dijous, 30 de novembre del 2006

La comtessa


Una tertúlia la d’avui a Segre ràdio, divertida i amena, hem parlat de la Presidenta de la Comunitat de Madrid, a la que ja li han dedicat una web per a recaptar fons perquè pugui arribar a final de mes Esperanza Aguirre, una autèntica vergonya les declaracions que recull la seva biografia autoritzada que amb el sou de President no arriba a final de mes i un insult a la mitjana de la població espanyola pel menyspreu de la comtessa.

També hem pogut saludar al flamant nou Conseller d’Agricultura, Indústria agroalimentària i Alimentació (que finalment passa a denominar-se d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural -la triple "A") , en Quim Llena, qui atenia la invitació de l’emissora a les 08:30 del matí, amb veu cansada però consistent i ens saludava un a un amb més o menys entusiasme .

La tertúlia doncs valoracions del model de govern, com no podia ser d’altra manera i una detall, la discussió sobre la política del govern en el tema de les negociacions polítiques sobre el tema de l’esquerra abertzale, el robatori de les armes a França i la posterior detenció d’importants membres de l’aparell logístic del grup de terror. Postures divergents i una discussió que no ha estat pas agre però que m’ha obligat a reiterar la necessitat de consolidar un escenari adequat i que no pot ser, malgrat la treva, entorpit o be per accions de Kale borroka o per accions com la de França, evidentment hem discutit amb la Regidora Marta Alòs que defensava una posició més favorable a les tesis euskaldunes.

En tot cas una tertúlia simpàtica on la conductora la Mariví Chacón, casualment avui coincidia que sempre em tallava a mi d’una o altra per entrar publicitat o altri, el que ha donat una nota d’humor per les meves protestes (mig en broma mig en serio) i ha fet, al meu entendre una altra manera de fer, això una tertúlia amena per a l’oïdor/a.

dimecres, 29 de novembre del 2006

Continuïtat? I ara, la més absoluta renovació, segur!


Pepe Montilla ha donat a conèixer el govern, amb nou estil, no hi ha hagut gent cremada o rebotada, és el que cal, és l’estil Montilla, amb les filtracions que vulgueu, però sense necessitat de ventejar el que hi ha o no hi ha.

Els mitjans de comunicació, acostumats a fer de politòlegs amb millor o pitjor fortuna qualifiquen el nou govern de continuísta, res més lluny, hi ha consellers i conselleres que repeteixen, alguns en la mateixa conselleria, però es conegut i ben segur que les exigències que els planteja el seu càrrec i la gestió del seu departament difereix substancialment de les exigències de la política de Maragall, el president sortint.

A Lleida ens han assignat Agricultura, Indústria Agroalimentària i Alimentació (1 sola conselleria malgrat en semblin 3), felicitacions a l’amic Quim Llena, però em plantejo si no va essent hora que es deixi de pensar en Lleida en clau de pagesia o agricultura. Ahir ho recordava en la tertúlia de ràdio popular. Prenem exemple de la II República, on és va nomenar un advocat laboralista com en Lluís Companys, Ministre de Marina. Llàstima!, ho va instaurar Pujol i continuem amb aquests tics, potser és la imatge que algun ex alcalde de Lleida ha donat en els entorns polítics i econòmics de Barcelona, ves a saber!

En tot cas ara toca fer feina, ara toca, si més no, continuar, això sí, una tasca ben feta per l’anterior govern i endegar una important tasca, el desenvolupament del nou Estatut. També la meva felicitació a tots, però especialment a la meva amiga Marina Geli, que repeteix a Salut o a la també amiga Montserrat Tura, amb una excel·lent tasca a Interior que també la farà, a ben segur a Justícia. Caram amb els metges, quina quota en el govern, riu-te’n de la de la paritat!

dimarts, 28 de novembre del 2006



...El més humil dels servidors del poble de Catalunya...


Parafasejant a Salvador Espriu, José Montilla acaba el seu discurs d'investidura el dia 28 de novembre de 2006 amb aquesta frase.


Enllaç amb el decret de nomenament


Una cita a recordar


"No competiré estèticament, però vull ser dels primers en l'exemple ètic; no competiré en oratòria, però vull ser el primer en dir allò que penso i en fer allò que dic; no competiré en promeses, però seré el primer en acomplir els meus compromisos."



José Montilla Aguilera. Debat d'investidura 23-24 Novembre de 2006. Parlament de Catalunya

Essència republicana a la Constitució de 1.978


Tot just ahir estava treballant amb un amic sobre un antic text de teoria política de J.A. Casanova, ara que s'acompleixen 28 anys de l' aprovació del text constitucional vigent, i en el text podia recordar el model de relació republicana en l’establiment del model federatiu de la constitució espanyola de 1.978. Certament molts autors coincideixen en veure-hi el referent als antecedents republicans de 1.873 i 1.931, malgrat l’immobilisme de determinades posicions doctrinals i/o la reinterpretació de la història que en fa uns sector molt concret de la doctrina, en especial a l’entorn del filopopular Pío Moa.

El cert és que malgrat que hi va haver una convenció generalment assumida, fins i tot per part de les forces d’esquerra, com ara el socialistes i els comunistes convenció que establia que per tenir que contemplar una transició “tranquil•la”, es feia “necessari” el manteniment de la línia monàrquica per consolidar una fràgil democràcia sotmesa a soroll de sabres i sotanes.


Cert és que la constitució feia còpia d’altres models europeus que buidava de poder al monarca, atorgant-li una posició de representació protocol•lària i poca cosa mes, perquè el comandament de les forces armades que supeditat al poder civil que en nom de govern s’atorga al ministre de defensa. Tot i així el reglament de protocol reial fa una concessió a la figura de la consort (també a la resta de la nissaga) del monarca que rep el títol de Reina, quan realment no li correspondria i hauríem de parlar d’ella com això consort del Rei i ni tan sols reina consort, bé en tot cas el que es fruit d’un pacte d’estat no ha de ser subjecte de qüestió i no ho faré.

Deia al principi que molts autors i reconeixen el perfil republicà al nostre text constitucional, fins al punt que se li atorga l’eufemisme de considerar al règim o sistema que se’n deriva com de república coronada, per tot un seguits d’imputs, el model federal o quasi federal de l’estat, el reconeixement de la realitat plurinacional, de la realitat plurilingüística, del model institucional, pel llenguatge, etc.


En un moment en que la realitat sociològica ens situa en un paradigma en el que les realitats identitàries superen al del tradicional de l’Estat - Nació, des del perfil local fins al perfil més internacionalista, això no fa més que refermar determinats preceptes utòpics del republicanisme clàssic que també es veu definit en molts dels programes electorals en els diferents comicis, malgrat no es citi expressament que o fa més que resituar en un perfil d’anacronisme a la institució consensuada en un moment determinat, però continuarà essent-ho en el futur?

diumenge, 26 de novembre del 2006

En record de l'Ernest



Hauria estat content, i molt l'Ernest, el vaig conèixer personalment l'any 1.984, a Madrid, on era Ministre de Sanitat, ambdós amb arrels a Vilassar de Mar. Era un home cult, molt cult, amb qui vaig parlar molt llargament també durant un viatge en cotxe.


