divendres, 30 de novembre del 2007

Instants de contemplació


La mirada serena i clara davant d’una obra d’art, un retrat de la vida a partir dels ulls de l’artista et permet de connectar amb una altra dimensió del ser humà, de percebre aquelles sensacions, aquelles emocions que els creadors ens aporten als espectadors muts que contemplem bocabadats aquelles creacions efímeres, com ho és tot en la vida, però que gaudeixen del valor exacte del moment en el que són contemplades.


Res no té més valor que aquell instant en el que som capaços de percebre la vida com s’escola per les rengles del color i les aigües, les textures, les formes i les essències primàries que ens manen cercar la bellesa i la saviesa a parts iguals.


Si us he de ser sincer aquesta tarda m’ha estat permès per la vida descobrir que de vegades un instant de contemplació pot aportar a la teva vida una eternitat de felicitat i robar del cor les cuites trivials i mundanes per endinsar-me en la recreació dels universos particulars i personals de tots aquells que donen alguna cosa d’ells mateixos pels demés; l’art, com la política, o la civilització mateixa, requereixen d’una visió pausada, etèria, en el context i la interpretació de la transmissió del missatge, com en la recreació de la idea, potser aleshores quan l’harmonia en lo universal esdevingui un fet normal, serà el moment en el que haurem aconseguit la veritable democràcia, mentre, només serem captius de l’esperit del conflicte.

dijous, 29 de novembre del 2007

Convenciment


Replegar-te en la planura de les idees, com un combatent extenuat que necessita la cura dels antics textos, dels antics pensadors reforça sovint els convenciments, si saps mantenir-te amatent als canvis de paradigmes que sotmets a estudi. Quan ens oprimeix l’evolució de la societat en el darrer quart de segle, quan ens condiciona el canvi mateix de segle que ens portarà en menys de deu anys a reconèixer aquesta tercera o quarta revolució industrial, segons es miri i se’ns miri, quan reconeixem que això no farà sinó repensar tots els esquemes sobre els que s’ha sustentat la societat, absolutament tots, és aleshores quan tot plegat, necessita d’aquella necessària introspecció, d’aquella obligada referència a la vida interior, a la placidesa i la lucidesa del saber en front de l’oferta nostàlgica de la absència, del res.

La conversa mutilada, monosil·làbica patentitza una forma de cercar aquella intimitat que la mateixa vida et pren en el seu dia a dia, on et descobreixes on et descobreixen en el teu món complex i senzill a l’hora però que et pertany només a tu, la monacalitat del viure en senzillesa, del saber-te senyor i director de la vida que t’ha tocat de viure i del teu propi context, triant amistats i companys de viatge, destriant el gra de la palla, com diria el vell pagès, per meditar a redós de la llar, sobre les grans tragèdies o comèdies, imitant una mica, només una mica aquella manera de fer dels sofistes en la seva herència, gaudint només d’allò necessari i defugint del luxe i la falsària virtut, només afirmant-te en la disposició d’obrir l’ànima a la bondat que ens ha de permetre viure i no morir en vida.

Com denostar el que ens han dit que era preuat?, quan difícil resulta deixar allò que el món gaudeix fins a l’èxtasi, per participar de les essències mateixes de la creació en allò modest, en la mateixa simplicitat amb que els infants miren al cel i s’ho qüestionen absolutament tot, fins la llum del sol que els és donada. Aquella mirada, neta, summament neta, que amb els anys va empobrint-se perquè arreplega els filtres que anem posant, els miralls que fan veure angles diferents, aquella és la que cal recuperar, per poder sempre desemmascarar l’enganyós futur que ens planifiquen, tot apostant per fer del futur els cinc minuts següents de la nostra existència, gaudint-los com si fossin els darrers, amb la ingenuïtat d’un nen i el goig de ser castell i muralla.

Escenaris i paisatges


Per ilustrar aquest post he triat un fragment d'una obra de Vincent Van Gogh

La simplicitat que podem descobrir a través d’una tela o d’una interpretació artística de la realitat, ens pot confondre si observem el detall, on podem arribar a descobrir fins i tot realitats properes, perversions del llenguatge o de la vida mateixa. L’art abstracte en particular, ens dibuixa determinades complexitats, aquelles que resulten de fets que poden semblar intranscendents, simples, tòpics, però que analitzats en deteniment ens descobreixen determinades actituds vitals, determinades actituds que poden quedar emmascarades i ben emmascarades si atenem a les formes que s’utilitzen, aquelles que ens defineixen alguna cosa més que els colors primaris, que ens podrien portar a confusió, aquelles que ens descobreixen els matisos del color i la forma inexistent que s’ha anat conformant a través dels anys de convivència amb els pigments i que ens dibuixen un paisatge, de vegades, només de vegades, distint però de tant repetit, tant similar.

No ens enganyem, el nom, el qui, el què, poden canviar, l’entorn i l’escenari, però la realitat és inevitable en un o altre moment, de manera que la possibilitat de descobrir el missatge ocult és veritablement possible, només cal observar atentament, observar i no intervenir, recrear-nos en el paisatge per a veure’n el resultat final que es va delatant mica en mica.

Really could happen







This is the next century
where the universal's free
you can find it anywhere
yes, the future's been sold
every night we're gone
and to karaoke songs
how we like to sing along
'though the words are wrong

it really, really, really could happen
yes, it really, really, really could happen
when the days they seem to fall through you
well, just let them go

no-one here is alone
satellite's in every home
yes, the universal's here
here for everyone
every paper that you read
says tomorrow's your lucky day
well, here's your lucky day

it really, really, really could happen
yes, it really, really, really could happen
if the days they seem to fall through you
well, just let them go

dimecres, 28 de novembre del 2007

Hivern


La prudència en les paraules, en els gestos, en el sentiments, que expressen valors i de vegades sentències, acompanyen en el seu caminar diari el verb que potser deixa de ser eloqüent per passar a ser eficient. Aquesta simbiosi de l’entorn amb un mateix és un requisit indispensable que ens porta a embolcallar el coneixement dels principis. Saber de la freda nit en el recorregut dels temps, mancada d’aquella boira tardana que acompanya els fred de novembre. Mentre veus com el glaç va cobrint aquells camps altra vegada erms, perquè el cicle de la vida s’atura i no et sorprèn, com tampoc et sorprèn ja veure i sentir els peus gelats mentre esperes en un semàfor i veus els vianants tapar-se perquè com un mantell gèlid que ens abraça, la nit hiverna i ens acomboia.

Dibuixar el perfil de les coses, només l’esbós perquè cavalcant per les ones de la consciència el discurs ens sigui òptim, sabent que voldries emprar el silenci una i mil vegades més expressiu, com el poema on el vers també dibuixa la forma, la descriu i et deixa pensar, encara que només sigui una mica, lo suficient per a sentir-te viu i respirar la pau que recrees un i altre dia.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Significànces


La complexitat de la ment humana no és comparable sinó amb la cosa més gran de tota la creació, però alhora només és assimilable, tanmateix a la més diminuta de les criatures, capaç de sobreviure sobre les més extremes de les circumstàncies. La ment ens suggestiona d’acord a la nostra paradoxal manera d’entendre les coses , que no és altra que la recepció que en fem de tota l’experiència que ens és donada de viure.

