dijous, 26 de gener del 2012

9 poemes per a una exposició


“9 poemes per a una exposició”

Recull de poemes d’Albert Balada que acompanyen l’obra pictòrica d’Elies Domingo a la Sala Benseny de Caixa de Tarragona, el mes de març de 1999.

Llegits per la rapsode Mary Bometón, el dia 17 de març de 1999 en un acte que va ser presentat pel periodista Jesús Riverola

Codi de registre de la propietat intel·lectual

Expedient: 02/1999/4414

Codi: L-938



“Com sigui la nit, així serà el dia”

Proverbi Banen

Com un llençol de bruma...

Llença el seu tel

Com una xarxa,

Com una etèria presència

Sua, cau lentament

I com un llençol de bruma

Acarona el rostre dolç

Un sospir entretallat

Cercant en l’aire un racó

De complicitat on refugiar-se,

Rodolant per la cambra

com una gran bola feta de nit.

Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies

Al redós de la memòria.

Duana de sentiments

Que aclaparen la ment...

S’esgota, com faltant-li l’aire,

Poc a poc, fimbrant,

Queixant-se, cremant

De mica en mica,

Lentament

Fins a esgotar-se.

Manllevant la xarxa,

S’esvaeix el misteri

Que dibuixa un somriure.

Un glop d’aire

Omple els sentits

I reviu palpitant,

En els ulls...

“Déu parla en una llengua estrangera”

Proverbi Ovambo

El Somriure en el sud

Mig ensopida,

Amb la mà tremolosa

Al pit, guaitant

I vetllant-ne els moments.

Sol·lícita i protectora,

Que res no li falti,

Del res que no té.

Ell,... et veu

Dolça i enèrgica,

Valenta i amatent...

Al seu costat tot el temps,

Curant les ferides, Aqueles què mai no es curen.

De genolls, el rostre serè com una verge,

I tanmateix...

Entristida i sense llet per alletar,

Dèbil i impotent,

Et dolen, rabiosa, les seves llàgrimes,

La seva fam...

Sents el més gran enuig,

Cerques una resposta,

Que mai per mai arriba.

Una mica d’arròs?

Una mica de blat?

Una mica només,

Per ajudar a morir

Amb l’estomac més ple.

Ho intuïes, ja no respira,

Potser fa estona que no ho fa.

Te n’havies adonat,

Però no pots plorar.

Recull com sempre, dues racions,

Te’l mires,

En ell, veus la mateixa mirada

Repetida en tants de rostres:

El somriure fred i mort,

La misèria en el sud.


“Si no dormim, mai no podrem somniar”

Proverbi Baulé

Criatura del món

Flor de tardor

A l’esclat del Sol

Tebi de setembre,

Nissaga de sang extinta

Que vola al seu entorn,

I el protegeix.

Criatura del món,

Del cor, fas brollar un sospir

Que arrossega l’ànima

Cap a l’ immensitat del cel

Cap a l’estel que assenyales

Amb el teu dit de nin...

Silenciosa presència t’acompanya,

Llargues hores amagada,

Llargs silencis,

Solitud...

Els ulls,

Negres pupil·les escrutadores,

Clucs i oberts,

Miren passar cerimònies

Cap al tard,

Quan els xiprers tomben el rostre

Per dormir, i a la vesprada planeja

Lleugera com de l’oreneta el vol

Amb els seus crits mistèrics.

Mussites en somnis paraules

De records del dia,

Gatgeges en l’aire carícies dolces,

I sospires...

Crides el seu nom, el repeteixes,

Una i una altra vegada

Fins a esgotar-te en la nit,

Dins d’un somni de cristall

Que mai no recordes,

Com una espelma esgota

La seva vida en un sols sospir,

En un sols glop d’aire traïdor.

Dorm nin, dorm...

Dorm criatura del món.

“L’escarceller és un presoner més”

Proverbi Bamileké

L’Ànima de la Llibertat

Company de misteris,

Guarda d’enyors, sensacions i silencia,

Ànima en llibertat.

Reculls la paraula que porta el vent

I fas néixer en el cor

L’essència de la dolçor,

De l’amargura,

De la tendresa.

Amagats planys

De vespres d’hivern

Al redós de la llar…

Somnis d’estiu

A l’ombriu fresc de l’arbre paer.

Càntics de primavera

A la flor del festeigs,

Cançó de tardor

Mentre el temps passa.

El meteor recorda, Avisa del transcórrer

Del sol, de la lluna, i dels estels,

Motiu i presència, voltes del món.

