Una cita: Antoni Puigverd

"No hi ha més horitzó moral en la Nostra vida pública que l’ índex d’ audiència” [1]

[1] Puigverd, Antoni. Las heces de oro. La Vanguardia. 23-02-09

Una cita: Joan Subirats

“La política no s’acaba en les institucions.” [1]

[1] Subirats Joan. Tercer sector social. Article publicat a El País 26-03-09.

Quietud

Seria possible que la manca de taques solars que ha estat detectada de fa prop de quinze mesos pogués exercir alguna influència sobre les nostres percepcions, sobre el nostre espai vital, sobre la nostra existència o sobre el nostre desenvolupament humà? Si hi ha un efecte directe, immediat que se sustenta en els equinoccis i els solsticis i la “revolució” que això significa per al món animal i vegetal, perquè aquesta alteració periòdica de la massa estel·lar no hauria de produir efectes sobre l’espècie humana o sobre la totalitat dels essers vius amb els que compartim el planeta, o sobre el planeta mateix si som capaços d’entendre’l com un esser viu?  

La veritat és que no hi ha respostes ni científiques sobre el particular, ni tan sols he pogut trobar que hagi estat plantejada cap hipòtesi que ens falsi o doni per bona cap interpretació científica al respecte, tot i que podria resultar evident, si tenim en compte que en els períodes d’absències de taques solar, les aurores que son pròpies de les illes britàniques com dels països nòrdics desaparegueren; Podríem afirmar en base a les diferents teories científiques que ens podem trobar en un cicle solar nou que va des dels 11 als 22 anys, segons els científics i quins efectes han quedat descrits per les troballes arqueo biològiques reflectides en els fòssils dels arbres, les dades obtingudes de testimonis biològics ens indiquen, segons els científics que al llarg del darrer mil·leni hi van haver diferents mínims perllongats.

Així doncs estaríem parlant clarament de l’ inici d’un nou període reconegut en el que  a lleugeres variacions del flux d’energia emesa pel sol i les grans pertorbacions magnètiques podrien afectar la nostra estratosfera com també afectar el clima terrestre; i si és així, a banda de les condicions ecològiques noves sobre les que podria assentar-se aquest nou període, podria això afectar directament al sapiens sapiens? Per a mi és evident que ens caldrà estar atents als avenços científics i a les anàlisi de les dades que ens aportin les diferents sondes que seran posades en òrbita, si més no, per a poder avaluar adequadament des d’una perspectiva social factors de canvi afavorits per aquesta nova variable.

Referències:

SIDC - Solar Influences Data Analysis Center 

SOHO -Solar and Heliospheric Observatory 

Equipatges d'avantguarda

Descobreixo aquests dies, el darrer llibre de la Pilar Parcerisas[1], la presidenta de l’Associació catalana de crítics d’art, i la veritat és com descobrir-te un aire fresc en la reflexió amarada de filosofia i poètica sobre una Barcelona immensa, contradictòria, potser erràtica, capital bescanviant, cosmopolita i a la vegada etèria, poc dúctil, diria jo. Descobrir-la en aquest recull d’articles publicats en el diari Avui, a Barcelona i a l’autora, representa endinsar-te en una cadència melodiosa, on el llenguatge et transporta a reflexions “lluminoses” que no il·luminades i que s’inicia, si més no amb un pròleg de Vicenç Altaió, poeta, assagista i promotor cultural, de qui no em resisteixo transcriure’n un paràgraf que em sembla d’una intensitat absoluta i que dona peu a una obra majestuosa:

“...Però l’avantguarda no s’accepta, se l’ estetitza. Barcelona és un cementiri d’utopies i Catalunya un cobrellit de somnis no realitzats per somniadors tocats del bolet. S’intenta esmorteix el seu efecte transversal, se la redueix a l’apartat de recerca i innovació. Ha estat contestada socialment per falta de formació humanística de les elits i incompresa per necessitat dels desvalguts. En la cursa estètica cap al progrés sempre en toca d’apedaçar una institucionalització per manca de poder real. Es la Barcelona girada d’esquena que denunciava Foix. És la carrinclona i melancòlica Dolça Catalunya, el país del món que més triga a reconèixer Miró. Són els escriptors catalans que perden els papers, com d’Ors qualificant Duchamp de monstruós, el noucentisme tardà de Riba i els seus seguidors, o els moderns Monzó i Pàmies veient en Tàpies falsificació, repetició...”