Potser descobrint com una salutació, com una fràgil salutació en el silenci, potser dues insignificants paraules poden significar tot un univers, de vegades incomprensible, de vegades tòpic que esquinça tot: feliç dia, aquestes dues fràgils significànces, que assimilen els desitjos fefaents i la realitat de l’existència, ens pot portar a dubtar, lamentar, excusar, reviure, plorar, detestar, a formalitzar tot un seguit de sentiments que poden generar-nos aquestes com qualsevulla altres

Perquè de vegades la tendresa està renyida amb la sinceritat, com de vegades pot ser subtil saber recórrer el camí de l’humilitat i deixar de banda les passions, per retrobar el medi i fer simbiosi amb l’entorn és com en tot cas sempre amb un somriure se'ns descriu millor que les paraules mateixes allò que cal dir, allò que de fet sentim, com ens ho podria dir una rosa blanca, com ens ho podria dir el clam d’una gralla, o com podria ser dit per el miolat d’un gat entristit; potser i només potser observem que aleshores el món és molt més senzill si de fet: n’aprenem….

diumenge, 25 de novembre del 2007

Nova harmonia


El valor d’un somriure, del silenci, de la pau, és un valor intangible, tampoc mesurable, segurament aquell qui camina amb el cos encongit i transmet poca empatia al seu entorn, engull aquell neguit permanent que li dibuixen una mirada circumspecta, una nul·la percepció que aquells valors ens donen, com donem gràcies, alguns, per viure cada dia i cada instant, conscients que ens és atorgat de viure com un prestem permanent en el que els signes vitals en són la penyora, com el cor i l’ànima l’instrument, de manera que sempre hi haurà qui ho vulgui utilitzar en contra teva. Aleshores és quan cal fer intensa aquella harmonia en la que el silenci ens condueix al valor precís de les coses.

Avui, la meva amiga Cristina Catarecha ha inaugurat el seu blog, en la solemnitat de la xarxa, en la solitud del silenci, un nou instrument per a somriure al nostre entorn, per parlar des d’on la paraula i la fotografia ens les proposarà per jugar a fer sentir, a fer saber. Us convido a ser-li fidel dia a dia, el que la farà també renovar continguts.

Benvinguda a la xarxa, Cristina!

La fotografia, una creació de Cristina Catarecha, un regal que agraeixo

Instrument de culte


Significar el silenci, com un instrument de culte, en el que recrear la nostra pròpia vida o la manera d'entendre el món no és cap niciesa, ens permet si més no construir més que destruir, ens permet establir també la nostra pròpia coherència si ho relacionem amb la prudència com a valor i virtut que ens descobreix a nosaltres mateixos com un principi fundacional, de la nostra nova existència.

Fer i desfer en l’àmbit de la pròpia consciència a partir de moments intensos que gaudir a través de la pauta de l’observació permanent, del misteri de la no paraula feta un àmbit propi i intransferible de la nostra existència, com en silenci es desenvolupa la vida monacal, que només trenquen el soroll de la natura, o de les campanes, o del propi vent que s'escampa parets endins com un company de viatge.

Ser capaços de poder percebre els sons més imperceptibles a l’oïda, implica a més ser capaç de poder estar amatent a la vida, saber-ne els seus ritme,t els ritmes dels nostres proïsmes, i intuir-ne voluntats. El respecte, aquell valor que s’dentifica de vegades en la mirada si el silenci acompanya els nostres gestos, ens descobreix, també el retorn que se’ns representa com una possibilitat de transmetre la pau que el nostre entorn necessita, que el nostre entorn precisa.


Per ilustrar aquest post, una imatge signada per David Mcnew

Tot recordant Sócrates


Avui, una trucada de telèfon inesperada m’ha fet recordar a Σωκράτης, savi entre els savis, que no va deixar cap testimoni més que l influència que va exercir sobre el pensament universal, qui ens aporta l’exercici de la bondat com a paradigma i l’excepcionalitat filosòfica de permetre que l’altri descobreixi les seves pròpies veritats. Resulta interessant com ens arriba el seu concepte d’ànima, que es reconstrueix a partir de les quatre fons de les que ens ha estat donat per la història de conèixer les seves aportacions a la filosofia: “allò en virtut del què se’ns qualifica de savis o de bojos, bons o dolents, una combinació d’intel·ligència i caràcter”.

El món, probablement gira i gira, mentre ens recreem en la nostra pròpia configuració de l’univers que ens envolta, a ulls de les nostres pròpies limitacions. Descobrim potser més tard que d’hora que la prefiguració social no s’esgota en la nostra pròpia percepció de les coses i que aquesta resulta de la delimitació d’interessos en conflicte, on una espurna diminuta pot fer saltar pels aires tot un conglomerat socials perfectament articulat si l’engranatge no l’assimila com un element propi.

Recordar també potser la valentia amb la que el filòsof grec va afrontar el seu tràgic desencontre, ens dona compte i ciència del valor de la idea, però també potser de la subtil intransigència en ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus en allunyar aquells dels principis de la democràcia. En tot cas benvinguts siguin els principis de la filosofia que ens van transmetre les escoles nascudes al redòs d'aquell pollastre que debia, com un tribut anecdòtic a les coses senzilles en les que es va recrear fins a la mort.

La lluna

Obria avui el cel la seva túnica a la lluna, que oferia el seu esplendor lluent; ens perseguia, com qui seguis i resseguís el camí que travessa les valls, el camí que ens acosta per moments a les mans que s’enlairen en mig de la terra, dits que albiren a acaronar-la, en les nits en que, com avui, somriu. Obria el cel les seves portes, la deixà caure volant en l'aire com un regal als ulls que la miren, com deleixen els instants que guaiten...mentre, ella, ens perseguia.


dissabte, 24 de novembre del 2007

Pensar


La part més difícil de tot plegat és establir elements de racionalitat en el pensament lògic, sobre qüestions que es troben en l’imaginari col·lectiu; elements sostrets a la estricta rendibilitat social, per establir-ne paràmetres de producció continuada; possibilitar una adequada solució als problemes que preocupen; potser també a aquells que, magnificats, esdevenen morbosament actualitats fictícies però alhora reals i per tant condicionant les percepcions certes o no dels ciutadans.

Veure en aquesta plaça gironina, la plaça de la constitució de 1.978, aquesta estàtua pensant, d’aquesta nena, que diuen reprodueix aquella nena, la primera nascuda després de la constitució, a Girona, em permet evocar, també aquell escenari que queda darrera, l’antic edifici del Banc d’Espanya, una forma ben singular, adaptada a la funcionalitat que en el seu moment tenia i amb una semblança oculta amb les edificacions que els Templers, primers banquers europeus també construïen; certament, el model serveix per recrear aquesta foto en la que hom pot trobar un missatge ocult, nostàlgic, del pensament i la dialèctica com a elements subversius, com elements qüestionadors de tot plegat, en el sentit que hem d’avançar-nos als requeriments socials i ser capaços de preparar el pensament d'adeqüar-lo en un nou concepte a gestionar també; pensar a més llarg termini, en el termini que ens permet albirar el futur, a partir de les interpretacions que ens apunti la nostra intel·ligència, el nostre saber, el nostre coneixement real de les coses sobre les que estem parlant.

