre tipus de transformació que s’expressarà, a la vegada, d’una manera més profunda i lentament....”[1]



[1] Punset Eduard. La crisis de fondo está en la educación. Blog de Eduard Punset. 22-11-09.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Governança


Va deixar caure algun poeta, quan l’abril sovintejava la primavera que “els núvols encendren la tarda per escurçar-ne els confins, i ens diu que contràriament a la seva voluntat, però, no aconsegueixen sinó magnificar-la, de fet ens apunta com el mateix ocorre amb qui prova d’eclipsar llunes, o iniciatives, a contracorrent “[1]; com n’és de ferm el temps de les cireres que caloreja els passadissos, quan les mirades van en un sentit o en un altre segons interessa als esperits que ensenyoregen els prats per aquells camins que altres havien transitat abans i altres transitaran després, governats per una miríade d’ oligoquets. El temps dóna i pren raó, com el meteor remena terra i aigua foragitant-ne dels seus dominis els apogònids.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Una cita: Joan Subirats


“La desconfiança de la gent no es negativa. És el resultat d’un procés d’aprenentatge de 30 anys sobre les promeses de la democràcia i els seus incompliments”[1]



[1] Subirats, Joan. Sistema electoral ¿solución o bálsamo?. El País. 18-11-09

dissabte, 14 de novembre del 2009

Ser feliç....


Admetem-ho, la tardor és un temps d’impromptu propi, sempre relegat a ser un pas intermedi entre l’estiu i l’ hivern, com si el seu meteor no hagués de ser tingut en consideració especial, perquè de vegades no existeix i ens queda subsumit per l’estiu mateix que es desdibuixa fins a l’ hivern, com de vegades assoleix una mena de principi hivernal que ens defineix el que haurà de venir. Malgrat tot a mi la tardor m’agrada i la identifico com a pròpia, en molts cassos per les olors que omplen les estances de casa; és hora de començar a fer els brous, amb aquella cocció lenta de verdures i carns destil·lant-nos aromes que ens atardoren l’ànima; és hora de fer escalivades amb olors de pells rostides de pebrots i albergínies dibuixant-nos un mapa de sensacions que manen ser acompanyades per aliments de l’època; és hora de coure moniatos i gaudir-los poc a poc, mentre el gust dolç d’aquesta rel es desgrana lentament en la teva boca i ens porta a sentir la mateixa terra. És temps de tardor i a mi m’agrada, perquè em fa feliç i hores d’ara, si us he de ser sincer, és la única cosa que val la pena i per la que paga la pena de lluitar, per ser feliç.

Poema a la vida


En els espais de l’ànima transita l’home menut,

despullat de presència i sentiment,

vagant per les immensitats etèries

a la recerca,

de la seva pròpia clemència,

del seu propi perdó,

emmirallat en un passat inexistent,

en un futur que mai no albira,

mentre el present

ja és ahir,

i l’ara,

deixa d’existir pausadament

quan sospira agònica

l’existència.


Més enllà de la desesperança,

l’ànima de vegades

es confon

amb la consciència

i ens tentineja l’orella

amb aquell xiulet,

permanent,

del cap de la vella estació

en l’andana de la vida,

movent amunt i avall

la bandera vermella,

que assenyala,

el moment de la partença,

un cop rere l’altra,

d’un tren rere l’altre,

en direcció

cap a ves a saber on,

en quin moment,

en quin instant...


Mentre,

s’esborra, difuminant-se,

en la memòria escassa

dels detalls

que ens subjecten

al camí de ferro.



© Albert Balada

Lleida, 14-11-09

Una cita: Antonio Muñoz Molina


“L’atenció i el silenci tornen memorable el present.[1]


[1] Muñoz Molina, Antonio*. Atención, silencio. El País 14-11-09

*Antonio Muñoz Molina (1956) escriptor i acadèmic de numero de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (1996). Estudià Història de l’art a Granada i Periodisme a Madrid.

divendres, 13 de novembre del 2009

Escenografies


Hi ha qui diu que l'objectiu de John Rawls[1] amb la seva teorització sobre la Justícia, era combatre i superar l’ utilitarisme plantejant que una teoria, per més eloqüent que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera i que l’únic que ens permet de tolerar una teoria errònia és la manca d’una de millor. Clar que el concepte rawlià de justícia partia d’una desiderata: considerar que els principis de justícia són objecte de un acuerdo entre personas racionales, libres e iguales en una situación contractual justa, d'un acord entre persones racionals, lliures i iguals en una situació contractual justa, i que per tant podem comptar amb una validesa universal i incondicional, tenint present que potser la racionalitat i la llibertat poden considerar-se inherents a la condició humana, en determinades latituds, de la mateixa manera que el concepte d’igualtat tindria serioses dificultats per a ser considerat viable en la concepció d’una societat marcadament estratificada, encara que subjecte a una novació d’aquest mateix concepte classe.