Probablement aquesta Oda semi fúnebre seria extensible per influència a tot un model conceptual que abasta tota la conceptualització de l’ avantguarda sigui quin sigui el seu reflex territorial o potser fins i tot més encara en funció de quin sigui aquell lloc del país estant. Però retornant a l’autora, m’agradaria destacar-ne unes línies que ens descriuen aquell èter present en l’ identitari de l’art nomina; ens diu Parcerisas:

“...dormir en el cementiri de les utopies i somnis no realitzats d’aquest país, que ha tingut i segueix tenint, cal dir, somniadors cèlebres, sovint tocats d’un misticisme sense parangó. Gaudí tingué mecenes a qui arruïnar i deixà les eves fantasies pedra sobre pedra des d’una grandiositat indestructible; Dalí somnià projectes insòlits que escassament pogué realitzar més enllà de la seva pintura i Miró incorporà el misticisme franciscà als seus quadres. Tots ells tingueren fantasia, somni, visió i un peu a la realitat. Quan Catalunya no somnia deixa d’existir. I ara l’ excés de realitat, de noucentisme ens aclapara. Cal un punt de fuga, un lloc per a la fantasia, un espai per a la visió, un bri de llum”.

Senzillament brillant, un poema al somni, com un clam, com un crit fantàstic i a l’hora precís, perceptible, una necessitat consubstancial a la creativitat mateixa, a l’esperit indolent, mistèric i provocador..... a l'essència de l'avantguarda perduda ara en la crepitut de la realitat mateixa.

[1] Parcerisas, Pilar. Barcelona Art/zona. Editorial Afers. Catarroja. 2008 (cites pg 14 i 30)

Lideratges...

El pols d’una societat es mesura per la capacitat de crear, de donar vida a projectes nous, engrescadors, originals en la seva justa mida, en que la intel·ligència i les capacitats dels seus membres poden posar a l’abast d’aquest conglomerat tots els instruments que sempre han estat enllà, encara que potser imperceptibles més aviat, per afrontar els canvis que s’aventuren en aquest trànsit de cicle, en aquesta transformació de paradigma, els models estants només faran que acudir a improvisacions pròpies de la gestió en conflictes identificats, fruit d’una societat basada en el conflicte com aquella que ens descrivia Max Weber; però, com podem albirar una nova societat basant-nos en conceptes que poden haver esdevinguts arcaics, en models que fa dècades que esdevenien arcaïtzants?

Veure créixer una olivera, ens podria donar la pauta, en aquest element de la cultura mateixa de la mediterrània, de les civilitzacions que ens han precedit. Res és un instant, tot necessita un modelatge, un assentar les arrels, un dimensionar els espais, la nostra pròpia existència, la nostra pròpia experiència a partir de la manca de pressa, del silenci, de la pau, de la claredat en les percepcions, de l’avaluació adequada, aspectes tots ells evidents, d’una senzillesa aclaparadora, però que ara són inexorablement vitals i contundentment absents del nostre model de vida: accelerat, improvisat, deutor dels errors i els greuges de societats captives, clientelars... Diu poc de nosaltres mateixos, aquella manca de lideratge que percebem en la societat, potser perquè no hem estat mai capaços de ser mínimament crítics amb tot el que anava esdevenint al nostre voltant i per tant abonàvem d’alguna manera el gust per la mediocritat, perquè en poc o en gens ens interessava la gestió pública o millor dit la bona gestió pública, amarats en la perspectiva del blanc o el negre com a molt o si podia ser, amb la preferència a no ser molestats gaire i apostant millor per la decadència en el reality social, un peix que es mossega la cua si us n’adoneu.

