dissabte, 30 de març del 2013

Aquesta matinada...




A la fotografia la torre i el rellotge del Big Ben, i la torre i el rellotge lunar de Westminster


Aquesta matinada, la del 31 de març de 2013, a les dues han estat les tres... tres campanades... i la hora que deixa d'existir, què haurà passat al llarg d'aquesta hora que no és? Passa, potser, a formar de les hores perdudes, aquelles que són el patrimoni manllevat als humans? Són hores que en silenci es guarden en la capsa del mai jamai, del que no va ser, però és, perquè en un segon, només, s’esvaeix tota una hora, tota una vida en un instant que esdevé pols de temps, pols de cel...

© Albert Balada
30-03-2013

Una cita: Jorge Mario Bergoglio






A la fotografia, detall de capitell corinti del temple d'Artemis a Jerash, Jordania.

“(...) sentim propers també a tots els homes i dones què, tot i sense reconèixer-se en cap tradició religiosa, se senten, però, en la cerca de la veritat, la bondat i la bellesa, aquesta veritat, bondat i bellesa de Déu, i que són els nostres valuosos aliats en el compromís en la defensa de la dignitat de l’home, de construir una convivència pacífica entre els pobles i de salvaguardar curosament la creació (...)” .[1]



[1] Bergoglio, Jorge Mario, SS Franciscus. Encontre amb els representants de les esglésies i comunitats eclesials, i de les diverses religions, Sala Clementina. 20-03-2013. Llibreria Editrice Vaticana. 2013.





Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure...




Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure


“Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure; ara bé, aquell que és lliure no peca, doncs qui peca és esclau del pecat. La mare és la veritat, mentre que el coneixement és el pare. Aquells a qui no està permès de pecar, el món els anomena lliures. Aquells a qui no està permès de pecar, el coneixement de la veritat eleva els seus cors, això és, els fa lliures i els posa per sobre de tot al lloc. L’amor, per part seva, edifica, però el que ha esdevingut lliure pel coneixement es fa esclau per amor cap a aquells als que encara no han arribat a rebre la llibertat del coneixement; aleshores aquest els capacita per a fer-se lliures...” [1] 

[1]  Evangeli –apòcrif- de Felip, 110

Una cita: Evangeli apòcrif de Felip




“La llum i les tenebres, la vida i la mort, els de la dreta i els de l’esquerra són germans entre ells, essent impossible de separar els uns dels altres. Per això ni els bons són bons, ni els dolents dolents, ni la vida és vida, ni la mort mort. Així que cadascú vindrà a dissoldre’s en el seu propi origen des del principi; però els que estan per sobre del món són indissolubles i eterns. “[1]



[1] Evangeli –apòcrif- de Felip, versicle 10

Una cita: Louis Cattiaux




“La veritable saviesa no consisteix pas en viure, en una ceguesa prudent, una vida transitòria en un món d’amalgama; és més aviat cercar, descobrir i emmarar-se en la vida purgada de la mort, per tal de devenir com ella, immortal i pur.”[1]


[1] Louis Cattiaux*, Art et Hermétisme (Oeuvres Complètes) Le Message Retrouvé, éd. Beya, juin
2005. 18, 22

* Louis-Ghislain Cattiaux (1904-1953) fou un pintor i poeta francès que abandonà gairebé  completament la pràctica artística per a dedicar-se a escriure El missatge retrobat (Le message retrouvé),

dijous, 28 de març del 2013

Una cita: Evangeli apòcrif de Tomàs




“Jesús ha dit: “Si els qui us guien diuen: Mireu, el Regne és en el cel, aleshores els ocells del cel us passaran al davant ; si us diuen : És en el mar, aleshores els peixos us passaran al davant. Tanmateix, el Regne és dins de vosaltres i és fora de vosaltres. Quan us conegueu a vosaltres mateixos, aleshores sereu coneguts i sabreu que sou fills del Pare vivent. I si no us coneixeu a vosaltres mateixos, aleshores us trobeu en la indigència, sou la indigència.”

(Paraula 3 de l’evangeli apòcrif de Tomàs)

Potser...