L’estàtua de bronze, aquesta, la seva mirada perduda, en l’entorn, en el context, mirant una església, segurament de planta basilical, reconstruïda, sobre pedra blanca, una plaça en desnivell d’una grandària excepcional, que permet diferents estadis de contemplació, com diferents estadis de gaudi, com la vida mateixa, ens dibuixa al mateix temps l’escenari de la pròpia realitat, de la realitat mateixa que es tossuda a la vegada, quan la llum del sol acaricia aquell verd envellit pel pas del temps, poc respectat, però etern, volguem-ho o no.

divendres, 23 de novembre del 2007

Gràcies, mestre!


Rodejat del blanc intens que feia d’aquell lloc un autèntic lloc de culte, he sentit les emocions primàries que et transporten a l’infantessa i aquella admiració secular que he sentit sempre pel meu mestre, pel meu amic, aquell home ara menut, de barba estranya, xapat de cara, d’expressió de mestre, dels d’abans, d’aquells als que admiraves per les històries, per la vida que sempre et transmeten.

Sentir-me a prop d’ell, com flirtejant amb la nostra historia, amb la nostra bonica historia d’amor, recordar com d’ell vaig aprendre tantes coses, com amb ell continuo apreciant aquells matisos, aquells missatges, aquelles veritats que ens dona la vida, quan ha volgut agafar-me la mà i transmetre’m amb els porus de la seva pell la seva estima.

Parlar de la seva pintura, es recrear-me en la distància i veurem transportat en la historia a través de l’abstracció en les formes i els colors propis de la seva realitat mateixa que el fan únic i intransferible, diria jo, una peça fonamental en la meva manera d’entendre l’art i de concebre tota la mateixa historia de l’art en la manera com ell em va ensenyar a gaudir-la.

Encara avui ens explicava histories, ens recordava com ens va ensenyar a gaudir del negre, el color que mai s’ensenya, o com les formes no tenen una línia que les ressegueix o l’anècdota de l’aprenent de Rafael, tot treballant els pigments per fer el color, “fins que feia olor d’all”. M’hauria volgut asseure al terra, amb ell, com quan érem a classe, i gaudir d’una explicació magistral, del saber que et transmeten els anys, però també la consciència d’una persona bona, d’un ser especial que en la vida ens és donat de conèixer i gaudir, una excepcionalitat de la que m’enorgulleixo.

dijous, 22 de novembre del 2007

Les bledes no cotitzen en borsa


Avui venia convençut que em seria difícil trobar de que parlar, de quina cosa adduir per poder semblar original quan hores d’ara resulta tot tant repetit, però després d’entendre com Quim Monsó, l’admirat Quim, es recreava en el seu propi discurs per dir alguna cosa de nou en aquella fira alemanya, m’he dit que potser aquesta és la millor manera de ser transcendent.

De fet, allò políticament correcte queda obsolet a marxes forçades, quan també un voldria de vegades perdre’s en el marasme de les coses intranscendents i dibuixar-se com un ciutadà normal, amb qui et sents identificat perquè comparteixes els seus problemes, però clar potser això seria massa corrent, parlar del que costa arribar a final de mes o com encara no hem superat aquella abusiva adaptació a l’euro del preu del diari o del cafè que ja ningú sembla voler recordar, perquè tot plegat ja està igual de car com ho està a la resta d’Europa.

Pensar per la gent, identificar per ella quins són els seus problemes i decidir quines han de ser les seves solucions, és hores d’ara una lletania que anirem escoltant dia rera dia, com una llarga marxa Radetzky on cal picar fort de mans de manera cadenciosa si no vols quedar fora de ritme. En tot cas sempre queda el recurs de la política 2.0, usar de la xarxa per a crear consciència col·lectiva i debatre allò que ja ens va dir Marx, com ens ha recordat recentment Eric Hobsbauwm als seus 93 anys, que aquell ja va vaticinar al segle XIX la globalització, mentre alguns analistes forjats a les files del neo liberalisme ens diuen que cal una més gran flexibilitat en àrees de la vida ciutadana regulades per les forces del mercat.

Segurament el mercat de valors res té a veure amb el mercat on ens mirem els filets i comprem les bledes, perquè aquestes no cotitzen al selectiu Ibex 35. Potser val la pena pensar-hi per poder calibrar la distància entre el preu del llonsat i el valor de les accions, la mateixa que pot semblar existir entre la política i la realitat.

Article publicat radiofònicament a Onda Cero de Lleida

dimecres, 21 de novembre del 2007

Bestiari humà


Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.

Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.

Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....

Deixem-nos mullar!


Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Moments senzills


Em va dir que em faria un regal, tot parlant de com l’olor del bon brou impregnava les estances i et deixaven sentir aquells records de nostàlgia, de l’àvia, dels pares, de moments d’infantesa, senzills, permanent en la nostra memòria, com qui guarda un tresor. L’he rebut, aquesta fotografia que m’ha emocionat, el gris recreant el blanc i negre amb que es vivia, amb el blanc i amb el negre, sense matisos amb els que afrontar la vida mig segle enrera, i malgrat la distància, ens entusiasma de saber retrobar aquestes imatges gravades en les nostres retines infantils i remembrar, com ella em diu, quan va veure aquesta estampa, “el pensar en una casa acollidora, una estança fosca, fugint del calor, la “tele” al fons… llunyana, els ulls mig aclucats… somniant com passava la vida….”, com ella diu: “un moment perfecte, moments senzills…” si m’és permès de robar les seves paraules.


Per cert la imatge de Cristina Catarecha és del sud de França, ves per on!

"e"


Sense voler, quasi per atzar, havia deixat escrita en aquest post, un esborrany amb la lletra “e”, ni ho recordava perquè, com, ni de quina manera, però el cert és que aquesta lletra solitària omplia un espai immens, en la solitud del blanc, que no ha vist la llum però per això mateix dona títol a aquest blog, com un cant a la solitud, com un cant etern i dispar a aquelles coses que ens pertanyen a nosaltres i només a nosaltres i que no volem compartir, perquè formen part de la nostra més íntima essència, aquella que de vegades bé que pot quedar malmesa per, com em deia tot dinant un amic, l’entorn.

Recrear en el llenguatge les possibilitats de ser tu mateix, de vegades incomprensible, de vegades transparent, però la majoria de vegades en l’enigma que representem tots plegats com a sers complexos que som plens de matisos que ens fan, precisament, diferents però iguals, iguals però complementaris, complementaris, però diferents, configurant un paisatge humà que sorprèn per la seva diversitat, com per la seva pròpia naturalesa, en tot cas la “e”, la seva innegable solitud, albira aquella taula rodona, petita, allunyada de tot allò mundà, que et permet a més, acostar-te a l’altri en aquell diàleg, on el llenguatge no verbal, el somriure, com la sorpresa en els ulls oberts, o el missatge de les mans, ens descriuen aquest món que ens donat de liderar, als sers, humans?

