dimarts, 31 de març del 2009

Solitud


Solitud

Plou,
els camps es pentinen
d’aigua fresca.
Els brams dels vents
retornen,
de la primavera estant,
quan els jous amarren
el bestiar.

La fosca,
s’escampa
per la ciutat infèrtil,
tot jugant amb llambordes
i estanys plàcids
de terra negre.

No hi lluna,
darrera els núvols.









© Albert Balada
Lleida, 31-03-09

Sempre ens quedarà París....

Fotografía original d'Andreu Estany Mateu

Els 120 anys de la Torre, la de Eiffel, signifiquen alguna cosa més que ella mateixa, és el procés en el que la segona revolució industrial descriu la seva trajectòria, des del 1889 quan un 31 de març era inaugurada fins avui, un 31 de març de 2009 en plena crisi mundial, econòmica i de lideratge. Aquesta andròmina que va ser atacada pels intel·lectuals de l’època, segons relaten les cròniques, que presentava al gust de la època una estètica impròpia d’una ciutat com París, ens evoca ara aquells principis i el sabor romàntic i modernista de l’època. Cert és que ha esdevingut un símbol, malgrat tots els inconvenients que el varen veure néixer i la volien fer morir com a les seves germanes que varen ser desballestades, Però aquesta obra de l’enginyer August Eiffel, ens reporta alguna cosa més que aquell París, ens identifica fins i tot als que no som francesos amb aquella seva capitalitat.

“Sempre ens quedarà París”[1] es deia en la mítica pel·lícula, però amb el transcórrer dels anys el seu símbol esdevé més revolucionari que mai, no calien gratacels, que també ni han, per a demostrar la grandesa dels homes, una torre de comunicacions ha esdevingut una autèntica escultura, un símbol per ella mateixa, una nova catedral laica que s’alça en els cels grisos com en els primaverals dies, quan fa anys la vella dama de l’ skyline parisenc. Una cançó francesa de l’any 1946 ens deia que “quans se’ns pregunta que és París, diem sempre l’ Ètoile, les Tuilleries, bois de Boulogne, bois de Vincennes,.... però París és la Torre Eiffel...” [2]. Potser en aquest aniversari de la jove i esvelta piràmide, serien oportunes les paraules de Víctor Hugo[3], destinades potser més a la definició d’aquesta nostra societat, encara adolescent: Innocent i venerable infantessa de l’art i de les màquines!!!!


[1] Deforest Bogart, Humphrey a “Casablanca” de Michael Curtiz 1942 basada en la obra teatral Todos vienen al Café de Rick (Everybody Comes to Rick's) de Murray Burnett y Joan Alison.
[2] Emer, M. “Paris – Tour Eiffel” ( 1946) a “Jacques Elian et son orchestre” 1.976
[3] Hugo, Víctor. Nuestra Señora de París. Trad. Eugenio Ochoa. Ed. Jordan. Madrid. 1836. pag. 28

dilluns, 30 de març del 2009

Una cita: Karol Wojtila

El cardenal Wojtyla, abans de ser nomenat Papa, l'any 1975, d'excursió.

“L’home desitjós de conèixer allò veritable, si encara és capaç de mirar més enllà de la seva persona i d’alçar la mirada per sobre dels propis projectes, rep la possibilitat de recuperar la relació autèntica amb la seva pròpia vida, tot seguint el camí de la veritat.” [1]


[1] Wojtyla, Karol. Fides et ratio: Carta encíclica de Joan Pau II 14-IX-1998. Ediciones Palabra, Madrid. 1998. pag. 27.

dissabte, 28 de març del 2009

Aberracions terminològiques


Això no és una cita, és una aberració terminològica:

"la socialdemocràcia ha de salvar al capitalisme del capitalisme" (1)
(1) ho va dir el secretari d'Estat de Treball i Pensions de la Gran Bretanya, James Purnell, en la seva intervenció al seminari de la Policy Network i de l’Instituto Igualdad, “Respuesta a una crisis global: hacia un futuro progresista” a Viña del Mar (Chile) el 27 de març de 2009.


Font: diari El País. 28-02-09. La izquierda a salvar el mercado.

83.247.136.18


L’avantatja fonamental que es dona en els instruments que s’usen en el model social 2.0, en els instrument que se’n diuen conformadors de xarxes socials és en essència la de la garantia de no anonimat, en el sentit que s’identifica de manera fefaent a l’emissor del missatge, tant en estris com el Facebook, que a banda limita les relacions a les que voluntàriament hagin pogut quedar establertes, o en el mateix Twiter, per a citar-ne algunes. De fet el model primigeni d’aquesta evolució en la comunicació en la xarxa va ser el blog, tot i que aquest establia una possibilitat d’anonimat en l’inseriment de comentaris sobre els articles (posts) que s’hi penjàven en els corresponents "diaris"; hom però, estris de determinació de visites permetrien de conèixer, malgrat que els visitants i els comentants ho fessin protegint la seva identitat, les seves identitats reals d’ IP, és a dir des de quin ordinador (despatx) i quina xarxa es connectaven, la ciutat, l’organització, etc., és d’aquesta manera com jo he pogut identificar al meu visitant 83.247.136.18, procedent d’una xarxa pública, és a dir pagada amb fons públics, ubicada a la Remote Acces Governance and Public Admnistration Service, quin nom en anglès no ens enganyi, parlem de l’administració publica catalana, que em deixava sucosos i impagables comentaris, però aquesta és una altra història que ja se sabrà en el seu moment.

El cert és que l’avenç 2.0 que tant entusiasma a aquells que transpol·lant el seu entusiasme haurien també frissat amb l’ invent del telèfon o del telègraf en el segle passat i les seves possibilitats, no són més que estris o instruments que ara ens ofereix la tecnologia i els seus avenços, als que cal valorar en la seva justa mesura. La qüestió serà, o és ja, com deia algú recentment també en la xarxa, si serem capaços d’establir una autèntica cultura,ara ja 3.0, que abasta no tan sols les comunicacions mateixes, sinó també tot un sistema de vida i de la gestió d’ ella mateixa en aquest nou context que afecta a les comunicacions, com les relacions i fins al teixit productiu mateix.

Tot és ment......


Avui la xarxa m’ha fet un regal, un text interessant que refereix la necessitat d’entendre que tot està en la nostra ment, que en essència tot es refereix a partir de la nostra pròpia concepció de l’existència i la realitat mateixa com a fruit de la nostra manera d’entendre-ho tot plegat. El text que crec interessant, no pel seu contingut científic, sinó perquè ens porta a la reflexió el transcric diu així:

“Tot el que passa en la nostra ment emet vibracions que surten de nosaltres cap a l’exterior i que tornen a nosaltres transformades en experiències a la nostra vida. La vida que portes actualment, la teva professió, el teu treball, el teu aspecte físic, les teves malalties, els teus problemes, els teus defectes i virtuts es reflecteixen en la teva vida perquè són en la teva ment establerts com a conceptes. A totes i cadascuna de les persones els hi passa el mateix. Ets allò que penses. Quant penses una cosa, aquesta queda registrada en la teva ment i se’n forma un concepte que pot ser positiu o negatiu i que és en definitiva la base de les nostres creences, creences que son aquelles que ens porten les nostres experiències.

Per sort tenim la possibilitat d’esborrar els conceptes negatius. Les coses bones que ens acaben passant son perquè hem pensat en clau positiva i les coses dolentes que ens passant són perquè hem pensat negativament. Per exemple, si surt a fer un encàrrec amb el teu cotxe i surts amb la idea preconcebuda que segurament no trobaràs un aparcament i vas pensant en negatiu, fent-te la pel·lícula mental d’allò que et succeirà, segurament allò t’acabarà succeint. Així, el que cal que ens proposem és que abans d’iniciar qualsevulla activitat cal que tractem de tranquil·litzar-nos i posar la ment en positiu per a que aquesta activitat que haguem de realitzar sigui beneficiosa per a nosaltres.