Potser és en Lincoln, aquest film que porta la signatura de Steven Spielberg, el que és més curull d'entre els seus homònims dels símbols que cal saber cercar, però especialment, aquells que se’n deriven de la declaració d’independència nord-americana del 4 de juliol de 1776, els que expressa tot seguint l’ordre de com estan expressats els conceptes, en aquella, es poden seguir al llarg del film, cal estar-hi atents, però, hi descobrim el valor de l’atorgament diví, el dret a la vida, el principi de la igualtat, el principi de la llibertat i la necessitat de la felicitat com a bé darrer. També hi veiem altres símbols, com els treballs d’ Hiparque de Nicea a través del triangle. Un film simbòlic que veu en la fotografia del trànsit dels moments que ens explica i que paga la pena d’haver vist.

© Albert Balada.
28-03-2013


Fitxa del film: http://www.filmaffinity.com/es/film588950.html

dimarts, 26 de març del 2013

Una cita: Albert Espinosa




Una frase que és tot un assaig a l’entorn del teu entorn i com només amb nou paraules es descriu tant:

 “Saber qui tens al costat paga molt la pena...”[1]


[1] Albert Espinosa*, al programa Els Matins de TV3 del 26-03-2013
* (Barcelona1974) enginyer industrial de formació, és guionista de teatre, cinema i televisió.

dilluns, 25 de març del 2013

Esglai...




Sempre he sentit un especial esglai en veure com aquests dies aflora especialment un sentiment primari, potser fins i tot atàvic, que diu molt del que és i del com és tot plegat, la diferència que ja s’establia al segle XVI i que encara és evident, força evident, una lectura ritual folklòrica que ens allunya de la lectura teològica i sociològica, l’avenç en la interpretació d’un missatge universal que ja ho era i que ho havia de ser encara més, actualitzant la fe antiga, però aquella consagració del Concili de l’actual Iznik allà pel segle IV i tota una mitologia que venia a desfer, en certa manera, allò que digué el Jerusalem enllà pel segle I, on es trobaren Sahul (Pau de Tarso), Bernabè o el mateix Jaume, reconeixent-se en els preceptes noàjides, perviu encara i molt especialment; potser sí que la aposta franciscana sigui un retorn a aquell primer concili, no pas al que propicià Constantí, en la convicció de la vida honesta i recta, sense idolatries vanes, tenint molt present, però el que ens deixà escrit Mateu dels ensenyaments del Mestre: "A la càtedra de Moisés si han assentat els escribes i els fariseus. Feu doncs i observeu tot allò que os diguin, però no imiteu la seva conducta, per què duien i no fan (...) No penseu que he vingut a abolir la Llei dels Profetes (...) No he vingut a abolir-los sinó a donar-los compliment. Us asseguro que mentre durin el cel i la terra, no deixarà de ser vigent ni una i ni un accent de la llei fins que tot succeeixi" (Mateu 5,17-18 i 23, 1-3 de la nova Bíblia de Jerusalem) 


© Albert Balada
25-03-2013

diumenge, 24 de març del 2013

La flaira...





La flaira de l’encens embolcalla, com una mística sensació; moments de transició, fum blanc d’homenatge, reverència i benedicció; hipnòtica experiència mentre el cant ressona al llarg del creuer i cau lentament, del temple estant, sobre l’oració silent...

© Albert Balada
24-03-2013

Només d'un somni...





Només d’un somni naixerà el perdó que ens exculpa de tanta ignomínia, del somni de la veritat i la seva cerca, aquella que esdevé una autèntica professió de fe en el destí dels homes; només d’aquest somni immanent i etern, l’home pot esdevenir lliure per a ell i per a altri, amb la consciència neta d’allò que està escrit en el fons de l’ànima, gravat amb lletres de foc i serà aleshores quan hom podrà descobrir la nostra veritable connexió amb l’univers, en Ell...

© Albert Balada
24-03-2013

dissabte, 23 de març del 2013

Albira en silenci...