Una cita: la Llei del cosmos


"El qui sap que aquest cos és l'escuma d'una onada, l'ombra d'un miratge, trenca les afilades fletxes, cobertes amb les flors de les passions, i a recer de les mirades del rei de la mort, segueix la seva sendera." (1)


(1) Dhamma 46

diumenge, 18 de novembre del 2007

Joia


Moral que ens porta a caminar en la foscor a la recerca dels somnis fins a trobar-los i exprimir les nostres vides en aconseguir –ho, ens fa ser conscients del temps i el temps es perd mentre cerquem el que podem tenir a la vora sense saber-ho, perquè alcem amb excés la mirada, potser, per trobar el que no veiem als nostres peus.

Diuen que “els avars no van certament al cel dels déus, i els necis no lloen la liberalitat; però els sers nobles troben joia en la generositat i això els dóna joia en els móns mes alts[1]


[1] Dhamma n. 177

Un llac transparent


Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.

Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.

El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.

En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.

Fred


Quan el fred del nord arriba, cauen els primers flocs de neu i ens sorprèn la baixada tèrmica d’aquesta bonica tardor que ens ha estat donada pel meteor, veus com la vida s’esgota poc a poc i entra en el descans que la mare terra dóna als seus fills, també els humans, que hores d’ara hem definit l’arribada del solstici d’aquí a un més “a peu prés” com una disbauxa comercial on el mercat ho acaba emmascarant tot, però si som capaços de disfrutar d’aquella tassa de cafè amb llet que fumeja, on hi afegeixes una mica de sucre, només una mica per endolcir aquest valor que ens és donat, el gust, per gaudir, sí, un cop més de les petites i senzilles coses que ens és donat de compartir, fem del món una altra cosa.

Descobrir això, la senzillesa amb la que gerenciar la nostra vida, perquè els humans tenim l’habilitat de saber complicar les coses, de fer que la nostra existència estigui basada en el conflicte, en la competitivitat, en l’ambició i al final has d’adonar-te’n que tot, absolutament tot rau en saber que vius un dia més, que pots veure el sol o sentir el fred que arriba quan li toca i ens recorda que el canvi del clima no és d’avui per demà, que hi és però que el patiran els nostres nets i besnéts.

Escoltar el ronroneig del teu gat que tanca els ulls tot esperant una festa que de tant arriba mentre espetega amb el cap el teclat de l’ordinador amb el que es rasca intentant fer fora allò que tens a les mans que no l’acaricien a ella que et mira amb els ulls axinats i les orelles enrera, romancera. Són aquestes petites i senzilles coses que et donen sentit a la vida, segurament n’hi ha tantes al nostre costat mateix, tantes….

dissabte, 17 de novembre del 2007

Com l'udol del llop


La nit acompanya tantes vegades els sentiments certs i estranys que s’acumulen darrera d’una barra de bar, que resulta imprescindible d’abocar quites i fantasmes que ens envolten com frases o circumloquis, aforismes que al llarg de la nostra vida ens creen una corona de tòpics i sentiments encontrats que reflecteixen a través de les paraules d’altri les pròpies contradiccions en les relacions humanes, que de vegades esdevenen més inhumanes del que un pròpiament voldria, perquè, com ens van dir els grcs, l’home no deixa pas de ser un llop pels altres homes, malbaratant en la literatura de la sicologia social la figura socialitzant d’aquesta espècie que poc a poc ens ha anat deixant en els nostres boscos i contrades quan fa alguns decennis era molt habitual sentir-lo udolar.

L’udol del llop escenifica el nostre ser natural lligat a la presència de la natura en la nostra vida, una presència que esdevé irrefutable alhora que intransferible ens ho mirem des de la perspectiva que ho mirem, potser la simbologia del món animal i la seva transcendència en el comportament humà ens lliga encara més, vulguem-ho o no a aquesta nostra essència primigènia de sers naturals, on rau precisament la nostra pròpia humanitat, foragitada pels anhels i les ambicions, les rancúnies, les enveges, que fan que els avenços esdevinguin realment passes enrera en la nostra interacció social, en el nostre habituari.

Què ens hauria de dur a veure als nostres iguals com a iguals, a respectar el valor, els valors que compartim?, segurament, aquella necessària actitud no pas de submissió com de natural actiu respectuós amb l’existència de l’altri perquè en definitiva l’espai que compartim ens és donat, com un bé preuat que hem d’agrair dia a dia, hora a hora, segon a segon, on el nostre propi valor no s’ha de subjugar a cap altre valor que el respecte, l’educació, la concòrdia i l’estímul vital que ens ha de dur a significar-nos a favor d’un bé universal, que exclou només el senyals que no siguin capaços d’evitar tot mal.

dijous, 15 de novembre del 2007

el curs dels meteors


Havia acabat aquest post quan rebo aquest regal de la Cristina Catarecho, una bona amiga fotògrafa, que m'ajuda a il·lustrar-lo, en mostra d'agraiment al seu gentil obsequi onomàstic.

De vegades descobrir en la mirada aquella imatge, aquell valor que ens dona la serenor de continuar el camí és important, com la lucidesa o l’honradesa amb un mateix, de fet, quan seus en un banc i mires el caminar de les fulles que cauen a terra, amb la lentitud que dóna a aquella fulla seca la possibilitat de volar, te n’adones com n’és de fràgil la vida mateixa, com n’és, tot plegat de fútil, és aleshores, contemplant la natura com se’t presenta aquella necessitat de respecte a la creació mateixa, com un ensablatge perfecte que es recrea una i una altra vegada al llarg del transcurs dels meteors i de les estacions, com una presència que es recrea en les anelles de tall dels arbres que creixen.

La bellesa que es veu en la natura ens il·lumina com la lluna il·lumina aquest planeta maltractat pels ser humans. Aleshores te n’adones com són d’importants les coses senzilles, les actituds amb les que afrontem la nostra vida i la vida mateixa en el nostre planeta, com som, on vivim, com vivim, tot un seguit de símbols i circumstàncies que ens donen a tots plegats el sentit amb el que hauríem de viure, potser els anys m’han ensenyat que cada minut que vivim pot ser un regal, perquè des que trepitgem aquest món vivim a crèdit, com qui diu, perquè la vida és fràgil, és aleshores que ens cal saber, que ens cal observar com la vida evoluciona al nostre entorn, i com la valorem cadascun de nosaltres i quin respecte li tenim a ella i als nostres semblants.

dimecres, 14 de novembre del 2007

Un repàs.