Quan estigis escoltant comentaris negatius sobre altres persones, sobre un país, o sobre catàstrofes, declara que això no és una veritat assumible en la teva vida, que en la teva vida només existeix l’amor, el bé, la bellesa i la prosperitat. Quan necessitem alguna cosa, caldria que ens en donem compte que sempre hi ha algú que necessita l’oposat. Per exemple, cada cop que volguéssim desfer-nos d’alguna cosa que no ens faci falta, segurament hi haurà algú a qui que li faci falta, per tant seria una bona pràctica que cada cop que vulguem desprendre’ns d’alguna cosa, puguem veure mentalment a la persona que ho necessita per poder donar-li, aleshores veurem com apareixerà i el mateix ens succeirà a nosaltres quan necessitem alguna cosa.

Un altre hàbit que hauríem d’adquirir seria el de beneir, és a dir de “ben dir”; cada cop que es beneeix alguna cosa s’augmenta. Quan nosaltres beneïm, beneïm sempre coses positives, per exemple, quan entres a una casa beneeix l’amor d’aquella llar; quan beneeixis a un malalt, beneeix la seva salut; quan beneeixis al teu negoci, beneeix al negoci del contrari també per a que vingui a tu multiplicat; quan beneeixis al teu diner, beneeix a l’abundància. Mai beneeixis a les persones sinó més aviat a les virtut d’aquelles perquè si beneeix també els seus defectes, aquests es veuran multiplicats i això és precisament el que hauríem d’evitar. Així que ves en compte a l’elegir qui o que vas a beneir.”

De fet resulta complicat de poder veure des de la nostra perspectiva, des de la nostra cultura fonamentada en l’aristotelisme i l’escolàstica aquell que estableix la dicotomia bàsica del model judeo - cristià en el blanc o negre, bé o mal, una formula en la que és impossible comprendre lo negatiu com a positiu i lo positiu com a negatiu, amb tota una ampla gama de matisos intermedis. En tot cas els principis del text ens recorden una essència fonamental, aquella que parteix de la base que els essers humans son substancialment bons i que és en aquesta bondat en la que cal circumscriure tot àmbit de relacions, fins i tot amb el risc que hi hagi alguna resposta negativa que també pot ser reconvertit en quelcom de positiu, tot té un encaix en aquest món substancialment bo.

Sigui quina sigui la realitat que inspira aquest text, sigui quin sigui el seu origen o qui l'hagi creat, el cert és que davant de tantes actituds egoistes, especuladores, com ens trobem, enllà on els valors fonamentals que recullen tant els principis religiosos com els principis filosòfics poden no ser tinguts en compte, la resposta, probablement la millor resposta que podem donar sigui, pot ser només la de fer el be....

divendres, 27 de març del 2009

Una cita: Víctor Lapuente Giné


“…Es tracta de cercar mecanismes institucionals per a que es seleccionin empleats públics quina continuïtat en el càrrec depengui de la seva competència o mèrit i no de la seva lleialtat política...” [1]


[1] Lapuente Giné, Víctor, professor de Ciència Política al Quality of Government Institute de la Universitat de Gotemburgo (Suècia). ¿Por qué hay tanta corrupción en España?. El País. 27-03-09

J.A.G.


José Agustín Goytisolo (1928-1999)

EL LOBITO BUENO

Érase una vez

un lobito bueno

al que maltrataban todos los corderos.

Y había también

un príncipe malo,

una bruja hermosa

y un pirata honrado.

Todas estas cosas

había una vez.

Cuando yo soñaba

un mundo al revés.


Wrapping up open for Questions: Obama interactiu

De fet va ser el primer polític que va abordar seriosament l’ús de les noves tecnologies en el desenvolupament de la seva campanya, no com una qüestió trivial o simplement com un llistat d’instruments. Ara, assolits els primers seixanta dies del seu mandat presidencial, el president dels Estats Units d’Amèrica, Barack Hussein Obama, aborda una novadora estratègia de comunicació, agosarada evidentment i distinta a com podria ser abordada en el format tradicional, via roda de premsa, usant de la comunicació directa, però fins i tot més enllà, permetent que fossin els temes més votats els que poguessin arribar a ser-li plantejats, una nova dimensió, sens dubte d’aquesta nova presidència.

El valor d’aquesta estratègia és sens dubte el risc que suposa, però també la consolidació de valors d’acceptació o de popularitat que oscil·la entre el 63 i el 65%. Sens dubte apostar per una imatge de seriositat per una banda, però alhora deixar albirar una “autèntica” proximitat amb els “accionistes” d’aquesta gran empresa que suposa sempre un Estat, posa de manifest un model distint, al habitual que ja esdevé, hores d’ara “tradicional”.
"Wrapping Up Open for Questions. The initial run of Open for Questions came to a close with the President’s online town hall this morning. With almost a hundred thousand participants and more than three and a half million votes, it was an eye-opening experience and showed the potential of what this kind of open engagement can accomplish. The online town hall had an amazing feel of something that had never been done before, and something we should be trying to do more of. If you missed it, watch the video of the entire event":


Font: The White House blog, Office of the Press Secretary.

dijous, 26 de març del 2009

Una cita: Antoni Puigverd


"No hi ha més horitzó moral en la Nostra vida pública que l’ índex d’ audiència” [1]

[1] Puigverd, Antoni. Las heces de oro. La Vanguardia. 23-02-09

Una cita: Joan Subirats


“La política no s’acaba en les institucions.” [1]


[1] Subirats Joan. Tercer sector social. Article publicat a El País 26-03-09.

Quietud


Seria possible que la manca de taques solars que ha estat detectada de fa prop de quinze mesos pogués exercir alguna influència sobre les nostres percepcions, sobre el nostre espai vital, sobre la nostra existència o sobre el nostre desenvolupament humà? Si hi ha un efecte directe, immediat que se sustenta en els equinoccis i els solsticis i la “revolució” que això significa per al món animal i vegetal, perquè aquesta alteració periòdica de la massa estel·lar no hauria de produir efectes sobre l’espècie humana o sobre la totalitat dels essers vius amb els que compartim el planeta, o sobre el planeta mateix si som capaços d’entendre’l com un esser viu?  

La veritat és que no hi ha respostes ni científiques sobre el particular, ni tan sols he pogut trobar que hagi estat plantejada cap hipòtesi que ens falsi o doni per bona cap interpretació científica al respecte, tot i que podria resultar evident, si tenim en compte que en els períodes d’absències de taques solar, les aurores que son pròpies de les illes britàniques com dels països nòrdics desaparegueren; Podríem afirmar en base a les diferents teories científiques que ens podem trobar en un cicle solar nou que va des dels 11 als 22 anys, segons els científics i quins efectes han quedat descrits per les troballes arqueo biològiques reflectides en els fòssils dels arbres, les dades obtingudes de testimonis biològics ens indiquen, segons els científics que al llarg del darrer mil·leni hi van haver diferents mínims perllongats.

Així doncs estaríem parlant clarament de l’ inici d’un nou període reconegut en el que  a lleugeres variacions del flux d’energia emesa pel sol i les grans pertorbacions magnètiques podrien afectar la nostra estratosfera com també afectar el clima terrestre; i si és així, a banda de les condicions ecològiques noves sobre les que podria assentar-se aquest nou període, podria això afectar directament al sapiens sapiens? Per a mi és evident que ens caldrà estar atents als avenços científics i a les anàlisi de les dades que ens aportin les diferents sondes que seran posades en òrbita, si més no, per a poder avaluar adequadament des d’una perspectiva social factors de canvi afavorits per aquesta nova variable.