Hauria estat content, deia, per la proclamació de Pepe Montilla, quelcom que ell havia predit, la situació de normalitat, el model que ell volia pel nostre país. Amb aquest post un record, el 21 de novembre de 2000 va ser assassinat per ETA, i n'estic convençut que ell, malgrat tot, estaria a favor del diàleg.

Quina vergonya manipular a les víctimes com ho estan fent des de l'AVT (amb un president que apenes si sap llegir) i des del PP, apropiant-se el dolor, i també la bandera. Què ens hauria dit l'Ernest sobre això? Diàleg, diàleg i diàleg, els tres pilars del paradigma democràtic.

Vull felicitar també l'article que publicava al rotatiu Segre de Lleida el meu amic Xavi Maurel que us transcric:


Ernest Lluch, avui (per Xavier Maurel, economista)


Avui, que fa sis anys de la mort d’Ernest Lluch, podríem demanar-nos que en pensaria de fets destacats de la vida política espanyola i catalana, com, cronològicament, el gir del govern de Catalunya cap a l’esquerra, l’inici del camí cap a la pau al País Basc, i l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Soc conscient que això és fer ficció, però tenint en compte que Ernest Lluch fou professor d’història del pensament econòmic, on ensenyava la validesa del pensament del passat, tot i ser fill de la seva època, per ajudar a entendre els fets del present, podem intentar fer un exercici sobre quin seria el seu pensament a partir d’allò que ens va deixar escrit, tot i el diacronia que implica.

Crec que l’Ernest Lluch hagués donat el seu recolzament al govern d’esquerres a la Generalitat. Sempre s’havia definit com a socialista -social demòcrata- i catalanista. Aquest, doncs, hagués estat el seu govern. Pel que fa al procés de pau a Euskadi, l’Ernest, evidentment, l’hagués acollit amb esperança i amb la voluntat de contribuir-hi, com sempre havia fet, per motius polítics, ètics i personals, donada la seva estimació per aquest país. Uns i altres, segur que el troben a faltar. I en relació al nou Estatut, segurament hauria remarcat la seva prolixitat , i, crec, hauria criticat la insuficient informació a la ciutadania del procés que calia seguir: el Parlament de Catalunya proposa, les Corts espanyoles disposen i el poble català aprova.

Ens hauríem estalviat molts malentesos. Com el del finançament de la Generalitat, que el nou Estatut no concreta, i que haurà de decidir el Consell de Política Fiscal i Financera. En un article publicat a La Vanguardia l’any 1998, titulat “El concierto, visto desde aquí” Ernest Lluch feia algunes consideracions sobre els sistemes de finançament de Catalunya i el País Basc que, com es sabut, gaudeix, amb Navarra, d’un règim foral històric, amb un sistema de finançament anomenat concierto. El concierto es tradueix en una despesa pública per habitant de les dues comunitats forals superior a la de Catalunya. La nostra aspiració era, i és, arribar a l’equiparació de despesa pública per habitant.

Aconseguir-ho exigeix dues viabilitats, la política i la pressupostària. La política, implica, segurament, l’extensió d’aquest finançament a totes les comunitats autònomes. Si es pretén una singularitat de Catalunya, l’intent estaria condemnat al fracàs. I pel que fa a la viabilitat pressupostària, l’Ernest citava, en l’article de referència, els treballs del catedràtic basc Zubiri Oria, on s’estimava que les transferències necessàries de l’hisenda estatal, per a1991, serien de 1,7 bilions de pessetes; que l’Ernest feia pujar a dos bilions per al 1998 i que, avui, serien encara més elevades. Aitals increments només es poden aconseguir a llarg termini, raó per la qual, com ha passat fins ara, s’ajornen a canvi d’obtenir més diners a curt termini.

Alternativament caldria incrementar fortament la pressió fiscal. O el dèficit pressupostari. Però la majoria de comunitats autònomes, quan disposen de potestat fiscal compartida i s’acosten eleccions, com les municipals i autonòmiques de l’any vinent, tendeixen a rebaixar, no a pujar, els tipus impositius, en el tram autonòmic de l’IRPF, en l’impost de successions, i en nombroses deduccions fiscals. La despesa prevista també es dispara en anys electorals. El 2007 creixerà quasi el doble que el PIB. La conseqüència inevitable serà un major endeutament que, en molts casos, amaga un dèficit públic no confessat. Un cop afloren els desequilibris creats, no es puja la pressió fiscal, sinó que es tornen a demanar més diners.

Per posar fre a aquests mecanismes generadors de desequilibris financers, l’Ernest proposava, d’una banda, basar el finançament autonòmic en la participació de l’hisenda autonòmica en el rendiment d’una cistella d’impostos estatals, no únicament en el de l’IRPF; i d’altra banda en assegurar la deguda corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes amb l’administració de l’estat. Totes dues qüestions figuren en el nou Estatut, raó per la qual, cal pensar, en Lluch estaria més que satisfet amb la redacció final de la nostra Carta Magna. El vicepresident Solbes ha dit que el model de finançament de Catalunya servirà per a la resta de comunitats. L’èxit el deurem, en part, al pensament clarivident d’Ernest Lluch.



dissabte, 25 de novembre del 2006

Decadència i regressió participativa

Cada cop més els estudis sobre tendències socials, posen de manifest un distanciament de la classe política en general respecte de la ciutadania, aquelles i aquells que són els titulars reals de la sobirania.

En els darrers estudis sobre àmbits de poder, se situa el Parlament darrera dels Bancs, els mitjans de comunicació, etc., el que demostra quina és la percepció real que de la política, malauradament en tenen els ciutadans i sobre el que ens caldria reflexionar a tots, als científics socials, als polítics, als partits, a les organitzacions socials, etc.

José Felix Tezanos, Sociòleg, ha escrit a la revista “Temas” un interessant article que us convido a llegir, encara que el títol pugui portar a equívoc: “Democracia y Monarquia en el segle XXI”, de fet reflexiona sobre el que us apuntava, sobre la decadència de la democràcia i la crisi del capital social en aquesta atapa contemporània.

128è President de la Generalitat de Catalunya


Les meves sinceres felicitacions al 128è President de la Generalitat de Catalunya, que ha estat elegit pel parlament de Catalunya per una majoria absoluta amb escreix, el Molt Honorable Sr. D. José Montilla Aguilera.


A partir d'avui comença, sense cap mena de dubte una nova etapa a Catalunya que rubrica la seva singular essència de gresol cultural i se'ns ofereix un panorama polític nou que emana de l'EAC 2006, el seu desenvolupament i les relacions que en el marc d'aquest s'estableixen de Catalunya envers l'Estat i d'aquest envers Catalunya, i, com molt bé ha dit Montilla, apostant-ne per un patriotisme social que abandoni les proclames identitàries.


Ara ja si, sense tant de protocol: felicitacions Pepe, felicitacions PSC, felicitacions Catalunya!


Links a documents d'interès del debat d'investidura:



La notícia vista pels diferents mitjans digitals:

divendres, 24 de novembre del 2006

Impactes socials


Sí, m’he passat tres dies incomunicat del món, tancat amb altres col·legues desgranant els impactes socials de la revolució científic-tecnològica a Madrid, en marc del IX Foro sobre tendències socials.

