La complexitat de la ment humana no és comparable sinó amb la cosa més gran de tota la creació, però alhora només és assimilable, tanmateix a la més diminuta de les criatures, capaç de sobreviure sobre les més extremes de les circumstàncies. La ment ens suggestiona d’acord a la nostra paradoxal manera d’entendre les coses , que no és altra que la recepció que en fem de tota l’experiència que ens és donada de viure.
Potser descobrint com una salutació, com una fràgil salutació en el silenci, potser dues insignificants paraules poden significar tot un univers, de vegades incomprensible, de vegades tòpic que esquinça tot: feliç dia, aquestes dues fràgils significànces, que assimilen els desitjos fefaents i la realitat de l’existència, ens pot portar a dubtar, lamentar, excusar, reviure, plorar, detestar, a formalitzar tot un seguit de sentiments que poden generar-nos aquestes com qualsevulla altres
Perquè de vegades la tendresa està renyida amb la sinceritat, com de vegades pot ser subtil saber recórrer el camí de l’humilitat i deixar de banda les passions, per retrobar el medi i fer simbiosi amb l’entorn és com en tot cas sempre amb un somriure se'ns descriu millor que les paraules mateixes allò que cal dir, allò que de fet sentim, com ens ho podria dir una rosa blanca, com ens ho podria dir el clam d’una gralla, o com podria ser dit per el miolat d’un gat entristit; potser i només potser observem que aleshores el món és molt més senzill si de fet: n’aprenem….