Un bon amic ha penjat aquest vídeo al JouTube, on fa un recorregut fotogràfic pel que va ser l'Escola de la JSC, batejada "José Brocal", en memòria del qui va ser el meu amic, en Pepe Brocal; permeteu-me que ho pengi en aquest meu blog que és una mica, això, el Diari de la meva activitat, com també el meu lloc de reflexió, com vaig fer aquest dissabte passat, tot parlant del que m'entusiasma, en realitat de la vida mateixa, del que sé i del que conec.

Mercí M. Naïr

Ha estat autènticament brillant, el Dr. Sami Naïr, amb qui he pogut conversar uns moments en acabar la que ha estat a seva conferència a la ciutat de Lleida, al saló de Plens d l’Ajuntament. Hi ha determinades experiències que marquen inflexions en els dies de les persones, per a mi un és aquest, poder gaudir per una banda de les aplicacions teòriques del professor, durant una hora escassa de conferència i poder, personalment, cara a cara, comentar els reptes del Pluralisme com a paradigma d’interpretació dels processos d’integració de les masses laborals immigrades, ha estat, us ho ben asseguro un autèntic privilegi, no tant per ser personal i intransferible, com per la qualitat humana, política i científica d’aquest meu col·lega, a qui he tingut tant a prop en persona, però també des del punt de vista del pensament politològic i sociològic.

Ambdós hem recordat el paradigma que ens ha expressat en la seva exposició com el posicionament del professor de Bolònia l’emèrit Giovanni Sartori, i com les forces de progrés cada cop aposten més per aquesta nova inflexió politològica, en detriment del model que es defensava en la dècada dels 80 anomenat multiculturalisme i interculturalisme. Potser en aquest sentit recomanar un llibre del vell professor italià, editat per Taurus,: “La sociedad multiètnica. Plurismo, multiculturialismo, extranjero e islàmicos”, aspectes tots ells als que el Dr. Naïr ha fet una docta referència, en la nostra conversa.

dimarts, 13 de novembre del 2007

Malgré tout


Quan hom descobreix que tot és més senzill, malgrat ser devot de Guillem d’Ockam, hom veu que la dignitat de vegades, potser només de vegades, no és el més important per molta gent que se n’ha ventat de fer-ne paradigma de la seva existència, descobreixes, poc sorprès que de vegades, també, qui volia alliçonar-te ha fet una cercle destacat en el seu entorn i veus que no és or el que brilla.

Potser si que caldria que tots tornéssim de tant en tant a rellegir, per exemple els exemples que Saint Exhupery ens va donar, com qui no vol la cosa, uns missatges per a nen, que no som altra cos que nosaltres mateixos, sabent-ne que l’important seria, potser saber que allò que hem de fer és regar una mica cada dia aquella planta meravellosa que és la sinceritat, la realitat per descobrir que el món és quelcom de diferent del que imaginaven els utòpics, però també allò que no volien els somniadors, i que aquí estem per canviar-lo sense caure en reduccionismes ni en l’apologia de la simplificació, si de la senzillesa però no del simplisme.

En tot cas saber que sempre hi ha quelcom de positiu que ens aporta el destí, la fatalitat a la nostra vida, potser saber-te escoltat i llegit de lluny, potser conèixer que cal imaginar en la distància per descobrir les realitats presents, en tot cas el principi sempre serà que no cal fer massa tall amb la navalla per trobar la carn de la poma, o no?

Netocràcia


Quan recentment em convidàvem en una escola de quadres a parlar sobre la nova forma de fer política, la política 2.0 com es diu ara, la política mitjançant de la xarxa, el fenomen blogger sobre el que ja he escrit alguna vegada, pensava que aquest divertimento que pot suposar per alguns de nosaltres, articles curts, una fenomenologia essencialment epistolar, un llençar als buits del silenci teranyinòs sense esperar res a canvi, ni tan sols influenciar sobre res o sobre ningú, sembla que és alguna cosa més, si tenim en compte els darrers estudis sobre el particular i la realitat de la xarxa política mateixa com ha posat de relleu recentment algun micro estudi, fet a partir de la incidència dels blogs polítics en la xarxa on determina d’una manera més o menys fiable el valor que els blogs cobren en els rànquings que poden establir motors de recerca com Technorati o Alianzo, en funció de les visites, els enllaços, les referències o l’existència mateixa en blogs de blogs.

De fet per citar alguna font, la consultora de màrqueting Forrester Research, coneguda per alguns altres estudis en els entorns de la xarxa i el màrqueting, publicava fa alguns mesos un investigació sobre la dimensió dels blogs en la xarxa, de les pàgines web o bitàcoles, com en vulgueu dir si ens resistim a utilitzar la terminologia saxona, de fet el curiós del seu estudi és que com en la societat, un 50% dels blogs estan inactius, fidel reflex de la pròpia realitat. La consultor planteja una col•lectivitat definida substancialment per molts pocs grups; els que anomena creadors, aquells que publiquen blogs i pengen vídeos, fotografies, etc. que situa en un 13%; els que anomena crítics, aquells que fan comentaris als blogs, voten, etc, que situa en un 15%; els que anomena col•leccionistes que utilitzen fonamentalment RSS, tags o núvols, en llenguatge blog que situa en un 15%; els que anomena socialitzadors, aquells que es donen d’alta en xarxes o blogs de blogs que els situa en un 19%; els que considera espectadors, els que llegeixen realment blogs i que els veu com un 23% i els realment inactius, que així els anomena que els situa en un 52%.

En aquest context sembla que també és possible deduir a partir de procediments més o menys científics, però amb una certa confluència de dades i per tant sempre subjectes a una interpretació més o menys acurada de la realitat de la xarxa com element difusor d’idees i en particular a partir del fenomen blogger, que certament la tendència, que es planteja per una especial particularitat humana de definir en paràmetres concrets d’importància tot plegat, també en la xarxa, no és ja el fet que en un principi era allò important d’entrada, com el fet d’aparèixer en la primera de les pàgines del google si eres objecte de consulta, ara allò important és en si mateix l’existència en els criteris de compilació estadística, la cita, el rànking, de manera que es conforma aquella netocràcia que defineix el valor o el perfil d’influència d’un o altre blog, que anirà directament lligat al meu entendre a la capacitat d’influència en l’entorn i el context de consulta.

De fet altres observacions apunten que els creadors autèntics de blogs que es mantenen permanentment actius acaben essent un 1% dels que es mouen en la xarxa, si tenim en compte que aquesta posició afecta també als que poden parlar d’elements pròxims a la política i per tant amb una certa capacitat d’influència sobre un 5% aproximadament que serien aquell sector crític, els que pengen comentaris i accedeixen a la xarxa activament i consulten, independent dels percentatges sensu strictu, podem observar com les dades ens plantegen una proporció determinada de qui escriu sobre qui critica en el sentit de comenta, de manera que tant si és 1/1 com si arriba a 1/5 s’estableix un criteri amplificador i agregador de noves elits, més o menys intel•lectuals, que afloren en l’univers de la xarxa com una oligarquia subjecte a la difusió de les idees a partir de formats més convencionals i menys formals.

