dimecres, 31 d’octubre del 2007

Eternitats...




Emociona el món si el veus en perspectiva, trencant per moments les nocions espai/temps tot endinsant-te en la bondat com en el servei i el respecte, deixant de vegades que alguna llàgrima rodoli galta a vall si has estat capaç d’emocionar-te amb la bellesa, amb aquella sensibilitat que et pot donar fins i tot una mirada o un somriure, com un record o un poema que et transporta a algun moment de la teva vida.

El destí, el fatalisme, ens porta sorpreses, les concordances que s’hi donen sorprenen, de vegades es fan incomprensibles, però també de vegades veus de cop com apareixen les estrelles quan encara la foscor no amaga la llum del sol, quan decideixes que el món bé pot parar-se un instant.

És aleshores quan hom pot imaginar un cinema de poques butaques on tothom, en silenci, es queda per llegir fins la darrera lletra dels crèdits, amarats en les emocions que han estat capaces de transportar fora de la pantalla "tretze roses"; és també aleshores quan un escolta una a una les paraules de les protagonistes com retumben encara paret contra paret, com aquelles bales que reboten en els cossos que dormiran ja en l’eternitat, paraules que ens parlen del perdó en el record, en la memòria, demanant que no esborrarem de la història aquelles vides perdudes; potser aquell crit, amb aquell clam: llibertat!, o potser senzillament amb el record, fem de fet eternitats....

Haiku


Flors que tornen
volant a la branca...
eren papallones. (1)


(1) Arakida Moritake (荒木田守武) (1472 - 1549)

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Hertzianes reflexions


Abràçat a la tebior de la nit i veuràs la cara de la lluna minvant com s'amaga dins de l'ombra mateixa, com cercant l’amagatall dels misteri en la foscor.



Avui han començat una mica els freds, només una mica, mentre el sol, quasi comença a no poder moure ni una mica aquell estiuet que bé que ens ha durat. Mentre el dia es presentava harmònic, si no fos perquè de vegades si compares la fresca, posats a fer amb Berlín, te n’adones que encara fa bon temps, tot remenant els darrers papers i llegint la darrera paraula, abans que les hertzianes deixin passar la teva veu i a sobre, ben bé a sobre, en minuts, en segons, la necessària capacitat de reacció com si d’un tercer grau es tractés; abans, moments abans, la porta de fusta clara es tancava darrera teu, com un misteri que no es revela, com un pensament que no arrela o un somriure que no si escau.



Que ens deu d’estar passant si tot plegat ni tan sols ens permet de fer un beure i saludar aquell passejant que camina apartant les fulles suques que comencen a omplir les voreres?. Potser avui, el dia ha acabat més d’hora del que és habitual, quan la llum tot just comença a deixar veure els aparadors mentre les botigues tanquen. Potser el descans ens doni aquella perspectiva que podem perdre si el dia se’ns esgota tant aviat, com qui perd alguna cosa, com qui es deixa alguna cosa com una marca en un poema de Martí i Pol, al que no llegeixes mai.


Que hi farem! Si és que alguna cosa s'hi pot fer, que mirar de reull el fanal que va encenent-se de mica en mica i en mica, un rera l'altre fent lluentejar les llambordes, quan encara el carrer major respira a gent.

Contra-estratègies òptimes

És molt probable que ni els teòrics conductistes ni els clàssics en la interpretació de les teories del conflicte tinguin absolutament resoltes totes les respostes en allò relatiu a la dimensió de la avaluació de les relacions socials en l’àmbit del desenvolupament de la conductivitat humana en les relacions grupals.

De fet entendre com a cert que l’assertivitat del comportament deriva fonamentalment de la pròpia consciència, de la pròpia voluntat i natura humanes, ens permet també de donar com a cert que hi ha una determinada influència que deriva dels contextos socials així com de les interpretacions filosòfiques i científiques, de manera que ambdues teories, la conductista i la clàssica, ens poden aportar reflexions interessants, sense obviar en la denominada escola clàssica, hores d’ara encara, les interpretacions fetes per Hobbes, Locke, Marx, Hegel o Webber, per citar-ne alguns.

Certament la teoria dels jocs, nascuda en l’àmbit de la ciència econòmica i de ús corrent en l’àmbit de la Ciència Política, on la estratègia, la negociació, la informació, la comunicació, però també la irracionalitat, conflueixen i deriven fonamental i substancialment d’aquest concurs escolàstica, planteja un cert claveage que ens hauria de portar a una interpretació que va més enllà del conflicte pur i dur que, de la mà de la teoria dels jocs, ens podria portar a la més palpable cooperació, com a principi substantiu, el que s’anomena científicament com a joc de suma positiva o suma no nul·la.

En certa manera aquesta suma positiva ha estat el principi que ha vingut a inspirar grosso modo el model de gestió proposat en l’escenari conegut del conflicte tecnològic del Túnel de Vielha i en concret en el marc de les solucions aportades des de la Diputació de Lleida; tot a través de les sistemàtiques col·laboradores, és a dir d’aquells actors disposats en l’àmbit de la negociació assertiva, amb el que s’ha propiciat un clima òptim a una solució consensuada i per tant corresponent-se perfectament amb el model que planteja aquesta model teòric que es coneix en la seva fase final com a “premi de cooperació mútua”, partint del principi del millor resultat global a partir de la col·laboració.

Segurament l’aplicació d’aquesta perspectiva científica en altres conflictes coneguts de l’acció pública hauria de tenir, a través dels seus legítims interlocutors, la possibilitat de poder “jugar” aquesta possibilitat si se és capaç d’entendre el context de complexitat tècnica en que es plantegen les qüestions d’aquest tipus i si es dona d’entrada un principi cooperatiu; aleshores seria possible establir acords que haurien de permetre contemplar qualsevol qüestió des de perspectives gens intransigents, i no parlo pas en aquest cas de cap posició en concret en els afers que avui es troben en conflicte; la posició de tots els actors socials observant-ne els “problemes” en la seva justa dimensió els haurien de dur, no ja als òptims que planteja la ciència econòmica, els hauria de dur a l’assoliment de determinats equilibris al marge del conflicte.