He descobert un nou lideratge, en les darreres declaracions fetes pel president dels Estats Units, no pas en declaracions grandiloqüents, ni en grans propostes de gestió del post crash, senzillament en la gestió del fet afganès, quan planteja en un programa televisiu, la necessitat que no pugui pensar-se en cap moment que el fet mateix pugui esdevenir permanent i per tant sigui necessària una “fulla de ruta” adequada que prevegi, també, el procés de sortida. Els successos, en el marc de la política, són alguna cosa més que la improvisació, la gestió des d’una perspectiva de servei, implica també l’avaluació adequada i el final de tot projecte, de tot procés, fins i tot les pròpies conseqüències, com el tauler d’escacs en el que es juguen les relacions internacionals, però també l’encaix de tot plegat en la societat mateixa. Si tornem al model de l’olivera, veurem com aquesta intenta arrelar en terres fins i tot difícils, però on d’arrelar, ho fa d’una manera ferma consistent, donant uns fruits dels que les generacions venidores se’n podran gaudir, aquesta és la virtut del lideratge adequat, seriós, conseqüent, que la societat no requereix encara perquè no n’és prou conscient, però que requerirà d’aquí a poc temps... L’olivera creix lentament, amarada en el silenci i la calma....

Una cita: Arthur Rimbaud

"Adéu quimeres, ideals, errors” [1]

[1] Arthur Rimbaud "Una temporada en el infierno" Ed. Longseller. Buenos Aires. 2005. pg. 44

Idees pròpies...?

Quan parlem de la intertextualització, parlem d’un neologisme que més aviat podria ser les d’un vocable que res significa però que s’usa per a definir aquells plagis que en el procés de creació d’un text o un procés discursiu es pren de la creativitat d’altres, per tant es descontextualitza per a intertextualitzar-se en una altra cosa distinta i de vegades creacions abominablement distintes a les del sentit inicial. Álex Grijelmo[1], ens aporta una reflexió lapidària: “Res podrà mesurar el poder que oculta la paraula”, i segurament porta bona part de raó en fer punt i seguir després d’aquesta asseveració, perquè és ben cert que la paraula, aquest do absolutament humà ens descriu la història del pensament subjecte només als criteris evolutius del llenguatge com de la ciència. El que més em sorprèn, però de l’estudi de Grijelmo, és un cant a la individualitat creativa, aquella indestriable, en la paraula de la persona que escriu alguna cosa, malgrat pugui ser utilitzada en la elaboració discursiva d’ altri i així ens diu l’ estudiós: “Una paraula posseeix dos valors: el primer és personal de l’individu, va lligat a la seva pròpia vida; el segon s’insereix en aquell però albira a tota la col·lectivitat”; certament, doncs, per molt que un vulgui usar les paraules, la creació, les idees de l’altre, amb o sense el seu permís, no aconseguirà mai poder superar aquella individualitat, aquella excel·lència que el defineix, ans al contrari, pot tendir a empobrir la capacitat creadora primigènia, en veure’s embolcallada per l’absència de saber, de criteri, si ens atenem a la formulació que els clàssics ens en feien del logos, el Doxa platònic. En essència doncs, no podrem mai evitar la intertextualització, però en adonar-nos descobrirem aquella niciesa pròpia de qui és absent en els principis del saber, perquè, com ens diu l’autor que hem usat en aquest article: “hi ha quelcom en el llenguatge que es transmet com un mecanisme similar al genètic” i en tant que genètic, intransferible, diria jo.

[1] Grijelmo, Àlex. "La seducción de las palabras". Santillana. Punto de Lectura. Madrid. 2007. pag. 13-15

Democràcia 2.0?

La democràcia 2.0, és com una febre 2.0, una falsa febre, primer en deien que això facilitava la democràcia, participativa, després se n’adonen que no, que la nostra democràcia és deliberativa, però també diu que la facilita, no se pas com? De vegades aquesta crisi del model fa portar fins a extrems ridículs determinades iniciatives que poden semblar benvolents, però que alhora ens plantegen les limitacions del propi sistema, potser ni tan sols això, les limitacions mateixes del model en definitiva. Les excel·lències del model 2.0, tecnologia al servei general del model de societat, no son més que un miratge i posen de manifest les deficiències, les evidencien un cop més a partir de la ingenuïtat pròpia de qui creu en la voluntat “mandatària” dels representants. És evident que el control, la transparència, la influència i la opinió de cap manera seran inspiradors/es de cap modus politicae, perquè cap de les eines telemàtiques aporten control sobre l’acció dels representants, no els fan ser més transparents, no s’exerceix sobre ells cap influència i la opinió que poden conèixer ja l’obtenien abans. Pot semblar que això els faci més propers, és cert, així ho pot semblar, però només seran propers si ho han de ser per imperatiu legal, per mandat estatutari (estatut de l’electe), que faci que hagin de respondre davant dels electors, d’altra banda tot és més estètic que altra cosa. La resta fer volar coloms…..