Albira en silenci el fons de la nostra ànima, conrea els nostres sentiments, els aixopluga i els acaricia, és imperceptible però hi és; ens vetlla els somnis, no fa res, només acompanya el camí traçat, aquelles línies de vegades tortes, de vegades de redacció complexa, on tot plegat cobra un sentit en el moment en el que prenem consciència del que som, qui som i quina és la raó de ser en un món que de vegades se’ns fa incomprensible, només ens cal, per a descobrir-lo, planar sobre la calma i fer de la quietud un estat de contemplació en el que retrobar-nos a nosaltres mateixos, també en Ell ...

© Albert Balada
23-03-2013 

El camí...




El camí és fàcil, camina per sendes florides, flanquejat per frondoses remors i arriba el moment on les escales ens diuen que cal pujar, fins al lloc aquell on s’és arribada la fi del trànsit coronat per portalades antigues, sempre han estat enllà, gairebé imperceptibles, obrint noves vies de trànsit, obrint nous camins, desconeguts que ens permeten d’ascendir cap al cim que acarona el cel, principi i final alhora, final i principi on el joc de la vida esdevé un premi...


© Albert Balada
23-03-2013  

Símbols...




Els símbols retallen l’instant, el present i el passat, com qui ressegueix la petjada, aquella que no blasma el terra, però ressona encara en les llambordes lluents. El silenci és present, sempre present quan les ombres acaronen els racons, deixant que llum s’esmicoli al llarg del camí, finestrals tancats, la nit reina en el lloc, on només comparteix amb els gats, també senyors des del capvespre, el reialme...  

© Albert Balada
23-03-2013

Deixar...





Deixar que el matí es perdi en els minuts i els segons, sense mirar el rellotge, que vagi al seu aire, sense planificar, sense saber molt bé el que cal fer. 

Gaudir del cel de núvols encotonats, del tebi sol que ens cluca l’ ullet i quan se’n cansa se’n va, d’aquell color que prenen les coses quan les acarona l’astre rei en marxar, un color tan especial.

Prendre un bon cafè en calma, assaborint-ne cada glop, gairebé seguint-ne el rastre.

Caminar a pas tranquil, sense pressa, badant amb tot el que t’envolta i prendre consciència del que tenim, rebre la pluja, si arriba, amb joia i sentir-la en el més profund de l’ànima quan ens aixopluguem a casa... Tenim sort.

(Traducció lliure d’un text de la meva amiga Maria Del Carmen Escriña i la fotografia és original de la meva amica colomenca Montse Esteba)

diumenge, 17 de març del 2013

Una cita: Franciscus






"Una mica de misericòrdia fa el món una mica menys fred i més just"[1]



[1] Jorge Mario Bergoglio, Pontífex Franciscus. Angelus 16-03-2013 

dissabte, 16 de març del 2013

Veritat, Bondat, Bellesa...





Curiosa, tanmateix i tan certa i trascendent per a alguns aquestes paraules que han passat com a desapercebudes en el discurs que el Pontífex Franciscus ha fet als media, el que ell anomena la tríada existencial, elements simbòlics que hom pot contrapossar a la hipocresia, la ignorància i la maldat: " la Chiesa esiste per comunicare proprio questo: la Verità, la Bontà e la Bellezza "in persona". Dovrebbe apparire chiaramente che siamo chiamati tutti non a comunicare noi stessi, ma questa triade esistenziale che conformano verità, bontà e bellezza."

© Albert Balada
16-03-2013

divendres, 15 de març del 2013

El sistema, què és el sistema?





Fotografia original de Sonia Castan

El sistema, què és el sistema? Segurament ens podem plantejar que és tot allò que ens envolta, allò que d’una o altra manera hem contribuït a construir, per acció o per omissió; probablement el silenci, l’aquiescència ens ha dut a acceptar tot un seguit de procediments i processos que s’han anat incardinant al llarg de les darreres dècades, en molts casos inconscients de com molts dels canvis que s’anaven produint no eren tant una contribució al progrés com la concreció d’una societat que anava alimentant unes cadenes que coartarien les nostres llibertats, d’una manera subtil i sibil·lina, com qui no vol la cosa.