La voluntat de reconèixer la situació per determinats actors, d’avaluar tanmateix les complicacions sorgides i les complicitats que són necessàries en aquest context que abasta alguna cosa més que les pròpies raons tecnològiques hauria de permetre d’exigir en general solucions polítiques de cooperació, interacció en definitiva, com de fet s’ha demostrat recentment, cercant-ne contra-estratègies òptimes confrontades per altra banda a les estratègies de tall frontista o de conflicte en el procés negociador.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Una cita: Montesquieu


"La democràcia ha de guardar-se de dos excessos: l’esperit de la desigualtat, que la condueix a l’aristocràcia, i l’esperit de la igualtat extrema, que la condueix al despotisme." (1)


(1) 1689-1755. Charles-Louis de Secondat. Escriptor i polític francès un dels representants més destacats del pensament de la Il·lustració

El perill de menystenir els factors globals


Els valors i els factors globals, són elements a tenir en compte en l’establiment de determinades polítiques d’aplicació micro, en l’àmbit de l’estat entès com una part del macro planetari ; de fet les posicions conservadores per una banda, i l’adequació a les perspectives liberals per l’altra, fan que determinats posicionaments menystinguin qüestions tant transcendents per a la convivència humana com els contingents d’exèrcits laborals en migració o més en un àmbit científic l’evolució del clima en el nostre planeta com a efecte directe de la darrera revolució industrial, per citar-ne dos de més entenedors.

Resulta evident que en períodes electorals poden magnificar-se situacions que de fet són per elles mateixes molt preocupants i que l’altra posició pot plantejar un rebaix de l’interès que en l’àmbit polític puguin tenir temes com els platejats que, per altra banda poden respondre a interessos econòmics ben concrets, molt concrets, que afecten a l’agreujament de les situacions que es plantegen ; potser el reconeixement de nous esquemes socials, per una banda, però també l’existència d’esquemes idèntics en les relacions entre països ens farien entendre com l’interès en establir un model utòpic no interessa determinades posicions polítiques que, per exemple qüestionen els models científics que plantegen el canvi climàtic, sobre el que la comunitat científica té un clar consens.

El perill que suposen en l’actualitat aquest tipus de plantejaments polítics sospitosament simplificadors del missatge polític que ens situen en un context pròxim al discurs que ja es va utilitzar en els processos electorals de la dècada del 90, hauria de posar en pre-avís als teòrics electoralistes, en el sentit de la consciència col·lectiva que això podria comportar.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

El somni de Cassandra, l'homenatge d'Allen a Eurípides


Descobrir com un autor, com un escriptor i director com Woody Allen, es recrea en els principis de la mitologia grega, emociona quan ho descobreixes; fins i tot el títol fa referència a Cassandra (Κασσάνδρα), "la que enreda als homes", que dóna nom a la pel·lícula i al vaixell protagonista estàtic dels esdeveniments al principi i al final de l'obra, i fa referència als principis mateixos que van ser presents en les tragèdies gregues, en les obres també d' Esquilo, Sòfocles i Eurípides.

Els valors, els principis, la participació dels déus en el devenir dels homes, el fatalisme, l’atzar, l’ambició, l’odi, la mort, l’amor, el sexe i el teatre mateix com un homenatge que l’autor fa a la influencia europea en la seva obra; Allen ens diu tot un seguit de missatges que si estem atents podem anar descobrint al llarg de l’obra que conclou la trilogia britànica de l’autor, trilogia amb la que ens vol recordar especialment a Eurípides autor de "Medea", una obra que és citada, també, al llarg del film, i que n'estic convençut ho planteja com un homenatge al escriptor grec, però també a ell mateix i com en Medea, Woddy Allen ens presenta en "El somni de Cassandra", un final inesperat i abrupte amb el que clou la pel·lícula.

Una obra en la que cal conèixer una mica d’Allen, però també una mica del que representa per a ell la cultura, la grega, a la que admira des de la seva perspectiva nord-americana, un plaer per als sentits, us ho ben asseguro.

Una cita: Eurípides


"Si ets considerat superior, per posseir coneixements variats, patiràs a la polis com a persona molesta"[1]




[1] Eurípides. Medea. Tragèdia que es va representar en el primer any de l’Olimpíada 87, l’any 431 a.c.. Formava part d’una tetralogia: les tragèdies Filoctetes i Dictis, més un drama satíric: Els recolectors..

Projectes


El treball o els projectes poden ser mesurats per l’entusiasme que s’hi posa, com també per la mesura de les adhesions que genera. De fet el model occidental i més concreament mediterrani en contempla a més l’efecte negatiu o pervers que comporta aquesta acció, donat que a mode de partida d’escacs, la jugada continua sobre els/les que es genera el “pecat” de l’enveja, com una causa de gelosia mal entesa, a partir de pròpia percepció de manca de formació o la manca de relacions necessàries que, a sensu contrari, haurien possibilitar d'aconseguir d’adherir-se d’avant mà a un projecte o una acció.


Llegeixo a la contraportada del darrer llibre de Woddy Allen, una frase seva magistral que potser podriem relacionar amb el tema d'aquest ost, i si no ho és m'és ben bé igual, perquè val la pena de deixar-ne testimoni, si no ho és prou de testimoni un llibre. Ens diu el cineasta americà:


"M'alleuja molt saber que l'univers és defintivament inexplicable. Començava a pensar que era culpa meva"

Créixer


Créixer en la quietud del silenci i la pau d'esperit, saber fer del món interior un món ple de sensualitat, on les petites coses, com les que ens descriu Arundahti Roy (1), la vida mateixa amb les seves pors, les seves temences, les se ves cuites, els seus amors, els seus odis, la seva harmonia o el caos mateix, omplen aquella essència mundana.

Morir una mica en el sentit de deixar de ser qui som, per passar a ser altri, amb un beneït tresor que ens ha d’acompanyar la resta de la nostra vida, si som capaços de saber, tanmateix transmetre el missatge de la solidesa, dels principis del misteri de l’home mateix que albira a transformar en el seu interior la seva pròpia essència humana.