La conclusió i recomanació seria la de mantenir doncs les expectatives reals sobre la xarxa, no com a nous centres de representació no electiva, però sí com a nuclis de configuració del nou model de democràcia participativa a partir de una component netament estamentària com tendia per ella mateixa a articular-se la societat tradicional, la societat 1.0, mobilitats a banda.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Contra les dictadures: cultura


Em recorda, per la seva barbeta aixecada, la seva prepotència i la seva versió “tanqueta” a la manera i les formes d’aquell dictador Italià, potser amb la veu també semblant, ben diferent de la del dictador espanyol, de veueta fràgil, com de nena.

En tot cas, gent que deixa les normes universals d’urbanitat i cultura, que fa de la democràcia la seva perversa forma d’entendre les coses i la maldeja com els interessa, com ho va fer aquell nan de bigoti curt a centre europa que també va participar en unes eleccions i mira com va acabar tot plegat. Segurament el seu pare, o els seus caps a l’exèrcit li van ensenyar que cal esperar el torn per parlar, si estem en una reunió i que les idees, les idees dels altres sempre cal respectar-les, perquè ningú té l’axioma de la veritat absoluta.

L’insult, la verborrea fàcil, la seguretat que no és més que una gran mostra d’inseguretat el fan servir de “tonto útil” per als seus fins, usant d’un vell caduc que malda per sobreviure en un règim que comenta ja la seva recta final, que lluny estan del model xinès déu meu! Potser amarat de l’esperit antillà que viu la vida com viu la mort, sense cap mena de valor. La història ens ensenya i molt dels principis que ens han inspirat al llarg dels darrers dos segles i mig.

La Bastille aquell símbol de la injustícia regalista pressa pels sans coulottes ens ensenya i ens recorda com són i com han anat les coses als llarg dels anys, ara aquest obelisc a la Place de la Concòrde que m’envia un amic viatger em serveix per ilustrar aquest post sobre un dictador americà que vol reinventar el socialisme. Potser li caldria llegir una mica, només una mica al senyor de Caracas, no pas gaire.


Ens queden coses per a fer...


Fa anys que no passejo per Les Halles, darrera del Pompidou o per les fons misterioses que copien els formats mironians del Paris de la Cultura, aquella ciutat que se’ns ofereix sempre diferent, perquè sempre serà diferent la nostra mirada, per circumstàncies diverses, pels moments en que estem vivint; en tot cas, per a mi, com per al gendarme de Casablanca, sempre ens quedarà Paris, com aquell monument permanent i etern als símbols triàdics, però també a una manera de viure la vida, d’entendre-ho tot plegat, malgrat el chovinisme que el shi atribuïm, amb taules rodones petites per a fer cafè i gaudir de la conversa compartida entre-taules, que fan una gran conversa tot plegat.

Rebre una fotografia que et recorda allò que estimes, és sempre d’agrair, malgrat l’enveja que sents de qui té la sort o les possibilitats de perdre’s un cap de setmana per a fer un cafè en un Bistrop o gaudir de la passejada per Saint Germain, o senzillament passar una mica de fred gaudint de la ciutat en permanència i descobrir una mica de tot plegat, de la ciutat que viu encara amb Sartre, amb Camus, o amb les llambordes que cobreixen la sorra de la platja, com cridava l’eslògan dels estudiants de la Sorbona que convidaven així a arrencar-los de terra i llençar-los contra els gendarmes que defensaven la caduca república degolliana.

Avui potser és un bon dia per penjar aquest post, quan novembre ens anuncia que l’any arriba al seu final i que ens queden coses per fer, moltes coses per fer….

Orelles fredes, olor de brou




Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.

dissabte, 10 de novembre del 2007

Matisos


Recordava aquell llogaret de feia tants anys, quan recorríem les garrigues i retrobàvem la pau i la tranquil·litat parlant de tot plegat i poden gaudir de la natura i presentar-nos alguns animals que en els seus corrals hi eren prou ben tractats. Avui, he descobert el seu nou establiment, prop més a prop de la població, on he pogut gaudir de la companyia de bons amics, que, com sempre, m’han demanat de parlar del que m’entusiasma de les noves formes de fer la política, del que alguns entesos, no se massa bé perquè anomenen política 2.0, com si el concepte en si mateix, el que ens deixa la interpretació grega derivada del mot polis, no fos prou explícit.

Parlar i parlar, però d’allò que me n’enduc una bona sorpresa és quan algú em pregunta que és fer política. La eterna pregunta que podria tenir una explicació retòrica, contundent, complexa en tota la seva dimensió, però és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula et facin aquesta pregunta em fa replantejar-m’ho tot, absolutament tot, quan hom descobreix que aquella exigència primària, la de veure o no veure, en aquesta cas, en totes les decisions que prenem al llarg del dia, una component de la gestió del pensament i de les idees, no és entesa com a tal.

Certament és interessant de compartir aquests moments de reflexió, de diàleg, de debat, aclarir la diferència entre democràcia deliberativa i democràcia participativa, conceptes que no són antagònics ni complementaris, són diferents en si mateix en les seves essències en els seus conceptes, en els seus termes, en les variables que les conformen i descobrir als meus interlocutors joves la possibilitats de les noves eines que se'ns posen a l’abast i poden ser intransferibles però a l’hora amb una capacitat d’influència notòria i fefaent, si s’estableix una dialèctica oberta, un debat interessat i interessant en la recerca del debat en tot allò que ens succeeix al llarg del dia, al llarg de la nostra vida.

Els he intentat de transmetre el meu entusiasme, en una sana concurrència amb Enrique Castro, que té potser una visió una mica o bastant diferent de la meva en matèria del concepte d'allò que ell anomena la “blococosa”, potser n'està decebut, potser perquè, com jo li he dit, ell ja deu d’anar per la política 3.0, ves a saber; en tot cas dues visions dels nous instruments polítics, que, vulguem-ho o no ja no ho son tant de nous, son això instruments que possibiliten una altra manera de fer la política.

En tot cas saber-me proper dels meus amics, fins i tot d’aquells que no hi son i en honor dels qui hem plantat un arbre compartit on les fulles blanques que han omplert la tija han estat desiderates al vent que ens acomponyava com si "ell" hi fos present; hem dóna, això, la vitalitat necessària per continuar fent i estant, per continuar amb la meva disciplina monacal i permetre’m, de tant en tant, aquella possibilitat de descobrir que el món té tot un seguit de matisos, que van del negre més intens al blanc més nuclear, per configurar tota una gamma de grisos….

dimecres, 7 de novembre del 2007

Una Cita: José Montilla

“Quienes estos años han permitido cuando no alentado los más injustos ataques a Catalunya, a menudo acusándonos de insolidarios y de querer romper España, deben entender muy claramente que cada ataque a Catalunya, cada ofensa proferida gratuitamente y por cálculo electoral, no hace más que aumentar la desafección. Porque a mi juicio, quienes más vociferan proclamando una idea rígida de la España única, son los auténticos separadores, el auténtico peligro para la unidad de España.