Referències:

SIDC - Solar Influences Data Analysis Center 

SOHO -Solar and Heliospheric Observatory 

dimarts, 24 de març del 2009

Equipatges d'avantguarda


Descobreixo aquests dies, el darrer llibre de la Pilar Parcerisas[1], la presidenta de l’Associació catalana de crítics d’art, i la veritat és com descobrir-te un aire fresc en la reflexió amarada de filosofia i poètica sobre una Barcelona immensa, contradictòria, potser erràtica, capital bescanviant, cosmopolita i a la vegada etèria, poc dúctil, diria jo. Descobrir-la en aquest recull d’articles publicats en el diari Avui, a Barcelona i a l’autora, representa endinsar-te en una cadència melodiosa, on el llenguatge et transporta a reflexions “lluminoses” que no il·luminades i que s’inicia, si més no amb un pròleg de Vicenç Altaió, poeta, assagista i promotor cultural, de qui no em resisteixo transcriure’n un paràgraf que em sembla d’una intensitat absoluta i que dona peu a una obra majestuosa:

“...Però l’avantguarda no s’accepta, se l’ estetitza. Barcelona és un cementiri d’utopies i Catalunya un cobrellit de somnis no realitzats per somniadors tocats del bolet. S’intenta esmorteix el seu efecte transversal, se la redueix a l’apartat de recerca i innovació. Ha estat contestada socialment per falta de formació humanística de les elits i incompresa per necessitat dels desvalguts. En la cursa estètica cap al progrés sempre en toca d’apedaçar una institucionalització per manca de poder real. Es la Barcelona girada d’esquena que denunciava Foix. És la carrinclona i melancòlica Dolça Catalunya, el país del món que més triga a reconèixer Miró. Són els escriptors catalans que perden els papers, com d’Ors qualificant Duchamp de monstruós, el noucentisme tardà de Riba i els seus seguidors, o els moderns Monzó i Pàmies veient en Tàpies falsificació, repetició...”

Probablement aquesta Oda semi fúnebre seria extensible per influència a tot un model conceptual que abasta tota la conceptualització de l’ avantguarda sigui quin sigui el seu reflex territorial o potser fins i tot més encara en funció de quin sigui aquell lloc del país estant. Però retornant a l’autora, m’agradaria destacar-ne unes línies que ens descriuen aquell èter present en l’ identitari de l’art nomina; ens diu Parcerisas:

“...dormir en el cementiri de les utopies i somnis no realitzats d’aquest país, que ha tingut i segueix tenint, cal dir, somniadors cèlebres, sovint tocats d’un misticisme sense parangó. Gaudí tingué mecenes a qui arruïnar i deixà les eves fantasies pedra sobre pedra des d’una grandiositat indestructible; Dalí somnià projectes insòlits que escassament pogué realitzar més enllà de la seva pintura i Miró incorporà el misticisme franciscà als seus quadres. Tots ells tingueren fantasia, somni, visió i un peu a la realitat. Quan Catalunya no somnia deixa d’existir. I ara l’ excés de realitat, de noucentisme ens aclapara. Cal un punt de fuga, un lloc per a la fantasia, un espai per a la visió, un bri de llum”.

Senzillament brillant, un poema al somni, com un clam, com un crit fantàstic i a l’hora precís, perceptible, una necessitat consubstancial a la creativitat mateixa, a l’esperit indolent, mistèric i provocador..... a l'essència de l'avantguarda perduda ara en la crepitut de la realitat mateixa.


[1] Parcerisas, Pilar. Barcelona Art/zona. Editorial Afers. Catarroja. 2008 (cites pg 14 i 30)

dilluns, 23 de març del 2009

Lideratges...


El pols d’una societat es mesura per la capacitat de crear, de donar vida a projectes nous, engrescadors, originals en la seva justa mida, en que la intel·ligència i les capacitats dels seus membres poden posar a l’abast d’aquest conglomerat tots els instruments que sempre han estat enllà, encara que potser imperceptibles més aviat, per afrontar els canvis que s’aventuren en aquest trànsit de cicle, en aquesta transformació de paradigma, els models estants només faran que acudir a improvisacions pròpies de la gestió en conflictes identificats, fruit d’una societat basada en el conflicte com aquella que ens descrivia Max Weber; però, com podem albirar una nova societat basant-nos en conceptes que poden haver esdevinguts arcaics, en models que fa dècades que esdevenien arcaïtzants?

Veure créixer una olivera, ens podria donar la pauta, en aquest element de la cultura mateixa de la mediterrània, de les civilitzacions que ens han precedit. Res és un instant, tot necessita un modelatge, un assentar les arrels, un dimensionar els espais, la nostra pròpia existència, la nostra pròpia experiència a partir de la manca de pressa, del silenci, de la pau, de la claredat en les percepcions, de l’avaluació adequada, aspectes tots ells evidents, d’una senzillesa aclaparadora, però que ara són inexorablement vitals i contundentment absents del nostre model de vida: accelerat, improvisat, deutor dels errors i els greuges de societats captives, clientelars... Diu poc de nosaltres mateixos, aquella manca de lideratge que percebem en la societat, potser perquè no hem estat mai capaços de ser mínimament crítics amb tot el que anava esdevenint al nostre voltant i per tant abonàvem d’alguna manera el gust per la mediocritat, perquè en poc o en gens ens interessava la gestió pública o millor dit la bona gestió pública, amarats en la perspectiva del blanc o el negre com a molt o si podia ser, amb la preferència a no ser molestats gaire i apostant millor per la decadència en el reality social, un peix que es mossega la cua si us n’adoneu.

He descobert un nou lideratge, en les darreres declaracions fetes pel president dels Estats Units, no pas en declaracions grandiloqüents, ni en grans propostes de gestió del post crash, senzillament en la gestió del fet afganès, quan planteja en un programa televisiu, la necessitat que no pugui pensar-se en cap moment que el fet mateix pugui esdevenir permanent i per tant sigui necessària una “fulla de ruta” adequada que prevegi, també, el procés de sortida. Els successos, en el marc de la política, són alguna cosa més que la improvisació, la gestió des d’una perspectiva de servei, implica també l’avaluació adequada i el final de tot projecte, de tot procés, fins i tot les pròpies conseqüències, com el tauler d’escacs en el que es juguen les relacions internacionals, però també l’encaix de tot plegat en la societat mateixa. Si tornem al model de l’olivera, veurem com aquesta intenta arrelar en terres fins i tot difícils, però on d’arrelar, ho fa d’una manera ferma consistent, donant uns fruits dels que les generacions venidores se’n podran gaudir, aquesta és la virtut del lideratge adequat, seriós, conseqüent, que la societat no requereix encara perquè no n’és prou conscient, però que requerirà d’aquí a poc temps... L’olivera creix lentament, amarada en el silenci i la calma....

dissabte, 21 de març del 2009

Una cita: Arthur Rimbaud


"Adéu quimeres, ideals, errors” [1]

[1] Arthur Rimbaud "Una temporada en el infierno" Ed. Longseller. Buenos Aires. 2005. pg. 44

divendres, 20 de març del 2009

Idees pròpies...?


Quan parlem de la intertextualització, parlem d’un neologisme que més aviat podria ser les d’un vocable que res significa però que s’usa per a definir aquells plagis que en el procés de creació d’un text o un procés discursiu es pren de la creativitat d’altres, per tant es descontextualitza per a intertextualitzar-se en una altra cosa distinta i de vegades creacions abominablement distintes a les del sentit inicial. Álex Grijelmo[1], ens aporta una reflexió lapidària: “Res podrà mesurar el poder que oculta la paraula”, i segurament porta bona part de raó en fer punt i seguir després d’aquesta asseveració, perquè és ben cert que la paraula, aquest do absolutament humà ens descriu la història del pensament subjecte només als criteris evolutius del llenguatge com de la ciència. El que més em sorprèn, però de l’estudi de Grijelmo, és un cant a la individualitat creativa, aquella indestriable, en la paraula de la persona que escriu alguna cosa, malgrat pugui ser utilitzada en la elaboració discursiva d’ altri i així ens diu l’ estudiós: “Una paraula posseeix dos valors: el primer és personal de l’individu, va lligat a la seva pròpia vida; el segon s’insereix en aquell però albira a tota la col·lectivitat”; certament, doncs, per molt que un vulgui usar les paraules, la creació, les idees de l’altre, amb o sense el seu permís, no aconseguirà mai poder superar aquella individualitat, aquella excel·lència que el defineix, ans al contrari, pot tendir a empobrir la capacitat creadora primigènia, en veure’s embolcallada per l’absència de saber, de criteri, si ens atenem a la formulació que els clàssics ens en feien del logos, el Doxa platònic. En essència doncs, no podrem mai evitar la intertextualització, però en adonar-nos descobrirem aquella niciesa pròpia de qui és absent en els principis del saber, perquè, com ens diu l’autor que hem usat en aquest article: “hi ha quelcom en el llenguatge que es transmet com un mecanisme similar al genètic” i en tant que genètic, intransferible, diria jo.

