De tant en tant, la consciència
apareix com un retrat que es reflecteix, borrós, de tu mateix i en dibuixa el
perfil;, com en un estrany anar i venir dins de la vida surt, amb poca llum, la
justa per descobrir-te, i et diu i et parla dels moments viscuts, del que vius,
de l’experiència acumulada, pedra a pedra, construint-te un relat, el teu relat;
intentant de no malbaratar l’herència
rebuda, en rebel·lió contínua, que matisa i mesurada com cal, per deslliurar-se
de pesos bells mal ancorats en l’esperit; les paraules ja no irriten, els fets tampoc, i
una mena de gelosia folla s’amara a l’esperança, elegància de qui és presoner
dels propòsits, empès per una certa empatia fraterna, barret al cap, com oreig
de llibertat, cercant en indrets diversos un món dins del món.
Acompanyat de la felicitat i el
repòs, t’ajuda a pensar en els teus orígens i t’encaixes en grecs i hebreus,
cullerada a cullerada de filosofia que amara el pensament, del que en pots descobrir debilitats, cercant
respostes ràpides que no hi són a allò que ha tardat anys en conformar-se,
mentre la teva consciència t’observa, mirada estàtica i penetrant, renunciant a
la discussió, i reconeixes en ella aquella aposta intel·ligent, sense
remordiments, sense imitacions ni canvis de ritme, deixant de banda obstinacions
indomables, on els teus somnis, finestres tancades, et duen a la paraula exacta
i precisa, a aquella que vas cercant en permanència.
Com poder tenir la certesa que el
teu pensament és just?, enllà és ella, la consciència, la teva consciència, de
perfil borrós per a descobrir-t’ho, en un confort imprescindible que tanca el
col·loqui amb tu mateix.
© Albert Balada
14-08-2013