En definitiva: Que o España es plural o no será.”
[1]

Boirassa


S’obria el dia amb el fred que ens porten aquelles boires matineres que planen sobre aquesta ciutat fràgil que es desperta a costat i costat del riu, aquest riu que regalima per entre els marges verds amagant entre als matolls tota classe d’aus que s’aixopluguen a recés de les mirades que guaiten des de les baranes. La llum del sol lluenteja les llambordes com acabades de regar, que vomiten el fred que frega el terra, quan bafarades de vapor, ens acompassen la vida, segon a segon. La ciutat fa hores que es desperta, recorrent pels seus camins mentre en el dia es van posant els carrers, fins a acomplir el diagrama que ens dibuixen, com un laberint en el que nosaltres ens anem perdent, desdibuixant-nos, amb mirades fredes, encara adormides, somriures escassos.

Fins els gossos notaven el fred d’aquest matí de tardor, quan la boirassa esvaeix el seu llençol blanc que acompanya l’entrada, com en la mitjana edat, les portes de les viles s’obrien a l’hora en que el gall cantava, la blanca companyia ens invita a gaudir del sol primigeni, mentre el soroll de vida inicia el seu sonor i acompassat concert, pervertint el silenci calm de la nit urbana.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Amanida de primer


Havíem decidit d’anar a fer un àpat, atrafegats per la feina, no us dóna de vegades la sensació que les hores i els minuts van més ràpid del que voldríeu? Doncs a mi tot sovint, i intentes de caminar més ràpid, avançar ràpidament, fer anar el teu ordenador també a la velocitat que tu voldries, però ailàs, les màquines et fan veure que els teus ritmes no són els seus, com un avís per aturar-se i desprendre’s de les aventures estressants que no porten enlloc si no les gaudeixes, com gaudir del somriure d’un amic que retrobes en un restaurant, amb la sorpresa, d’aquell instant que com sempre esdevé etern.

Mentre, parlar tot menjant, aquesta sana costum mediterrània, on el verd de l’amanida esdevé bandera de salut obligada, brindant pels èxits i fins i tot pels fracassos que mai ho són, rient, “babardejant”, com dirien els francesos, quin plaer pels sentits, us ho ben asseguro. Després, saber de l’amic malalt que també rep la teva visita amb una rialla i prendre-li la mà, en un signe inequívoc d’amistat fraternal, la millor mostra de germanonia.

Els detalls, sempre els detalls que fan que el dia esdevingui complert, com un entrant de l’àpat, un primer plat, com diria un amic, disposat a ser compartit, perquè la bellesa es troba sempre en les coses més senzilles, en les més corrents, en la paraula amable o la mirada feliç com li deia també avui a un amic amb qui comparteixo hores interessants de reflexió sobre la capacitat de donar sense esperar res a canvi i el retorn que això té. El dia esgota les seves hores, fent dels escassos segons aquells moments en els que el silenci et permet de reprendre la mirada sobre tu mateix i descobrir que encara ets viu i que val la pena de viure la vida.

A peu dret...


A peu dret, en la foscor de la sala marcada per les seves columnes de ferro, banyades per un esmalt gris, com fràgils braços que suporten aquelles acerades bigues que conserven encara el seu esmalt rogent. Com podríem observar el que és inobservable o escoltar la música com qui es creu valedora de la teva pròpia llibertat si et deixes transportar per les notes que reboten una i una altra vegada amb les columnes però també amb la gent que espera pel darrer só, per la darrera cançó que havia de ser, probablement dalt d’un escenari rodejat amb roba negra i amb tuls per acomboiar la presència.

El silenci una vegada més podria ser un bon company de viatge si no fos perquè el silenci de vegades, només de vegades pot significar derrota, però ben al contrari, n'estic convençut que ens aporta aquell plus de saviesa que és la darrera cosa que realment podem trobar en la nostre pròpia realitat, si a més ens hi acompanya la música que regalima per la catifa de pedra que repenja a les imatges que pengen i ens expliquen com sóna arreu del món.

harmonia universal, valor o principi


El valor dels principis que configuren l’harmonia universal esdevenen autèntiques anècdotes si són observats a partir d’una visió limitada, molt limitada de les coses, amb les que es vol configurar un paradigma que ni tan sols albira a desenvolupar una mínima, una ínfima part en allò que és considerat, per altra banda, com un element consubstancial en la prefiguració del contingut històric o acadèmic que se’ns desvetlla als ulls, dia rere dia a partir de la funció que és, pròpiament el teatre de la vida.

Amar la vida, com qui estima la darrera cosa d’aquest món és una conteporaneïtzació del factor “valor”, del valor “principi”, que descobrim a mesura que ens anem incorporant a la vida, a la família mateixa com una institució que desenvolupa el context en el que ens cal parlar, dialogar, harmonitzar…


Definir com qui cerca el grial en un instant precís rodejat d’eternitat, l’eternitat dels qui se senten beneïts, dels qui s’aventuren a redós d’una vida complexa i difícil, emprendre el camí que ells, van emprendre fins al final dels seus dies i hores d’ara el valor de les coses ha canviat substancialment a partir del model mitjà que hi assistia.


dilluns, 5 de novembre del 2007

Adduir nicieses


Bastiràs mil idees, mil conceptes, mil pensaments hauran sortit de les teves entranyes quan els homes descobriran que cal repensar tot plegat i cercar aquelles essències que tu mateixa ens vas donar fa tant de temps. Perquè serà tant difícil l’evolució i tant fàcil d’emprar la paraula per adduir nicieses que volen ofendre tanmateix l’identitari socials que ens acompanya, vulguem-ho o no, des que és configura la nostra civilització, a partir de la caiguda de l’imperi Romà, el nostre ancestre.

De vegades saber escriure no vol tenir la possessió de la veritat, de cap veritat, i de vegades qui escriu malda per rebre la consideració que es creu ha de tenir dels seus conciutadans, consideració que potser no arriba i mira que ho intenta i ho intenta, però, és clar, de vegades cal retrobar aquelles essències que algú pot resultar difícil de trobar, més si es desconeixen els principis que ella ens va deixar.

La vida ens regala l’opció del silenci, de la recerca i l’estudi, que només uns quanta elegits, uns quanta privilegiats són capaços de seguir, segurament amb aquella dedicació quasi monacal que suposa la contemplació dels estadis d’evolució de l’home a partir de l’anàlisi de l’evolució de la seva saviesa, del seu encontre amb els llibres, de saber que el saber en si mateix encarna la pròpia civilització, la realitat mateixa que alguns dels que són assidus als diaris els costa d’entendre.

L’insult a la intel·ligència és molt propi d’aquells que es pensen estar en possessió, no de la veritat, sinó de l’absoluta veritat, del principi i el final, l’alfa i l’omega d’això que se’n diu política com qui diu d’escriure contraportades de diari. Tant se val, la qüestió primordial és que d’un gènere o d’un altre el valor que cal donar a les coses és precisament distint al que descobrim, de vegades sota un titular o una frase grandiloqüent, de fet no hem deixat de ser provincians, no ho hem deixat de ser, per tant ens mereixem, potser el que tenim? Jo crec que no, però hores d’ara que hi podem fer?