[1] Grijelmo, Àlex. "La seducción de las palabras". Santillana. Punto de Lectura. Madrid. 2007. pag. 13-15

Democràcia 2.0?


La democràcia 2.0, és com una febre 2.0, una falsa febre, primer en deien que això facilitava la democràcia, participativa, després se n’adonen que no, que la nostra democràcia és deliberativa, però també diu que la facilita, no se pas com? De vegades aquesta crisi del model fa portar fins a extrems ridículs determinades iniciatives que poden semblar benvolents, però que alhora ens plantegen les limitacions del propi sistema, potser ni tan sols això, les limitacions mateixes del model en definitiva. Les excel·lències del model 2.0, tecnologia al servei general del model de societat, no son més que un miratge i posen de manifest les deficiències, les evidencien un cop més a partir de la ingenuïtat pròpia de qui creu en la voluntat “mandatària” dels representants. És evident que el control, la transparència, la influència i la opinió de cap manera seran inspiradors/es de cap modus politicae, perquè cap de les eines telemàtiques aporten control sobre l’acció dels representants, no els fan ser més transparents, no s’exerceix sobre ells cap influència i la opinió que poden conèixer ja l’obtenien abans. Pot semblar que això els faci més propers, és cert, així ho pot semblar, però només seran propers si ho han de ser per imperatiu legal, per mandat estatutari (estatut de l’electe), que faci que hagin de respondre davant dels electors, d’altra banda tot és més estètic que altra cosa. La resta fer volar coloms…..

Una cita: Democràcia.


“En els darrers decennis, per no dir des de la seva fundació mateixa, les democràcies parlamentàries han acusat enormes deficiències: molts sectors de la població de països democràtics desconfien amb certa raó dels seus representants polítics pel mer fet que la delegació de la voluntat popular en uns milers de persones, encara que es realitzi dins dels límits propis de tota democràcia, acaba de vegades resultant un fiasco quan no una estafa.”[1]

[1] Llobet, Jordi*. Bolònia, un diàleg possible. elpais.com. 20 de març de 2009.

* Catedràtic de Teoria de la Literatura de la Universitat de Barcelona.

dimarts, 17 de març del 2009

Lestrígons i Cíclops....


Ara, amb el pas i el pes dels anys és com més entenc el poema de Konsdantin Kavafis, el poeta grec. Aquell viatge a ïtaca que algú va musicar, em transporta de fet a la reflexió del poeta en el viatge de la vida, en el trànsit de la transparència al llarg del camí, del llarg camí que ens és donat de recórrer, on com en un tren vas arribant a les aturades previstes, on baixa i puja gent, on descobreixes històries increíbles, on hi ha qui t’acompanya fins al final o qui ja a meitat del camí deixa d’acompanyar-te. Diu Kavafis: “quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences”, i com n’és de cert, voler viure una llarga i plena vida que ens doni la possibilitat de descobrir infinitats de maneres diferents de vuere-la, però el més important és, com ens diu el poeta que “dels Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfareeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.”, perquè la vida sempre és de la manera com la vegis i perquè, ens continua diuent que “els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins de la teva ànima, o si no és la teva ànima la que els adreça davant teu.”, de manera que és la nostra voluntat, la nostra concepció de la vida, com dels valors que la sustenten, aquells que ens han de guiar, al marge d’aquells sers mítics, fantàstics, però extranys; però de cert que Kavafis, que reconeix com a perills de l’ànima els perills que poden susticar-se en la vida mateixa ens regala amb una reflexió, que ens acaba dient com val sempre la pena de recórrer tot el camí, de saber-nos atents a totes les petites coses que podem trobar del naixement enllà fins arribar a la fí de la nostra existència, sense odis, sense altres valors o dogmes que aquells que som capaços de comprendre i de transmetre, i així acaba el poeta tot dient, com “Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. Amen.

diumenge, 15 de març del 2009

Infinit Ribalta


Era, la seva veu tant forta com aquell homenot que amb cabell blanc, ens honora en la negror de la caixa escènica; era un moment màgic, infinit, com la paraula, com el vers. Maragall, Joan, Apel·les Mestres, Joan Margarit, Leo Ferrer, poesia i militància o gairebé més militància en la poesia. Notes ben orquestrades, punys que s’alcen. Cantautor? No, trobador, com aquells que recorrien Pirineus enllà els regnes d’oc i d’ oui, en l’ ensems de les històries intimes i mordaces, vigents i latents, que vindiquen el record, la memòria, com els sentiments, en les vivències de les dècades viscudes. Et pots sentir transportat i de fet, potser, fins i tot fer brollar la llàgrima en escoltar el treball fet musicant Papasseit: “Si jo fos pescador pescaria....”; mentre, la mirada calma s’entrellaça amb la complaent mirada del trobador i el sabem.... sincer quan enlaira el cant de “dues perles” de Màrius Torres, un himne diu, en “La ciutat llunyana”, potser en remembrança, potser en recança, sempre delint del valor de la poesia com arma de saber, com arma de cultura, però també de civilització. Si jo fos pescador..... pescaria l’aurora!


Una visió personal i íntima del concert de Xavier Ribalta a la sala Luz de Gas de Barcelona el 14 de Març de 2009 en el marc del festival Barnasants '09.

Enllaç musical. Xavier Ribalta interpreta el "Cant espiritual" de Joan Maragall.

dissabte, 14 de març del 2009

Ariadna




"...Com per explicar el mite sencer d’Ariadna, des de qui és el seu germà, l’enginy per vèncer al Minotaure, l’enamorament amb l’heroi solar, ser la parella d’un déu, I ser, finalment, una constel·lació." (1), vaja....


(1) Munné, Meritxell. Altres deesses i algus atzars. exposició itinerant

Si he muerto ¿a quién le pregunto la hora?

"Hostalric", una fotografia original de Montse Esteba

Quan en la teva ignorància algú et pregunta que ens saps de la narrativa hispanoamericana contemporània, tot seguit se’t venen al cap, d’entrada tres noms significats: Pablo Neruda, José Luís Borges, o Gabriel García Márquez cert, noms de culte, però els qui certament emmascaren tot un seguit d’escriptors i escriptores que han estat capaços de conrear tot tipus de gèneres i que omplen els estants de les biblioteques i les llibreries a la demanda del lector que descobreixi com de rica és aquella narrativa. Fa poc descobria al mexicà Amado Nervo, en una reflexió interessant sobre la lletra majúscula que s’escriu quan no toca, com una simbologia mística i transcendent a través de la referència literària, però segurament aquella terra plena de contrastos ens deix no poca literatura descriptiva d’una societat que de vegades se m’acut experimental, com si d’un laboratori s’hagués tractat en aquell segle que deixàvem no fa pas gaire, un laboratori d’idees que recorria de nord a sud totes les latituds. I potser us preguntareu a que bé això ara, doncs a res, senzillament que ho volia escriure, perquè és bo deixar escrit allò que et passa pel pensament, fer reflexió del que sents o penses, en aquest dia primaveral i autèntic, rinític per a més senyes identitàries, si és que en calen, en un món en un silenci calm que aclapara. Potser per això ens deixà dit Pablo Neruda: “Si he muerto, y no me he dado cuenta, ¿a quién le pregunto la hora? [1] o potser per això García Marquez[2] ens transporta en afirmar que “havia pres la decisió justa”, segur. No és una pregunta surrealista, ni una resposta del realisme costumbrista, la veritat és que tot plegat pot semblar una disbauxa, un despropòsit, perquè mai diem les coses pel seu nom, alguns d’aquells literats ho intentaren, ho intentàvem, però el món, ai el món, no tenia la mateixa deriva, i sempre hi havia el pràctic del port que conduïa el vaixell on calia i com calia; democràcia, llibertat, individu, societat.... He trobat en una prestatgeria, mig amagat, com reposant en el seu misteri el que ens deixà escrit André Breton[3]: “només l’amor en el sentit en que l’entenc, i aleshores el misteriós, l’improbable, l’únic, l’amanyagador, l’indubtable amor, i, finalment el que suporta totes les probes, hagués pogut realitzar el miracle”. Doncs sí, tot plegat, al final no és més que l’amor o potser la felicitat la que mou el món.