(1) Roy, Arundahti. "El déu de les petites coses". Edit. Anagrama-Empuries. Barcelona 2007.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Reflexions sobre la felicitat




Créixer? Cercar la felicitat? són termes i formes que s’utilitzen abastament en seminaris normatius, o en la distorsió vital del context fonamentalment urbà que s’aconsegueix a través dels cursos de màrqueting a l'ús. Créixer, però, significa perfeccionar-se, com també significa saber-se posseïdor de la possibilitat d’entendre i interpretar les petites coses de la vida, des de la més insignificant a la més potent; és aleshores quan el concepte felicitat cobra vida, quan aquest concepte, utilitzat abastament pel liberalisme el polític i l’econòmic com si els fos de propietat, cobra la seva veritable essència, definint un context de l’existència mateixa que ens porta a observar-nos com a sers en relació permanent amb el cosmos, amb l’univers, en definitiva amb el nostre propi ser, amb el nostre ser en un diàleg permanent amb el tot, el que Plató en va definir com a Filosofia.

Reflexions sobre l'existència


Després de participar activament en el món de la política i els negocis, Ghandi, Mahatma Ghandi inicia un procés que és 0bjecte de no poques tesi doctorals; el model de l'alliberament d’un país de països, d’un continent mateix com és la Índia respecte del procés colonial anglès.
Certament el model, a banda del resultat conseqüència i efecte, ens inspira encara ara una certa compassió. Servir la teva pròpia persona al principi de la no violència, al principi de la resistència passiva, sense cercar mitjançant l’atac allò que pot obtenir-se d’una manera tranquil·la, reposada, gens submisa, amb un somriure a la boca i sense l’enveja com element substancial de l’existència.

Podria resultar difícil d’entendre, però la motivació d’un col·lectiu humà conscient de la seva transcendència, no pas personal, però si espiritual i humana porta a la gent que seguia Ghandi, no pas tota també és cert, a saber-se absolutament dipositaris d'un llegat ancestral, com nosaltres ho som a la vegada del nostre, del que ens han llegat els nostres pares i avis, com un model de vida, en el que heretem el nostre entorn i les relacions que d’ell se’n deriven.

Abastar el món a partir del principi de no resistència, del principi de serenor, avaluant cada dia com el primer i el darrer de la nostra existència a la vegada, suposa abastar un nou món de sensacions, de valors, de principis, en definitiva d’honestedat amb un mateix i amb l’entorn, enllà on la casualitat o l fatalisme l’han portat a néixer.

Un bé nomenat veritat


La veritat, se’ns presenta com un bé preuat que rarament pot ser una moneda de canvi en diferents estadis de la nostra vida, segurament en el món dels negocis jurídics, on el modelatge del contracte esdevé un paradigma heretat dels romans, això, que hauria de definir fonamentalment el negoci jurídic, i per tant totes aquelles relacions que del dret se’n deriven venen afectades per la possibilitat o impossibilitat de determinar el bé com a element substancial en la configuració objectiva de la voluntat.

De fet podria establir-se un principi paradigmàtic, o el que és el mateix la determinació d’una paradoxa que estableix la bondat del mercat en totes les relacions que se’n deriven, però alhora el maleïment del mateix i la necessitat de corregir-ne els efectes perversos que la seva manca pugui generar.

Podria ser cert doncs que en el món de la política, que encara no és vist com un autèntic negoci jurídic, la determinació del bé com a font de generació de vincles entre el mandat que no reconeix els procediments democràtics, esdevé un signe que hauria de quedar perfectament blasmat en les interpretacions que com a ciutadans receptor del producte que se’ns ofereix estem disposats a vindicar.

Una cita: l'abnegació


L’abnegació no té tot el seu valor sinó quan és ignorada o no hi ha testimonis per a aplaudir-la.[1]




[1] Robert Garnier, nat a La Ferté-Bernard (Sarthe) l’any 1545 i mort a Mans l’any 1590. Poeta i dramaturg francès.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Una cita: la saviesa


"Així doncs, els déus poden percebre els fets futurs; els homes, els fets ja succeïts; els savis els fets que s'apropen."



Filóstrato (Φιλόστρατος) , Vida de Apolonio de Tiana, VIII, 7

Una cita: la paciència


"la paciència ha d'exercitar-se fins al final, per a que sigueu perfectes i íntegres, sense cap defecte" (Sant 1, 2-4)

Cavall de Troia


La Ilíada, com l’Odissea d’Homer, o tanmateix la Enèida del poeta Virgili, ens refereixen l’assalt de Troia, protegida per altres muralles i com l’estratègia dels grecs, fa possible travessar les defenses de la ciutat que aplegava un nombre d’homes per a la conquista que va de 23 a 30 o 50, segons les fons. L’ancoratge sociològic del model homèric, refereix, de fet una relació social dels grecs amb altres pobles amb els que comerciava, fins i tot el fet de la recuperació dels capturats, a canvi de cavalls que sembla que els grecs no pagaven mai, en tot cas. El model de l’engany clàssic a través dels exemples mitològics

Un fragment del llibre vuitè de l’Odissea homèrica ens diu:

“Així parlà i l’aede, mogut per un diví impuls, va entonar un cant quin començament era que els argivis van donar al mar en les seves naus molts baixes, després d’haver cremat el campament mentre alguns ja eren ocults amb el molt cèlebre Ulises en l’àgora dels teucres, ocults per un cavall que ells mateixos van arrossegar fins a l’Acròpolis.”

diumenge, 21 d’octubre del 2007

La cura de l'estupidesa


El mateix científic que va fer declaracions racistes, James Watson, també va declarar a The Independent, que amb l'enginyeria genètica algun dia es podria curar l'estupidesa, no pateixi Mr. Watson.

60.000


A la foto un dibuix d'un bon amic que m'arriba per mms

Podria semblar la xifra que donarà el G-8, com qui fa una dàdiva, en milions de dollars per eradicar les malalties a l’Àfrica, qui s’ho creu, és la part de les reunions d’aquest organisme multilateral que per curar el seu liberalisme aclaparador, dicta mesures d’aquest tipus per netejar la seva imatge i com que de netejar la imatge es tracta, doncs els Estats Units anuncia que en donarà ell sol la meitat de allò acordat. Si de veritat s’apliqués el dret internacional i es verifiqués l’aplicació de les declaracions d’intencions que, sapigueu-ho generen obligacions de dret, un altre gall els cantaria als factòtums internacionals, mentre tant….

No, no parlo d’això amb la xifra que titula el post, parlo dels 60.000 visitants a que ha arribat aquest blog, sense els que hauria caigut en el pou de la memòria tot el que hi ha escrit i comentat. Gràcies.