Unes jornades que ens obria Lee Silver, Catedràtic de Biologia Molecular de la Universitat de Princeton, un autèntic expert, amb idees progressistes i que ens parlava de les consciències per al futur de les innovacions biotecnològiques, però també ens feia saber com per entrar a Princeton calen 150.000 dollars, o sia una universitat de rics que aplega científics progressistes, sembla que també passa a Catalunya amb algun que altre centre que ha format gent que ara és parlamentària d’un nou partit de disseny.

He estat incomunicat, treballant prop de 12 hores per dia analitzant els impactes de la revolució tecnològica, , la gran convergència del segle XXI, desgranant Telèpolis, o analitzant el binomi família/biotecnologia, i altres aspectes dels efectes de la biotecnologia en la societat o les Tic's i la robòtica en el canvi social, però ha estat un autèntic plaer de poder participar en aquestes tertúlies d’alt nivell, d’on segurament sortiran no poques línies d’investigació i no poques tesi doctorals.

Certament els mitjans foranis, i amb això vull dir TVE1, TVE2, Tele5, Antena3, TeleMadrid, etc., no han informat gairebé gens de l’acte d’investidura, potser amb una servitud estranya, tot i que avui si que ho han fet lleugerament, llàstima que tampoc entenguin quin és el sentit real d’Espanya, llàstima!.

Els meus amics, per sort m’anaven enviant SMS en el transcurs del debats, aixì com el que m’han enviat, que m'ha fet sentir un cert orgull patriòtic i que deia textualment: “ja tenim president 70 contra 65” i m’ha dolgut de no estar al parc de la ciutadella, però també es fa país treballant en el marc de la teva professió, cercant respostes als problemes presents i/o futurs, no?



A la foto un moment en el que el Dr. Lee Silver era presentat pel Dr. José Felix Tezanos

dimarts, 21 de novembre del 2006

1.984

No, no vull fer una reflexió històrica ni tan sols historicista, vull recuperar un text que inicialment va ser batejat amb el títol “The last man in Europe”, però que per raons editorials va rebre finalment el títol “Nineteen Eighty-Four”, es tracta de la obra escrita l’any 1.949 per Eric Arthur Blair, més conegut pel seu pseudònim de George Orwell.

Orwell recrea una societat imaginària 40 anys després de la data en que ho escriu, en la que el “big brother” una MENA d’entelèquia fantàstica que de fet va substitució de tot allò polític, de la direcció de les coses, fa de guarda d’una societat futura com si fos una mena de déu i jutge, tot i que la seva existència és qüestionable. Encarna els ideals del "Partit" al que ha de pertànyer tothom, fent distinció entre persones i proles als que s’assigna els mateixos drets que als animals. Hi ha també en aquesta societat imaginària d’Orwell una Policia del Pensament que als proles permet la llibertat intel·lectual perquè no se’ls considera intel·ligents. Però el big brother és en realitat una mera icona propagandística.

Contra la gran farsa, la resistència sustentada en el model de lliure pensament, una germandat que el sistema finalment acaba engolint. Una novel·la de ficció política que apunta algunes característiques reals i que cal tenir molt present encara.

dilluns, 20 de novembre del 2006

Una cita a tenir en compte.


"La renuncia a la utopía significa la renuncia al poder. La renuncia abierta a la utopía es un cheque en blanco al abandono de la política por parte de la propia política. Sólo quien es capaz de entusiasmarse, gana apoyos y conquista el poder."


Ulrick Beck, Sociòleg alemany, El País 17-11-06


text complert de l'article del professor de Münich

El color i la pell



Llegeixo l’article en la pàgina de tancament del diari Segre de Lleida de la meva amiga la Regidora de CiU Marta Alòs. Traspua aquell sentiment, equivocat, al meu entendre, que ha estat traslladant la federació nacionalista a la ciutadania una mena de cop d’estat de les esquerres l’1N.

Segurament lo del sistema parlamentari, lo de la democràcia representativa, lo de no ser un sistema presidencialista, no ho tenen ben entès, i plantegen ara canvis que no van plantejar en més de dos dècades. El cert és que si algú fa abstencionistes és el discurs catastrofista, molt pròxim al que el Partit Popular ha tingut permanentment respecte dels resultats del 14-M, de la federació nacionalista, intentant confondre a la ciutadania, en no dir que com a força amb més diputats ha estat incapaç de formar govern, aleshores en un sistema com el nostre, no tant diferent de la resta de democràcies del món, no els hi queda més opció que la lleial oposició.

Encara en la òrbita de la federació nacionalista, la Diputacio desperta la vida de l’eix comercial de Lleida amb els seus nous colors llampants, una cosa evident per a tots el vianants i fins i tot justificable que se’n faci ressò la premsa, ara el que no és de rebut és obrir les pàgines dels diaris amb una plana publicitària que anuncia que la façana de la Diputacio ha canviat de color, i és clar amb diners públics, els mitjans segurament contents però les arques de l’ens cada cop més buides i al centre de la plana, com no podria ser d’altra manera la fotografia del president en lloc de la dels obrers que han contribuït a aquest canvi de color.



Per acabar fer referència a dues darreres valoracions ben diferents d'un mateix fet, mentre el diari Segre feia referència a l'absència de "monsieur" Magre en una diada dels "Vallverdú", com la d'enguany, i certament tenien raó, ens faltava en Jaume, valgue'm déu que sí!, per la seva banda, el diari La Mañana és preguntava, en nom dels assistents al concert, quina era la cançó traduïda al català. Era "Hiroshima" amics meus, eus açí la lletra original:

Hiroshima

Par la colombe et l'olivier
Par la détresse du prisonnier
Par l'enfant qui n'y est pour rien

Peut-être viendra-t-elle demain

Avec les mots de tous les jours
Avec les gestes de l'amour
Avec la peur avec la faim

Peut-être viendra-t-elle demain

Par tous ceux qui sont déjà morts
Par tous ceux qui vivent encore
Par ceux qui voudraient vivre enfin

Peut-être viendra-t-elle demain

Avec les faibles avec les forts
Avec tous ceux qui sont d'accord
Ne seraient-ils que quelques-uns

Peut-être viendra-t-elle demain

Par tous les rêves piétinés
Par l'espérance abandonnée
A Hiroshima ou plus loin
Peut-être viendra-t-elle demain

A Hiroshima ou plus loin
Peut-être viendra-t-elle demain

A Hiroshima ou plus loin
Peut-être viendra-t-elle demain

LA PAIX

diumenge, 19 de novembre del 2006

Akelare



Avui escoltava a la tele, encara dolorit pels efectes gripals, fruit segurament d’algun vudú per la intensa setmana vinculada en els avatars polítics lleidatans, que al restaurant Akelare (amb accent a la darrera r) de Pedro Subijana rebia la tercera estrella de la Guide Michelin, i escoltava ara ja si atònit perquè això era considerat notícia: que així ara els bascos tenien tres restaurants amb tres estrelles Michelin com a Catalunya.

De fet estem bojos, autènticament bojos, primer per calibrar la qualitat dels restaurants per les famoses estrelles, que no fan més que destacar no ja la qualitat dels restauradors, com allò de car que resulta tant el preu com de poder-hi menjar.