[1] Neruda, Pablo. Libro de las preguntas. Editat per Pehuén Editores. SG de Chile Limitada, 2005. pg. 11
[2] García Marquez, Gabriel. Crónica de una muerte anunciado. Ed. Bruguera. 1983. pag. 30
[3] Breton, André. Nadja. Seix Barral. Barcelona.1984 ( de la primera edició de 1928 de Gallimard París). Pg. 130.

divendres, 13 de març del 2009

Una cita: Norman Birnbaum


“Obama s’enfronta a una paradoxa. Els seus projectes a curt i llarg termini, són experiments d’educació política que molt bé podrien convertir-se en un nou New Deal i generar una nova generació que la porti endavant. Hom però, aquests projectes no poden triomfar sense una consciència pública ben distinta a la que va prevaldre durant els governs de Clinton i George W. Busch.” [1]


[1] Norman Birnbaum Catedràtic emèrit de la Facultat de Dret de la Universitat de Georgetown. Article a elpais.com.

Mirada



Mirada

 

Vidriosa llum entre àlgides nostàlgies

que esmorteixen les passions

com les deleixen

en la broma que aclapara tot l’eteri.

 

Mòrbida saó que reposa entre cànems estopencs

les pèrfides maldestres que trenquen les bardisses

frondoses de les vores dels camins perduts.

 

Et mira’m encalmada entre teranyines ancestres

embadalits amb aquell teu rostre esbiaix,

de somriure lassi entre mirada càndida

que pentina les matinades insomnes

en el casalot de l’esguard. 

 

Carruatge de somnis entre foscors i lluminàries

tafilets de basarda i misteri,

voleies els celatges immensos

mentre deixes històries mínimes,

raons mistèriques, ombres silents

que l’aurora esvaeix en un instant

tot esperant

el teu retorn.

 

 

 

 

 

 

 

© Albert Balada

14-03-2009 

 

 

 

 

 

dimecres, 11 de març del 2009

Una cita: John Stuart Mill


“La única llibertat que mereix el seu nom és la de buscar el nostres propi bé a la nostra pròpia manera, en tant que no intentem privar dels seus bens a d’altres o frenar els seus esforços per a obtenir-los” (1)


(1) Stuart Mill, John. On liberty. Harmonds worth, Penguing, 1982 (Sobre la Libertad. Aguilar. Madrid. 1980) Pg. 35

Tot recordant Stuart Mill


A la foto John Stuart Mill amb la seva Harriet Taylor


John Stuart Mill, un dels pares del liberalisme contemporani, hereu de l’ utilitarisme preconitzat per Jeremy Bentham, va escriure l’any 1869: “La desigualtat entre gèneres ha privat a la societat d’una gran reserva de talent. Si les dones gaudissin del lliure ús de les seves facultats així com de les mateixes recompenses i estímuls que els homes, es duplicaria la massa de facultats mentals disponibles al servei de la humanitat[1]



[1] Stuart Mill, John. The subjection of women. Editat per S. Mansfiel. Arlington Heights, III.: AHM Publishin Corpo. 1980.

dimarts, 10 de març del 2009

Una cita: Barack H. Obama


“És arribat el moment d’actuar amb gosadia i sensatesa, per a no tan sols reviure aquesta economia, sinó per a erigir uns nous fonaments per a la prosperitat duradora.” [1]


[1] Obama, Barack H. Fragment del discurs del President dels Estats Units d’Amèrica del 24 de febrer de 2009 davant del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC.

Reforms

El president dels Estats Units, Barack Obama, el 24 de febrero de 2009, en el seu primer discurs davant la sessió conjunta del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC .
Coincideixo amb Isaac William Martin[1] quan afirma[2]que “Els Estats Units semblen conèixer moltes de les condicions que van fer possible l'anterior "big bang" de la política social: les majories demòcrates a les dues cambres del Congrés, una crisi econòmica han desacreditat totalment l'ortodòxia de la pietosa administració anterior, una Presidència demòcrata, i si podem donar crèdit a les primeres declaracions de la present administració, la voluntat política d'aplicar un ambiciós programa de política social”.

És Evident que no son avaluables encara les polítiques que engega la nova administració americana, qui sense sortir-se’n del marc i àmbit de la democràcia liberal que caracteritza al sistema, engega tot un seguit de mesures que fonamentalment encaren el nou segle a partir del convenciment que era necessària una nova estratègia, diríem que vital, fins i tot per a la supervivència del USA com els havíem conegut fins, ara, és a dir a partir del desenvolupament de la seva influència en el món occidental, com en les altres cultures, a partir del segle XX.

Tot el que podrien semblar obvietats des dels conceptes i àmbits determinisme legislatiu que havia marcat la tendència de no pocs Estats en el món, se’ns obre ara als nostres ulls totes unes perspectives diverses que havien quedat amagades, fins i tot en aquelles òrbites on el desenvolupament se sustentava a partir de postulats “progressistes”. Resulta lògic, doncs, que la conceptuació de l’Estat providència s’emmarca en un model distint a como havia estat concebut i teoritzat, en la confrontació ideològica tradicional. Probablement la nomenclatura no hagi tingut massa encert i ens dugui a contemplar-lo des d’una perspectiva de digressió Capital/Estat gens adequada, de manera cal retornar als orígens de la conceptuació liberal democràtica, la base per excel·lència del nostre model organitzacional, per a comprendre que aquella “felicitat” que deien els pares revolucionaris que pretenia l’organització política, no és aconseguible si no és a partir d’una certa guia, d’un cert lideratge.

No estic d’acord amb Martin[3], però en una afirmació recurrent entre els analistes, sobre els límits de les reformes a establir per la nova administració demòcrata. El sociòleg nord-americà ens diu que “no hem d'esperar una gran innovació. La més profunda de la nostra generació en la política social podria haver estat realitzat, i la majoria dels projectes de la nova administració estaran contingudes en la reforma del sistema de benestar de la dècada de 1990” y potser té raó; el discurs, però potser hauria de ser un altre, no es tracta d’establir nous límits sinó de creuar barreres que havien estat impulsades per tabús diria que “mediambientals” en el context de lo polític, de manera que avenços ineludibles en diferents àmbits havien quedat ajornats sine die, de manera que afrontar el futur amb unes mínimes garanties d’èxit no suposava per a les administracions precedents quelcom que puguem suposar un cert interès per a les seves convencions polítiques.

El paradigma de la revolució industrial no s’ha quebrat, al contrari, la tercera revolució, la tecnològica, continua plantejant vells axiomes, hereus de les deficients estructures sobre les que s’assenta el model de creixement, aquest és l’anàlisi i la conclusió al mateix temps. Es fa evident que les estructures socials fa un quart de segle que es mouen i per tant en els mons liberal democràtics hem assistit a un procés revolucionari com mai s’havia vist en la història dels essers humans, però cap govern ha estat capaç d’establir reformes estructurals mínimament intel·ligents, per a abordar la construcció de la societat del futur, viuen de les idees caduques del segle XX, aferrats a axiomes que comencen a no tenir cap mena suport teòric, i poc a poc, sembla, que tampoc social.

És en aquest context en el que la nova administració nord-americana, lluny de semblar només en principi una proposta estètica sobre la castigada economia de les estructures industrials, como de la mateixa classe mitjana, com ells l’anomenen, aposta per unes línies bàsiques d’acció, trencadores, però que arriben en el moment adequat i amb la visió d’Estat i global que han de permetre consolidar-se, de nou, com a primera potència mundial, establint els canals de comunicació adients en el context internacional, però abordant, si més no, reformes estructurals agosarades però inevitables.