Memòria....


Cal escriure, parlar o dir alguna cosa més? On és ara la teoria de la conspiració?

Recordem que són els mateixos que van recollir signatures contra Catalunya, que tenen recorregut l'Estatut al Constitucional, recordem, siusplau, només cal que recordem, recordar, per exemple les denuncies que es varen formular, contra els ciutadans que legítimament demandaven la veritat que els era negada pel govern, recordem com va actuar la dreta espanyola que ara nega haver dit, haver fet o haver amagat i que ara també ens a surt com a defensora, com a valedora dels interessos, per exemple, de Catalunya en el tema AVE i rodalies, mancats de les inversions necessàries, per exemple fa 10 anys.

Em resistia a parlar us ho ben asseguro, em resistia perquè creia que la nostra societat havia quedat a l’esguard d’aquesta tipus de política, però em sento decebut d’una gent que és capaç de fer taula rasa de les hemeroteques, de negar-se a ells mateixos i de dir sense rubor que va ser la seva actuació diligent la que ha possibilitat una sentència exemplar.

Quina pena, quina tristor em fa tot plegat, perquè juguen amb la memòria dels morts, amb la memòria de les víctimes, amb la memòria de les famílies, amb la meva memòria i quan et sents estafat per una determinada porció de la classe política, això només posa de relleu que alguna cosa no estem fent bé, tot plegats, quan han estat capaços de cooptar un determinat partit amb un ideari que ens recorda ben bé, com ja havia anunciat en altres post, més proper a la CEDA que a l’ideari de la dreta liberal europea .

diumenge, 4 de novembre del 2007

Estimada mare terra.

El món camina lentament des de fa tants d’anys, que plantejar-te el paper que hi hem fet aquestes civilitzacions que hem estat capaços de dominar la existència mateixa de la natura fa fins i tot por. De fet que ha canviat en els darrers 3.000 anys de la nostra existència: ben poca cosa, si tenim en compte que aquests només representen poc més que segons en el calendari biològic de la nostra mare terra, però el suficient per haver-li fet un mal irreparable, a mig termini. Segurament la causalitat de les coses, l’esgotament de les energies fòssils ens hauria de dur a un replantejament del model existencial, però seria així, probablement, si no ens preocupéssim més d’altres coses més mundanes.

Adonar-te que del que en diem política és parlar de polítiques i per tant de gestió substreta per un principi d’economia d’escala de la dialèctica política, tot i que determinades estretors de mires impedeix molts dels nostres conciutadans de veure-ho així, seria la cosa més important que ens caldria d'entrada de fer per a poder afrontar el futur amb garanties d’èxit. Tot i així caldria retrobar els clàssics, llegir i aprendre molt i molt, per saber el que ells sabien abans del canvi de paradigma en el procés d’intercanvi de les civilitzacions.



Un matí de tardor...


De vegades els somnis ens porten mentre estem desperts, a descobrir els detalls de la mateixa vida, de la vida mateixa, que manta vegades ens resten ocults al món dels mortals; gaudir del passeig com altres vegades he descrit ja en aquest blog, descobrir unes talles romàniques, com aquelles que feia anys que reposaven repenjades als passadissos d’una sala de reunions d’un ajuntament que no cal citar; descobrir, deiam autèntiques obres d’art, malbaratades segurament per ments ignorants.

Passejar, deia, ens permet també, si en som conscients, de gaudir dels detalls, aquells que et pot oferir un marché à puce, però també de descobrir en la gent, en els seus rostres, en els seus pensaments, en les seves mirades, aquella realitat que de vegades a alguns pot escapar-se’ns.

Quan el sol de tardor malda per escalfar i et fa una carícia, te n’adones com n’és de fràgil la vida en veure els arbres com perden les fulles; perquè toca, a ells els toca l’introspecció, esperar a la primavera per a tornar a ser ufanosos. Potser saber que de vegades el silenci, com el que faran els arbres, és el millor dels recursos, també en política, on s’acostumen a dir tantes tonteries…!, només cal obrir els diaris…..

dissabte, 3 de novembre del 2007

Dins d'un núvol

Quan parles amb un amic, de les coses transcendents de la vida, de tu i poca cosa més, és de tot improbable que surtis volant i provis de tocar amb la punta dels dits els núvols i pentinis els cels com aquell que es pentina els cabells al vent.

Però també és cert que de vegades la conversa et pot fer volar a un món màgic, un món personal i intransferible que només coneixem molt poques persones, aleshores cerques una música i t’és exigible la reflexió, per poder arribar a saber que ets i t’espera en la vida, com una nota que cau dolçament sobre el teclat d’un piano, com la música que Antoni Tolmos ofereix en aquest vídeo que he trobat a la xarxa. Que vagi de gust!




Una cura de paisatge


Gaudir dels matisos dels ocres, barrejats amb aquella infinitat de verds que recrea el paisatge del Pallars, dels pallarsos, un lloc que, com em deia aquest matí un pallarès, conforma una determinada manera de ser, fins i tot recreant aquella ànima vasquitzant de noms com ara Sort, que sembla voler significar pont i no el que realment ens sembla que vol dir.

Descobrir la pau i la tranquil·litat que ens envolta, quan les muntanyes són testimoni és una autèntica meravella que encara, hores d’ara, n o hem sabut explotar adequadament, potser, perquè la nostra consciència no ha entrat mai en el detall senzill i ha volgut viure envoltada d’allò que s’ha fet superflu, d’allò que s’ha fet normal, quan teníem als nostres ulls, radiant, ufana, la muntanya mateixa com element de natura, com element de cultura, com exponent de pau, de saviesa transcendent i antiga.

Ni tan sols aquella discriminació positiva que tan reivindiquen les zones amb baixa densitat demogràfica caldria, si la muntanya esdevingués projecte en si mateixa, com un valor descobert, com un valor a descobrir, com un país dins d’un país, quelcom que sembla tant difícil, perquè hi ha tantes visions del Pallars com pallaresos existeixen, un valor també molt propi d’aquelles terres que han estat aïllades durant molt anys de la seva pròpia consciència universal.


divendres, 2 de novembre del 2007

Una fulla d'herba






Va escriure Walt Whatman, un gran poeta nord-americà del segle XIX un bell poema del que ara us en reprodueixo una part, només una part, traduint-ne al català la versió que el poeta León Felipe va fer en castellà; veieu com jo, com encara en són de vives les seves paraules?


"...Crec que una fulla d’herba,

no és menys que el dia de treball de les estrelles,

i que una formiga és perfecta,

i un gran de sorra,

i l’ou,

són igualment perfectes,

i que la granota és una obra mestra,

digna dels assenyalats,

i que tot plegat podria adornar,

els salons del paradís,

i que l’ articulació més petita de la meva mà,

avergonyeix a les màquines,

i que la vaca que pasta,

amb el seu cap baix,

supera totes les estàtues,

i que un ratolí és miracle suficient,

com per a fer dubtar,

a sis trilions d’infidels..."