La realitat és que el concepte de felicitat -entesa des de la perspectiva que vulguem, perquè cadascú de nosaltres pot interpretar-la de manera distinta-, ha anat quedat arraconada, com si fos un fet innecessari, quelcom de fútil per aquests pobres mortals que som els ciutadans de la època post industrial, esclavitzats a unes formes i uns esquemes que han esdevingut convencions, les que, lluny de semblar imposades, han estat conxorxades per les elits extractives, relativitzades de tal manera que les considerem d’alguna manera ineludibles i consubstancials a la nostra manera de viure, fins i tot se’ns anuncia les nostres responsabilitats individuals sobre mentides repetides tantes vegades que han esdevingut veritats incontestables.

La nostra és una posició incòmoda, ben incòmoda, perquè per una banda som conscients de la nostra acció o inacció i per l’altra banda també hem pres consciència, tot i que força tard, del que ha estat, del que és la concreció d’un sistema que ens arrabassa tant la nostra consciència social, com la nostra essència individual, esdevenint en la misèria compartida  quelcom que s’assimila força a l’esclavatge de les societats antigues, sotmesos al dictat, no ja del mercat, que també, com de la complicitat d’unes noves classes socials emergents i emergides –corporated, polítical i media class- de la pròpia realitat sistèmica que es consideren destinades a dirigir els designis dels sense rostre, aquells que conformen –working i excluded class- una tendència general a la exclusió d’un sistema que cada cop els necessita menys, perquè el factor treball ha deixat de ser un instrument d’espoli en les relacions econòmiques.

Podríem fer-hi alguna cosa al respecte?  


© Albert Balada
15-03-2013

dimecres, 13 de març del 2013

No sortia a cap de les quinieles de papables




No sortia a cap de les quinieles de papables i que vaig publicar al meu mur al Facebook, teològicament i humanísticament format, docent de Literatura, Teologia i Psicologia, tot i que químic de formació inicial; el tradicional “papa negre”, com es reconeix la influència dels jesuïtes en l’entorn del papat, ara assumeix la funció papal. Se li atribueixen aquestes paraules en una de les seves homilies l’any passat:

"En la nostra regió eclesiàstica hi ha prèsbites que no bategen als nois de les mares solteres que no foren concebuts en la santedat del matrimoni, aquests són els hipòcrites d’avui. La clericalització a la Església, els que aparten al poble de Déu de la salvació i aquella pobre noia, que podent haver enviat el seu fill al remitent, tingué la valentia de portar-lo al món, va peregrinant de parròquia en parròquia para que li bategin (,,,) Jesús ens ensenya l’altre camí: sortir a donar testimoni, sortir a interessar-se pel germà, sortir a compartir, sortir a preguntar, encarnar-se. Clericalitzar l’església és hipocresia farisaica. La església del vinguin a dins que els hi donarem les pautes des de dins i el que no entra no hi és, això és fariseisme” 

Contràriament al que es diu que la elecció del nom triat pel Cardenal Jorge Mario Bergoglio, Francesc I, podria respondre a la de Francesc d’ Asís, penso que es més probable que hagi triat aquest nom en referència i inflexió respecte de dos sants jesuítics: San Francesc Xavier o San Francesc de Borja, ambdós amb unes característiques generals que apunta ja el text que he referit, la voluntat inequívoca d’evangelització missionera, el que entronca amb la seva salutació inicial, i per altra banda la ordenació i limitació de la oració feta Francesc de Borja limitant-ho a 1 hora diària màxim: 

"Comencem aquest camí de la Església de Roma, bisbe i poble, junts, en germandat, amor i confiança recíproca. Resem uns per altres, per tot el món, per a que hi hagi una gran germandat. Aquest és el camí que ha de donar els seus fruits per a la nova evangelització”


© Albert Balada
13-03-2013

dissabte, 9 de març del 2013

Som el que sentim...




