Com seria el món, si poguéssim
disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes
perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns
faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral,
força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució humana arribi alguna vegada a aquesta
capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a
molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau,
doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia
capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser
superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se,
si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben
per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars,
però que de vegades resten obscurs a les nostres mirades.
Només hi ha una possibilitat de
poder anar una mica més enllà, només una
mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la
serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra
essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat; aleshores en aquesta disposició de ment, podem
descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra
petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en
ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la
possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...
És aleshores quan l’home
conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una veritat transcendental i gens efímera, més
enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals
permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que
cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar
la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara
embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers
que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial
de ella mateixa, a l’abast d’una nova visió que li permeti
aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai,
puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit,
una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la
que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament
home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia
concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una
dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs
només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser
superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens
dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...
© Albert Balada
20-08-2013
