dijous, 30 de juliol del 2009

Una cita: Albert Einstein


“Quina estranya sort la de nosaltres els mortals!, som aquí per un breu període de temps; no sabem amb quin propòsit, encara que de vegades ens sembla que ho intuïm; però no fa falta reflexionar molt per a saber, en contacte amb la realitat quotidiana, que un existeix per a altres persones: en primer lloc per a aquells de quins somriures i de quin benestar depèn la nostra pròpia felicitat, i després, per als molts, per a nosaltres desconeguts, a quins destins estem lligats per llaços d’afinitat.” [1]


[1] Einstein, Albert. Mis ideas y opiniones. Antonio Bosch Editor. Barcelona. 2002. Pag. 7. . apartado: El mundo tal y como yo lo veo publicado también en el “Forum and Century”, vol. 84 pag. 193-194. nro. 13 Filosofías actuales y en Living Philosophies, pag. 3-7, New York. Simon & Schuster.

Es consumeix l’estiu...


Es consumeix l’estiu,

Com qui esgota les hores i els calors.

El joc dels sentiments

Ens penja aquell niu

De caderneres i les flors,

Assedegades, dibuixen

Els seus matisos bruns

Amb les flaires que s’estenen

Per l’aire.

Es consumeix l’estiu,

Quan a les hores calmes

S’esgoten les ombres

Fugisseres que

En la nit, s’endinsen,

Com les paraules gastades

D’un temps,

D’un moment,

En que havíem estat civilitzats.

Es consumeix l’estiu,

I s’allunyen

Les orenetes

Com acompanyant al sol.

Una cançó trista

Ressona, pels racons,

Mentre un quadre penja

Recordant un vol,

Sense xarxa

© Albert Balada

Lleida, 30 de juliol de 2009

dimecres, 29 de juliol del 2009

Poppaea

Poppaea, acrílic sobre paper original de Meritxell Munné

Per mor de la bellesa, Poppaea contraria als déus en la decadència romana, mentre Sèneca renuncia a la vida, com llanguideixen per a la història Phaedra i Maedea.... perquè només és feliç aquell qui, deixant-se dur per la raó, ha superat els desitjos i els temors, en la impertorbabilitat de l'ànim que fa front al destí mateix...


© Albert Balada

Significances


Deia Oupensky[1] que “l’enigma de la mort es troba amb l’enigma del naixement, l’enigma de la desaparició amb l’enigma de l’aparició” i en aquesta angostura mística ens descobreix el filòsof com de transcendents són els intangibles de la vida, perquè per ell, aquells enigmes estan íntimament connectats amb una expressió absolutament humana, naturalment humana, diria jo: l’amor. En la interconnexió d’aquests fenòmens apareix doncs aquesta subtilesa que podria semblar poètica, però si ens hi parem a pensar, quan el filòsof rus ens diu “en la idea de la interrelació de l’amor i la mort pot trobar-se l’explicació de molts dels fenòmens incomprensibles de la nostra vida”, és perquè s’estableix un nexe comú que ell atribueix a característiques doctrinals, en el que la mort i el naixement intercanvien el seu rol social, esdevenen per a ell un devenir enigmàtic, estrany, on la mort que és el final de la vida és també el principi, el naixement d’una altra vida, mentre al mateix temps el naixement significa un trencament amb quelcom de sobrenatural per esdevenir una mena de creixement en lo espiritual.


[1] Ouspensky, Piotr. Un nuevo modelo del universo.Ed. Kierr. 1977. Buenos Aires. Pg. 547

De cara al gall...


Hi ha llocs que arriben a la teva vida com per art de màgia, clar que a sensu estricte hauríem de dir que som nosaltres qui hi arribem, però si ens parem a mirar tot en el nostre entorn d’una manera relativa, i com l’atzar de vegades hi juga d’una manera estranya, sabrem veure aquelles circumstàncies que ens porten a trobar contrades que deixen una petjada insubstituïble, detalls que resten en la memòria com esglaons d’aquella escala que ens és donada de pujar o de baixar, segons entenguem el nostre trànsit vital.

Érem joves, amb aquella mirada que et permet de descobrir nous paisatges, nous escenaris, on el món el veus com una finestra immensa des de la que sortir volant cap als horitzons que planegen al teu voltant. Ceret, una petita vil·la del sud de la França, per utilitzar l’expressió dels que hi viuen, se’ns descobria vital, transcendent, encara recordo aquell home de cabell llarg, mig blanquinós, de rostre agitanat, amb una furgoneta citroën, d’aquelles d’abans, tant francesa que ens pregunta d’ on venim en un català perfecte però amb aquell accent francès que el delata. Un primer contacte amb aquella vila d’estiueig que diuen que Salmon, amic de Picasso, Apollinaire i d’altres, la va batejar com la “meca del cubisme”, potser perquè qui és capaç d’afirmar que la seva pàtria és al boulevard Voltaire, entén que la subtilesa de tot plegat és el propi món, la nostra pròpia introspecció que es recrea amb els altres móns que se’ns ofereixen als nostres ulls.