Recurrència eterna amb so de Fado

Acabar la setmana, o començar-la com vulgueu amb aquest preciós tema portuguès, per aquells als qui els agraden els fados, tant com a mi, amb la veu d’una reina, és la millor manera d’esgotar les hores que ens resten i les que ens queden per saber-ne gaudir del que ens envolta, en el silenci, amb el somriure, però també amb la candidesa d’un acudit de Woody Allen[1] , sobre l’alimentació que ja em direu que té a veure amb el Fado, però a mi m’ha agradat pel seu sarcasme, del llibre que estic llegint, que voleu!; ens diu Allen que: “La voluntat poderosa sempre dina menjars abundants, ben amanits amb salses pesades, mentre que el febles piquen germen de blat i tofu, convençuts que el seu patiment els valdrà una recompensa a l’altre món, on fan furor les costelles de xai. Però si l’altre món és, tal com afirmo, una recurrència eterna d’aquest, els dòcils han de dinar a perpetuïtat pocs carbohidrats i pollastre a la planxa sense pell.”

[1] Allen, Woody “Pura Anarquia” Editorial Columna edicions. Barcelona, 2007. pag. 144

Amor, llum i llibertat.


Diu una cançó francesa dels anys trenta, quan Europa rebia el sotrac que va remoure els cims econòmics del món i començava una època de recessió que alimentaria les cohorts bel·ligerants i els models intransigents i dictatorials, diu aquesta cançó per "el cor és prou fort per a curar una ferida segons sigui el jurament que el va formar", segurament si el cor dels ser humans estes format per l’amor, la llum i la llibertat, què més ens caldria per a que no hi hagués ferides o per conjurar-ne l’adversitat social?

Fràgil miratge...



Una fotografia de Cristina Catarecha

Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.

El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.

La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Amen...

Les cançons, elles, les lletres dels poetes llancen al vent missatges que de vegades cal saber llegir, de vegades interpretar i saber veure que encara que el temps passi, potser, i només potser continuen vigents i ens descriuen, com aquesta, el dia a dia dels pobles i ciutats, amarats això sí, en la querència que ens és pròpia; alguns però venerant al déu, ja sabeu, de les petites coses que ens duen al camí del misteri en l'existència i l'exigència, en la llibertat mateixa, cercant aquella llum que de vegades fa elogi de la bogeria.



Bellesa...


El caprici de l’atzar o la fatalitat que ens és propera, fins i tot propietària dels nostres més preuats sentiments de llibertat, ens acarona de vegades, com qui acarona el rostre de l’amic al que fa dies que no dius com l’aprecies; també ens impulsa a voler volar en un mar de sensacions que ens haurien d’endinsar en un món distint i fantàstic, en el que descobrir com hom pot ser una papallona i recórrer els cinc continents, a la recerca de la bellesa d’una flor que resta oblidada en una illa remota de la micronèsia, o escalar aquelles moles de fusta que vesteixen els boscos tropicals de les seves altes i impenetrables branques carregades de vegetació que aixopluga no pocs misteris.

L’atzar, com instrument del destí, ens dibuixa els buits que la memòria ens deixa de tant en tant i ens recrea les passions desenfrenades que ens aborden en el viatge a la fermentada malta que cau gota a gota regalimant la gerra que, freda, aglutina el primer bon dia de la temporada, quan en les hores matutines, faran acte de presència i ens arrepleguen com un mocador que aconsegueix de mantenir expectants davant d'aquella cadernera que surt a la recerca de les molles de pa que ha deixat el matí.

Realitats....


Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Potser...

El paper que la política representa en la vida dels ciutadans, ens dibuixa un model que segurament sorprendria a més d’un o una, si de veritat s’arribés a conèixer el veritable valor de les coses.

És probable que el reconeixement de la gestió de la cosa pública no sigui vist pel conjunt de ciutadans com quelcom de consubstancial a la vida diària, potser perquè el discurs del que es fa o es deixa de fer, ve definit més pel calendari dels moments electorals que per la mateixa dinàmica de les coses.

L’aparició dels moderns mitjans de comunicació desdibuixa el panorama polític clàssic, sens dubte, fins al punt que el debat polític se substreu dels àmbits que li són propis i es trasllada als tabloides o les emissores de ràdio i televisió, de manera que la dialèctica que li és pròpia al debat parlamentari, es desdibuixa habitualment sense que la ciutadania, de vegades, entengui ben be què sobre el que és una o altra posició en un o altre afer.

La manca, per altra banda d’una evolució lògica en la dinàmica política de la societat, que, vulguem-ho o no, té una curta vida democràtica en aquest país i per tant mancada d’una autèntica cultura democràtica, fuig també de les responsabilitats que li haurien de ser pròpies hores d’ara i resta lluny de la implicació eficient i efectiva, de manera que aquí, encara, el concepte de Lobby, de grup de pressió perfectament organitzat, ni que sigui com a defensa dels propis interessos territorials, que tantes vegades s’esgrimeixen respecte de l’acció política, queda lluny encara, i de fet no ha estat interioritzat en l’imaginari col·lectiu; ens queda, vulguem-ho o no, encara una mica de camí per a recórrer.

Aspectes com el model industrial, la definició de l’especialització universitària, les infrastructures, etc., que tenen en una o altra força política un determinat accent, estan mancades d’aquella necessària força civil que aglutini, demandi o reivindiqui aquell paper que a tot cos social li pertoca i això no vol dir, des del meu punt de vista que el model de partits que tenim no sigui el vàlid o que aquest ja hagi caducat, al contrari, posa en evidència que la societat hauria de despertar potser és que el dia a dia ens pesa tant, que encara no ens permet de veure més enllà, potser...


Article radiofònic publicat a Onda Cero en aquesta mateixa data

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Una cita: La rectitut


"Un home no es troba en la sendera de la rectitud si decideix els afers amb violenta precipitació. Un home savi considera calmament el que és correcte i el que és incorrecte, i s'enfronta a les diferents opinions amb veritat, no-violència i pau. Aquest home és guardat per la veritat i és un guardià de la veritat. És recte i savi. Un home no és anomenat savi perquè parli contínuament; però si és pacífic, afectuós i valent, és amb raó anomenant savi" (1)


(1)
Dhammapada (aforismes 256, 257 i 258 traduïts del Palí per Joaquim Torres). Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 1.982. pag. 49

Imatges que són silencis, silencis que són imatges....


