dilluns, 29 de novembre del 2010

Una cita: Ruben Dario


“El meu intel·lecte, lliure de pensar baix, banyà d’aigua castàlia[1] la meva ànima, peregrinà el meu cor i va dur de la sagrada selva l’harmonia”[2]


[1] Font propera al santuari d’Apol·lo a Delfos, significa també allò pertanyent o relatiu a les muses

[2] Dario, Ruben. Del poema “Cantos de Vida”, en el recull de poemes “Cantos de vida y esperanza” Linkgua edicions, S.L. Barcelona. 2007. pag. 19

dissabte, 27 de novembre del 2010

Una cita: John Stuart Mill


“Quin és, doncs, el límit just de la sobirania de l’individu sobre si mateix? On comenta l’autoritat de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat? Cadascuna rebrà la seva justa part, si disposa de la que l’afecta més particularment. A la individualitat li hauria de pertocar aquell àmbit de la vida en el qual s’interessa sobre tot l’individu; a la societat, aquell àmbit que interessa sobre tot a la societat.”[1]


[1] Stuart Mill, John. Sobre la Libertad. Universitat de València. 1991. pag. 29

Una cita: Plató


“Perquè has de saber Sòcrates, que Píndaro diu sàviament, que aquells que han dut vida pura i santa, els acompanya una dolça esperança que eixampla el seu cor, i nodreix la vellesa, i governa com vòl l’ànim fluctuant dels mortals”[1]


[1] Platón. La República, Volumen I, Col·loquis sobre la justícia. Ed. Jose Collado. Madrid. 1805. Original digitalitzat per la Universitat Complutense de Madrid. Madrid. 2008.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Una cita: Benet XVI


‎"La bellesa és també reveladora (...) l’obra bella és pura gratuïtat, convida a la libertat i arranca l’egoisme. (...) els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat (...)”[1]


[1] Benet XVI. Homilia de la consagració de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona. 07-11-2010

divendres, 5 de novembre del 2010

Una cita: Baltasar Gracián


“L’aigua participa de les qualitats, bones o dolentes, dels llits per on passa, i l’home participa del clima del lloc en el que neix. Uns més que d’altres estan en deute amb les seves pàtries, doncs els tocà un cel més favorable. Cap nació s’escapa d’algun defecte innat, fins i tot la més culta, defecte que censuren els estats veïns com a cautela o com a consol. Corregir, o quan menys dissimilar, aquests defectes és un triomf, així s’aconsegueix el plausible crèdit d’únic entre iguals, doncs sempre s’estima més allò que hom espera menys. Hi ha també defectes de família, d’estat, d’ocupació i d’edat, si coincideixen tots en un subjecte i no es prevenen amb prudència, creen un monstre intolerable.”[1]



[1] Gracian, Baltasar. El arte de la prudencia. Oràculo Manual. Pags.27 i 28. 9. Eludir els defectes de la seva nació.Editorial TDH. Barcelona. 1993