Mentre reps i guardes testimoni de la paraula

I en fas xiuxiueig del seu secret a la Memòria.

“Tot és possible per a qui no és mort”

Proverbi Malinké

Quan els ocells ja no canten

Caus lenta i pausadament

Sobre les espatlles cansades

D’aquell que mira,

En la planúria boirada

Al camp ras del cel gris de l’hivern.

Els ocells no canten

I els primers flocs de neu acompanyen

Com sospirs el cel

El roig flameig d’un foc.

Rostres quasi humans,

Miren amb els ulls distrets

Aquells home entrat ja en anys

Que estossega i amb les mans,

Refrega els seus records.

Els estris a terra, arraconats,

Són civilització que acompanya

Els darrers capvespres,

Quan la llum ja no és companya.

Només el palmell

Aspre i dur,

Fa record de la dolçor de la pell

Dels companys abatuts.

Res no el fa tornar,

Res no l’impulsa a baixar

On es decideix un futur

Que d’altres han decidit per ell.

Prefereix la companyia dels xais,

Dels estels,

Del foc cremant-li el rostre,

De l’ udol del llop

Que coneix d’antuvi,

I en el record, sempre el record,

mai compartit, per por de perdre’l

o que li sigui robat.

Sols a ell pertany,

Res més no té.



“El cor no és un genoll, no és lògic que es doblegui”

Proverbi Peul

Vola falcó i crida...

Aixeca el vol amb un cop d’ala

I el veus endinsar-se en la immensitat del cel,

Tot tapant de vegades el sol,

Mentre gira sota els núvols

Que l’acompanyen.

Voldria ser els seus ulls per mirar el món

En perspectiva,

Tot llençant crits a l’alba.

Voldria cercar les altures

Per saltar de terra a l’infinit,

De les coses mundanes al negre intens

I fer un vol per les estrelles.

Voldria ser com tu, i no podria...

Sóc com aquells

Que no sospiren l’aire tebi de la vida.

Vola falcó i crida

Ben fort, que retombi el teu cant

I planegi entre les valls i muntanyes.

No tornis a la mà que t’ encaputxa,

Escapa lluny, molt lluny

I fes de la terra la teva pàtria.

No diguis a ningú d’ on ets o qui ets,

Sigues germà dels teus germans.

Recorda el niu, i la mare,

Per tornar si s’escau,

Un dia a les valls on nasqueres.

Endinsa’t amb un cop d’ala

En la immensitat del cel

Tot girant sota els núvols.

Vola falcó i crida...

“L’estranger és la rosada”

Proverbi Bambaras

Deixeu que facin seva aquesta terra

Amb les ales esteses

Rodolant sota el blau

I els ulls en guaita

Explorant...

De cos llargarut,

Prim i espigat,

Talla la vista mirar-te enlaire.

Quan cada vespre retornes plàcid al niu

Satisfet amb només

Gairebé res...

Has volgut fer de la boira

El teu hivern,

I del fred

El teu millor company!

Cal que no esborrem els hostes,

Cal que no els foragitem,

Deixem que els seus fills

Siguin fills nostres

I faci seva

La nostra llar.

“...a nosaltres ens toca creure”

Gm. Miguel Àngel Isla Lúcio

Pare, jo vull esser una flor

Són grocs els tornassols

Quan la llum del sol

Empelta les seves galtes.

-Veus fill com n’és de bonic el món!

-Pare aquell ocell que voleteja

A l’entorn del sol, es cremarà?

-No pas fill meu, tot el que veus

És sempre sota el cel.

-Pare i jo, puc volar?

-Sí, fill meu, tu també pots.

-Però.., pare, jo no tinc ales!

-Tant se val, amb tenir un cor

Com és prou si tanques els ulls.

Si tanques els ulls i veus els tornassols

Lluentejant sota el sol

I els ocells volant fins a l’infinit,

Tu pots esser ocell...,

O sol..., o vent..., o riu...., o llum...

Si vols, ho pots ser tot!

-De debò, pare?

-Sí, fill meu,

Ho pots esser tot.

Només cal que ho vulguis

I faràs un món de colors.

-Llavors, pare, jo vull esser flor...

-I perquè no...?!


Poema escrit en l’aniversari del naixement del poeta Federico Garcia Lorca, l’any 1998, en homenatge al seu esperit de llibertat i tolerància.

Homenatge a Federico

I la lluna, on és la lluna?.

El seu rostre seré,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.

Eren les cinc ,
no de a tarda, no.

I la lluna, on és la lluna?,
és preguntava.
Amb la tristor trencant-li el cor.