Un amic, un bon amic, m'envia una referència relativa a una exposició que es pot veure del 15 al 28 d'0ctubre a la sala Sunka de la ciutat de Lleida; aquest amic sap, com ho saben els meus bons amics, quina devoció sento pel silenci, i és precisament el silenci el motiu d'aquesta mostra artística. L'autora Cristina Catarecha, la tècnica, la fotografia, però en la presentació un poema, un magnífic poema que no puc més que reflecteir en aquest blog, un poema sensible que ens invita a la reflexió, que recrea en llengua castellana, una llengua dura, amb una dolçor inusitada:




"La imagen como medio de expresión es mi
mayor búsqueda.
La alegría, la tristeza, el dolor, las carencias
sociales, las ausencias, la belleza, el
amor…… todas esas aristas que conforman
y rodean nuestra vida es lo que quiero
mostrar.
Una imagen. Tan sólo una imagen, sin
palabras, en silencio.
Que nos haga reflexionar y que nos haga
sentir.
Una imagen que solo tu mirada es capaz de
leer, de escuchar.
Imágenes que son silencios…… de mentira"

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Una canço d'amor

Segurament, les melodies antigues, el so dels instruments grecs, ens transporten a la mediterrània, ens transporten a descobrir o redescobrir com Kenuria podria ser qualsevol dels nostres llogarets, en els que descobrir l'amor amb els elements: la terra, l'aigua, el foc, l'aire, que és el que ens ve a plantejar aquest tema: Kenuria Agapi.


Hannah Arendt: 99 anys del seu naixement

D’ella en voldria destacar els seus treballs sobre la natura del poder i temes com ara la política, l’autoritat i essencialment el totalitarisme com a paradigma del mal, va analitzar sobradament l’Holocaust jueu. És sense cap mena de dubtes una de les grans pensadores del segle XX. La seva tesi doctoral: Der Liebesbegriff bei Augustin. Versuch einer philosophischen Interpretation ( El concepte de l'amor a San Agustín: Assaig d'una interpretació filosòfica) escrita el 1.929 marcarà bona part de la seva producció posterior en teoria de la política,

Frankfurtíada


Seria infringir qualsevol norma, si de la ciutat estant, decideixes un dissabte barrejar-te entre les masses enfurismades que envaeixen aquells espais anomenats botigues? Segurament veure la ciutat omnipresent entre borses de tots colors, de tots estils, de tots materials ens pot dir d’on venim i on anem, tota aquella gent que no deixa, que no deixem ni un resquitx d’espai per omplir. Jo, no he anat a Frankfurt, segurament hauré maleït el meu currículum per no fer com les elits intel·lectuals i polítiques d’aquest país, per no deixar en l’anecdotari personal i potser en alguna que altra foto la nacional representació d’un país com cal, per això he decidit perdre’m en la meva ciutat, avançant-ne pas a pas com tota aquella gent que tampoc hi ha anat i s’ho mira ni tant sols amb recança, més aviat amb indiferència, amb molta indiferència.

Em diu un amic com serena l’esperit sortir una tarda i perdre’t tot deixant-hi fins els darrers “duros”, potser gastant-te el que no tens... o i tant que serena els ànims!, si és que cal serenar-los. De fet la tranquil·litat d’un mateix i del teu entorn hauria de residir, si més no, en la calma que la teva pròpia vida es planteja, en el silenci que acomboiés les nostres hores, però ens deixem anar per relaxar les inquietuds que ens aclaparen, de la mà del model social per excedència (que no per excel·lència): el consum, tot i que he de dir que m’ha permès aquesta tarda d’esbarjo per la ciutat, d’invertir també, novament, en llibres, quin plaer! Sí, desestressant, valguem déu!, quina raó no teniu els qui us perdeu com jo, però més que jo, com avui, per entre els nostres conciutadans....

dissabte, 13 d’octubre del 2007

Una cita: Alvin Toffler




"Si no aprenem de la història, ens veiem obligats a repetir-la. És cert. Però si no canviem el futur, ens veurem obligats a suportar-lo. I això podria ser encara pitjor." (1)



(1) Alvin Toffler (neix el 3 d’octubre de 1.928) és un escriptor nord-americà, doctorat en lletres, lleis i ciències, conegut per les seves discussions sobre la revolució digital i la revolució de les comunicacions y la singularitat tecnològica. Els seus primers treballs estan enfocats a la tecnologia i el seu impacte ( a través de la sobre càrrega d’informació). Més tard es va centrar en examinar la reacció de la societat i els canvis que aquesta pateix. Els seus darrers treballs han abordat l’estudi del poder creixent de l’armament militar del segle XXI, les armes i la proliferació de la tecnologia i el capitalisme. Entre les seves publicacions més famoses és destaquen: El cambio de poder, El shock del futuro y La tercera ola.

13 d'octubre de 1.307


El 13 d’octubre de 1307 Jacques de Molay, darrer gran mestre de l’orde del Temple, i altres 140 Templers foren empresonats per ordre de Felip IV de França, amb l’aquiescència i el suport del Papa Climent V, el que va suposar l’eliminació definitiva de l’orde, en un judici sense garanties com era habitual, fa doncs 700 anys d’aquella tràgica efemèride que els va portar a la mort i que mereix la pena de ser recordada, per la intransigència religiosa i política de l’època.

divendres, 12 d’octubre del 2007

Valors i principis


Fotografia "Lleida en guerra" (Ramon Rius)

Segurament aquesta anècdota, el model de pre-campanya que empra el Partit Popular, un model que com bé ha definint Juan Cal, del director executiu de Segre, en la seva columna diària: “La Peixera”, porta a assumir per part de la dreta espanyola, els tics clàssics del model comunicatiu del nacionalisme, també emprat pels nacionalismes perifèrics, en el culte, per exemple a la bandera com element dimensionador de la societat, pretén i ho pot aconseguir de marcar l'agenda política d'aquest cap de setmana.