Prefereixo una bona sopa de ceba, o un filet mignon o on magret mi cuit d’ànec de qualsevol restaurant on el preu sigui accessible i no costi mesos de poder-hi entrar ni que signifiqui dignitat de VIP el fet d’entrar-hi, i n’hi tants d’aquests, tants que mereixen el reconeixement del bon gourmet.

Perquè els caragols, malgrat també ser plat nacional francès “escargots” amb les diferents formes que ells els cuinen, mai portaran cap restaurant a aquella consideració estel·lar. O sia que felicitacions a Pedro Subijana que ja te tres estrelles Michelin, però jo em quedo amb la senzillesa i el saber fer de les cuines i els fogons d'aquí i d'arreu, que de bons n'hi ha.

dissabte, 18 de novembre del 2006

Imaginer, c'est quoi?



No, no vull fer referència al Beatlee Lenon amb el seu “Imagine”, vull prendre-li una frase a la meva amiga Ségolène Royal, la nova candidata dels socialistes francesos, perquè ens serveix al nostre país, porta l’empremta dels politòlegs d’esquerra, si és que pot haver-hi politòlegs de dreta! (és clar que si, només faltaria)

Diu la Ségolène que cal invitar als francesos a imaginar una nova França, nosaltres també ho hem de fer, un nou país una nova Catalunya, sota el paraigua de les tres virtuts teologals: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Però diu encara més aquesta francesa que vaig conèixer en la conferència política del PSOE, ara fa alguns mesos, quan hi vaig assistir com a delegat del PSC; diu la Royal que la solidaritat, la fraternitat com m’agrada dir-ho a mi, tot recordant els constructors de catedrals, està per construir, “incardinar una ambició econòmicament dinàmica i socialment solidària”.

A mesura que recordo el que va dir ahir als mitjans, i havent sentit cantar a Lleida al Moustaki, se m’ennuvolen els ulls amb llàgrimes d’entusiasme, quan diu “el món ha canviat, França ha canviat (hi podem posar perfectament Catalunya i/o Espanya), aleshores la política ha de canviar”, jo crec que ho estem fent amb dos lideratges nous, el de José Luís i el del Pepe (i perquè no puc utilitzar familiarismes en un blog?)

Em venen ganes d’obrir les finestres i cridar, a la tardor, al vent i al fred, aquella paraula tant maca que recreava George ahir a l’auditori, la Llibertat, que cal acaronar permanentment, perquè quina frase més gran, i sí també les frases fan contingut, són necessàries, perquè fan política i la gent, el ciutadà de peu les entén, quan ens diu que “estem guiats tots plegats per una causa que és més forta que nosaltres mateixos”.

Una història d’amor la que viu la Ségolène Royal, però la que vivim, la que hem de viure tots plegats en l’aixopluga del triangle i la rosa.

Entranyable!




La veritat és que no he trobat un qualificatiu millor, la sala de l’auditori Enric Granados de Lleida, plena de gom a gom, en silenci, ell sòl a l’escenari, la guitarra, davant de dos amplificadors de color carabassa, com l’atri on hi havia les particel·les en català i George Moustaki amb una veu inconfusible, encara sonora malgrat els anys, anava desgranant els seus títols més coneguts i alguna concessió en català, tot un luxe.

Veus que acompanyaven harmònicament des de l’auditori al cantautor francès i alguna que altra llàgrima, els records i aquell anhel de la “révolution en permanence” , que hem perdut d’aquells temps? Jo crec que quasi bé tot i tot i Aixa encara hi som a temps re recuperar-ho?

Com pot ser que se t’esgarrifi la pell quan ens parla de la llibertat, de l’amor, de la joventut, de la mort, de la guerra... Perquè encara tenim aquell esperit revolucionari que va avançar les coses, malgrat faci més de 20 anys que tenim vint anys.

Lo dit, un luxe difícilment repetible, ara només ens cal canviar l’introducció i fer-ho més modern, perquè les patums fan llarg i feixuc l’acte, potser no caldria que s’aixequessin de la cadira, un focus i unes paraules i un convidat donant els guardons, una proposta a l’aire que ja he llençat estratègicament en el transcurs dels Vallverdú.

A la foto, de lluny, Moustaki a Lleida
Clicant sobre "Entranyable!" sentireu la melodia de "Marianne" en format mp3

divendres, 17 de novembre del 2006

Ma liberté!


Ma liberté (enllaç amb la melodia en mp3)

Ma liberté (llibertat meva)
Longtemps je t'ai gardée (tant de temps jo t'he guardat)
Comme une perle rare (com una perla estranya)
Ma liberté (llibertat meva)
C'est toi qui m'a aidé (ets tu qui m'has ajudat)
A larguer les amarres (a llençar les amarres)
Pour aller n'importe où (per anar ves a saberon)
Pour aller jusqu'au bout(per anar fins al principi)
Des chemins de fortune(dels camins de la fortuna)
Pour cueillir en rêvant(per recollir somniant)
Une rose des vents(una rosa dels vents)
Sur un rayon de lune (sobre un raig de lluna)
Ma liberté(llibertat meva)
Devant tes volontés (davant les teves voluntats)
Mon âme était soumise (la meva ànima sumissa)
Ma liberté(lliberat meva)
Je t'avais tout donné(jo t'ho havia donat tot)
Ma dernière chemise(la meva darrera camisa)
Et combien j'ai souffert(i quan he sofert)
Pour pouvoir satisfaire (pour poder satisfer)
Toutes tes exigences(totes les teves exigencies)
J'ai changé de pays (jo ho canviat de país)
J'ai perdu mes amis (jo he perdut els amics)
Pour gagner ta confiance (per guanyar la teva comfiança)
Ma liberté (llibertat meva)
Tu as su désarmer (tu has sabut desarmar)
Toutes Mes habitudes (totes les meves costums)
Ma liberté (llibertat neva)
Toi qui m'a fait aimer (tu que m'has fet estimar)
Même la solitude (fins i tot la solitut)
Toi qui m'as fait sourire (tu que m'has fet somriure)
Quand je voyais finir( quan jo ja veia el final)
Une belle aventure (ukna bonica aventura)
Toi qui m'as protégé (tu que m'has protegit)
Quand j'allais me cacher (quan jo anava a amargar-me)
Pour soigner mes blessures (per curar les meves ferides)
Ma liberté(lliberat meva)
Pourtant je t'ai quittée (i tot i així jo t'he deixat)
Une nuit de décembre (una nit de desembre)
J'ai déserté (jo he desertat)
Les chemins écartés(els camins apartats)
Que nous suivions ensemble(que seguiem tot junts)
Lorsque sans me méfier(sense desconfiança)
Les pieds et poings liés( peus i punys aliats)
Je me suis laissé faire (m'he deixat anar)
Et je t'ai trahi pour (i t'he traït per)
Une prison d'amour(una presó d'amor)
Et sa belle geôlière (i la seva bella carcellera)

Oui, c'est elle!


És fantàstic l’exemple de democràcia del “Parti Socialiste”, però també la mobilització de la militància, a la que no tan sols es crida a participar en el desenvolupament de les campanyes, també a triar, a decidir, a debatre. Aquest n’és el resultat, les velles guàrdies que representaven Laurent Fabius i Dominique Strauss Kant, han estan sobradament derrotades per una dona, amb caràcter, politòloga, com no podia ser d’altre manera, amb una aposta que encisava als socialistes francesos, tant a encetar nova militància, com a participar activament, més d’un 80% ho ha fet en els 4.000 centres electorals de tota França i la víctòria de Ségolène Royal supera ja el 60%: Chapeau, mes amis du PS!.