No fou la bala, no...
I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol!.

Una llàgrima solitària,
un sospir i un viatge cap a l'eternitat.
I la lluna, però, on és la lluna!!??

A la lluna l'ha mort el silenci

A la lluna l’ha mort el dol pel poeta assassinat.

A les cinc, amb la negra nit moria.
No hi era la lluna, no,
la lluna moria amb ell i en ell.

dilluns, 23 de gener del 2012

Una cita: Rabbi Ezriel Tauber


“Si descobreixes el teu valor intern, mentre estàs privat de determinades coses essencials, aleshores després, quan la normalitat torni a la teva vida, la prens amb el coneixement que mai més tornaràs a canviar els valors reals per valors externs”[1]



[1] Rabbi Ezriel Tauber, “Autoestima en mig de la dificultat

Una cita: Zygmunt Bauman


“La història de la modernitat és una història de tensió entre la existència social i la seva cultura. L’existència moderna compel·leix a la seva cultura a mantenir una oposició contra ella mateixa. Aquesta conflictivitat és precisament l’harmonia que necessita la modernitat” [1]



[1] Bauman, Zygmunt. Modernitat i ambivalència. Anthropos. Barcelona. 2005. Pag. 30

dissabte, 21 de gener del 2012

Res no és banal


La distància que separa l’home de Déu, no és infinita, al contrari, és més curta del que sembla, perquè la pròpia caducitat de l’existència humana dóna fe de la nostra pròpia immensitat i del temps limitat que ens és donat per acomplir els nostres propòsits, que no són altres que l’avenç i el progrés de la humanitat mateixa de la que en formem part com quelcom indestriable i etern a l’hora. Els símbols i els senyals apareixen a cada instant, com una guia en la que descobrir-nos i en la que descobrir aquell camí traçat que podem recórrer, si volem... Res no és banal, tot és transcendent, fins del fimbrejar d’una espelma, al caure de la rosada sobre una fulla erma, només hem de saber mirar i gaudir de cada instant, aprendre alhora el que hom se’ns ensenya i veure-hi més enllà, per obrir-nos a una realitat distinta, però no distant, aquella ens embarca cap noves dimensions de la vida i de les realitats presents, dimensions que ens acosten a una veritat absoluta, aquella que ens ha de fer esdevenir lliures de tot lligam fútil i subtil que ens encadena a una essència material, que no culmina pas la nostra pròpia realització ni la nostra pròpia existència, pas més enllà d’un gaudi, com tampoc no ens determina ni ens defineix; La distància doncs que ens separa de Déu és ben efímera, si hom sap trobar aquelles traces escrites en el camí que, llarg o curt, transita entre dos moments que no ens és donat de decidir...

Ànima divina

Riera de Santa Coloma de Farners. Fotografia Montse Esteba. 2009

Quan descobrim que darrera cada persona s’amaga un destí, serem capaços de veure com els seus ulls i la seva ànima estan íntimament lligats als nostres ulls i les nostres ànimes, entrelligats inevitablement, encara que hi hagi una distància establerta, com un esvoranc insalvable si la perspectiva és limitada, si la nostra visió es centra només en voler veure les nostres limitacions humanes, sense convèncer-nos que hi ha quelcom més en cadascun de nosaltres, en cadascun dels elements i les coses que ens rodegen, conformant-ne circumstàncies perfectes en un món imperfectament humà; aleshores, si hem estat atents, ens sabrem més propers que distants, ens sabrem oberts a buidar-nos de la nostra indiferència inversemblant i ens descobrirem capaços de sentir alguna cosa, d’esbrinar en els nostres records més profunds, lluny de tot temps i tot espai, alliberats de les fútils cadenes que ens hem autoimposat, per endinsar-nos en un món nou que ens podria assemblar del tot subtil, fins i tot secret, d’un món distint i irreal alhora, si ho mesurem sota paràmetres clàssics... Ens haurem trobat a nosaltres mateixos, rellegint-nos en allò que hem vist i descobert al llarg de la nostra vida, descobrint-ne el valor real d’allò que hem fet o hem deixat de fer, d’allò que realment té valor i d’allò que no en té, i ens sabrem endinsats en la nostra pròpia humanitat, en la veritat més profunda que amaga tot esser viu, la realitat del ser a partir de tot el que hem anat construint quan alegria i penes estan entreteixides en el vestit de l’ànima divina...

diumenge, 15 de gener del 2012

Retrats selvatans


El tren lliça com festejant el ferrat terra, per entre les boscúries que canvien el paisatge que havia recorregut fins, ara; el cel canvia els seus tons per un blau lluent, pentinat per alguns núvols que viatgen al compàs d’un vent gairebé imperceptible. El silenci omple l’estança, on només quatre persones mal comptades no deixem de moure el cos al ritme que el comboi es balanceja, mentre la botzina sona fort quan enfila paratges que enterren noves estructures de formigó que, com aquells antics ponts de ferro, embolcallen el seu pas.

