© Albert Balada
19-03-2014
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coneixement. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coneixement. Mostrar tots els missatges
divendres, 22 d’agost del 2014
Ens alimenta...
dissabte, 4 de gener del 2014
Heretant...
La fotografia és original de Llorenç Melgosa
Heretant la vella consciència ens
permetem de transformar-nos a través de la experiència, de la paraula, del sentit
del bé i del mal, del coneixement, esdevenint distints, mitjançant una mena de
corretja de transmissió que ens transforma, en connexió amb l’altri, en les
nostres percepcions sensorials que mostren la escassa distància existent entre
el món físic i el món espiritual exercint-se connectivitat entre ambdós, perquè
fins i tot en la disputa o l’enuig, cal reordenar-se, reajustar-se de manera
que la metamorfosi en resulti efectiva.
© Albert Balada
04-01-2014
dissabte, 7 de desembre del 2013
La nostra ment...
La nostra ment crea, absorbeix,
enregistra coneixement, podem pensar que és un acte conscient, una expressió de
voluntat libèrrima , però en realitat estem parlant d’abstraccions
intel·lectuals que ens connecten a dimensions que van més enllà de la nostra
comprensió material, del nostre món físic, en connectar-se la nostra ment amb
un complex món espiritual, amb gradacions distintes, que entren en sincronia
amb una ment universal, on moralitat i virtut esdevenen substancialment neutrals,
creatives, en el transcurs dels temps.
Conreem, doncs en aquestes
connexions, i a partir de les nostres sensacions i sentiments, diferents tipus
de concrecions espirituals, d’aital manera que el seu retorn ho és a partir de
la bondat o no, tan de les nostres accions com dels nostres plantejaments i
posicions, conreant, doncs, el bé o el mal que exercim sobre la Creació, se’n
deriva una influència positiva o negativa, segons quin sigui el nostre
plantejament vital, segons quines siguin les nostres essències més íntimes.
© Albert Balada
07-12-2013
dilluns, 14 d’octubre del 2013
Si només hi som nosaltres...
Si només hi som nosaltres, malaguanyat
espai... bastint immensitats en el pensament, en allò bell, administrant la
nostra bondat i la nostra valerosa existència amb la força que ens caracteritza,
sobre un espai que se’ns fa infinit en el temps, dins d’un escaquer que es
dibuixa en la nostra cerca constant, delimitant-nos la grandesa del que És.
Potser la nostra experiència té
més a veure amb les casualitats de la vida, més enllà del nostre intel·lecte,
descobrint-nos que hi ha preguntes que ens hem de fer, però que necessiten ser
fetes en un moment precís, concret, per a poder obtenir, no només la nostra
resposta, aquella que l’estudi ens ha de permetre, sinó la resposta que ens cal
en aquest moment idoni, descobrint-nos allò que només ens pot ser descobert quan
la nostra ment, però també la nostra preparació espiritual ha albirat el lloc
que convé al nostre destí per a ser capaços d’entendre tota la complexitat de l’Univers.
La raó del perquè de les coses,
més enllà de la mera acceptació, ens és consubstancial com a essers
intel·ligents, però aquesta raó creix en l’axioma humà de manera exponencial,
radicalment exponencial a l’evolució mateixa i fins i tot més enllà d’e lla, revolucionàriament
sense malbaratament de talents
descobrint allò que els mites no ens permeten de descobrir, l’existència de la
raó suprema que governa l’ intel·lecte, la essència mateixa de tot plegat.
Potser en la nostra exigència rau
el principi de l’errada, la pressa, lluny d’alimentar la calma i la
perseverança per a descobrir-nos en el nostre moment present, com una realitat
d’èxit en la nostra connexió amb el Cosmos, amb nosaltres mateixos en
projecció. Els nostres sentits escruten les sensacions i els sentiments, la
nostra intel·ligència va més enllà de les passions i en descobreix la bellesa
que es conrea en tota la Creació, en aquest nostre creixement personal que ho és
alhora col·lectiu, en la suma de coneixement i en la suma espiritual alhora.