Ceret s’oferia als meus ulls com un univers en sí mateix, les sardanes a plaça, quelcom de distint a com s’entenia aleshores ja a Catalunya, a finals de la dècada dels 80 quan la vaig descobrir, però també per aquell regust francès, de la intel·lectualitat refugiada, aquella de l’exili que compatibilitzava la seva existència amb aquell pastís i aquella cigarreta mig caiguda o la pipa, aquella pipa que jo també gaudia aleshores, com una herència intangible i que conformava una determinada estètica. Era com un passadís cap una època sense retorn, on les pedres guarden el record i el captiven, com un negatiu de memòria, on si t’hi acostes i escoltes en silenci pots retrobar encara el soroll de la gent, el caminar de les passes sobre les llambordes o aquells sons de tenora que arreplega el vent.

En lloc més les candideses de Matisse, les profunditats de Tàpies, la inconsistència de Miró, la magistralitat de Dalí, les essències de Chagal, els valors de Hugué i Maillol, servirien per descriure aquest petit racó de l’univers pictòric, amb el rerefons dels Pirineus o obrint-se a les planúries infinites de la descoberta d’una vil·la que ens resumeix els valors que van crear en l’art mons distints, personalitats diverses que s’emmirallen en una manera d’entendre-ho tot plegat, de la mà d’un bon pitxet, d’esquena al lleó, com diuen, de cara al gall, en clara referència simbòlica. Ceret va ser un moment, un instant com per recórrer els seus carrers empedrats en els silencis de la tarda que acull aquells vespres de “grillades” a la llum de lluna...

dimarts, 28 de juliol del 2009

Una cita: Homer


“De les fondàries marines en els obscurs sinus

En el canal que la escarpada costa

D’ Imbros i la de Ténedos divideix,

Espaiosa caverna es dilata,

I Enllà va parar Neptú als bridons”[1]


[1] Homer. Traduc. José Gomez Hermosilla. La Ilíada. Impremta Reial. Madrid. 1831. (Original a la Biblioteca pública de New York). Llibre XIII-4. pag. 31

Ànima canviant


Com seria el teu autoretrat si ressegueixes al llarg del camí que et duu a mirar-te en un mirall i descobrir-te com un perfecte desconegut? Certament el transcurs de la vida et conforma com esser nou i distint a com nosaltres mateixos ens sentim, creiem que som, tampoc seria com ens veuen els altres, la realitat és una de ben distinta. Al llarg de la vida hem estat immersos en un seguit d’experiències que, vulguem-ho o no, ens han anat mollejant, a semblança nostra és clar, però des de perfils distints als nostres propis i conformant-nos de manera distinta, de manera absolutament diferent a com creiem que som. De fet no és res de complex aquesta manera de veure les coses que tenim els humans i comprendre la nostra evolució se’ns fa complicat, perquè suposa, a més, acceptar una certa degradació, en el sentit que el cos, com la ment, avancen inexorablement cap a un final més o menys escrit en el llibre dels temps. Un cop hem pres consciència de la nostra pròpia essència, de les nostres pròpies concrecions temporals, aleshores, serem capaços de comprendre allò en que hem esdevingut, fruit de tot un seguit de variables, la majoria externes que ens defineixen com som, ens descriuen com vivim i ens presenten a la vida de la manera com hem estat configurats amb el pas del temps. La cirurgia, doncs, sobre les essències vitals res fa, res desvirtua, només pot crear a partir del treball en el cos, no pas en l’ànima que és com és i està conformada com està conformada.

dissabte, 25 de juliol del 2009

Una cita: Noam Chomsky


“De vegades no s’aprecia quan profunda i fortament arrelat està el descontentament per la democràcia en la cultura de les elits, i la por que genera”[1]


[1] Chomky, Noam. El miedo a la democracia. Ed. Crítica S.L. Barcelona. 2003. Pag. 352.

La vida


La vida, aquesta companya inseparable que habita inexorablement en la teva realitat, destil·la la vehemència dels moments com si fos una altra persona, com si tingués essència pròpia; te la mires, distant quan vas entrant en anys, com estranyat, de veure com es desenvolupa malgrat potser no voldries, o potser sí, a velocitat distinta a la teva; ulls en òrbites, no deixes de sorprendre’t, perquè ella, la vida, si ets capaç de descobrir-ne els obsequis que de vegades et deixa, com un regal intangible fa donar sentit, la majoria de vegades, a la teva existència.

És aleshores quan comprens, poc que molt, les sensacions d’una poesia senzilla llegida, o aquella traça d’un quadre, perquè comprens la realitat del seu creador i endevines que aquell dia, la traça, no podia ser d’altra manera, o la lletra del poema només podía ser així.