Som el que sentim, el que pensem, el que raonem; dins nostre brolla l’esperit de la vida que esdevé instrument dinamitzador de la nostra ment i la nostra raó, també la nostra existència, des de les essències mateixes de la nostra humanitat en la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures. Però, quin és el veritable sentit del què som? Hem estat capaços de descobrir-nos en la recerca de la felicitat pròpia i del proïsme com autèntics fills de la Llum?

© Albert Balada
09-03-2013

divendres, 8 de març del 2013

Només de la vostra memòria...







Només de la vostra memòria, els fets, i de vosaltres els símbols de la batalla per la llibertat... Aquí reposeu màrtirs en espectral record, de manera justa i perfecta a com us correspon germans, sobre la antiga terra de l’antic graner, porta de trànsit cap al vostre Orient Etern...



© Albert Balada
08-03-2013

Una cita: Pere Casaldàliga





“Deixa la Cúria, Pere”


Deixa la Cúria, Pere,
Desmunta el sanedrí i les muralles,
ordena que tots els pergamins impecables siguin sacsejats
per les paraules de vida i amor.
Anem al jardí de les plantacions de bananes,
revestits i de nit, a qualsevol risc,
que allí el Mestre sua la sang dels pobres.
La túnica és aquesta carn humil desfigurada,
tants crits de canalla sense resposta,
és memòria brodada dels morts anònims.
Legió de mercenaris assetjant la frontera de l’alba naixent
i Cèsar els beneeix des de la seva arrogància.
En un recipient net, Pilat es renta, legalista i covard.
El poble es a penes “la resta”,
un vestigi d’esperança
Que ningú El deixi sol entre els guàrdies i els prínceps.
Es l’hora de suar amb la seva agonia,
Es l’hora de beure la copa dels pobres
I aixecar la Creu, nua de certeses
I trencar la construcció – llei i segell – de la tomba romana
i l’alba
la Pasqua.
Digueu, digueu-nos a tots
que segueixen amb una força indestructible,
la gruta de Belem,
les benaurances
i la prova de l’amor fet aliment.
No et trasbalsis més!
Com l’estimes,
estima’ns a nosaltres,
simplement
d’ igual a igual, germà.
Dóna’ns, amb els seus somriures, les seves llàgrimes noves,
el peix de l’alegria,
el pa de la paraula
les roses de les brases...
...la claredat de l’horitzó lliure,
el mar de Galilea, ecumènicament obert al món.


(original protuguès; traducció catalana revisada pel mateix autor)
[1]


[1] Casaldàliga, Pere*. Poema de Pere Casaldåliga amb motiu de la renúncia de Benet XVI, sotstitulat: De Pere de l'Araguaia per a Pere de Roma.

 

*(Balsareny 1928)  Ordenat sacerdot i Bisbe, en la actualitat jubilat, continua residint enllà on havia triat, amb els més pobres, a Sao Felix al Brasil i treballant pels seus.

dijous, 7 de març del 2013

He recuperat estris...




He recuperat estris, una bona fusta per a cremar el tabac, gaudir per un instant de bell i vell que els llibres t’aporten i aquell brandi que respira i en perfuma l’estança; la calma necessària per a poder pair el dia, els moments, les circumstàncies, tot i que res d’estrany sota el cel, doncs ja ho havia escrit i malgrat tot encara tinc la capacitat de sorpresa, una capacitat jovenívola que de tant en tant altera. Ara la nit, llum tènue, esdevé un paradís calm en el que processar missatges i experiències, destriar el grà de la palla i reposar idees noves i velles, meditar projectes a endegar que ja t’apressen i fer una passa endavant, més enllà de tota imatge fixa. Silenci, el moment s’ho val!!!!   

© Albert Balada
07-03-2013

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig...




La fotografia "Tendrui 6" és original de Llorenç Melgosa

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig, torna a ser normal. Neva quan toca, a l’ hivern, i neva força; plou quan toca, al final de l’ hivern, quan toca, dic, per amorosir els camps. Venteja i fa fred, quan toca, en aquell març que, com antuvi per rar, deixa de ser rar, però mentre el meteor torna a la normalitat del que ha de ser, el món segueix essent rar.