Només un risc, un dels elements que sostenia en la seva campanya era el de la democràcia participativa, una de les formes de desenvolupament del paradigma democràtic, que s’ha demostrat a Porto Bello com a no estable. El risc està assumit, ara haurà d’acomplir promeses, haurà de dirigir el disseny d’un programa, perquè la Presidència de la República té moltes competències a França i aconseguir que la dreta dels Zarkozy i Villepin, els seus col·legues de facultat, quedi arraconada.

Oui c’est elle!

dimarts, 14 de novembre del 2006

Política és ètica?

La política, que segons sens planteja en funció dels autors que consultéssim te diferents accepcions que abasten des de les teories del conflicte, les dialèctiques dels joc o de la guerra, és quelcom més quotidià del que ens pensem i de vegades s’allunya dels debats que es plantegen els electes polítics. Baixar a les arenes de la realitat social, per entendre quines són aquelles qüestions que de veritat afecten al conjunt del “Demos” polític resulta molt complicat, i de vegades gens gratificant, per als professionals de la política que veuen, dia a dia com la resposta que s’obté en la participació electoral s’allunya dels desitjos i les voluntats d’aquells que són els catalitzadors de la voluntat política general: els partits i les organitzacions polítiques en principi.

Reconèixer en el fet polític una essència fonamental, un recorregut que ens porta al concepte grec politikós, és descobrir l’element definitori de la ciutadania com instrument de la gestió de la “Polis”, i aquest abasta un sentit ètic de la raó de ser de la política que envolta la seva existència mateixa de la gestió de la cosa pública, aquella que va més enllà dels conceptes i valors ideològics, per establir, sota el paradigma de la gestió, la recerca de l’eficàcia i l’eficiència, com ve diuen els experts, però també el deure ineludible de considerar al ciutadà per una banda i a la societat per l’altra com a nuclis essencials de tota l’arquitectura política d’un país en abstracte.

Posar en valor la política al marge del conflicte, la dialèctica o el joc, resulta evident en el discurs permanent de la relació en l’exercici del poder, dels pesos i contrapesos en l’agenda diària, a partir de les consideracions ideològiques, però també de la particular visió que cada individu, també aquells que ens gestionen els afers, té sobre les coses; però al redós de les campanyes polítiques, un instrument no massa ben delimitat, que acostuma a agafar tints de folklore mediàtic, la dinàmica de la relació de partits esdevé precisament una fórmula que de vegades por portar a un cert cansament del corpus electoral, que tot i suposadament mermat en la seva formació política, té la suficient capacitat per a entendre com allò que se’ls ofereix és alguna cosa més que qualsevol candidat, és alguna cosa més que les bondats magnificades pel màrqueting, són uns valors, és una ètica a defensar des d’una posició ideològica o des d’una altra, tan se val.

Recuperar en el moment actual el paradigma de la racionalitat, dels valors i de la ètica, és quelcom importantíssim en els moments en els que vivim, tant des del punt de vista del panorama que ens és propi, com des d’una perspectiva d’escenari en l’ordre estatal, com en l’ordre de l’escenari internacional, i ho és no tant per la consolidació del sistema com per la recuperació de determinades institucions en l’ordre de la filosofia política, nascudes en el moment de l’emancipació o la revolució corresponent i que acaben per definir un sistema de govern en general identificat sota el model abstracte de la democràcia liberal i les seves regles, a partir, això si, en el nostre cas del model de democràcia representativa, com en d’altres ho és la democràcia deliberativa, la participativa o la directa, que hauria d’impregnar tot el teixit social i polític; reconèixer en definitiva en les regles de la Majoria un instrument tant de creació de govern en qualsevol que sigui l’àmbit, seguit per la necessària oposició com instrument de control i vigilància, o també com un instrument bàsic i fonamental en la creació d’una cultura, on els diferents actors han de compartir, a banda de discrepàncies ideològiques, un compromís comú assentat sobre valors bàsics de respecte i reconeixement. Això és el valor de la política indispensable probablement per a l’existència mateixa del sistema, però també per a un acurat desenvolupament social el que Norberto Bobbio sustentava sobre tres pilars: democràcia, drets de l’home i pau i on la democràcia no és ni més ni menys que una societat de ciutadans i ciutadanes, el valor ètic de la política.

Collonades

La significació d’aquest vocable en aquest post, no té res a veure amb un determinat contingut polític, encara que ho pugui semblar; aquesta és una expressió que vaig utilitzar ahir en el marc de les tertúlies que organitza la FECOLL, i on ens vàrem aplegar tot una colla d’amics i coneguts al voltant d’aquest interessant projecte que ens proposa establir un diàleg a la ciutat de Lleida sobre temes diversos.

A la darrera el tema era la gastronomia i la proposta de diferents “chefs” que posaven de manifest el nivell de la cuina lleidatana. De fet tant bon punt treus de referència els temes polítics, les tertúlies es tornen amenes i no tant farragoses com les que l’havien precedit, creant-se en aquesta ocasió un ambient propici al diàleg, a la companyonia, al la crítica i al gaudir d’un bon sopar, d’un excel·lent sopar, diria jo.

Acostumo a ser home de poques paraules, potser una deformació professional que em porta a ser observador permanent de la societat, com estudiós que en sóc de la mateix. De fet ahir Gastronomia era igual a Societat, veieu que ambdós conceptes els he escrit en majúscula, perquè el primer ens representa l’avenç social on ja una qüestió tan vital i elemental com és nodrir-se per subsistir s’ha convertit no ja en un experiment empresarial generalitzat, com també en una experiència on el gaudi és fonamental. La societat del benestar planteja aquestes paradoxes on aquest és un dels imputs que ens permet de calibrar quin és el grau d’evolució d’una societat, a través de la seva oferta gastronòmica, del nivell de professionalitat dels seus cuiners.

Aspectes com la relació entre cuina tradicional i “nouvelle cuisine” van ser presents al llarg de tota la sessió que va acabar ven entrada la matinada. Per la meva part, com no podia ser d’altra manera la provocació en posar l’exemple de l’admiració que senten els ciutadans del departament francès de l’Ariège on et presenten el seu “plat nacional” el que anomenen “cassoulet” (cassoleta) unes mongetes amb ànec confitat com aquella gran experiència gastronòmica. Si ells tenen aquesta “collonada” els vaig dir, com nosaltres que tenim la “collonada” dels cargols no hem sabut fer el mateix, llevat de l’experiència de la festa de l’aplec, potser la cuina amb fruita és un invent estrany i més novedós que pot tenir alguns problemes per subsistir al pertànyer a l’imaginari col·lectiu, però els cargols, sí i per tant la cuina del cargol seria arrelada a la nostra realitat culinària i sense cap mena de dubte exportable. L’expressió va fer efecte fins al punt que s’acaba dient, per part d’alguns dels contertulians: ben vingudes siguin les collonades!

dilluns, 13 de novembre del 2006

Aliances

Les mans negres acostumen a treballar en món de la política a tots nivells, ara la Ségolène Royal, a França; , un vídeo de baixa qualitat on ella expressava la necessitat que també els mestres treballessin les 35 hores, ha provocat la polèmica. Parlar clar és complicat en política i les opinions es castiguen, encara que sigui tard.