La vida, doncs, la teva, aquella que de vegades vius com si fos d’algun altre, et deixa deferències que afalaguen l’ànima i la consciencia, aquella que amares dels sentits més versemblants al redós de tot plegat, com el transcòrrer d’aquells vagons del tren que no s’atura pas a totes les estaciones i marxa a tota velocitat, com esgotant-ne el recorregut; aleshores aquesta teva vida esdevé existència i és quan hom pot assolir la llibertat suprema, havent descobert com n’és de vívida la passió amb la que l’has viscuda, la passió dels que t’han precedit i aquesta prelació que has fet en la seva descoberta i en el canvi i l’ intercanvi, també en la relació amb tantes i tantes persones que d’una o altra manera han configurat el que ets o el que deixes de ser.

En tot cas, la vida, aquella inseparable companya, és nogensmenys que un mateix, en definitiva un panorama en colors.

divendres, 24 de juliol del 2009

Aniversari


El poeta Joan Vinyoli, referia en un dels seus poemes que “és un malson de tenir sempre al calaix, tocant a la mà, desada, l’ampolleta de cianur per si m’urgís d’usar-lo, davant l’absurditat de l’univers o bé de l’home, inútil preguntaire dins l’ordre imaginat pel demiürg”[1] . El poeta refereix la seva relació amb el món, però també amb ell mateix i les seves pròpies realitats, raonaments que s’endinsen en la dialèctica del món a partir de la matèria primigènia caòtica i eterna.

Són quatre anys ja de referències des d’aquells primers dies de juliol de l’any 2005, havia doncs començat el nou segle, i ens podíem reconèixer com abans d’acabar l’anterior. Són més de 1.400 missatges en els que descriure el món que he conegut, fets personals, històries mundanes, allò que he considerat transcendent, molt de tot plegat, com diu Salvador Macip[2], amb escrits que “semblen fets per a pròpia satisfacció més que per a un públic que encara no existeix.”, intentant de ser un blogaire sincer, d’aquells, com continua “que no tenen por del "què diran" i es despullen potser perquè en el fons pensen que ningú no els mira”, inconscientment, no, de manera absolutament inconscient, malgrat saber que les lletres d’aquesta moderna experiència epistolar i és clar que n’eren de seguides, i com....

Potser Vinyoli tenia raó en aquell seu poema que obre aquest post d’aniversari, perquè la realitat, la incontestable realitat ens descriu aquella absurditat i aquell contrast que tantes vegades havia relatat. En els darrers versos d’aquell vespre de cafeteria, ens posa sobre avís i ens diu, ens recomana el poeta: “no hi valen conjectures, metafòric amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs en la tenebra”. Metafòric, doncs, blasmar en un sol post el que han estat tantes hores de transferència intel·lectual del teu jo amb el teu jo mateix, i potser amb tu, d’un relat d’aniversari permanent, en aquella descoberta que ens duu al final, davant de cada principi....


[1] Vinyoli, Joan. Passeig d’aniversari i altres poemes. (fragment del poema Vespre a la cafeteria). Calambur Editorial S.L. 1997. Madrid. Pag. 16

[2] Macip, Salvador. El joc dels blogs. Bloguejat, blog personal de Salvador Macip des del 2005, segona época. http://bloguejat.blogspot.com/2009/07/el-joc-dels-blogs.html

Notes de text II: Virtut primigènia


No seria fàcil recrear-ne qualsevol història que vingués a descobrir quin és el passat, quin és el present, quin és el futur de tot plegat. Aquella cançó que s’escola per entre les portes de fusta mal tancades, com un so que es repeteix un i altre cop i et martelleja el cervell, com recordant-te que res està perdut, que tot en la vida és canvi i que la vida és somni com deia Calderón, però en tot cas modulant-los i sabent quin és el lloc de cadascú. Diuen que quan algú es mort, els gossos llencen laments en l’aire, com sabent i acompanyant aquella ànima que es foragita i que comença a volar un cop a acabat la seva estança terrenal, esgarrifa escoltar aquells udols que semblant de pena, són com fanfàrries que guien en l’ascens. No és el mateix, però quan hom s’allibera de les motxilles que s’acostuma a arreplegar al llarg de la vida i en obrir-la deixes anar el passat que et pesa en les espatlles, aleshores aquell udol esdevé un clam de canvi, de reconèixer el nou camí que encara no ets capaç de percebre i veure com se’t dibuixa com apareixent entre totes les fites per fer i que podrien semblar importants, de manera que potser allò més insignificant és el que acaba transcendint. Mentre l’ udol et reconeix en el canvi. Seria bo de citar avui i aquí la màxima d’ Epictet, en l’exigència primera que la virtut en el bo sigui, abans que res, la sinceritat amb un mateix, la fidelitat amb un mateix com essència d’aquella virtut primigènia, perquè qui suprimeix aquesta virtut se suprimeix a ell mateix[1].