És en aquest context, en aquest moment de la nostra evolutiva democràcia, on el complex entramat de l’Estat tot justa està configurant-se i es necessita de bona dosi d’entesa per part de la nova estructura que neix d’una voluntat federativa que imperava, malgré tout, en els pares de la Constitució, evolutiva que entenc ens ha de portar a caminar plegats als demòcrates als que ens amarem en els principis revolucionaris i republicans, en aquest camí que ens distingeix, impedint-ne, sobre tot, que l’anècdota acabi esdevenint categoria i fent un esforç suplementari en donar el millor de nosaltres mateixos per a cercar, dia rera dia l’avenç en les condicions de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes, que és el que realment ens hauria d’importar.

Hores d’ara són més vius que mai aquells valors, aquells principis, que no dogmes, que ens porten de la mà de l’evolució de les societats avançades que han estat configurades com a democràtiques i de dret, sense les que l’aportació feta per part dels ítems ideològics del socialisme democràtic, no hauria estat distingida com una aposta d’una societat en la que es refermen els valors clàssics, que han de ser reconquerits per les organitzacions polítiques i civils, alhora que reformulats atenent als nous temps.

És present la convicció que hores d’ara som clarament el testimoni dels que ens van precedir en aquest treball, treball constant i permanent, quina memòria no hauríem ara mateix de decepcionar; no hauríem de decepcionar el treball de no pocs intel•lectuals i obrers que van donar anys i vides al servei d’aquesta nostra societat contemporània, també dels idearis potser mig oblidats en els estants de la nostra recent història o en els armaris de la memòria, en tot cas preservar aquesta nostra manera d’entendre el món, la dels que som conscients que encara queda societat a transformar, és una obligació que ens hem d’imposar, “malgré tout”.

dijous, 11 d’octubre del 2007

El vent del nord


Em resulta difícil descriure la pau i la tranquil·litat que sentia avui mirant les pastures i les vaques que ens imposàven una mirada de menyspreu a aquells urbanites que gosaven de torbar el seu plàcid repòs. El Cadí m’ha impressionat, lleugerament recobert de neu, una serralada que feia de paret al llogaret on m’he estat en aquesta visita als Pirineus, on he descobert els diferent ritmes que s’hi donen aquella gent acostumada al fred de l’hivern i com n’és de bo un bon trinxat, o l’embotit, o una senzilla llesca de pà sucat amb tomàquet, realment els plaers senzills per a viure i conviure amb el dia a dia, a redós de les llars de foc.

He badat una bona estona davant d’un campanar vell quasi una torre de vigilància, esvelta, de pedra treballada com gairebé totes les cases del voltat, però alta, molt altra; semblava voler planar la seva majestuosa presència sobre la resta dels mortals que veníem a veure-la, abans de començar a parlar de país, de territori, de política en definitiva. El vent del nord ens ha acompanyat una bona estona, fent més gèlida la nostra passejada per l’entorn. Tot i així la puresa de l’aire i el paisatge esplèndid, son dos arguments de pes sobre els que reflexionar, la necessitat de mantenir aquells ritmes de vida tradicional, com a manera de sustentar les economies domèstiques, a partir de la generació de noves polítiques turístiques.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Una Cita: Pierre Lévy


"Ja deu d’estar comprés, el moviment social i cultural que porta al ciberespai, un moviment poderós i cada cop més massiu, no convergeix en un contingut particular, sinó en una forma de comunicació mediàtica, interactiva, comunitària, transversal, rizomàtica. Ni la interconnexió generalitzada, ni la inclinació cap a comunitats virtuals, ni l’exaltació de la intel·ligència col·lectiva constitueixen els elements d’un programa polític o cultural en el sentit clàssic del terme. Hom però, els tres estan potser secretament animats per dos valors essencials: l’autonomia i la obertura a l’alteritat. " (1)


(1) Lévy Pierre. "Cibercultura. La cultura de la sociedad digital" Anthropos editorial. Barcelona 2007. 'pag. 105, paràgraf 2n



Pierrre Lévi (Tunis, 1.956) és filòsof, professor a la Universitat de París -VIII (Departament d'Hipermèdia) (França). Des de 2002 és titular d'investigació en intel·ligència col·lectiva a la Universitat d'Ottawa (Canadà). Entre altres obres, cal destacar especialment "Intel·ligència col·lectiva" (1.994) Què és lo virtual? (1995)




dilluns, 8 d’octubre del 2007

Què us puc dir?


Segurament perdràs la porra, em deia un periodista amic aquest diumenge. Feia referència a la “porra” que es va muntar el conductor de “La Tertúlia” Santi Roig en la darrera en la que vaig participar el passat divendres; el tema del dia: el túnel de Vielha, que com no podia ser d’altra manera, el que em va tenir ocupat i angoixat tot el dia, tant, que no vaig poder anar a la pressa de possessió del seu escó de la nova i flamant regidora de l’ajuntament de Lleida la Neus Brocal; la "porra" , tornant al tema, consistia, segons en Santi, en dir si el túnel s’inauguraria o no en la data prevista, la meva resposta no podia ser més prudent i alhora conseqüent amb els procediments de l’administració de l’Estat i per tant també de la Ciència de l’Administració: “el procediment del protocol d’un acte és molt complex” el que automàticament es va traduir amb si, ves per on!

La Neus va prendre possessió i jo estava en contacte telefònic amb ella, al matí i a la nit fins i tot, el Pepe s’hauria sentit orgullós de la seva nena: ara, però tindrà l’obligació de blasmar tot el que ha après en la seva acció política a través de la regidoria d’igualtat i de la dona, un requiebro que s’acostuma a posar d’una contradicció progressista en voler establir diferències amb regidories de la dona quan hi ha les de igualtat, coses de “les polítiques” en micro, que hi farem, en tot cas desitjar a la meva estimada Neus el millor dels viatges en l'àmbit de la igualtat.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Elogi de la bogeria


La bondat de viure entre llibres, de trobar-te un matí envoltat de les paraules que rodolen per la cambra, és que de tant en tant, molt de tant en tant, t’és donat de redescobrir alguna d’aquelles obres excelses que algun dia et vas comprar, no cregueu, cap volum enquadernat en pell ni gravat en or, un petit llibre, en aquest cas, d’un text que va escriure Erasmo de Rotterdam; feia temps que no sabia on el tenia i vet aquí que avui m’ha caigut a les mans, com per art de màgia, aquesta obra, « L’elogi de la bogeria »[1] que va escriure a principis del segle XVI, una obra que us recomano i que no és més que un sarcàstic tractat contra el poder, que venint d’un humanista, fa molt que pensar.