Una cita: Democràcia.

“En els darrers decennis, per no dir des de la seva fundació mateixa, les democràcies parlamentàries han acusat enormes deficiències: molts sectors de la població de països democràtics desconfien amb certa raó dels seus representants polítics pel mer fet que la delegació de la voluntat popular en uns milers de persones, encara que es realitzi dins dels límits propis de tota democràcia, acaba de vegades resultant un fiasco quan no una estafa.”[1]

[1] Llobet, Jordi*. Bolònia, un diàleg possible. elpais.com. 20 de març de 2009.

* Catedràtic de Teoria de la Literatura de la Universitat de Barcelona.

Lestrígons i Cíclops....

Ara, amb el pas i el pes dels anys és com més entenc el poema de Konsdantin Kavafis, el poeta grec. Aquell viatge a ïtaca que algú va musicar, em transporta de fet a la reflexió del poeta en el viatge de la vida, en el trànsit de la transparència al llarg del camí, del llarg camí que ens és donat de recórrer, on com en un tren vas arribant a les aturades previstes, on baixa i puja gent, on descobreixes històries increíbles, on hi ha qui t’acompanya fins al final o qui ja a meitat del camí deixa d’acompanyar-te. Diu Kavafis: “quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences”, i com n’és de cert, voler viure una llarga i plena vida que ens doni la possibilitat de descobrir infinitats de maneres diferents de vuere-la, però el més important és, com ens diu el poeta que “dels Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfareeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.”, perquè la vida sempre és de la manera com la vegis i perquè, ens continua diuent que “els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins de la teva ànima, o si no és la teva ànima la que els adreça davant teu.”, de manera que és la nostra voluntat, la nostra concepció de la vida, com dels valors que la sustenten, aquells que ens han de guiar, al marge d’aquells sers mítics, fantàstics, però extranys; però de cert que Kavafis, que reconeix com a perills de l’ànima els perills que poden susticar-se en la vida mateixa ens regala amb una reflexió, que ens acaba dient com val sempre la pena de recórrer tot el camí, de saber-nos atents a totes les petites coses que podem trobar del naixement enllà fins arribar a la fí de la nostra existència, sense odis, sense altres valors o dogmes que aquells que som capaços de comprendre i de transmetre, i així acaba el poeta tot dient, com “Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. Amen.

Infinit Ribalta

Era, la seva veu tant forta com aquell homenot que amb cabell blanc, ens honora en la negror de la caixa escènica; era un moment màgic, infinit, com la paraula, com el vers. Maragall, Joan, Apel·les Mestres, Joan Margarit, Leo Ferrer, poesia i militància o gairebé més militància en la poesia. Notes ben orquestrades, punys que s’alcen. Cantautor? No, trobador, com aquells que recorrien Pirineus enllà els regnes d’oc i d’ oui, en l’ ensems de les històries intimes i mordaces, vigents i latents, que vindiquen el record, la memòria, com els sentiments, en les vivències de les dècades viscudes. Et pots sentir transportat i de fet, potser, fins i tot fer brollar la llàgrima en escoltar el treball fet musicant Papasseit: “Si jo fos pescador pescaria....”; mentre, la mirada calma s’entrellaça amb la complaent mirada del trobador i el sabem.... sincer quan enlaira el cant de “dues perles” de Màrius Torres, un himne diu, en “La ciutat llunyana”, potser en remembrança, potser en recança, sempre delint del valor de la poesia com arma de saber, com arma de cultura, però també de civilització. Si jo fos pescador..... pescaria l’aurora!

Una visió personal i íntima del concert de Xavier Ribalta a la sala Luz de Gas de Barcelona el 14 de Març de 2009 en el marc del festival Barnasants '09.

Enllaç musical. Xavier Ribalta interpreta el "Cant espiritual" de Joan Maragall.

Ariadna

"...Com per explicar el mite sencer d’Ariadna, des de qui és el seu germà, l’enginy per vèncer al Minotaure, l’enamorament amb l’heroi solar, ser la parella d’un déu, I ser, finalment, una constel·lació." (1), vaja....

(1) Munné, Meritxell. Altres deesses i algus atzars. exposició itinerant

Si he muerto ¿a quién le pregunto la hora?