[1] León Gomez, Adolfo. Breve tratado sobre la mentira. Universidad del Valle, Cali. Colombia. 2007. pag. 161-163. Un comentario sobre Epicteto.

Una cita: Olivier Messiaen


“El cant dels ocells encara està per sobre d'aquest somni de poeta. I, sobretot, molt per sobre del músic que prova d'anotar-lo.”[1]


[1] Messiaen, Olivier*. “Messiaen i els ocells”. Catàleg de l’exposició Musicar l’atmosfera dels museus de ciències naturals i de la música. Auditori de Barcelona. Juliol 2009.

*Olivier Messiaen (Avinyó 1908-Clichy 1992), compositor, organista i ornitòleg francès. Ingressa al Conservatori de Paris als 11 anys i té com a professors a Maurice Emmanuel, Charles-Marie Widor i Marcel Dupré. Fou designat organista de l’església de la Santísima Trinita de Paris l’any 1931, lloc que va ocupar fins a la seva mort. Va ser professor d’harmonia i composició del Conservatori de París.

Una cita: Facundo Cabral


“Lo important no és el preu, sinó el valor de les coses.... si estimes el diner com a molt arribaràs a un banc, però si estimes a la vida, probablement arribaràs a Déu....”[1]


[1] Cabral, Facundo (1937 La Plata) Cantautor argentí. Comentari de Cabral al text de la canço "Pobrecito Mi Patrón" lletra i música de F.C. Al tour "Lo Cortez no quita lo Cabral" de l'album homònim 1994-1995. Font Youtube

dijous, 23 de juliol del 2009

Notes de text II: Migdia


El migdia brisat encalma la càlida estiuada. Aquella verdor quasi feresta ho demana, s’acomboia a les ombres mes aviat escasses d’aquell terrat d’estiu. Jeu al costat aquella bicicleta que ja ha esdevingut vella, però quina seva sola presència transmet records i transporta a temps enrere, on era indispensable. L’ entoldat gronxa i fa carícies a les herbes que s’ enreden per la barana, juganeres enverdissin aquell blanc de ferro vell.

El jorn queda en silenci, com guardat en una capsa de tresors que no el trenca cap brogit estrany del carrer estant. S’apaivaga les sensacions a les ombres del casalot sota aquella petita llum en l’escriptori que ajuda a resseguir la lectura. Aquells somnis vertebren vides pròpies i alienes, com recreant-ne el secret i la ciència de la felicitat, si és que hi ha cap ciència que en determini quan i com de feliços hem de ser, ens ajuda en el camí, aquell que cal seguir per a donar-li valor.

Una cita: Pablo Neruda


“Quantes setmanes té un dia i quans anys té un mes?”[1]



[1] Neruda, Pablo. El libro de las preguntas. Pag. 31. Pehuén editores. Provindencia. Chile. 2005.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Consciència humana...


El psicòleg social Erich Fromm[1] ens deia que: “l’evasió davant la por que produeix la llibertat es produeix a través d’un retorn que condueix al totalitarisme, el recurs a la destructivitat i l’adaptació a una conducta de conformitat automàtica”; els estudis sobre les noves relacions internacionals[2] ens plantegen tot un seguit d’ítems en les relacions d’occident amb el món islàmic, i de fet és del tot interessant i fins útil, el fet que la ciència política plantegi l’ interès sobre aquestes qüestions que són, en definitiva, sobre les que ha girat l’acció política en el camp que il·luminava Huntington[3] i que servia per dibuixar una mapa en aquelles relacions que encara perdura en determinats identitaris.

Resulta obvi en societats fruit de la interiorització de la cultura judeocristiana com es pot donar un sentiment majoritari que vegi en una possible almenarització social un greuge que desdibuixaria els “sky line” de les ciutats, i en part en tenen raó, però precisament aquells estudis ens permeten de conèixer la realitat subsistent en tot aquest procés de conformació de la societat pluralista[4], principi que dista una mica del model multicultural; perquè tots els immigrants no són iguals; perquè l’immigrant de cultura teocràtica planteja raons distintes respecte de l’immigrant que accepta la separació entre la religió i la política.

De fet l’anàlisi teòrica serveix, doncs, per a enquadrar els problemes pràctics que comentaristes, analistes de tot tipus afronten, com es diu, amb una inconscient lleugeresa de manera que no ens hem de deixar embadalir per allò que podria esser considerar políticament correcte, perquè estem parlant de societat i per tant de principis i valors, ara ja universalitzats i si en mirem les teoritzacions de Huntington podem veure, fins i tot en la discrepància mateixa, com les seves tesis, les del xoc de civilitzacions poden fins i tot haver substituït a les de la lluita de classes, i als conflictes nacionals, com a motor de la història, i malgrat la discutible unilateralitat excloent que planteja, el llibre ens ofereix tot un seguit anàlisis històriques encertades i plantejaments que permeten interpretar la realitat encara vigent.