[1] Assistant Professor, Department of Sociology, University of California at San Diego
[2] "Which direction for the welfare state? Legacies of welfare reform in the United States" La vie des idees (http://www.laviedesidees.fr)
[3] Martin, Isaac William. The Permanent Tax Revolt : How the Property Tax Transformed American Politics (Stanford University Press, 2008) ; co-winner of the President’s Book Award, Social Science History Association.

diumenge, 8 de març del 2009

Oceà

Fotografia "Mar de Blanes" de Montse Esteba. Poema basat en un text de la fotògrafa.





Oceà

De vegades,vull viure en solitari,en l’ immensitat marina.....
Només de vegades, al mig del mar, com un veler
que amansa en les onades la subtilesa de la proa
amarada al vent,
de vegades, aquell vent que l’acomboia,
sobre l’argent feresta , sobre l’amor,
l'oceà....








© Albert Balada
08-03-2009

dissabte, 7 de març del 2009

Cerca



La cultura samurai té dos caràcters semiòtics. Un d'ells és la cara pública, l'altra és la privada. La cara pública és aquella que pot ser vista per un nombre important de persones. La part privada, per exemple, podria ser la cerimònia del te, on la cuina pot simbolitzat la vida domèstica, com la part de darrere de l'escenari d’un teatre, per tant no ens caldrà buscar en la cuina per a veure la història, però potser si que en podrem trobar una bona part... És en aquest àmbit on de fet l'antiga pràctica d'entrar en un espai fosc per a veure la d'una altra manera allò invisible el que ens permet de trobar-hi la "llum interior", aquella que ens transporta a la psique de la immersió, enllà on en les nits ens submergim en l’èter conegut com a somnis; és aquesta capacitat de penetrar en el regne dels somnis, però estant-ne tanmateix despert , aquella que ens hauria de permetre de transportar-nos, algun dia, just al llindar de la il·luminació, potser.

The New Deal Energy-Environment USA

Les polítiques d’energia i medi ambient en el segle XXI no son meres il·lusions retòriques, representen una autèntica revolució, la tercera en la perspectiva de les revolucions industrials després de la neolítica, la de la màquina del vapor i ara la tecnològica, que representa sens dubte, alguna cosa que portarà en un període que no hauria de superar l’any 2020 a importants canvis socials.

Si tenim en compte que els hidrocarburs són un material escàs o en tot cas de baixa qualitat ja per l’esgotament dels jaciments i amb importants greuges mediambientals, és segur que cal fer una aposta per les energies renovables, però això representa també una important incidència en els models industrials que hauran de veure afectades les seves produccions a partir de la utilització d’energies distintes i la fabricació de productes distints als que fins ara ho havien estat.

Resulta obvi pensar, que a partir d’aquest plantejament es fa necessari d’establir uns principis de prioritat en la mesura en que afecten les polítiques que se’n deriven a tot l’entramat econòmic i empresarial. Cert és doncs que aquest canvi que s’aventura serà un projecte compartit i gens traumàtic, perquè el paradigma mediambiental resulta una conseqüència ineludible de les polítiques energètiques, de manera que la preservació del medi ambient hauria de passar a considerar-se una política primordial, en la mesura en la que la degradació del planeta suposa principis involutius en el nostre desenvolupament humà.

És evident que això suposa també importants canvis a tots nivells i per tant cal una conscienciació a gran escala, passar de ser actors secundaris a liderar, també en aquest sentit l’aposta global, prenent consciència que res pot ser fet en quatre dies, però que responent a un impuls nou suposa avançar també en un nou modelatge econòmic i industrial, sense deixar el marc de les polítiques liberals. Les energies renovables en aquest període de transició ajudaran a consolidar també una nova perspectiva econòmica i l’esperit de consciència apostant pels avenços tecnològics i la recerca.
Inf. NDEEUSA 20-11-08 a EEPTT

divendres, 6 de març del 2009

Una cita: Kodo Sawaki



“Qualsevol acció per molt íntima i secreta que sigui, ressona en l’univers” [1]



[1] Sawaki, Kodo. Citat a Dussaussoy, Dominique , Vericat Núñez, Isabel“El budismo zen”. Ed. Siglo XXI. Madrid. 2005. pag. 27

The New Deal Health USA


La possibilitat que milers de ciutadans i ciutadanes puguin aportar la seva experiència personal ha de ser de gran utilitat, a l’establiment de la nova administració de salut nord-americana; de fet permet de contrastar els elements i instruments teòrics amb la prestació real dels serveis de salut, les experiències i les recomanacions o peticions que en fan els ciutadans, com les que també pot fer la indústria mèdica, des dels principis mutuals o fins i tot des dels serveis oficials sustentats directament per l’administració pública.

Definir el concepte i deixar clar que s’està parlant d’un dret de ciutadania, l’accés universal no restringit als serveis de salut: un dret que hauria de quedar perfectament clar per les diferents parts implicades, empreses, treballadors, sindicats, patronals, administració pública, corporacions sanitàries, professionals de la salut, etc. La qüestió radica en com conjugar el vigent sistema de salut nord-americà amb aquesta concepció i con conjugar-ho de manera que el sistema no es col·lapsi, com tampoc quedin fora quins han estat uns garants del sistema: les corporacions sanitàries, que haurien de ser agents actius en el nou model.

El cert és que, el procés d’universalització significa la vetlla de l’Estat sobre aquests aspectes i altres com ara la intervenció en aquells supòsits que podrien quedar exclosos dels serveis, però també establint uns serveis mínims indispensables i si s’escau establint-ne els costos que haurien de ser assumibles a la classe treballadora amb les aportacions de les empreses a partir de l’establiment de principis consorciats amb les mútues i corporacions prestatàries, que haurien de passar a ser-ho per delegació del govern i per tant sota la supervisió d’aquest, en quant a prestacions, no en quant a la gestió de les pròpies empreses que haurien de quedar regulades a partir de la legislació vigent en l’àmbit mercantil i de les assegurances.

Si es considera aquest, el de la salut, un tema de prioritària estratègia d’Estat, per part de la nova administració nord-americana abordar-ho des d’una perspectiva multidisciplinar i l’adaptació del sistema a una nova concepció no és gens fàcil, a més de poder comportar unes certes reticències, tot i que el moment és l’adequat per a que les queixes siguin les mínimes i les col·laboracions les adequades. Analitzar els models europeus podria ser un bon punt de partida, tot i que no es tractaria en absolut de copiar-los, però si de reconèixer les seves deficiències per a poder establir criteris propis a partir de la pròpia experiència als Estats Units i de la seva realitat, el que al final podria, fins i tot, ser exportable.

La complexitat d’aquest tema, les dinàmiques pròpies del sistema com la confluència de sinèrgies haurien de poder fer efectiu un principi de sistema al final d’aquest primer mandat presidencial, si s’aconsegueix la complicitat de totes les parts i un equip multidisciplinar que aglutini a representants potents i efectius de totes les parts que haurien d’ haver-se convertit en protagonistes actius d’aquest New Deal Health.

Inf. NDHUSA 4-12-08 a JdP.

Argimón

El Col·legi Episcopal, on jo vaig estudiar fins al que aleshores s'anomenava el Preu, el que després va dir-se COU, publicarà al més d'abril un llibre, en el seu 50è aniversari, on recull diferents textos d'ex-alumnes del centre, entre ell el recull de "notes de text I", el que seria el primer capítol d'un projecte de novel·la històrica que, de moment, he volgut titular: Argimón, que quedaria així:
“Argimón”, Notes de text I, apunts per a una novel·la històrica. Obra original d’Albert Balada i Abella*, extreta del seu blog http://albertbalada.blogspot.com/

*Albert Balada és Diplomat de tercer grau en Estudis Avançats i Suficiència investigadora en Historia del Pensament i de les Idees, Titulat Expert Universitari en Gestió Municipal i Administració electrònica així com en Immigració, exclusió i polítiques d’integració social i és Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Va cursar els estudis primaris, secundaris i de batxillerat al Col·legi Episcopal de Lleida.