L’Aliança de civilitzacions ja té informe, unes dades que encara no es coneixen sobre el desenvolupament de manera transversal d’una manera de veure les coses, de compatibilitzar l’existència de diferents cultures, civilitzacions des de la perspectiva francesa de la Ciència Política, de manera que veurem si, amb la derrota de les teories ideològiques que sustentaven Bush i els neocons americans, podran sortir endavant; Difícilment ho faran mentre no hi trobem una solució de caire internacional al conflicte israeliano-palestinianà i dic conflicte per dir-ho d’alguna manera, potser hi ha interessos que sempre apunten en la mateixa direcció que fan que no hi hagi posicionament determinant per a la recerca de solucions.

diumenge, 12 de novembre del 2006

¡Un análisis político, con perdón!

Una setmana, intensa, cansada, però d’alt contingut polític que vaig acabar ahir divendres amb una reunió amb companys, on les valoracions en positiu obrien la porta a una disposició general, a un entusiasme engrescador, només un “sempre que” serveixi d’alguna cosa. De fet aquest és el recel general de la ciutadania cap als polítics.

Avui sentia un programa de televisió i ho reflectia clarament, la desconfiança dels ciutadans cap als discursos polítics. Ja recordo, es tractava d’uns cursos de maleït màrqueting per a polítics, si, els ensenyaven a vendre Coca-Cola, el problema és que la política és gestió per una banda i per l’altra sentiments, de debò, no els que es poden ensenyar, difícilment un polític pot aprendre allò que li hauria de dictar el seu cor i la seva consciència.

Per acabar un rebel va intentar rebentar la reunió, amb mals “modos”, les males formes, segurament instruït per ves a saber qui amb ves a saber quines malèvoles intencions, algú em va dir que vaig treure el miura que porto dins; una cosa tinc clara em repugnen aquells que callaven amb la dictadura i ara pretenen gestionar la democràcia.

En tot cas la conclusió és clara, recuperar els missatges, aquells que porten sentiment i fer-los arribar a la gent, que és ni mes ni menys que com nosaltres, aquelles tres utopies que van servir als que van prendre La Bastille: Lliberat, Igualtat, Fraternitat, els tres lemes de la construcció universal, els deu manaments del socialisme democràtic, no socialdemocràcia com alguns incorrectament fan referència, malgrat aquells que només hi veuen un lloc per medrar i/o manar.

Fantàstica la valoració política que llegeixo de l’escriptora i amiga Empar Moliner, publicada avui a la edició catalana de El País: “Un análisis político, con perdón”, una sàtira burlesca però on hi podem veure les interlínies de la política molt ben trobades per l’Empar a la que des d’aquí felicito i a qui li còpio el títol per obrir aquest post.

divendres, 10 de novembre del 2006

La desligitimació o la dialèctica del cop d'estat

Ahir vaig complir amb el meu deure mensual amb Lleida TV, però em van fallar dos dels meus habituals contertulians, la M. Àngels Cabasses (ERC), Vice-degana de Dret i Economia de la UdL i la Marta Alòs (CiU) escriptora i regidora i en el seu lloc varem compartir estona, a més de l’habitual Enric Muntanya (PP) arquitecte, amb Josep Pont (CiU), Diputat al Parlament i Alcalde de Bellpuig i Josep M. Esquerda (ERC) Senador de l’Entesa Catalana de Progrés.

Una tertúlia dura, en la que em vaig haver d'enfrontar amb l’alcalde de Bellpuig en negar-me l’evidència del recurs demagògic de CiU en afirmar la desligitimitat del govern que presidirà José Montilla, varem escoltar les paraules del líder de l’oposició Artur Mas i fins 4 vegades fa afirmar que aquest govern era un engany.

Per la meva part vaig demanar serenitat i respecte, serenitat perquè així no es fa oposició, així s’instiga el cop d’Estat i respecte cap als electors que han votat als diferents partits. De fet vaig prometre que li pagava al líder de CiU un curs de Teoria Política perquè no sap que guanya aquell que pot formar govern, CiU no pot.

Un tema que pot semblar menor i que va tancar en els darrers dos minuts de programa per a mi hauria d’haver estat el tema del dia, l’augment de les diferències entre rics i pobres i com s’estimen ja a Catalunya 1.200.000 pobres; de fet si ho estiméssim sobre els barems que utilitza la oficina del Cens dels Estats Units, una mena d’institut d’estadística d’aquí, veuríem com la xifra s’incrementa, de fet als Estats Units es considera pobre aquell que no arriba als 2’5 vegades el salari mínim inter-professional o sia que apuntem la dada i surt una xifra bàrbara, de manera que aquells que es consideren encara ara classe mitra o mitra alta veurien com de fet els trenca els esquemes i passen a ser el grup baix de les noves classes socials, que la sociologia nord-americana a batejat com: classe treballadora, classe corporativa i classe alta, una bona divisió que es deixa de romasos de les antigues divisions.

dimecres, 8 de novembre del 2006

Guanya l'Ase i perd Bush



No ens enganyem, malgrat que sembli que als USA hi hagi la clara diferenciació dreta i esquerra, és més una diferencia entre liberals i conservadors que altra cosa, però evidentment podem estar més que satisfets que els representants del Partit Demòcrata, quin símbol és un ase, hagin guanyat, símbol, que com el de l’elefant en els republicans té el seu origen, curiosament en unes caricatures a finals del segle XIX al setmanari Harper’s Weekly a rel d’un article publicat al New Yord Herald l’any 1874 on es feia una comparativa de zoològic.

Mentre que durant dècades els demòcrates s’han vist obligats per raó del perfil ideològic del votant nord-americà a combatre als del Partit Republicà en el seu terreny i amb els eus propis arguments, ara, la guerra de l’Iraq, a la que alguns demòcrates hi eren favorables, els ha donat armes, quan el nombre de morts, ja 3.000 soldats americans té una cifra que pot afectar al ideari simbòlic, el cert és que quasi sense programa, d’això es queixava precisament Georg Bush als seus, i amb l’argument similar al de la contra la guerra de Vietnam, és a dir "si no hi haguéssim anat, ara que s’ha demostrat que no hi havia armes de destrucció massiva, no s’haurien mort els nostres fills". Evidentment l’argument no qüestiona més que l’enviament de tropes a l'Iraq, ni les accions bèl·liques, ni Guantànamo, només l’opció d’enviar-hi tropes i enfocar-ho com una guerra a la que no calia anar-hi.

Cert és que això ha servit per recuperar després de força temps, l'any 1994, la cambra de representants, el poder legislatiu, que oh sorpresa, pot tenir vet legislatiu presidencial, o sia que la cohabitació res tindrà a veure amb la que coneixem nosaltres, per exemple la francesa, només una raó de protocol, l’speker de la cambra de representants serà una dóna, fet altament significatiu en la carrera per la representativitat de gènere, però a més en l’ordre protocol·lari, donat que té el tercer lloc en la successió en cas de greu incapacitat del president, no la que ara tothom, de fet, ja li atribuïm , per cert.