És obvi en l’anàlisi d’aquest liberal, que la seva pretensió teòrica descansa sobre el principi que les institucions més importants de la societat estan disposades de tal manera que obtenen el major equilibri net de satisfacció distribuït entre tots els individus el que conforma i prefigura una societat ordenada i justa, plantejat des d’una perspectiva absolutament utòpica, perquè la realitat equilibrada parteix encara de conceptes anacrònics fruit de les revolucions burgeses que hores d’ara hauríem de considerar superats; de fet ell mateix considera la seva teoria com una aposta ideal sustentada en els principis dels bens socials primaris, el dubte és si aquests realment conformen la realitat del cos social postmodern i, en tot cas, si realment es dóna la justícia social, el que ens fa de nou recordar l’òptim de Pareto[2] que ens deia que el benestar d’un grup està en el seu punt òptim quan és impossible que cap dels seus integrants millori sense que, com a mínim, l’altre es vegi perjudicat, el que no resulta hores d'ara míniment difícil tot i que sustentès per això mateix una de les principals crítiques dels utilitaristes en ares a la redistribució eficaç, el que probablement ens permet d'entendre, doncs, bona part de l’actual escenografia política.



[1] Rawls, John. Teoria de la justícia. (trad. Dolores Gonzalez. Fondo de Cultura Económica de España, México. 1997

[2] Pareto, Wilfredo. Manual of political economy. A.M. Kelley. 1971

dilluns, 9 de novembre del 2009

Una cita: Umbert Eco


“L’artista que pretén enumerar, encara que sigui de manera parcial, tots els estels de l’univers, allò que vol en certa manera és que pensem en aquest infinit objectiu.”[1]



[1] Eco, Umberto*. El vértigo de las listas. Ed Lumen. Barcelona. 2009. Pag. 3

*(Alessandria, Piamonte, 1932) Semiòleg i escriptor italià. Es doctorà en Filosofia a la Universitat de Turí. La seva tesis versà sobre El problema estètic a Santo Tomás (1956), i el seu interès per la filosofia tomista i la cultura medieval es fa més o menys present en tota la seva obra.

diumenge, 8 de novembre del 2009

una cita: Jules Renard


“Matina, No hauries d’estar despert abans de l’aurora? I a les quatre és ja massa tard. El vinyaters són ja a les seves vinyes. Avança-les. El primer, saluda al sol” [1]



[1] Renard, Jules*. Bucoliques. Ed. Gallimar. Paris. 1957. Pag. 3

*(1864-1910) escriptor francès, membre de l’Acadèmia Goncourt i un dels fundadors de la revista literària “Mercure de France”. Crític literari i dramàtic, poeta i narrador. Se li atribueix la creació del gènere de “gregueries” que en castellà va cultivar Ramón Gómez de la Serna.

να Άξιον Εστί


“Vet aquí, doncs, al creador de les petites Kores i les illes de l’Egeu, a l’amant del brancar de les eugues, a l’adepte de les fulles d’olivera, a aquell que beu del sol i exterminador de llagostes, Aquí em teniu davant del vestit negre dels facinerosos i el ventre buit dels anys, que avortà als seus fills, el clam eròtic! El vent deslliga els elements i el tro assalta la muntanya. Destí dels innocents, una altra vegada sòl, enllà prop de les valls. I no vaig veure altra riquesa, ni vaig escoltar altra riquesa que les frescors matinals bastint granades o zèfirs o petons. Cada qual amb les seves armes, vaig dir: obriré les meves granades en els congosts, apostaré els zèfirs com sentinelles en els congosts, alliberaré els vells petons santificats pels meus anhels. El vent deslliga els elements i el tro assalta la muntanya. Destí dels innocents, ets el meu propi destí!.”[1]


[1] Elytis, Odiseas*. Dignum Est y otros poemas / Dignum est and Other Poems. traducció. Cristián Carandell. Galaxia Gutenberg. Barcelona. 2008