"Hostalric", una fotografia original de Montse Esteba

Quan en la teva ignorància algú et pregunta que ens saps de la narrativa hispanoamericana contemporània, tot seguit se’t venen al cap, d’entrada tres noms significats: Pablo Neruda, José Luís Borges, o Gabriel García Márquez cert, noms de culte, però els qui certament emmascaren tot un seguit d’escriptors i escriptores que han estat capaços de conrear tot tipus de gèneres i que omplen els estants de les biblioteques i les llibreries a la demanda del lector que descobreixi com de rica és aquella narrativa. Fa poc descobria al mexicà Amado Nervo, en una reflexió interessant sobre la lletra majúscula que s’escriu quan no toca, com una simbologia mística i transcendent a través de la referència literària, però segurament aquella terra plena de contrastos ens deix no poca literatura descriptiva d’una societat que de vegades se m’acut experimental, com si d’un laboratori s’hagués tractat en aquell segle que deixàvem no fa pas gaire, un laboratori d’idees que recorria de nord a sud totes les latituds. I potser us preguntareu a que bé això ara, doncs a res, senzillament que ho volia escriure, perquè és bo deixar escrit allò que et passa pel pensament, fer reflexió del que sents o penses, en aquest dia primaveral i autèntic, rinític per a més senyes identitàries, si és que en calen, en un món en un silenci calm que aclapara. Potser per això ens deixà dit Pablo Neruda: “Si he muerto, y no me he dado cuenta, ¿a quién le pregunto la hora? [1] o potser per això García Marquez[2] ens transporta en afirmar que “havia pres la decisió justa”, segur. No és una pregunta surrealista, ni una resposta del realisme costumbrista, la veritat és que tot plegat pot semblar una disbauxa, un despropòsit, perquè mai diem les coses pel seu nom, alguns d’aquells literats ho intentaren, ho intentàvem, però el món, ai el món, no tenia la mateixa deriva, i sempre hi havia el pràctic del port que conduïa el vaixell on calia i com calia; democràcia, llibertat, individu, societat.... He trobat en una prestatgeria, mig amagat, com reposant en el seu misteri el que ens deixà escrit André Breton[3]: “només l’amor en el sentit en que l’entenc, i aleshores el misteriós, l’improbable, l’únic, l’amanyagador, l’indubtable amor, i, finalment el que suporta totes les probes, hagués pogut realitzar el miracle”. Doncs sí, tot plegat, al final no és més que l’amor o potser la felicitat la que mou el món.

[1] Neruda, Pablo. Libro de las preguntas. Editat per Pehuén Editores. SG de Chile Limitada, 2005. pg. 11
[2] García Marquez, Gabriel. Crónica de una muerte anunciado. Ed. Bruguera. 1983. pag. 30
[3] Breton, André. Nadja. Seix Barral. Barcelona.1984 ( de la primera edició de 1928 de Gallimard París). Pg. 130.

Una cita: Norman Birnbaum

“Obama s’enfronta a una paradoxa. Els seus projectes a curt i llarg termini, són experiments d’educació política que molt bé podrien convertir-se en un nou New Deal i generar una nova generació que la porti endavant. Hom però, aquests projectes no poden triomfar sense una consciència pública ben distinta a la que va prevaldre durant els governs de Clinton i George W. Busch.” [1]

[1] Norman Birnbaum Catedràtic emèrit de la Facultat de Dret de la Universitat de Georgetown. Article a elpais.com.

Mirada

Mirada

 

Vidriosa llum entre àlgides nostàlgies

que esmorteixen les passions

com les deleixen

en la broma que aclapara tot l’eteri.

 

Mòrbida saó que reposa entre cànems estopencs

les pèrfides maldestres que trenquen les bardisses

frondoses de les vores dels camins perduts.

 

Et mira’m encalmada entre teranyines ancestres

embadalits amb aquell teu rostre esbiaix,

de somriure lassi entre mirada càndida

que pentina les matinades insomnes

en el casalot de l’esguard. 

 

Carruatge de somnis entre foscors i lluminàries

tafilets de basarda i misteri,

voleies els celatges immensos

mentre deixes històries mínimes,

raons mistèriques, ombres silents

que l’aurora esvaeix en un instant

tot esperant

el teu retorn.

 

 

 

 

 

 

 

© Albert Balada

14-03-2009