Hores d’ara la majoria absoluta de la cambra ja la detenten els demòcrates en front dels republicans, 28 dels 50 Estats (n'han guanyat 20 dels 36 en liça) tenen ja governador demòcrata i sembla que també hi podria haver una majoria ajustada al Senat. Alguna cosa canvia als USA, esperem que això acabi portant un demòcrata de nou a la Casa Blanca en les presidencials.

dimarts, 7 de novembre del 2006

Llibertat, Igualtat, Fraternitat!


Tinc una amiga que sempre troba estranyes les meves reflexions per allò en lo que s’assemblen a les reflexions que feien les gents que al voltant de la I i la II república espanyola estaven vinculats a les lògies maçòniques del moment. Què hi farem!


Avui en la tertúlia de Ràdio Popular de Lleida dirigida pel meu amic, el periodista Sergi Tor, en la que participo habitualment amb en Ramon Alturo de Convergència i Unió, tot i que avui, encara afectat per l’accident de trànsit que va tenir no hi ha pogut estar, en Jesús Codere d’Iniciativa per Catalunya, en Paco Piniés, amb qui vaig estudiar el batxillerat, del Partit Popular, o en Jaume Fernandez d’Esquerra Republicana de Catalunya, he reflexionat, obertament, sobre el discurs de José Montilla, en l’explicació púbica de la constitució del govern de l’Entesa Nacional pel Progrés on hi he trobat referències explícites a la Llibertat, a la Igualtat i a la Fraternitat, aquesta darrera referida expressament, els tres elements de l’ordre universal del republicanisme, la triada d’elements que configuren la essència republicana bàsica, la essència socialista bàsica, elements sense els quals difícilment podria fer-se una construcció social adequada.




dilluns, 6 de novembre del 2006

Entesa Nacional i pel Progrés

José Montilla Aguilera serà el nou President del Govern de la Generalitat de Catalunya.


Resulta obvi, i em resultat estrany que els tertulians que avui he escoltat a diferents tertúlies lleidatanes no ho vulguin entendre encara (potser desencisos i interessos personals, qui sap...), que els resultats de l’1N posen de manifest que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya no han volgut atorgar la majoria a cap formació política, i han apostat per un govern de coalició. El nostre és un sistema parlamentari on el que preval és la capacitat per formar una majoria suficient per governar. En aquest sentit, CiU no ha estat capaç de fer-ho i el PSC sí, amb la voluntat és clar d'ERC i d'ICV.


Dit això s'ha de dir que el procés de l'establiment d'un pacte de governabilitat que detenta una majoria absoluta amb escreix, 70 diputats d'un total de 135 (la majoria absoluta està en 68), sembla que s'està duent a terme sota les premises de la discreció, que és el que cal en aquests processos, amb la mirada fixada en els objectius finals que són el servei als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, més enllà, si cal, dels interessos propis de partit i personals dels diferents líders i dels diputats/des negociadors.


De vegades el soroll de fons no ha deixat sentir la veu clara i nítida de l'acció de govern, per raons diverses i dispars, potser per la clara virginitat governamental, o per la personalitat dels líders; sembla que aquest cop l'emprempta de José Montilla marca pòsit i la fórmula és diferent, fins i tot hi ha hagut una declaració conjunta al sortir de la reunió d'avui, per evitar tres posicions diferents, per fí s'ha entès quin és èl model del govern en coalició, quelcom que CiU tenia aprés.


Sigui benvingut dons el nou govern que detenta la fórmula de l'Entesa Nacional i pel Progrés que presidirà José Montilla i que el recorregut de la legislatura sigui plena d'èxits en el desenvolupament estatutari.

diumenge, 5 de novembre del 2006

Pacte d'Estat i nova música: Montilla president!


Ahir vaig optar per anar a sopar amb la dona i a la nit a un bon concert de jazz, en clau intimista, seguint les transformacions instrumentals que feia l’Ignasi Terraza Trio al Cafè del Teatre de Lleida. Bones vibracions, bona música i la llibertat absoluta on el teu pensament s’allibera i es transforma després de dies durs de treball i de dolor personal.

Avui la premsa no ho albirava però seria el dia en el que es donaria forma, almenys s’embastaria el govern, Així ha estat anunciat i em sento molt, molt satisfet, perquè pel que sembla comencem a parlar de país, a construir el país des d’una altra perspectiva, comença diferent, tot molt diferent, perquè el que hem de fer és ficar-nos a treballar immediatament, si pot ser que no ho demorem més que lo necessari.

Pensar en clau de país, aquesta ha de ser la premissa que ha de moure el govern, però principalment al partit que l’impulsa i que tindrà nou president: José Montilla Aguilera, al qui felicito des d’aquí, espero que el nostre Pepe des del seu cel estarà content de veure’t president, Pepe.

I deia que hem de pensar en clau de país, perquè tindrem una oposició dura, que no suma però te mitjans al seu abast, i aquella dreta que rep felicitacions del Partit Popular serà absolutament destroyer; per tant a fer feina, bona feina: Fets, no pas paraules!

Ignasi Terraza, músic ceg que oferia a Lleida un concert dissabte al vespre al Cafè del teatre, m'inspira el que vul deixar escrit, Montilla ha de ser com ell, director del trio, amb un missatge, una cadència musical que no s'atura, que de vegades mostra energia i de vegades pausa, que de vegades versiona temes catalans, però de vegades la música és nova, contemporània, on és necesària la contribució dels tres membres, el piano que aporta sensibilitat i dirigeix, el Baix, que aporta serenor i la bateria que de vegades és tot explosió, però sempre ritme.

A la foto, d'esquena Terraza al piano a Lleida, sentiu la seva música

Enllaços amb les informacions que he trobat als digitals:


Vídeos amb missatges de José Montilla durant la campanya a You tube:

Pacte d'Estat i ull amb l'extrema dreta II

Segurament ningú no em farà cas perquè la meva asseveració és inversemblant, però trobo constantment ímputs que em fan corroborar les meves afirmacions que em porten a d’identificar a Ciutadans, Partido de la ciudadania, curiosament utilitzant les sigles CpC que recorden a Ciutadans pel Canvi, la plataforma maragalliana, com un partit d’extrema dreta.

Com sinó poden entendre’s les declaracions de Antonio Robles Almeida, en una entrevista que Ester Jaén li fa al digital “El plural”, quan afirma: “Con Franco hubo gente que fue a la Universidad, pero ahora los jóvenes de barrios obreros no van a la Universidad”.

Aquest professor d’institut, expert en comunicació és ni més ni menys que el Secretari General d’aquest partit que s’ha estructurat de manera molt semblant a les organitzacions d’esquerres, però que curiosament utilitza un llenguatge d’extrema dreta, de igual manera com ho fa el Front Nacional francés, de manera que seria hipòcrita no avisar i no estar amatent al que pot passar, a determinades fugues, en vots i militància, com ja va passar a França, però segurament ningú no em farà cas.

Quan se li pregunta en la mateixa entrevista ¿prefiere Tripartito o Sociovergencia? Aquest personatge respon: “No me importa lo más mínimo. Salga lo que salga va a ser exactamente lo mismo. Será nacionalismo, más o menos burdo, pero las diferencias sociales van a ser mínimas”, d’aquesta manera una o altra via els repugna el que significa que es col·loquen també al marge del sistema discutint-ne el mateix i per tant la democràcia mateixa.