Sembla coherent d’entendre certament que les particularitats islamistes, com apunta el professor Darif[5], tot i que ell referència el marroquí que és el que ha estat objecte del seu estudi, “tenen la seva rel en una raó ideològica, en torn a la interpretació de la religió islàmica” , però en el reconeixement que “l’expansió ideològica, ve facilitada por diversos factors de tipus polític o socioeconòmic. Wahhabisme, Salafisme, Mahdisme, La Germandat Musulmana, són corrents del fonamentalisme islàmic que els estudiosos han identificat, d’acord amb principis diferenciats en el sí d’una mateixa conceptualització teòrica però amb elements diferenciadors, que es reconeixen filles de la crisi política, econòmica, social i cultural del model occidental trasplantat al món àrabomusulmà.

Hi ha de fet un entorn social contra el que rebel·lar-se? I si aquest existeix és imperativament una amenaça per alguna part de l’entramat social? Aquesta és una realitat que caldrà posar sobre la taula, perquè parteix d’una premissa interioritzada absolutament per les societats de tot tipus en el darrer segle i mig, la teoria del conflicte social, tot i que per Weber[6], “la consciencia humana –idees, creences, valors...- és un element tant important com la tecnologia i el conflicte social en la gestació del canvi social. Resulta imprescindible citar Darhendorf[7] en el sentit que ens plantejava com a nucli central el que ell anomena la quadratura del cercle, és a dir: cóm compatibilitzar en les societats lliures la prosperitat econòmica amb la necessària cohesió social?, on al meu entendre resideix el quid de la qüestió, com ens planteja el sociòleg alemany, complementant l’epistemologia weberiana, cohesió vs creixement, en un moment com el present en el que les diferents fonts científiques ens plantegen la fallida del sistema i la necessitat d’una reformulació absoluta del mateix, de manera que el criteri de consciència es fa encara més present, actual i viable que mai.

[1] Fromm, Erich. El miedo a la libertad. Paidós. Barcelona. 1989.

[2] Corral Salvador, Carlos Manuel; García Picazo, Paloma ; Kabunda Badi, Mbuyi . Los fundamentalismos religiosos, hoy, en las relaciones internacionales. Universidad Pontificia de Comillas. Madrid, 1994

[3] Huntington, Samuel P. El choque de civilizaciones: y la reconfiguración del orden mundial. Paidós, Barcelona. 1998

[4] Sartori, Giovanni. La sociedad multiétnica: Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros. Taurus. Madrid. 2001

[5] Darif, Mohamed. Marruecos Digital. 21-07-09.

http://www.marruecosdigital.net/xoops/modules/wfsection/article.php?articleid=242

[6] Gilbert, Jorge. Introducción a la sociología. Lom Ediciones. Santiago de Chile. 1997. pag. 118

[7] Dahrendolf, Ralf. El recomienzo de la historia. De la caida del muro a la guerra de Irak. Katz Barpal Editores. Madrid. 2007.

Notes de text II: Cafè


Imagines les flaires d’aquell cafè acabat de fer amb aquelles quatre gotes escasses de conyac que coloren l’escuma aquella que sura sobre la seva negror, com omplen la casa, perfumant-ne les estances tot recorrent el passadís que est a oest discorre per vell casalot en el que acostuma a guardar els seus records. El dia es feu calorós tant bon punt el sol s’alçava a la meitat del cel i ni tan sols l’ombra, l’escassa ombra ajuda a apaivagar la sudorada, aquell airet calent et pentina el rostre i de vegades et sembla mancar-te el respir, en aquella ciutat inhòspita que com qui vol i dol no ets capaç de deixar. El barret de palla tot just et cobreix el cap tot impedint que la solejada et colpegi, mentre t’asseus en aquells entaulats que emparats en les ombres dels murs empedrats semblen un lloc per refer caminants, aleshores aquell cafè, calent al gust, amb el que amanyagues els teus records et refresca l’esperit i l’esperit de vi et serena els ànims, en la solitud de tot plegat.

Què....?


