La fotografia és original de Llorenç Melgosa
No us sabria dir quan vaig
descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la
subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que
jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va
ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels
moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es
tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu
ritme és ben bé un altre.
Del gat, cal saber intuir
el regal de la seva mirada, saber veure en els seus ulls aquelles paraules que
ens escriu en l’aire; pas inexpressius, ans al contrari, si els sabem observar,
mirar de vegades des de l’ànima mateixa, sabrem entendre que ens parlen en el
llenguatge dels temps, mentre distreuen el moment tot permetent-nos de
compartir el seu espai preciat i preciós, però hi ha una demanda essencial, com
una mena de contracte que ens escriuen aleshores, la necessitat del respecte i
la candidesa.
De vegades, només de
vegades s’apropa a tu, cerca la teva complicitat, i cal saber entendre que en
aquell moment ell entén que li pertanys, no et preguntis perquè, perquè és ell
qui ho ha decidit i en aquell moment, segurament sense percebre-ho, ha escrutat
en la teva pròpia essència, aquella dels sentiments amagats, perquè ell sap
traduir les teves cabòries, no ho dubtis i, a canvi, també demana un pagament,
una carícia.
Pots endevinar en ell quin
és el moment del dia si, des de la senzillesa, ets capaç d’estar amatent i
comprendre en les seves actituds com responen al sol, dador de vida i a la
lluna, reina de la nit, i com del dia i de la nit, en fan un elogi de la vida.
Trobar un moment de repòs,
de pausa és per a ell el millor regal, es regalima en llocs escollits; és
selectiu, no val qualsevol lloc o qualsevol racó per a fer-lo seu, amb pas lent
i acurat, com comptant les passes, una a una, sense distreure la mirada, en un
silent deambular per l’estança, recorre una i altra vegada el lloc, a la
descoberta, potser d’un lloc en alt, potser d’aquella taula de tapa baixa,
potser d’una butaca, en dibuixa l’espai ben lentament com si d’una zona immensa
es tractés.
Quan ha decidit on reposar
en aquella moment en que així ho ha establert, jeu reposant sobre la seva
panxa, les potes de darrera estirades i les de davant, l’una més que l’altra,
com recreant una escena reial, en la que sembla voler recordar aquelles arrels
felines que encara guarda, els ulls clucs i les orelles escoltant fins el murmuri
de les plantes que li agrada de guardar, en aquest seu escollit lloc de pau, de
serenor que no vol ser torbada... ho fa saber amb un lent moviment de la punta
de la cua, que s’assembla al senyal que va la serp de cascavell, per avisar,
però en el seu cas, en el del gat, diu a l’entorn com n’és de calm el moment i
com li plau de gaudir-lo i compartir-lo, demanant no ser molestat...
De vegades, el lloc
escollit el simula amb el seu entorn, li agrada prou aquella manta vella que
per molt que la rentis, sembla voler mantenir la seva oler i sap reconèixer-la,
com a pròpia, cercant en cada arruga com una plàcida molla sobre la que
jeure-s’hi, això si, mai abans de recórrer mil·límetre com si l’espai escollit
esdevingués enorme, com un prat on descobrir amagatalls, només aleshores i amb
un moviment pausat, adequadament compassat, com assajat, va deixant caure,
lenta, molt lentament cada part del seu cos - sembla una ploma com fimbrejant
en l’aire fins a reposar-se, si tens el privilegi de observar aquell moment precís
- , sembla, si la mires, com si amb aquella mirada entornada et vigilés, mentre
l’operació continua, resseguint el lloc per a dibuixar amb el seu cos, aquella
geografia que la manta vella havia definit sobre el sofà, i un acabat aquell
ritual, un gran badall advertia la seva propietat sobre el lloc i l’ inici
d’una curta o llarga becaina, segons el moment del dia de que es tracti...
© Albert Balada
28-02-2013