Potser sempre ho ha estat de rar el món, no hem canviat pas gaire des de la sedentarització, probablement, i aquí estem, encara, dominats per passions insondables, primeres i primàries, gerenciant el futur dels nostres fills i nets com si no anés amb nosaltres, en aquesta pressa que el temps no necessita, perquè ell, el temps, transcorre inexorablement, avança dia rere dia deixant enrere el que va ser i ja no és. Mentre, ho vius tot a retalls, com a glops mal païts d’aquell beuratge barat que guardes en aquella estança desordenada que és la teva vida.

Ja ha deixat de ploure i se’ns anuncia assolellats dies com si d’una benedicció es tractés de sentir com el sol crema, sense cap mena de tebior. Prefereixo la pluja i el fred al seu temps, perquè em recorda com cada cosa té un temps i un moment i com en aquest temps i en aquest moment ens és dat de viure les sensacions que ens pertoquen, sense mentir, amb voluntat de ser, dient les coses pel seu nom i envellint com pertoca tanmateix, cumulats d’experiències i sabers per deixar-te anar, gaudint d’aquelles fredes i lànguides estones sota el cel gris, perquè el temps que era boig, ja no ho és, però el món si que n’és de rar, ben rar hores d’ara...      

© Albert Balada
06-03-2013

dissabte, 2 de març del 2013

La condició humana vesteix...





La condició humana vesteix, si més no, tot un seguit de ítems, entre ells la concepció de l’espai i el temps com a instruments de transcendència, d’encaix en un univers complex; maldestre, també intenta d’aconseguir a través de l’expressió i per tant, en la prefiguració de l’art, en la essència comunicativa, un motiu per a dimensionar aquella pròpia condició que esdevé amb el pas de les centúries una vívida expressió del retrat de la relació de l’esser humà amb la seva condició social, amb la seva consciència col·lectiva que esdevé alhora una i múltiple, crítica i acrítica, essencial i  dispersa tanmateix com una recreació cada cop més efímera de l’ànima immanentment captiva en la creativa, ara, de principis d’un mil·lenni que se’ns ofereix gairebé translúcid, fosc, complex en aquest trànsit des de la revolució tecnològica cap a una nova expressió del que és el context gregari o la pròpia individualitat.

L’encaix de l’art, doncs, refereix els dubtes de la transició des de la postmodernitat cap a una nova contemporaneïtat i en aquests dubtes l’acoblament empíric en la ductilitat de nous instruments de comunicació artística, més enllà de les tradicions que s’han vingut definint, una reflexió en definitiva que s’incardina en el trànsit que la pròpia societat experimenta de la mà d’aquells instruments que es defineixen i alhora tendeix a la construcció de nous conceptes, noves propostes, transgressores de vegades, continuistes d’altres, que ens demanden a  les diferents disciplines, també, noves consideracions estètiques, nous valors, nous esquemes d’anàlisi i de reflexió.

© Albert Balada
Sinopsi de la comunicació a la I Conferència Internacional: Cartografia, crítica de l’art i visualitat en la era de lo global. Noves metodologies, conceptes i enfocs analítics de la Universitat de Barcelona.   
Abril de 2013





  

La vostra ment...





Podeu esser pobres, portar les sabates trencades, però la vostra ment és un palau...

© Albert Balada
02-03-2013

Una cita: Joseph Ratzinger





“Per què és plena de veritat, la caritat pot ser compresa en l’abundància dels seus valors, compartida i comunicada. Veritat, de fet, és “logos” que crea “dia-logos” i per tant, comunicació i comunió. Veritat, rescatant els homes de les opinions subjectives i impressions, els permet anar més enllà de les determinacions cultures i històriques i s’uneix en l’avaluació del valor i la substància de les coses.”[1]


[1] Benet XVI (Joseph Ratzinger)De l’encíclica:  “Caritas in veritat”. Juny de 2009. Fragment del punt 4 de la introducció.