És esfereïdor quan et pregunten: i tu que ets, i que fas?, com si ser fos quelcom que es pot definir. Clar que el que et pregunten és quelcom de distint, no volen dir que fas, que has estudiat, volen dir on influeixes, i això és ben bé una altra cosa, no creieu? I tot i així que cal respondre a una pregunta com aquesta, qui ets, què ets? Els podria explicar que dormo bé, aquesta seria una resposta, que dormo de panxa enlaire, potser? O que a l’estiu m’agrada posar-me fresc, usar barret i que el meu bastó, no és cap xuleria, és d’ús terapèutic, com qui diria. Però no és això el que volen saber, qui t’ho pregunta vol saber si en pots d’estar al marge, perquè ja sap quins estudis universitaris tens, fins quin grau has arribat o com són la teva prosa i el teu vers, no és això el que interessa, el que interessa és saber el que ja no t’interessa a tu, quins són els teus nous ideals, les teves noves perspectives. La resposta és ben senzilla, he alliberat el meu cos i la meva anima de tot odi possible i humanament viable, per adobar els meus sentiments amb noves essències amarades d’olors i aromes ancestrals que alliberen la ment de decebis antiquíssims i malsanes divinitzacions. Ara, que sóc? Sóc un home lliure i de bons costums, com resa el meu facebook, l’estri 2.0 de moda, el twiter no m’agrada pas gaire, el trobo, com us ho diria: exhibicionista. Què sóc, doncs? El mateix de sempre, però ara amb més experiència i havent après i molt de tot plegat i de tots aquells que m’han ensenyat i als que els dono les gràcies, “malgré tout”, evidentment.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Tot recordant Verne...


Nou anys acabats de fer. La veritat jo ho recordo en blanc i negre, el televisor una mena d’armari, tot un luxe, és cert per a l’època en que s’acostumava a fer tertúlia comunitària al redós d’aquella caixa de fusta amb pantalla de vidre.

Un fet extraordinari, una més de les propostes de ficció de Verne[1] portada a la realitat mateixa. Un fet més, si voleu, dels molts que van definir la guerra freda, aquella III guerra mundial com alguns la defineixen. L’home arriba a la lluna, de fet els americans, aleshores Europa, en plena reconstrucció ja del seu potencial i amb les naixents comunitats de l’acer i l’ euratom prou que en tenia suficient. Els russos però, soviètics si ens atenem a la terminologia adient, ni paraula, ells tenien la primera fita i la segona, la gossa Laika i el cosmonauta Yuri Gagarin

Encara avui em continua sorprenent com és que en un satèl·lit sense atmosfera podia onejar la bandera americana?, onejar de bellugar-se vull dir, o qui feia les fotos des del mòdul si tots dos astronautes eren a terra i el tercer circumval·lava el satèl·lit? Diuen que ara uns estudis independents encarregats per la NASA ens ho explicaran tot. De fet la resposta més radical per a defensar la fefaença del viatge interplanetari és: si els russos no van dir res és que vem arribar a la lluna. Alguna explicació si que ens cal en els clarobscurs del viatge, no per donar per bo que va ser el cineasta Stanley Kubrick[2] qui va dissenyar el film de l’aterratge com diuen en algunes fonts, en el seu estudi londinenc on acabava de rodar “2001, Odisea en el espacio”, com un favor a l’accés a zones restringides que li van permetre per la filmació de la seva pel·lícula “Telèfon vermell, volem cap a Moscú”, que si va ser Kubrick bé m'està...

Em recordo però bocabadat, veient onejar la bandera americana a la lluna, amb la veu en “off” de Jesús Hermida, només hi havia un canal de televisió, més tard apareixeria l’ UHF, el que seria el segon canal, aleshores, dins encara de la dècada dels 60, el país respira a redós del “desarrollisme” i anar a la lluna, i recordar Verne, no?


[1] Verne, Jules. De la tierra a la luna. Ed. Akal. Madrid. 1985

[2]Lobrutto, Vincent. Stanley Kubrick, a Biography. Ed. Da Capo press, Plennum. USA. 1999.

Missives


Sempre havia cregut inversemblants moltes missives que, benintencionades, t’arriben per correu desitjant sort o salut, tot demanant de no trencar la cadena. La veritat és que de vegades la pròpia redacció connota el seu origen i no pots fer més que somriure. Aquest cop, però he rebut un text interessant, un text que conté importants veritats que us refereixo:

El diner pot comprar una casa, però no una llar; el diner pot comprar un rellotge, però no el temps; el diner pot comprar un llit, però no el somni; el diner pot comprar un llibre, però no el coneixement; el diner pot pagar al metge, però no la salut; el diner pot comprar una posició, però no el respecte; el diner pot comprar la sang, però no la vida; el diner pot comprar sexe, però no l’amor

Siguin quin sigui l’origen d’aquests proverbis, pertanyin a la civilització del coneixement a la que pertanyin no fan sinó recordar-me una cita de Kun Fu Tzu[1]: “Les riqueses i els honors són com a núvols passatgers que no signifiquen la felicitat. Es pot ser feliç només amb l’arròs com a aliment, l’aigua com a única beguda i el propi braç com a coixí.”, és en aquest sentit que el valor del diner ho és en funció de la determinació social, però no pas moral ni ètica, el que dona sentit a aquest text “rebut” o “trobat”.