* Odiseas Alepudeli de Panayioti (1911-1996) fou un dels darrers representants de la generació literària dels anys 30 grecs, una de quines característiques essencials estava en el dilema ideològic en mig de la tradició grega i en el modernisme europeu. Abandonà els seus estudis de dret per a dedicar-se a la poesia. El 1978 fou investit Doctor Honoris Causa per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Tesalònica i l’any 1979 obté el Premi Nòbel de Literatura. Aquest és el seu poema més reconegut de 1959 To áxion estí traduït com Dignum Est en la seva versió en castellà.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Una cita: Albert Recio


“A tot arreu, els mercats de subministres públics –armament, obres públiques, serveis públics privatitzats...- es caracteritzen per l’existència d’un reduït nombre d’empreses que competeixen entre si en front d’un sector públic que ha d’adoptar una decisió política. La complexitat i multidimensionalitat de la majoria de temes a concurs (obres singulars, serveis que admeten graus diversos de prestació, etc.) fa difícil, gairebé sempre, una solució estrictament tècnica de costos i qualitat[1]. Sembla normal que en mercats d’aquestes característiques, la rivalitat entre empreses passi per la recerca d’influències sobre els que han de prendre la decisió”.[2]



[1] Recio Albert. Nota de l’Autor:Tampoc pot descartar-se que en alguns mercats, com els de les obres públiques. on el número de competidores es força reduït. puguin donar-se acords informals entre les empreses per a repartir-se els contractes eludint-ne la competència entre elles. El fet que cada una de les obres sigui una operació singular fa més difícil que en altres camps detectar l’existència d’aquestes possibles conclusions.”

[2] Recio, Albert. (Profesor Dpto. de Economía Aplicada, Universidad Autónoma de Barcelona). Corrupción y transformaciones económicas. Jueces para la Democracia. Información y Debate. Nro. 21. gener de 1994. EDISA. Madrid. Pag. 9

Memòria social


“Les cultures i els narradors de contes no només posseeixen repertoris de relats, sinó també un repertori de motius a partir dels quals poden construir-se altres nous. Els relats i motius, passen d’un narrador de contes al següent, evolucionant i canviant en el decurs del temps” [1]



[1] Fentress, James. Wickham, Chris. Memòria Social. Universitat de València, Frónesis Series.Frónesis cátedra València. 2003. Pag. 84

divendres, 6 de novembre del 2009

Horitzons socials


Diu una escriptora lleidatana[1] que “tothom, alguna vegada a la seva vida, s'ha trobat davant d'un cretí que ha intentat amagar-li la vida amb les seves lliçons de superioritat intel·lectual”. En moments com aquests, de transcendència postmoderna, en els que com ens deia el politòleg italià Antonio Negri[2], “no sembla que hagin canviat tots els aspectes de l’horitzó social”, parlar de la cretinitat resulta nogensmenys que encertat, malgrat la definició ens acosta més al concepte d’idiotesa entesa des del punt de vista de l’estupidesa mateixa que ronda les essències pròpies de la humanitat, lluny, però de les definicions morfològiques de la concepció cretínica, en una societat, vulguem-ho o no, de pensament absolutament dèbil, que es manifesta amb absurda obvietat en els àmbits socio-urbans de menor densitat demogràfica.

A mi m’agrada establir la relació entre la cretinitat i la mentida, principalment per l’odi social que se sent cap al concepte de mentida y com s’amaga aquesta a partir de comportaments mesquins i cretins a l’hora , a partir d’una mena de por atàvica que arriba fins al punt d’ usar-se eufemismes per a definir d’una manera absolutament perifràstica la realitat distorsionada que la cretinitat i la mentida volen fer creure, de manera que la mateixa ens porta a un nou terme que defineix una actitud social com ara la hipocresia.

L’enfrontament entre la veritat i la mentida l’hem heretat del zoroastrisme babilònic establint la dialèctica entre els principis fonamentals del bé i del mal que trobem també reproduïts en els proverbis babilònics o en l’Apocalipsi de Sant Joan, de la mateixa manera com en els textos islàmics s’assimila a una mena de llibertinatge que traïciona la essència mateixa del llenguatge com també recollia l’escolàstica agustiniana que ja ho situa en la perspectiva de la gradació del pecat, segons ens recull el filòsof valencià Miguel Catalán[3] .