Una cita: Albert Einstein





“El progrés del nostre coneixement se sustenta sobre l’esforç d’un grup d’homes treballadors que en cada generació conserven el foc sagrat de l’estudi, treballadors que sovint s’amaguen entre tot tipus de privacions i que solen passar desapercebuts per a la opinió pública.”[1]


[1] Einstein, Albert. Del discurs dictat a Barcelona en la recepció que li fou feta 27 de febrer de 1923, que va recollir el diari La Veu de Catalunya de 28 de febrer de 1923 i que recull la revista Quark nro. 36, maig-agost de 2005 pag. 66 -71.

divendres, 1 de març del 2013

No us sabria dir...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa


No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre.
                              
Del gat, cal saber intuir el regal de la seva mirada, saber veure en els seus ulls aquelles paraules que ens escriu en l’aire; pas inexpressius, ans al contrari, si els sabem observar, mirar de vegades des de l’ànima mateixa, sabrem entendre que ens parlen en el llenguatge dels temps, mentre distreuen el moment tot permetent-nos de compartir el seu espai preciat i preciós, però hi ha una demanda essencial, com una mena de contracte que ens escriuen aleshores, la necessitat del respecte i la candidesa.

De vegades, només de vegades s’apropa a tu, cerca la teva complicitat, i cal saber entendre que en aquell moment ell entén que li pertanys, no et preguntis perquè, perquè és ell qui ho ha decidit i en aquell moment, segurament sense percebre-ho, ha escrutat en la teva pròpia essència, aquella dels sentiments amagats, perquè ell sap traduir les teves cabòries, no ho dubtis i, a canvi, també demana un pagament, una carícia.

Pots endevinar en ell quin és el moment del dia si, des de la senzillesa, ets capaç d’estar amatent i comprendre en les seves actituds com responen al sol, dador de vida i a la lluna, reina de la nit, i com del dia i de la nit, en fan un elogi de la vida.

Trobar un moment de repòs, de pausa és per a ell el millor regal, es regalima en llocs escollits; és selectiu, no val qualsevol lloc o qualsevol racó per a fer-lo seu, amb pas lent i acurat, com comptant les passes, una a una, sense distreure la mirada, en un silent deambular per l’estança, recorre una i altra vegada el lloc, a la descoberta, potser d’un lloc en alt, potser d’aquella taula de tapa baixa, potser d’una butaca, en dibuixa l’espai ben lentament com si d’una zona immensa es tractés.

Quan ha decidit on reposar en aquella moment en que així ho ha establert, jeu reposant sobre la seva panxa, les potes de darrera estirades i les de davant, l’una més que l’altra, com recreant una escena reial, en la que sembla voler recordar aquelles arrels felines que encara guarda, els ulls clucs i les orelles escoltant fins el murmuri de les plantes que li agrada de guardar, en aquest seu escollit lloc de pau, de serenor que no vol ser torbada... ho fa saber amb un lent moviment de la punta de la cua, que s’assembla al senyal que va la serp de cascavell, per avisar, però en el seu cas, en el del gat, diu a l’entorn com n’és de calm el moment i com li plau de gaudir-lo i compartir-lo, demanant no ser molestat...

De vegades, el lloc escollit el simula amb el seu entorn, li agrada prou aquella manta vella que per molt que la rentis, sembla voler mantenir la seva oler i sap reconèixer-la, com a pròpia, cercant en cada arruga com una plàcida molla sobre la que jeure-s’hi, això si, mai abans de recórrer mil·límetre com si l’espai escollit esdevingués enorme, com un prat on descobrir amagatalls, només aleshores i amb un moviment pausat, adequadament compassat, com assajat, va deixant caure, lenta, molt lentament cada part del seu cos - sembla una ploma com fimbrejant en l’aire fins a reposar-se, si tens el privilegi de observar aquell moment precís - , sembla, si la mires, com si amb aquella mirada entornada et vigilés, mentre l’operació continua, resseguint el lloc per a dibuixar amb el seu cos, aquella geografia que la manta vella havia definit sobre el sofà, i un acabat aquell ritual, un gran badall advertia la seva propietat sobre el lloc i l’ inici d’una curta o llarga becaina, segons el moment del dia de que es tracti... 

 


© Albert Balada
28-02-2013