El Politòleg Subirats, feia un exercici aquest dissabte en un article seu a El País, titulat: "Pregunts freqüents, respostes dubtoses" a l’entorn de la nova realitat política sorgida a Catalunya a partir de les eleccions municipals, nova realitat en funció d’un resultat nou, no pas perquè defineixi una nova realitat, al contrari, fa constatació del perfil que altres vegades he manifestat en aquest blog, la fórmula de pentapartit, ben diferent a l’existent en la resta de l’Estat, en el que si excloem alguna aproximació, la resta planteja un bipartidisme generalitzable i atès a la dialèctica PP/PSOE, mentre que a Catalunya, salvant el moment històric del pas a l’oposició del partit dominant al llarg dels darrers 23 anys anys, la composició abasta dos partit majoritaris d’espectre oposat i de vegades complementari, del que un n’és una coalició bipartidista: PSC/CiU, dos partits de representació menor i posicionament espectral oposat: ERC/PP i un partit menor que fluctua en les aproximacions als dos mitjans, provenint d’un passat eurocomunista i que representa també una coalició de partits menors: ICV/EUA.
Allò interessant de l’exercici epistolar del professor Subirats, són les reflexions en veu alta que fa directament a “aquells que es dediquen a la política (la major part gent amb ideals i que s’hi dediquen de bona fe)”, de les que en voldria extreure’n alguns fragments del tot interessants en l’àmbit de la Ciència política, a banda que puguin ser-ho també per actors i actrius d’aquesta escenografia diversa.
Ens parla el catedràtic de la manca d’una autèntica dialèctica que no sigui la de la confrontació finisecular que manté PP en front de PSOE i ell ens en fa uns apunts: “…després només falta que els candidats saltin, creuen els passos de zebra, ens expliquen les seves intimitats domèstiques o qualsevol altra ocurrència d’algun il·luminat expert en comunicació”. Fins aquí les referències a com es desenvolupen les campanyes, i al resultat que se n’obté. Però en aquest mateix context de les coses continua parlant i afirma d’una manera categòrica que jo comparteixo: “...Els temes rellevants no emergeixen. De on venim, a on anem, que podem fer junts.....”.
Si us hi fixeu hi comença a haver una connivència entre els experts sobre aquesta qüestió que res té a veure amb el context abstencionista en el que ens movem, o potser sí, però el cert és que el model de militància democràtica comença a perdre aquella matisada força que semblava podia tenir, per això Subirats apostilla: “.Si despullem de valors la democràcia, ens queda el ritus, les promeses soltes d’això o allò, sense una visió de comunitat. I tot això és encara més greu quan som molts els que pensem que sense enfortir els governs locals les coses ens aniran molt pitjor en un futur”.
De fet per tancar els anàlisis després dels processos electorals, sempre surten els il·luminats, amb formació o sense que proposen canvis en el sistema del que sovint ells mateixos han gaudit, sense plantejar-ne una reforma i emmirallant-se en models no especialment representatius com el britànic (on Blair si el sistema fos proporcional ja hauria perdut les eleccions) o el nord-americà (on el model de recompte posa molts dubtes sobre la taula i el model inscripció prèvia al cens exclou una bona part de l’exercit laboral d’aquell país). Imagino que en aquesta tessitura el Politòleg Subirats afirma que “ ...Segurament seria millor un sistema que combinés més personalització de la representació amb mecanisme que asseguressin que la proporcionalitat no es perd”.
De totes maneres el que el Catedràtic de Ciència Política de la UAB ens adverteix és que “ens equivocaríem si fiéssim les possibilitats de modificar aquell rumb, el de la participació afegeixo jo, a un simple canvi estètic en el sistema electoral; caldria doncs recuperar la visió i el conceptes, els valors i els paradigmes, perquè com ell diu i molts hem dit a dia d’avui, “les campanyes electorals poc que ajuden a arreglar les coses”, si no connectem la democràcia representativa amb una democràcia integradora i igualitària on els principis clàssics hi traspuïn.
Allò interessant de l’exercici epistolar del professor Subirats, són les reflexions en veu alta que fa directament a “aquells que es dediquen a la política (la major part gent amb ideals i que s’hi dediquen de bona fe)”, de les que en voldria extreure’n alguns fragments del tot interessants en l’àmbit de la Ciència política, a banda que puguin ser-ho també per actors i actrius d’aquesta escenografia diversa.
Ens parla el catedràtic de la manca d’una autèntica dialèctica que no sigui la de la confrontació finisecular que manté PP en front de PSOE i ell ens en fa uns apunts: “…després només falta que els candidats saltin, creuen els passos de zebra, ens expliquen les seves intimitats domèstiques o qualsevol altra ocurrència d’algun il·luminat expert en comunicació”. Fins aquí les referències a com es desenvolupen les campanyes, i al resultat que se n’obté. Però en aquest mateix context de les coses continua parlant i afirma d’una manera categòrica que jo comparteixo: “...Els temes rellevants no emergeixen. De on venim, a on anem, que podem fer junts.....”.
Si us hi fixeu hi comença a haver una connivència entre els experts sobre aquesta qüestió que res té a veure amb el context abstencionista en el que ens movem, o potser sí, però el cert és que el model de militància democràtica comença a perdre aquella matisada força que semblava podia tenir, per això Subirats apostilla: “.Si despullem de valors la democràcia, ens queda el ritus, les promeses soltes d’això o allò, sense una visió de comunitat. I tot això és encara més greu quan som molts els que pensem que sense enfortir els governs locals les coses ens aniran molt pitjor en un futur”.
De fet per tancar els anàlisis després dels processos electorals, sempre surten els il·luminats, amb formació o sense que proposen canvis en el sistema del que sovint ells mateixos han gaudit, sense plantejar-ne una reforma i emmirallant-se en models no especialment representatius com el britànic (on Blair si el sistema fos proporcional ja hauria perdut les eleccions) o el nord-americà (on el model de recompte posa molts dubtes sobre la taula i el model inscripció prèvia al cens exclou una bona part de l’exercit laboral d’aquell país). Imagino que en aquesta tessitura el Politòleg Subirats afirma que “ ...Segurament seria millor un sistema que combinés més personalització de la representació amb mecanisme que asseguressin que la proporcionalitat no es perd”.
De totes maneres el que el Catedràtic de Ciència Política de la UAB ens adverteix és que “ens equivocaríem si fiéssim les possibilitats de modificar aquell rumb, el de la participació afegeixo jo, a un simple canvi estètic en el sistema electoral; caldria doncs recuperar la visió i el conceptes, els valors i els paradigmes, perquè com ell diu i molts hem dit a dia d’avui, “les campanyes electorals poc que ajuden a arreglar les coses”, si no connectem la democràcia representativa amb una democràcia integradora i igualitària on els principis clàssics hi traspuïn.