© Albert Balada
14-10-2013
dimarts, 20 d’agost del 2013
El valor de la descoberta...
El valor de la descoberta del cel en la terra, ens permet de testimoniar el
sentit de la vida, el sentit de tota vivència vital, instituïda a partir de la
presa de consciència de la nostra universalitat, de la nostra consciència
total, establerta a partir de la connexió transcendent entre tots nosaltres,
humans i no humans en aquest món, més enllà de les característiques de la
supervivència que marquen els instints que ens defineixen, com de les regles
establertes per a preservar aquella supervivència. El reconeixement, doncs, de
la nostra correlació amb la transcendentalitat divina que suposa l’evolució de
l’espècie humana, però també el sentit del bé i del mal com a elements
interpretatius de la relació, no només entre els homes, sinó també respecte del
valor ètic que aquesta sentència suposa, implica un canvi en la percepció del
coneixement, del saber, de la transcendència mateixa que ens atribuïm, com un
fet únic però alhora social i contextual, per esdevenir un element d’unió, de
cohesió entre la nostra espècie, però també amb la resta de la creació, la visualització
de principis ètics que es defineixen a partir de la igualtat, instrument alhora
que ens permet d’identificar el valor de la essència humana i divina alhora que
en la llibertat que es reconeix en el nostre esbrinament dels valors naturals
que ens impregnen, com impregnen tota existència en el devenir que ens és donat
en qualitats i formes, en relacions i estratègies, en vivències i experiències.
Quin és però el sentit de tot plegat
sinó el d’aconseguir un sentiment, una sensació, una manera d’estar i ser com
és la felicitat que es manifesta com aquella descoberta un cop hom pren
consciència?
© Albert Balada
20-08-2013
diumenge, 26 de maig del 2013
Diuen que el millor mestre és el temps...
Diuen que el millor mestre és el
temps mateix, aquell que sense necessitat que li facis cap pregunta, t’anirà
donant les oportunes respostes mentre la vida passa. Potser per això el
fatalisme estoic es definia com una inexorabilitat impertorbable, que governava
el coneixement i la raó, des de la natura mateixa de l’ànima humana, i potser
també, no hi ha, com no hi havia per ells, altre postura, altre matís que la
concepció harmònica de la vida en consonància amb la virtut mateixa...
© Albert Balada
26-05-2013
dissabte, 30 de març del 2013
Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure...
.png)
Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure
“Qui posseeix el coneixement de la veritat, és lliure; ara bé, aquell que és lliure no peca, doncs qui peca és esclau del pecat. La mare és la veritat, mentre que el coneixement és el pare. Aquells a qui no està permès de pecar, el món els anomena lliures. Aquells a qui no està permès de pecar, el coneixement de la veritat eleva els seus cors, això és, els fa lliures i els posa per sobre de tot al lloc. L’amor, per part seva, edifica, però el que ha esdevingut lliure pel coneixement es fa esclau per amor cap a aquells als que encara no han arribat a rebre la llibertat del coneixement; aleshores aquest els capacita per a fer-se lliures...” [1]
dissabte, 2 de març del 2013
Una cita: Albert Einstein
“El progrés del nostre coneixement
se sustenta sobre l’esforç d’un grup d’homes treballadors que en cada generació
conserven el foc sagrat de l’estudi, treballadors que sovint s’amaguen entre tot
tipus de privacions i que solen passar desapercebuts per a la opinió pública.”[1]
[1]
Einstein, Albert. Del discurs dictat a Barcelona en la recepció que li fou feta
27 de febrer de 1923, que va recollir el diari La Veu de Catalunya de 28 de
febrer de 1923 i que recull la revista Quark nro. 36, maig-agost de 2005 pag.