Amares els sentits al redós de la llar que sospira cendres, en l’amargor de les boires calmes que acomboien les vides al costat dels murs blaus que cicatritzen els camps. El campanar de l’església ja no sona, les hores han esdevingut mortes, quan les fulles seques pentinen el terra erm. Al carrer el silenci de la tardor que gemega per entre les pedres antigues, quan els crits de la canalla tornen a omplir els aires de sons de frescor; mentre, la pilota castiga una i altra vegada la porta vella de ferro que, rovellada, aguanta els embats i llença sons metàl·lics que reboten en la calma. La vila tot just es desperta, oblidada en els camins que espurnegen els turons, quan el gall canta.

La mare vogia entre els fogons i enflairant la casa amb aquelles tardorenques olors, del carrer estant, es podia escoltar el seu neguiteig ara una olla, ara una altra, ara cal carregar el carbó de nou, que s’esgota entre tant de foc encès!, deia. Els esglais d’aquella tarda, en arribar a la punta del carreró havien quedat oblidats i aquelles olors, les resseguíem tot fent aquells moviments que el fumeig fa quan les músiques l’embadalien: cap un costat, cap un altra..., recargolant, com en una processó tardana, a tot el llarg d’aquell rengle de pedres i fang que n’era aquell llogaret. La mare no cantava, no n’havia sabut mai, però de cuinar déu ni do si en sabia, la mare! Aquella tarda tot semblava diferent, fins i tot les olors prou que conegudes, semblaven distintes, de menjars diferents, on es podia distingir la flaire de les verdures, tot i que ara, a més, si afegia una olor especiada, distinta, saborosa, però desconeguda......

L’olor, aquella olor distinta.... Vaig saber anys mes tard que aquella era l'olor de les espècies, aquelles que la mare havia anat a comprar al mercat vell, el que hi havia al final del turó, envoltat de carrerons estrets i foscos, on de tant en tant, alguna rata somiquejava buscant alguna cosa que menjar. Què se li hauria perdut a la mare tant lluny de casa, en l’altra punta, quasi sortint de ciutat....? La veritat es que no ho he sabut mai que hi feia la mare comprant al mercat de les Severianes, el cert és que aquell dia de tardor, tot plegat tenia un altre gust, diferent, com en els dies que haurien de venir......

Camille, encara tenia l’esglai a la cara, potser el fred de tardor que el vent del nord ens regalava el feia encara més esblanqueït del que era; espigat, cap gros, galtes rodones i aquell deix que feia difícil d’entendre el que et deia, i el feia, també, de vegades distant. De tornada, havíem fet una aturada a la font, per refrescar aquella fugida, esbafegant, sufocats per aquella cursa desbocada. L’aigua freda, molt freda, era agraïda, potser massa perquè la fredor ens feia estossegar, mentre en ell, fent un apart, es recreava en els símbols de les escorces dels arbres; no el vaig entendre mai, jo en Camille...

El trànsit entre la vida i la mort n’és ple de subtileses, caminant d’un costat a un altre, mentre acaricies el món, com els plaers; recorrent amb la punta dels dits els racons del pensament... i les ambicions, abraçant les ambicions, com qui s’abraça a l’amant amb qui rebregues el cos descobrint-ne cada centímetre de pell sensible.... Això semblava saber-ho Camille, admirava tot el que li succeïa a cada instant en la seva vida, tot excepte riure’s dels altres o maltractar algú per les seves limitacions, això ho maleïa, el treia de polleguera; de vegades, mentre corríem després d’alguna malifeta la seva mirada ens renyava, tot forfollant paraules incomprensibles.... i es quedava en un racó amb la mirada esmaperduda, entristida, com si hagués perdut alguna cosa en l’aire on buscava alguna mena de complicitat.

Ell es mirava l’existència com qui mira l’univers, amarat en la pobresa que l’envoltava. Camille, sentia tristesa per aquell món que anys enllà s’hauria de veure convuls, alimentat per aquella flaire etèria que pertanyia només als desemparats, ens deia, mentre nosaltres el creiem un il•il·luminat,o pitjor, pensàvem que en la seva malaltissa aparença hi havia quelcom de bogeria malsana. Passejava, quan tot semblava descompassar-se al seu voltant, com si tot plegat esdevingués quelcom de volàtil, d’efímer; mentre, la seva ment no feia més que donar voltes i més voltes. Al seu voltant com una mena de seguici, quan tenia aquelles dèries, caminàvem prop del riu, enllà on les cases es tornen de mil colors i on el valor de les sensacions distintes a les que hom duia se’ns feien estranyes, quan ens parlava d’aquelles coses que mai s’escoltaven entre els crits dels carrers i els retrucs dels carruatges sobre les pedrotes, entre els jocs dels adolescents que encara érem.

Era hora de dinar i la mare s’enfadava molt si no hi arribàvem a temps, el misteri de saber quina seria la sorpresa que l’àpat ens tenia preparada sempre m’atabalava. Avui la sorpresa la duria jo, havia convidat en Camille. L’havia convidat per animar-li l’ànima, no li havia dit res a la mare, ella sempre tenia un plat a taula per aquells que sabien apreciar els seus menjars, era com si els seus menjars inspiressin la gent a crear paraules noves, la gent que venia a casa parlava tant estrany com el meu amic.

No m’esperava trobar ningú, aquell dia a taula. Creia, que aquell bull d’olor especial era un regal només per a mi, quan aquell vell de barba canosa i ple de parracs, quines mans castigades s’amagaven sota uns draps esquinçats i bruts, a més, amb aquella seva flaire que se m’esqueia repugnant, era segut a taula, la nostra taula!. La mare, em va fer un gest de descomplaença amb les celles, quelcom que calia interpretar sinó volies rebre.... Seu! –digué amb veu forta i insistent-, seieu –ara ja en un to més displicent-. Qui és el teu amic? –em preguntà- mentre el meu cul caminava damunt la banqueta apartant-me d’aquell home.

Tenia la veu harmoniosa, i parlava estrany, molt estrany, de pedres o ves a saber què, el cert és que se’l veia fort. Picapedrer, potser? Les mans, cobertes amb una fina capa blanca semblaven delatar-ho, però d’ on? I, potser el més important: què hi feia allà amb nosaltres? És un obrer de la catedral -va dir la mare-, tenia gana i li he dit que m’acompanyés a casa per a fer un àpat, acaba d’arribar del nord. Camille tenia els seus ulls ben oberts, a ben segur que tampoc entenia res, però observava ben callat aquell vell, semblava voler desxifrar els enigmes de les seves paraules, tant transcendents semblaven, hores d’ara, tant com aquella borsa que li penjava sobre la panxa i que cada cop que es movia feia un so metàl·lic...

La mare ens feu saber el nom d’aquell vell, de la manera menys versemblant. Quan tothom era servit a taula, amb el rostre d’orgull que jo li coneixia quan les coses eren ben fetes, va dir: -Argimón, ens feu els honors?!- . Argimón, quin nom més estrany...., no l’havia escoltat mai en els entorns de Gise. El vell, va aixecar el cap que tenia com reclinat damunt la taula, sobre les seves mans, se li havia il·luminat el rostre i un lleu somriure li feia veure aquells llavis plens de ferides. S’aixecà, amb la mirada ens va recórrer un a un, fixant-se en els nostres ulls, va enlairar el seu cap tot fent un murmuri de nou inintel·ligible que ompli l’estança i amb les seves mans castigades ens va convidar a començar l’àpat. Els ulls de Camille continuaven oberts com emmussolats, distret fins que amb el colze li vaig donar un cop que li va fer caure la cullera colpejant el plat.... Mentre, Argimón menjava lenta, pausadament, com agraint cada cullerada d’aquell bull que li era ofert, aixecant la vista i mirant la mare, amb una mirada distinta, amorosament distinta....