Per això em dol, quan en aquestes contrades, algú que ha obtingut acta de diputat surt dient des de la seva independència, tot i que ha sortit gràcies a unes sigles, determinades afirmacions sobre la bondat d’una o altra alternativa, potser seria millor que es plantegés gràcies a qui existeix i qui deu l’escó i si això no ajudarà a un declivi definitiu.

De fet ja vaig dir en algun post que la transferència d'escons que s'atribueix del PSC a ICV des dels mitjans de comunicació a Lleida no era real, no hi ha relació directa ni proporcional i de fet si analitzem que aquest partit de disseny C's ha tret a la circunscripció 1.744 vots, el que representa el 0,97% de l'electorat, que no logra assumir el 3% mínim, veurem com hi ha hagut una transferència que iguala la xifra, aproximadament, a la que hauria necessitat el PSC per a treure el quart escó que queda, això a 400 vots de la obtenció d'acord amb els quadres i les regles d''Hontd, però el que és més procupant és que aquesta obtenció la fan sense gens de campanya en aquesta demarcació i obtenint a la ciutat de Lleida 1.066 vots més que els que acostumaven a obtenir grupuscles del tipus OVI o PxC. Mentres tant la lectura que es fa és que no ha passat res i que la caiguda és menor.

divendres, 3 de novembre del 2006

Pacte d'Estat i ull amb l'extrema dreta


S’inicia el procés de pactes, lamentant el poder que els abstencionistes passius tenen sobre el resultat final, pactes on la dreta-dreta ha obtingut 17 diputats, 14 amb marca PP i 3 amb la seva marca blanc PdC i per tant és, vulguem-ho o no, un dels vencedor d’aquesta comtessa electoral, malgrat vagin de reconfortats pel fet de mantenir diuen (no oblidem que la política també ésl'art del'engany); després de l’esforç CiU només aconsegueix 2 diputats i potser l’ascens significatiu d’acord a la presència que mantenia hagi estat la d’ICV que també en creix 2, o sia que ja veieu, cada cop ens assemblem més a la normalitat, cada cop veig més reflectida l’experiència italiana, la bona, la de les èpoques que van convertir Itàlia en una potència, o França, tot i que la fragmentació partidistes és superior i amb més força que la nostra, però on l'ascens del Front Nacional va començar així, amb una anècdota, aleshores prenent els vots al PCF com ara els hi han pres al PSC.

Apostes, les que vulgueu, tindria sentit aquest cop un gran pacte d’estat, entre altres coses perquè convé el desenvolupament estatutari, que es digui com es digui és la nostra constitució i per tant ens cal ara una bateria legislativa important, de manera que cal un procés derogatori també i en paral·lel per adequar la realitat política, institucional i de gestió a la nova realitat constitutiva. Aquesta hauria de ser la voluntat dels pactes i no cal altra, supeditar l’interès de partit a l’interès d’Estat, encara que això pugui semblar un discurs caduc.

Possibilitats moltes, però mai s’hauria d’arribar a la segona votació, el govern que surti ha de ser un govern fort; preferència: reedició del tripartit, però les altres són tan legítimes com qualsevol altra.

dijous, 2 de novembre del 2006

Empat tècnic.

S’han acomplert les meves previsions de l’empat tècnic que anunciava sobre un supòsit de resultats a cavall dels de 2003 i de 1999. Havia menystingut, per això l’efecte, menor, però efecte a la fi, del Partido de la Ciutadania, que és com un instrument de laboratori, com ho he descrit avui a la tertúlia de Segre Ràdio que modera la Mariví Chacón, on els ideòlegs “treballen” per la FAES, fundació ideològica del Partit Popular, i alhora elaboren un discurs d'un determinat progresisme, per aquesta fórmula que la meva contertuliana Marta Alós ha volgut comparar amb el populisme Lerrouxista, com tampoc l'efecte pervers de l'abstenció que en aquest cas és sobrevinguda, prop d'un 6% que incideix obviament en el resultat final. La perversió del sistema només es soluciona assumint el vot obligatori, perquè no és de rebut que l'abstencionista passiu sigui qui resolgui un resultat electoral.

És cert, el partit que menys castigat ha estat per l’abstenció ha estat Convergència i Unió i per tant la seva pèrdua d’aproximadament cent mil vots ha estat menor que la que ha patit el Partit dels Socialistes, de prop de dos-cents cinquanta mil, el que ha fet que consolidés un vot fidel, tot i que, a sensu intern no es deuen mostrar gaire satisfets, no ja perquè les enquestes no ho encertin, que és allò normal, sinó perquè n’estic convençut, les previsions i/o els desitjos de CiU haurien estat segurament d’obtenir una xifra que superés la línia psicològica dels 50 diputats, les dades però no ens ho apuntaven.

La situació, una aproximació a un model conjuntura molt pròxim al que va tenir recentment la RFA, tot i que el procés de gestió de les aliances, malgrat han començat a ben segur abans i tot del procés electoral, no ens tancarà fins ben tard les incògnites certes sobre qui estarà en disposició de formar govern, si CiU que només té dues possibilitats o fer front sobiranista amb ERC o pacte d’Estat amb el PSC ó el PSC fent front d’esquerres amb ERC i ICV o el pacte d’Estat amb CiU, resultat obvi que aquests són els efectes d'un empat tècnic pronosticat.

A Lleida, una correcció a la simplificació de la lectura que en fa la premsa dels resultats, CiU és qui acaba perdent més vots i per tant la gran perjudicada per l’abstenció, però els vots que es perden pel PSC i que li fan perdre un diputat, raons del model, de vegades perversd'Hondt, difícilment han anat a parar a ICV que és qui obté un nou diputat, el números no casen; de fet, el que si es pot afirmar en una primera anàlisi és que mentre que la resta de partits perd capacitat mobilitzadora, ICV, tot i la sobrietat de la campanya, aconsegueix un efecte contrari. En tot cas felicitar, malgré tout, al meu amic Francesc Pané per l’acta que obtindrà, com ja ho he fet aquest matí també a la tertúlia.

dimecres, 1 de novembre del 2006

Silenci, dorm

Amb aquesta expressió Joana d'Aragó és referia l seu home Felip, descontextualitzada ens serveix en un moment altament trist per a mi, la mort d'un amic, del meu amic José Brocal, que serà enterrat demà dia 2 de novembre a Lleida, envoltat, això si de tots els seus amics.

De bon matí he estat amb la família en els tràmits que cal fer i he pogut constatar el respecte que els seus fils i filles tenien per la ideologia del seu pare, fins al punt que en el fèretre en José duia una rosa al puny, el símbol socialista per excelència.

Flors, moltes flors en la Sala "D" del Tanatori de Lleida, i tantes visites que han testimoniat a la família el record, l'estima que tothom sentia per ell. Demà a les 15:45 el record final, una cerimònica religiosa clourà aquest periple d'un mes a l'Hospital de Santa Maria de Lleida.

Però el seu record ha de perdurar, hem de tenir sempre present el seu apunt, la seva reflexió, la seva visió de les coses, la de l'home senzill i planer, la de l'home del carrer, les seves lliçons les seves visions i com no la seva estima per Lleida.