Acaba una setmana de treball, amb el convenciment que tota acció política que no s’adscrigui a paràmetres d’efecte col·lectiu tant de l’enllaç amb la realitat social, com de les actituds mateixes amb les que algú s’enfronta als paràmetres de l’observació de les normes de l’actuació i intervenció, si no ens porta tant en la reflexió mateixa, com en tota interpretació a que pugui ser dotada d’inflexions no subjectives, us ho ben asseguro que pot resultar estèril i aquesta manera d’actuar s’hi adiu molt amb la gent que va tenir formació autodidacta en les primeres dècades de la democràcia i que avui ja entra en la seva segona maduresa, parlo de gent vinculada a la generació dels 50.
Ha estat aquesta una setmana en la que he tornat a les meves tertúlies radiofòniques, havent pogut dir la meva i havent-les compartit amb els amics Carmel Mòdol d’ERC (amb el blog aturadet) , Carme Vidal de CiU a Segre ràdio o amb Marta Alòs de CiU i el bon amic Paco Pinies del PP, a Ràdio Popular; en totes elles, les meves reflexions sinceres, concretes. correctes, indestriables dels meus paradigmes ideològics, però també indestriables del marc del cientifisme que m’és propi i que juntament amb d’altres companys em porta a fundar la Societat Lleidatana de Ciència Política i Sociologia, com explicava la setmana passada en la tertúlia de Lleida TV.
Analitzar, per exemple en la més recent, la d’avui, la realitat política de CiU, que respon als més clàssics criteris de la tragèdia grega, on tot un seguit de personatges, a l’entorn dels dos principals, recreen una trama que porta, indefectiblement a l’aconseguiment del seguiment mediàtic que els estaria vedat si no ho aconseguissin d’aquesta manera, ha estat un intent de reflexió que sembla he aconseguit de fer entendre als oients, perquè, no ens enganyem, és que algú creia que Duran i Lleida no seria candidat de la coalició nacionalista en les llistes al Parlament de Madrid? Segurament algú amb la ingenuïtat que caracteritza a qui creu en les declaracions i que pensa que no son en definitiva teatre; teatre, una paraula de la que avui me’n parlava a Lleida el Secretari d’Organització del PSC, l’amic Pepe Zaragoza, en una conversa sobre els valors dels pactes, l’abans, el després i la gestió duradora.
Malauradament la sensibilitat política, i el nivell que he sentit avui mentre algú es dedicava simplement a fer treballar el seu mòbil, m’ha transportat a uns nivells de la política que feia temps dels que no gaudia i francament: val la pena, val molt la pena. He tancat la setmana abraçant un altre amic, un bon amic amb qui vaig compartir moltes estones, fa ja tant de temps, parlo de Manuel Pueyo, nomenat Delegat del Govern de la Generalitat a Lleida, expert sociol-lingüísta amb qui emocionat aquesta tarda he pogut saludar en la recepció a la seu mateixa de la Delegació, potser amb alguna cara de sorpresa, tant li fa. Evocar converses, una de recent, recordo davant de la llibreria Abacus, on ambdós vam coincidir i on vam parlar del seu futur polític, encara no decidit. Me n’alegro per ell, és una bona persona, però també per a Lleida, encara el recordo, ens recordo conversant amb Patrícia Highsmith, l’escriptora nord-americana, la de la foto d'aquest post.....
En tot cas, com veieu tornar a l’activitat política i radiofònica comporta, potser haver de renunciar a no poques coses, a alliberar temps, a descobrir que et falten hores, però tot i així intento ser fidel al meu repòs de la tarda, recreant-me en una llima ben tallada que goteja sobre l’aroma d'una bona ginebra, amarada de tònica suau, en copa, sempre en copa, i si és en companyia i aquesta t’aporta a més tranquil·litat i serenor, que més es pot desitjar, si el teu treball és un autèntic hobby, com diuen els jugadors de bàsquet: cobres per a fer el que t’agrada. De fet que més voldria...? Potser només aconseguir la poció màgica que em permetés de trobar-me en l’alquímia dels sentits i poder afirmar amb rotunditat quin és l’origen de l’univers, quina la nostra relació amb el món i les estrelles, mentre la cadira i la taula de fusta, prop del riu, son nucli central d’un bona tertúlia nocturna amb amics com el Miquel Lluís o la Mercè, abandonant-nos en la nit...fins que una trucada et recorda el tard que és, però has destinat una estoneta a parlar que és la millor de les assignatures per fer salut, mental i física, us hi convido, res millor que això o fruïr de l’autèntic silenci, tant se val, perquè ambdues opcions son vàlides i moltes vegades comporten, també un cert enteniment, una certa comprehensió.