Si heu fet alguna vegada la pràctica d’agafar un llibre que us és conegut, que us l’heu llegit ja, agafeu-lo i obriu-lo per alguna pàgina al atzar i a l'atzar trieu-ne un paràgraf, a l’atzar la manera més democràtica de viure; us trobareu amb la grata sorpresa que aquest paràgraf descontextualitzat de la obra, del llibre que teniu a les mans, cobra sentit per si mateix. És el que m’ha succeït avui, aquesta obra l’he obert per una pàgina a l’atzar i això és el que ens deia Erasmo, fa 500 anys:

“El savi es refugia en els llibres dels antics, dels que aprén meres subtileses de paraules. L’insensat, en canvi, ho prova tot, i s’enfronta als perills, cara a cara i amb tot això, si m’erro, adquireix la veritable prudència. Això ho va veure ja Homer[2], encara que cec, en afirmar que el “neci aprèn pels fets”. Hi ha però dos obstacles principals per arribar a l’experiència de les coses: cert pudor que obnubil·la la ment i la por, que s’oposa a obra tant bon punt adverteix el perill. La insensatesa en canvi allibera generosament d’ambdós inconvenients. Pocs son els mortals que es donen compte de les avantatges que reporta el veure’s lliures d’escrúpols i estar disposat a qualsevol aventura. Però si algú prefereix cridar prudència a la que es basa en un recte judici de les coses, escolteu-me, per favor , i us diré lo lluny que es troben d’ella aquests que es vanten de posseïr-la”

Així doncs, tot un alegat que invita a la relectura d'aquesta obra, d'un pensador que és tingut molt en compte en els estudis de la filosofia i de la metodologia de les ciències socials, base substancial de la Ciència Política, perquè les seves referències són encara vigents, cinc segles despres.



[1] De Rótterdam, Erasmo. “Elogi de la bogeria”. Alianza Editorial. Filosofia. Madrid. 2005 (5ª reimpressió). pag. 68 2n paràgraf.
[2] Ilíada, XVII, 32

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Si s'atura....

Si el món para per un instant, potser t’ha d’agafar en dissabte per poder aguantar la frenada, en tot cas, assentat en aquella plaça immensa que centra la ciutat als peus del magnífic turó que la presideix, tot descobrint com poden passar les hores lentament, al redós de l’antiga església i a prop de l’únic arbre que hi queda, com un vestigi de temps passat, quan la plaça, ho era del mercat setmanal, i era per on entraven els vehicles al carrer major de la ciutat de Lleida.

Fa ja tant de temps, però les pedres noves no arriben a donar aquell aire d’antic que si que aconsegueix l’enrajolat nou del carrer major, la Plaça s’arrecera al voltant de sant Joan, gaudint, això si d’una vista immillorable de la riada humana que aquest dissabte ha recorregut la ciutat, amarada de música per tots els racons, de bona música i bons interpretes que han fet recordar una mica el que és habitual, per altra banda, en els països de l’est. Sentir el so dels violins, dels clarinets, dels baixos, dels acordions, sentir la presència de les notes que colpejaven les velles cases del carrer d’on es penjaven, com uns estendards que definien aquesta tarda de tardor a la ciutat, com en aquest post, acompanyant-lo, ho fa Diana Krall quan ens parla d'enfrontar-nos a la música i la dansa.

El passejar lent, gaudint cada instant, cada rostre: guaitar els aparadors amb la nova estació acabada de començar, o veure les darreres novetats editorials, asseure’s en aquelles cadires de roba de regust cinematogràfic i gaudir d’un bon beuratge mentre encetes conversa o segueixes aquell casament que s’acaba de celebrar d'on veus com els convidats surten ben vestits i figurats, omplint de color i glamour la plaça. Demà, segurament, la plaça despertarà amb altres personatges que hi caminin a pas tranquil , mentre se senten les campanes que criden i fan testimoni del pas inexorable del temps.


Qualsevol jardí del món

Era un dia qualsevol, on els núvols volaven pels cels entretenint-se en tapar aquell sol canalla que ja ha deixat d’escalfar, tot i que encara l’americana de pana ens fa calor, i descobrim en aquella roba l’atractiu que els nostres quaranta ens regala, malgré tout, com diria aquella vella passió francesa que sembla no voler claudicar i veure en aquells ulls blaus de nina perpètua, la silueta de la tomba de Napoleó als Invàlids, després d’haver recorregut descalç els jardins on la gesta encara guarda la rosada del matí i et mulla les plantes dels peus que reverdissen, mentre gires sobre tu mateix amb els braços oberts i dones voltes amb els ulls tancats, com una dansa impenitent oferta als déus pagans que t’observen, mentre ressuscites els vells fantasmes que envolten Nôtre Dame i veus en les senyals, les gàrgoles i altres epifonies, com en l’edat mitjana “els constructors” sabien descobrir l’art de deixar missatges nostres per a tota la humanitat.

De fet el recorregut vital per les hores i els minuts d’un dia qualsevol, assentat en una taula de fusta a través de la que recrear les nostres vivències, compartir somriures i passions i gaudir d’un món en companyia, ens descriu com a eterns els símbols de l’amistat que cerca, però, tenir predicament perquè la nòria de la vida ens canvia hores d’ara tot en un instant, malgrat les fragàncies de mel polvoritzin l’ambient un i un altre dia.



El diable pot preocupar-se

Avui, després de remenar el cel i la terra, he acabat el dia com l’havia començat, parlant de política, de la política en majúscula, i de les petites polítiques, allò que ens entreteté a tots plegats en les més insignificants de les pràctiques a l’entorn de suposades categories que no són més que pures anècdotes, que no fan més que convertir les autèntiques “façons” polítiques en meres conjectures provincianes. De fet fins i tot polèmiques partidistes esdevenen realitats absolutes en el marc del complex món de les relacions humanes, però si tenim en compte la importància que els ciutadans donen a aquestes polèmiques, potser ens n’adonaríem quin és el resultat de portar el debat i la dialèctica a les files de la comunicació i establir per exemple diàlegs que mai s’haurien produït i que difícilment es reprodueixen lluny de les planes dels diaris, els micròfons de les ràdios o les cameres de la televisió. Certamen el diable te perquè preocupar-se, si comencen a convertir-ho tot en una llegenda urbana, si tot passa de la anècdota a la categoria de les coses, basculant en funció de una altra concepció ideològica. Segurament avui la tertúlia que lidera Santi Roig hagi estat una tertúlia avorrida, on he blasmat que passa, quins són els paràmetres d’un fet que no pot allunyar-se de les valoracions tècniques, com gairebé tot.