Ja som arribats a destí, lleugers murmuris silents, com un bé preuat, planen sobre totes les coses, fins en la verdor de les plantes autòctones sembla pentinar-s’hi i l’aire; quina dolçor en l’aire flairat de les essències boscanes! El cos reacciona i demana un bon àpat amb el que lliurar-se als esperits malèvols que trastoquen aquella panxa que no acostuma a esmorzar aquelles olors de pa acabat de fer i el bull negre, regalimen les papil·les i els sentits se senten transportats definitivament a un altre indret, obrim estada doncs, semblen dir, gaudim-la intensament en aquelles petites coses que fan que la vida sigui veritablement transcendent.

Les paraules es tornen calmes, en llegir el diari que queda obert en la taula, mentre un glop de l’aigua celta apaivaga la set que l’entrepà motiva, els murmuris no deixen de ser una companyia plaent i fins i tot hi ha mirades que et conviden a no parlar més alt, ni gairebé més del que toca. El sol escalfa ja una mica més aquell fred matí de gener, on vaig visitar aquella terra. És ven cert que hi ha petits països en el país mateix, en els que hi descobrim tants de matisos, com podríem trobar entre grans distàncies, enllà, enclotat entre massissos s’obria una plana on l’arbrat em dibuixava un paisatge que em feia gaudir de cada color hivernal, dibuixant formes estranyes i antigues a l’hora, com una salutació feréstega que acompanya al viatger pels camins d’un pelegrinatge que esdevé joia.

Descobreixes en aquest encontre, a aquell tu que arrela en les teves herències genètiques, en aquelles retrats que l’àvia et feia dels paratges que ara visites; intentes recordar, però no pots, han passat molts anys, però et sembla com si la memòria no fos traïdora i t’anés descobrint mica en mica, pas a pas, allò que de fet ja coneixies d’antuvi, mentre res t’invita a dir ni una paraula, ni un mot que torbi aquella pau monacal, com un recorregut per la història que també és un xic teva. Et sembla, aleshores descobrir-te en un món nou que transforma, com clau de volta, l’antic fermall que esdevé plàcid i altiu, enjogassat pel regal que els déus t’atorguen, en una terra pentinada per petites ermites i llogarets que recorden promeses i ex vots de marina i de terra endins, imatges enclavades en la pedra mateixa dels murs de les viles, com vigilants d’aquella plàcida estança, d’aquell carreró, d’aquella plaça que conformen uns pocs murs de pedra vella.

La salvatgia dels arbres gairebé centenaris que voregen la riera, semblen fer de pentagrama per les notes que l’aigua respira en brollar les fonts que la nodreixen i en el repicar constant contra la pedra, et deixa sentir com un cor compassat i humit de natura que et saluda al teu pas, mentre les fulles seques fent un llit, que allansolat, tapa el terra que ensorolleix quan el trepitges, el murmuri de les branques ermes, enlairades com acaronant aquell cel de l’hivern que no deixa de respirar harmonies de colors verdosos i vegetacions dibuixant nous escenaris. No sabria dir que em va copsar més, si aquella melangia de terra endins, o bé descobrir una sorra pentinada per l’aire salat de la marina, aquella on tot just una gavina matinera i sola saluda l’aigua que pentina la platja, aquella on majestuosa i imponent s’alça damunt dels homes, un turó que, emmurallat, obre en la badia un senyal de vida antiga, deixant als peus miratges de colors i pedres, miratges de tons turquesa que et conviden a seure i deixar que el temps passi, lenta, ben lentament al teu davant com si la vida se t’escapés ben lluny i ben a prop alhora, esdevenint un mestratge vivificador i etern que t’acaricia l’ànima i et deix aleshores sí, lluny, ven lluny de tu mateix...

dissabte, 7 de gener del 2012

Una cita: Sant Agustí d'Hipona


“Allò que els músics nomenen harmonia, això és en la polis la concòrdia, a saber, un estretíssim i importantíssim vincle per a la conservació de qualsevol república, que de cap manera pot ésser-hi sense la justícia”[1]



[1] Sant Agustí d’Hipona. La ciutat de Déu. Llibre 2 Capítol 21