Arribats a aquest punt veiem com hem evolucionat a través d’un camí antic que ens insinua la penalitat social d’aquest valor propi de la postmodernitat com és la hipocresia que no fa més que subsumir l’engany en l’ús del llenguatge, en el valor de les coses, el valor d’aquells intangibles que defineixen les relacions socials de manera, ja distinta, a com s’havien desenvolupat i conegut a partir de les antecessores revolucions burgeses sobre les que encara se sostenen determinats paradigmes polítics, lluny del reconeixement dels canvis substantius en les relacions entre el treball i el capital, com s’havien conegut en les darreres sis dècades.

Haurien de continuar essent vàlids els principis que ens descriu Plató[4], a saber de les quatre virtuts principals: la saviesa, el coratge o fortalesa de ànim, la temprança i la justícia? Em resulta clar que el fet que el filòsof grec tingui una concepció absoluta del bé, fa que aquesta funció de la part racional de l’ànima continuï encara essent element fonamental en la constitució i organització de la vida pràctica de l’home, en definitiva de la seva vida moral, en contravenció directa amb la visió cretínica de la vida social dels essers humans que hem associat al model de la hipocresia amarada en la mentida, tot i reconeguent, com ho feia el grec que la manca de virtut no suposa una perversió de la natura humana, no essent més que aquesta manca de virtut a ulls de la filosofia platònica més que l’existència d’un equivalent: la ignorància i la seva justificació.


[1] Alòs, Marta. El criteri del cretí. Diari Segre. 2-11-09 http://www.segre.com/opinio/viure-per-veure/article/el-criteri-del-creti/291/

[2] Negri, Antonio i Hardt Michael. El trabajo de Dionisos. Ed. Akal. Madrid..2003.Pag. 31

[3] Catalán, Miguel. Antropología de la mentira. Taller de Mario Muchnil. Madrid. 2005. Pag. 13-16

[4] Plató. La república: Col·loquis sobre la Justícia. Volum 76 de Biblioteca econòmica i filosòfica. Sociedad española de Librería, Madrid. 1805

Una cita: Robert Musil


“Antigament els homes arrelaven en les circumstàncies de la vida en les que queien, i aquesta era una manera segura de trobar-se a ells mateixos; però avui, en la barramunda general en que es tendeix a deslligar tot del seu solatge i fonament, seria necessari també, en la producció de l’ànima, per dir-ho d’alguna manera, substituir la tradició de l’artesania per la intel·ligència de la fàbrica.” [1]


[1] Musil, Robert*. El hombre sin atributos. 4 vol. Seix Barral. Barcelona. 1980. vol. 2. pag. 365

* (1880-1942) El hombre sin atributos constitueix una de les obres narratives més ambicioses del segle XX i el consagrà pòstumament como un escriptor qui en les seves obres combinava d’ una manera excepcional la ironia amb la utopia, per a analitzar la gran crisi espiritual de la seva època així com la descomposició de l?Imperi austro-húngarès.

dijous, 5 de novembre del 2009

Una cita: Antoni Castells




“Hi ha un esgotament del cicle polític determinat en el funcionament del nostre sistema. Ho dic clarament: l’esgotament abasta el sistema electoral vigent, el funcionament dels partit i també el de les institucions com el Parlament, que se suma a una crisi de valors ja existent (...) Els poder públics han d’evitar dos tipus de resposta: la que passa per deixar-ho tot potes enlaire i qüestionar-ho tot, i la que opta per no voler fer cap canvi i limitar-se a maquillatges, com a molt (...) Si allò que volem és que la gent vulgui la democràcia i actuï com a ciutadans lliures, el que hem de fer es predicar amb l’exemple (...) el principi de que tot el que és legal és acceptable no és veritat (...).”[1]



[1] Castells, Antoni*. Conferència a l’ Institut d’Estudis Catalans del 03-11-09 (extrets). Font Europa Press

http://www.europapress.es/catalunya/noticia-castells-pide-reformas-contra-agotamiento-sistema-politico-catalan-20091103213230.html?rel

*(1950) És doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials, i catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona. Ha estat director de l’ Institut d’Economia de Barcelona. Especialista en hisenda autonòmica i local, economia de l’Estat del Benestar i economia regional; és autor de nombrosos estudis i publicacions sobre aquestes matèries. Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya des de 2003. Ha estat membre de la Sindicatura de Comptes de Catalunya entre els anys 1984 i 1989. Elegit diputat al Parlament de Catalunya pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) en la quarta (1992), la setena (2003) i la vuitena (2006) legislatures. Membre de la Comissió Mixta de Valoracions Estat-Generalitat (1989-1996). Ha estat el membre espanyol del Tribunal de Comptes Europeu des del 1994 fins al 2000.