Ja tard, un amic, m’ha fet referència al jazz i com acomboia el cor quan el sents i t’arriba als sentits, sense necessitat de traduir les paraules perquè la música esdevé traductora universal de les sensacions que ens acompanyen una veu, un piano, uns teclats, una bateria, un saxo o un baix, tant se val, ser, en definitiva, qui genera la divinitat si a més és capaç de transportar-nos a les immensitats del cel, o tot pensant-hi es recrea en la dimensió humana de les coses i ens les defineix tal i com som capaços d’entendre el que esdevé al nostre rededor.

He trobat aquesta peça, un regal als sentits, si és possible de tancar els ulls per un instant i navegar per les essències neuronals, fins a descobrir-nos a nosaltres mateixos, com éssers evolucionats que cerquem l’harmonia universal, i veiem en tot allò que ens envolta la nostra pròpia divinitat, la corrent, aquella que ens duu a reconèixer-nos com esperits lliures, iguals i fraternals, potser doncs, si fem això, podrem tanmateix reconèixer també en Paris, una ciutat més calenta que freda, malgrat l’hivern, i la veu de la Krall, sigui un plaer dels sentits del que us convido a gaudir, proveu?




dijous, 4 d’octubre del 2007

...Un tren que no s'atura....


La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor


Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.

El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.

Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.

He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.

Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.

...de l'existència al rellotge de sorra....

...que el sol l'il·lumini i l'acaroni l'alba i brollin flors... poder sentir el que se sent al voltant i a sobre, molt a prop ...


La resposta a l'enigma, potser la margarida.....

Mayiopoula, la margarida que ens encarna la saviesa(1) com a principi i el valor(2) o l'obstinació com a estadi ideal del soldat que en la contenció(3) sobre el furor entronca la seva consecució de la justícia(4)


La resposta a l'enigma, potser Plató....

Sophia (1), Andreia (2), Sophrosine (3), Dikaiosyne (4)...aquelles sacres virtuts que se'ns presenten en el discurs de Plató, en la recreació dels diàlegs socràtics, en la ètica, en la apologia, en la construcció de la "polis" com una realitat social de primer ordre, on totes haurien de confluir, on totes hi haurien de ser presents....


dimecres, 3 d’octubre del 2007

Mentre aspirem a la saviesa


El silenci que recorre els camins, a la recerca del cor del més pur dels homes, plana sobre els camps de blat segats, que com prats erms en guaiten al nostre pas, mentre aspirem a la saviesa. Saber que en la quietud que la disciplina imposa, ell es manifesta com un bàlsam que cura les ferides que el cor arrossega, és el millor dels presagis, perquè podem intentar de reduir el nostre marc conceptual al mínim, però sempre serà massa gran per abastar-lo si l’ambició ens domina i no som capaços de donar pas a la moderació que sublima i inspira tota obra bona on la passió i el sentiment obren la porta a la raó i la voluntat, com el foc i el ser en l’abisme sense fons de misteri.

No hi ha altra manera d’entendre una existència ni de reconèixer la bondat de l’ànima que saber-la alliberada de l’esclavatge del culte a la persona, de saber-la absolutament lliure per a pensar, igual per a ser identificada i fraternal amb els seus semblants, sense sentir cap dolor per a viure una vida en plenitud, tot aprenent de les petites coses, d’allò més versemblant que pot esdevenir en la vida de tot ésser, és aleshores quan pot sublimar-se l’existència si mai et deixes portar per les ridícules aspiracions del mer interès.

Una cita: Sun Tzu


"Per tant, si no lluites per a obtenir aliances, ni augmentes el poder de cap país, però extents la teva influència personal amenaçant als adversaris, tot això fa que el país i les ciutats enemigues siguin vulnerables" (1)


(1)
Tzu, Sun. "L'art de la guerra" Madrid. Ed. Tiempo. 1991. Traducció Thomas Cleary. pag. 86

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Segurament el jazz...

De vegades el jazz, el seu ritme, la seva anàrquica essència em permet de transportar-me anys enllà, i veure-hi amb els ulls tancats, sentir sense cap mena de dubte la seva presència, la d’aquelles tretze roses que fa ja tants anys, van donar la seva sang, un 5 d’agost de 1.939, fa doncs justament 78 anys, a les tàpies del cementiri de l‘Almudena a Madrid; per això aquesta melodia, aquesta cançó que va recrear-se en la pel•lícula de Martínez Làzaro “Trece Rosas”, que competia per la seva nominació a la candidatura dels Oscars, que serà estrenada a tot el país el proper 19 d’octubre, en un dia trist per a mi com avui, em reporta la lluita de la Joventut Socialista Unificada, em reporta la lluita i el rigor en el treball i en la recreació ideològica que tanta i tanta gent ha anat deixant, a banda de la seva vida, a banda per la millora de la situació de la classe treballadora, és a dir hores d’ara de tothom, sí de tothom fins i tot aquells que no se’n considera perquè creuen que no tenen ni el coll blau ni el coll blanc que la defineix, acomplint-se d'alguna manera aquella petició que feia una de les tretze roses, Julia Conesa, a la seva mare, en una carta escrita abans de morir: “Que el meu nom no s’esborri de la historia”. Per totes elles, per Carmen Barrero Aguado, Martina Barroso García, Blanca Brisac Vázquez, Pilar Bueno Ibáñez, Julia Conesa Conesa, Avelina García Casillas, Elena Gil Olaya, Virtudes González García, Ana López Gallego, Joaquina López Laffite, Dionisia Manzanero Salas, Victoria Muñoz García i Luisa Rodríguez de la Fuente, pel seu record...7,4,2: 13 roses vermelles.