[1] Confucio; Arrau, Silvia (compilació); Merino, Maria (traducció). La sabiduria de Confucio. Ed. Longseller. Buenos Aires. 2000. pg. 38.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Una cita: Aristòtil

Safo escoltant recitar al poeta Alceo en una obra de Lawrence Alma-Tadema. (1881)

“Si tinguessis desig només de les coses honestes....parlaries d’allò just” [1]


[1] Aristòtil. Retòrica. UNAM. Mèxic. 2002. pag. 38 (text que el filòsof posa en boca de la poetessa Safo)

Valors universals...


En tota discussió, entesa en el sentit de blasmar aspectes de la vida mateixa sobre punts de vista diferents, apareix el concepte d’opinió, distinta del concepte mateix de certitud, de manera que si el coneixement és indiscutible, l’opinió[1] nostrada en valors que s’alimenten a partir de les pròpies experiències, sensacions, entorns, etc, admet i demanda de fet la posició que amaren aquests valors que la nodreixen, però alhora navega entre els valors del coneixement i els de la ignorància mateixa, de manera que en el cas d’opinions no fortament fonamentades, la discussió, el debat, l’opinió esdevenen distorsionades o absents i reflecteixen nogensmenys que una malaltia social abastament estesa en els processos epistemològics contemporanis en la conformació de l’opinió pública com de l’opinió publicada.

Els valors de la democràcia no s’estableixen com propugnen les tendències simplificadores en allò ideològic només en el vot, element significatiu i important i que d’entrada sembla diferencia els sistemes a partir de la seva existència o no en la gestió de la cosa pública; els valors van més enllà i signifiquen tot un entramat de posicions, de manera d’entendre les claus que han de definir al servidor públic, tant a l’elector passiu com al que exerceix en la designació meritocràtica. El significat del concepte democràcia s’allunya doncs en la confrontació partidària de l’autèntica visió que ens va ser llegada d’antuvi, per esdevenir una mera representació teatralitzada, lluny de preceptuacions filosòfiques que resulten en molts casos alienes a la pròpia essència perquè han anat perdent, inexorablement, el seu sentit pel desús a que han estat sotmeses.

Quina seria doncs la manera com es podrien recuperar els valors, diria que malbaratats en les darreres dècades? Potser l’entendre el procés igualitarista, en el sentit com des de les ciències socials s’aborda el concepte de ciutadania, quelcom atorgat en essència, és a dir com un vector inalterable i conceptualment intrínsec a l’ existència mateixa dels essers humans, però alhora en absolut cooptable per cap poder públic que deu la seva essència mateixa a aquella titularitat, de vegades discutida, sobre els bens públics en raó de la pertinença a una determinada civilització, sense exclusions de cap mena. El discurs i les accions, però, ens demostren just el contrari a partir de la perversió del concepte, que esdevé només un significat teòric, però mai amarat en els principis filosòfics heretats, principis, manaments, valors, essències de la concepció humana mateixa: no matar, respectar, estimar.......

Tot, però, configura un més enllà, una realitat metafísica que ens dibuixa un món real i un món hipotètic, un món utòpic, en contrast permanent pel que escolar-se entre les línies no escrites, on s’adiria amb tota probabilitat el que ens va escriure Kipling, un poema que rellegeixo, una realitat poètica que ens descriu un camí vital que de vegades intento de complir en l’esperança de ser capaç de configurar el bé que és la única veritat que hem de seguir els homes, aquella veritat autènticament democràtica, una realitat en el sí de les coses senzilles i de la pròpia realitat de la nostra existència. L’escriptor, Kipling, aquell que simbolitzava en els seus llibres les essències de les divinitats hindús i els assenyalava amb la imatge de Ganesha, la creu de la deïtat de l’elefant en el significat del benestar, la benaurança i la bona sort, ell ens descriu en la simplicitat de la seva lírica, com un testament vital, els valors essencials que ens recomana en aquest camí que hem d’abordar en el marc de les relacions humanes i en el nostre propi creixement; deia Kipling[2]en el seu text "Sí": “Si pots estar ferm, quan al teu voltant tothom s'ofusca i ofèn la teva fermesa; si quan dubten tots i tu creus en el teu valor i al mateix temps saps perdonar la seva tebiesa; si pots esperar i al teu afany posar brides, o blanc de mentides esgrimir la veritat, o essent odiat a l'odi no deixar cabuda i ni enaltir teu judici i ni ostentar la teva bondat; si somnies però el somni no esdevé el teu rei, si penses i en pensar no menystens els teus ardors; si el triomf o el desastre no t'imposen la seva llei, i els tractes per igual que a dos impostors; si pots suportar que la teva frase sincera sigui trampa de necis en boca de malvats, o mirar estripada la teva adorada quimera i tornar a forjar-la amb útils esbocinats... ...si pots mantenir en la ruda baralla alerta el pensament i el múscul tiba per utilitzar-los quan tot sigui flaquesa menys la voluntat que et diu "endavant"; si entre la turba dones a la virtut abric, si, caminant amb reis, de l'orgull has triomfat, si no poden ferir-te ni amic ni enemic; si ets bo amb tots però no massa, si pots omplir els preciosos minuts amb seixanta segons de brau combat, teva és la terra i tots els seus fruits cobdiciats, i el que és més important: seràs home, fill meu!