66 -71.
dilluns, 20 de juliol del 2009
Missives
Sempre havia cregut inversemblants moltes missives que, benintencionades, t’arriben per correu desitjant sort o salut, tot demanant de no trencar la cadena. La veritat és que de vegades la pròpia redacció connota el seu origen i no pots fer més que somriure. Aquest cop, però he rebut un text interessant, un text que conté importants veritats que us refereixo:
[1] Confucio; Arrau, Silvia (compilació); Merino, Maria (traducció). La sabiduria de Confucio. Ed. Longseller. Buenos Aires. 2000. pg. 38.
diumenge, 21 de juny del 2009
Solstici
Concediu-nos déus, la vostra protecció i amb la vostra protecció la fortalesa, i amb ella l’enteniment i amb l’enteniment el coneixement, i amb el coneixement el coneixement de la justícia, i amb ella, amb la justícia, l’amor a ella, l’amor a vosaltres, i de tots els antics.[1]
[1] Pregària antiga de transmissió oral en el solstici d’estiu
Concediu-nos déus, la vostra protecció i amb la vostra protecció la fortalesa, i amb ella l’enteniment i amb l’enteniment el coneixement, i amb el coneixement el coneixement de la justícia, i amb ella, amb la justícia, l’amor a ella, l’amor a vosaltres, i de tots els antics.[1]
[1] Pregària antiga de transmissió oral en el solstici d’estiu
dimecres, 20 de febrer del 2008
Equipatges
Per ilustrar aquest post, un fotografama del film "le chien andalou" de Luis Buñuel
De vegades el monstre que portem dins, aquella fera alimentada amb els infortunis i delida per les misèries i els capricis de la vida, com per les formes desvirtuades de l’existència, no se’ns presenta a la vista confonent-se amb models de prudència i misteri, aquell somriure potser maliciós o la mirada ingènua teatralitzada ens fa reinterpretar, malinterpretar l’autèntic sentit de tot plegat
L’espai es desdibuixa, perquè aquella ària esplèndida com murmuri en l’aire dels sons melodiosos resulta un pentagrama de motius sense sentit que desdibuixen el contrapàs dels somnis, aquells que arrelats en una interpretació ascètica de la realitat mateixa, quan les mans omnímodes de la saviesa arrabassada en fan del foc d’encenalls quelcom de normal.
Només amb el convenciment que el somriure és la medecina més efectiva davant de tot incivisme, que el silenci advoca un principi d’honestedat indescriptible, ens pot fer conscients de fins a quin punt la senda humana està necessitada del recurs al saber, al saber antic, al saber clàssic, aquell que fins a Plató es va transmetre de manera oral de mestre a deixeble, com quelcom eteri que pot fondre’s en la immensitat de l’univers del coneixement que els homes han de menester per a subsistir en el bosc de l’existència, arrossegant aquella càrrega que el temps en dóna d’experiència com un bagul que conforma el nostre únic i eficaç equipatge.
L’espai es desdibuixa, perquè aquella ària esplèndida com murmuri en l’aire dels sons melodiosos resulta un pentagrama de motius sense sentit que desdibuixen el contrapàs dels somnis, aquells que arrelats en una interpretació ascètica de la realitat mateixa, quan les mans omnímodes de la saviesa arrabassada en fan del foc d’encenalls quelcom de normal.
Només amb el convenciment que el somriure és la medecina més efectiva davant de tot incivisme, que el silenci advoca un principi d’honestedat indescriptible, ens pot fer conscients de fins a quin punt la senda humana està necessitada del recurs al saber, al saber antic, al saber clàssic, aquell que fins a Plató es va transmetre de manera oral de mestre a deixeble, com quelcom eteri que pot fondre’s en la immensitat de l’univers del coneixement que els homes han de menester per a subsistir en el bosc de l’existència, arrossegant aquella càrrega que el temps en dóna d’experiència com un bagul que conforma el nostre únic i eficaç equipatge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)