Un esglai em va recórrer el cos, en veure com aquell home que havia menjat amb avidesa aquell plat de bull, de barba cana i llarga, cabells embrutits pel pols dels camins, aixecava el rostre del plat que li havia remullat aquell pel enredat de la cara, deixava a banda el cullerot de fusta i amb un somrís estrany, de complicitat, les mans enlaire, com pregant va cercar la mare amb la mirada, qui li preguntà: -heu dinat bé Argimón, en voleu més?-. El vell no respongué i de cop feu entenedores unes paraules que a mi em varem semblar com a màgiques, com si d’un ritual es tractés. Amb una veu mística, clara, no ja forfollant coses intel·ligibles com havia fet abans, sense alçar-se de taula, ens digué: -Amistat, beneficència, expressions d’ànimes sensibles i generoses, goigs deliciosos dels cors delicats i honrats; sosteniu i guarniu aquest vostre temple, en el que els vostres esforços sempre seran arrelats. Que la prudència, la discreció, la modèstia i la companyonia siguin abillament d’aquets germans-; besà un símbol que duia penjat al coll, s’aixecà de la taula i va anar cap a la porta, sense deixar de mirar la mare: em dic Maria-, li digué la mare amb una veu tremolosa, i aquell vell que ara se’m feia amable, va deixar l’estança amb un silenci colpidor...

El dia havia nascut fred, d’aquell fred intens que el matalàs de palla no aconsegueix de mitigar, ni les brases del sopar encara calentes que servien per a bullir aquella llet, escassa, acabada de munyir que la mare ens oferia. Només aquell rajolí de sol que entrava per la finestra, on ens arreceràvem tots, ens escalfava una mica, el just per treure’ns aquelles tremolors del despertar. Havia estat una nit de somnis estranys, de sorolls i converses que no entenia, d’ombres, de presències i veus que no podia identificar, encara no se si eren ben bé somnis, o eren reals, només recordo certament d’escoltar a la mare com queixar-se, com exclamar-se de manera vehement, amb paraules que desconeixia, com gairebé tampoc la reconeixia la mare, ella tota callada, parlant d’aquesta manera; per això se’m feia clar que havia estat un somni, un somni d’un jove a qui li aclaparen totes les coses noves que descobreix al seu voltant, aquella vida que en desperta els sentits com els sentiments, com les emocions, però aquelles veus......

La Júlia camina amb el cap baix, com entristida mentre entona una cançó que no aventuro a desxifrar, els mots s’entretallen amb el seu pas enèrgic, però la melodia, repicava en el meu cervell, jo ja l’havia escoltada aquesta melodia –em vaig dir-; Argimón era assentat sobre una pedrota, a la bora del camí, repenjant el cap sobre les cames, va aixecar-lo tant bon punt va escoltar la noia arribar a prop seu, la noia es va aturar, el rostre d’ Argimón la va atemorir, però en creuar-se la mirada, un somriure va omplir el nostre de la Júlia i va seguir caminant, amb aquella veu trista...Argimón, d’ ell era la veu que vaig escoltar entre somnis, tot recordant de cop aquelles veus que van omplir casa meva, i és clar, era ell! Aquella veu dolça, tranquil·la, serena, donant mestratge, apaivagant els ànims. Bon dia mestre Argimón, -li vaig llençar com si el reptés a explicar-me qui o què era- Bon dia Lluís, -em respongué- amb una mirada plàcida; Què feu vos per aquí tant lluny de casa? –em va preguntar-. De fet no sabia que contar-li, com tampoc imaginava que volia saber. Doncs he sortit a fer un vol, senyor! -Vaig dir amb la veu tremolosa- . De sobte es ficà dret, era de bona alçària, ben musculat, fort, i digué: -vols venir amb mi, t’ensenyaré....- , la veu s’anava perdent a mesura que caminava i no vaig poder saber que em va dir, jo, palplantat, sorprès, mentre ell se n’anava.... Espereu mestre Argimón! –vaig dir-li tot cridant- ...

Ressonen les rodes, cop a cop en aquell pedregós camí que amb Argimón resseguíem al costat del rierol, sonor, que temperava els retrucs de calesses i carros que el recorrien. En silenci, la quietud semblava fins i tot més intensa, darrera d’ ell a la recerca del que em volia ensenyar, vaig escoltar un so distint, música que sortia d’aquella taberna que obria aquell carrer del poble, on els rocs esdevenien llambordes i els sorolls esdevenien urbans. Una melodia càlida que despertà també l’ interès del mestre ens feu acostar-nos a aquell lloc, de finestres ateranyinades... –És això mestre el que em volíeu ensenyar?- vaig preguntar; Argimón girà el rostre i amb una mirada tendre, amb la mà esquerra es va apartar els cabells del rostre i amb la mà dreta va posar suaument el seu dit índex sobre els meus llavis, com no volent torbar aquell moment de candidesa....

Vaig empegar el meu nas als vidres bruts i ateranyinats, mentre el mestre obria aquella porta vella que deixava entreveure, encara millor, els sons d’aquells mans àgils i menudes que resseguien les cordes. Se’m feia melodia igualment coneguda però la flaira de vell embolcallava d’una manera misteriosa aquell home, sec, de mirada trista embadalit amb la seva guitarra, sense aixecar la vista a penes. –Lluís, veniu, entreu- em digué el mestre deixant caure mig cos de la vella porta. Vaig apartar els meus nassos dels vidres i vaig seguir-lo fins a la taula on ens esperava un beuratge fosc que encara colpejava les parets dels gots de fusta que ens havia deixat a tota pressa aquella tavernera grassa, aquella que mirava amb ulls entristits aquell home de la guitarra en un racó de l’estança.

El cor se m’encongia en la tebiesa melòdica que omplia l’ambient d’aquell antre on ens havíem parat. El mestre, Argimón, movia el cap mentre acostava el got als seus llavis amagats darrera les seves barbes; feu un senyal amb el dit, quan l’home de la guitarra aixecà per un moment la vista, i en veure el senyal del mestre: somrigué, per baixar de nou el cap a aquelles cordes castigades pel temps. –Escolta, Lluís, escolta bé aquests sons, que algun dia seran sons d’esperança-. Se’m feu tant estrany aquest missatge, però em vaig distreure amb el beuratge, anys després recordaria aquelles paraules, quanta raó....

Havia esdevingut un somni, amarat d’aquelles boires planes que degotejaven aquells hiverns de Guisa, on el nom dels carrers es podia endevinar pel soroll dels clapotejos de les rodes de les tartanes, o fins i tot pels caminars dels trotons, esgarrapant els silencis closos entre les parets estretes dels ancestrals rèbols... Havíem deixat amb Argimón el regust de la taverna per endinsar-nos en la nit que esquinça el dia, tant d’hora... fent bona aquella actitud monacal de retirar-se amb el sol a les cel·les i obrir dia amb la primera llengotada de l’alba.

Encara em ressonava al cervell aquella melodia càndida que ens regalava l’amic del mestre, quan demanà silenci, com si el pensament pogués encapsar aquella calma que ens rodejava.... Ens acostem al temple -em digué-, i cal guardar respecte per la seva majestuositat, pel treball dels obrers, per la mística de la seva creació... Paraules –val a dir-ho- que se’m feien estranyes, com tot en ell, però el cert és que a mesura que l’ombra de la catedral se’ns feia mes gran i deixava ja de confondre’s amb la foscor del carrer, aquella plaça ens descobria una imponent que s’alçava sobre les mirades, que s’alçava sobre els homes, com un regal als déus....

Un esglai en recorregué el cos quan Argimón, posant-me la seva mà sobre el meu cap, em convidava a gaudir de la visió que les fogueres de la plaça ens oferien. El dia –digué el mestre- la farà encara més imponent, però mira-la ara, lluny de la vista de l’home corrent; podràs descobrir-ne racons i senyals, misteris; busca’n la magnificència i el sentit mateix de l’essència de la vida, en cada pedra, en cada marbre, en cada.... El mestre va quedar en silenci, embadalit...