[1] Berrio, Jordi. La comunicació en democràcia: una visió sobre l'opinió pública. Universitat de València, 2000

[2] Kipling, Ryduard. Rewards and Fairies. Kessinger Publishing . Whitefish. 2004

Notes de text II: Cambra d'infantessa

Fotografia original de Montse Esteba

De cop et desperta aquell soroll estrany que acostuma de cultivar la nit, aquelles en les que ben poc si s’escolta ni tan sols remoure’s l’aire. Aquella finestra petita destil·lant les aromes de la nit, transportava aquella remor distinta en aquelles nits juliolades, on et porten els records i l’imagines més gran, vista amb ulls de nin, amb calandres que adornen les parets, aquelles que regalimen humit i fan més fred el fred i més humida la calor. Del son estant, el record es fa difús, confós com si la mirada enrere fos un repàs a un llibre vell, amb pàgines esberlades i rossegades, però ets conscient que retornes a la cambra d’infantessa, aquella en la que els jocs la convertien en la estança central i principal d’un palau màgic o en aquell lloc singular entre cortinatges imaginaris que el feien encara més misteriós.

Notes de text II: Brises


L’aire es neteja amb aquelles inesperades brises, s’agraeix en la canícula la carícia d’aquella fresca que et recorre el cos, et remou els vestits de cotó, juganer despentina els cabells i la seva fressa ens recorda com de canviant n’és el temps, com de canviant n’és tot plegat, en un moment, en un instant. Mirant el terra de les voreres endevines com la vila, en la seva pulcritud, se’ns presenta, ens amanyaga com el gat quan juga amb la rata abans de considerar el botí una peça de caça després d’esdevenir joguina i després la devora perquè l’ instint així li ho mana; mirant les voreres pots resseguir el rastre dels papers de colors que dibuixen el terra, de tant en tant, com una festa i el lladruc del gos que guarda l’ombra incita a mirar a banda i banda, on encara les planxes de metall decoren els terres foradats amb la precisió del bisturí on se’ns obren les carns de la terra, l’ entranyes que ens salvaguarden de les tenebres.

La llum esgota la seva vida i ens fa pampallugues, mentre ens dibuixa ombres estranyes que es reflecteixen en les parets ennegrides on sempre hi manca una mà de pintura que mai no arriba; imatges fantasmagòriques que belluguen com ho fa la flama de l’espelma que es guarda en l’espalmar de set braços que guarda els retaules, com qui fa guaita per la història familiar en un recer de la cambra estant. El silenci no perdona el soroll i desemmascara el brogir dels carros que fan cruixir les llambordes gastades, mentre un rat penat dibuixa un vol erràtic al redós de la nit encara fresca.

divendres, 17 de juliol del 2009

Una cita: Albert Om


“Per sort les coses comencen i s’acaben, tenen un principi i un final, sinó estaríem sempre fent el mateix. Aquesta és la gràcia de la vida, que sabem on som avui però no sabem on serem demà”[1]



[1] Om, Albert. “El Club”. Palau de la Música catalana . Barcelona. 17 de juliol de 2009.

Una cita: Yongey Mingyur


“La manera més senzilla d’aclarir l’aigua que els llots i altres sediments han enfosquit es deixar que aquesta s’aquieti.” [1]


[1] Swanson, Eric y Mingyur Yongey. La alegria de la vida. Ed. Granica. Barcelona..Pag. 172

Una cita: Benet XVI


“La veritat, rescatant als homes de les opinions i de les sensacions subjectives, els permet d’arribar més enllà de les determinacions culturals i històriques i apreciar el valor i la substància de les coses.”[1]


[1] Benet XVI. Caritas in Veritate. Roma. 2009. Introducció. Punt 4.

Una cita: Ramon Prat


“Tanmateix amb la criticitat no n’hi ha prou i cal la creativitat. De fet, la creativitat és una actitud tan necessària com la criticitat per a mantenir un plantejament innovador. La criticitat sense creativitat té el perill de teoritzar d’una manera abstracta i sense cap compromís. La creativitat fa que tant els criteris tradicionals vàlids com els criteris nous que anem descobrint ajudin a millorar la persona i la comunitat.” [1]


[1] Prat, Ramon. Quaderns de l’IREL núm 21. pag. 23.