Ha estat aquesta una setmana en la que he tornat a les meves tertúlies radiofòniques, havent pogut dir la meva i havent-les compartit amb els amics Carmel Mòdol d’ERC (amb el blog aturadet) , Carme Vidal de CiU a Segre ràdio o amb Marta Alòs de CiU i el bon amic Paco Pinies del PP, a Ràdio Popular; en totes elles, les meves reflexions sinceres, concretes. correctes, indestriables dels meus paradigmes ideològics, però també indestriables del marc del cientifisme que m’és propi i que juntament amb d’altres companys em porta a fundar la Societat Lleidatana de Ciència Política i Sociologia, com explicava la setmana passada en la tertúlia de Lleida TV.
Analitzar, per exemple en la més recent, la d’avui, la realitat política de CiU, que respon als més clàssics criteris de la tragèdia grega, on tot un seguit de personatges, a l’entorn dels dos principals, recreen una trama que porta, indefectiblement a l’aconseguiment del seguiment mediàtic que els estaria vedat si no ho aconseguissin d’aquesta manera, ha estat un intent de reflexió que sembla he aconseguit de fer entendre als oients, perquè, no ens enganyem, és que algú creia que Duran i Lleida no seria candidat de la coalició nacionalista en les llistes al Parlament de Madrid? Segurament algú amb la ingenuïtat que caracteritza a qui creu en les declaracions i que pensa que no son en definitiva teatre; teatre, una paraula de la que avui me’n parlava a Lleida el Secretari d’Organització del PSC, l’amic Pepe Zaragoza, en una conversa sobre els valors dels pactes, l’abans, el després i la gestió duradora.
Malauradament la sensibilitat política, i el nivell que he sentit avui mentre algú es dedicava simplement a fer treballar el seu mòbil, m’ha transportat a uns nivells de la política que feia temps dels que no gaudia i francament: val la pena, val molt la pena. He tancat la setmana abraçant un altre amic, un bon amic amb qui vaig compartir moltes estones, fa ja tant de temps, parlo de Manuel Pueyo, nomenat Delegat del Govern de la Generalitat a Lleida, expert sociol-lingüísta amb qui emocionat aquesta tarda he pogut saludar en la recepció a la seu mateixa de la Delegació, potser amb alguna cara de sorpresa, tant li fa. Evocar converses, una de recent, recordo davant de la llibreria Abacus, on ambdós vam coincidir i on vam parlar del seu futur polític, encara no decidit. Me n’alegro per ell, és una bona persona, però també per a Lleida, encara el recordo, ens recordo conversant amb Patrícia Highsmith, l’escriptora nord-americana, la de la foto d'aquest post.....
En tot cas, com veieu tornar a l’activitat política i radiofònica comporta, potser haver de renunciar a no poques coses, a alliberar temps, a descobrir que et falten hores, però tot i així intento ser fidel al meu repòs de la tarda, recreant-me en una llima ben tallada que goteja sobre l’aroma d'una bona ginebra, amarada de tònica suau, en copa, sempre en copa, i si és en companyia i aquesta t’aporta a més tranquil·litat i serenor, que més es pot desitjar, si el teu treball és un autèntic hobby, com diuen els jugadors de bàsquet: cobres per a fer el que t’agrada. De fet que més voldria...? Potser només aconseguir la poció màgica que em permetés de trobar-me en l’alquímia dels sentits i poder afirmar amb rotunditat quin és l’origen de l’univers, quina la nostra relació amb el món i les estrelles, mentre la cadira i la taula de fusta, prop del riu, son nucli central d’un bona tertúlia nocturna amb amics com el Miquel Lluís o la Mercè, abandonant-nos en la nit...fins que una trucada et recorda el tard que és, però has destinat una estoneta a parlar que és la millor de les assignatures per fer salut, mental i física, us hi convido, res millor que això o fruïr de l’autèntic silenci, tant se val, perquè ambdues opcions son vàlides i moltes vegades comporten, també un cert enteniment, una certa comprehensió.
