¿Oposición a la corrida?

Uno que adopta la lengua catalana por principio, por que es la lengua que le es propia, legalmente propia, hoy se ve obligado a tomar rienda de la lengua de Cervantes para poder expresar una sinrazón, la oposición a la corrida[1].

Ciertamente si vamos siguiendo los acontecimientos, veremos que claro, hay una cierta confusión con lo que nos proponen, por que posando semi-desnudos, desnudas, y oponiéndose a la corrida es con toda probabilidad una contradicción, claro que en su mayoría extranjeros que no entienden eso de la corrida y que la desnudez de los cuerpos abunda en la requisitoria por excelencia de esta tendencia humana de liberación de fluidos, pero salgo de mi duda al leer la expresión “ponte en la piel del toro” o “Bullfigting is cruel”, claro, ahora es evidente, no estamos hablando de la misma corrida, estamos hablando de la expresión cruel, primitiva de las corridas de toros[2],

Que pena, uno quería polemizar sobre el tema, como si tratase de una nueva estratagema en las relaciones sexuales, una nueva forma de establecer esas relaciones a partir de la no corrida.

Absolutamente de acuerdo con los manifestantes, simpáticos ellas y ellos que semidesnudos defienden a un pobre animal al que se castiga vejatoriamente, sí, colectivo PeTA (People for the Ethical Treatment of animals), tenéis mi más sincera solidaridad, contra ese tipo de corridas, las de toros.


[1] 16. f. ant. Fluxión o movimiento de un líquido. (RAE.es)

[2] 1. f. Fiesta que consiste en lidiar cierto número de toros en una plaza cerrada (RAE.es)

Silenci i Prudència

La rectitud d’obrar assimilable a l’honestedat com a principi de la raonabilitat social que hauria d'excloure del propi context individual la injustícia o el mal - entesos com a conceptes absoluts i relatius -, ens porta a entendre com una de les virtuts de l’àmbit escolàstic, la prudència, que en determina també l’existència del ser racional, com aquella virtut que fa tenir-se en consideració des d’una una visió diferent del nostre entorn, i que conforma, qualsevol element que hauria de ser consubstancial a tota existència en l’àmbit de les relacions humanes, la configuració d’una realitat imperativa i impositiva per a la pròpia dinàmica del negoci jurídic de que es tracti, o de la pròpia instrumentalització relacional a partir de una determinada adscripció professional; aquesta virtut, la prudència, és un principi fonamental que ens ajuda a discernir adequadament el bé del mal, entenent-la com aquella disposició d’ànim a fer necessàriament el bé, entès aquest com allò que procura la satisfacció, la felicitat i el benestar.

Segurament l'essència mateixa de la immaterialitat com a camí i guia, a partir de la transparència que ens evoca, i de la mà de la reflexió per a madurar, lluny del silenci esterilitzador i ineficaç, i juntament amb la prudència, això ens hauria de portar a descobrir la realitat del bé, com a principi immaculat que hauria de quedar gravat per sempre en la nostra consciència, com a realitat infinita, omnipresent i omnipotent, acompanyada de la força de la paraula, com a instrument de coneixement, que ens porta a no doblegar mai el genoll davant dels homes per elevat que sigui el seu rang, però alhora entesa la paraula com a un principi de vida

Liberté

Paul Éluard, ens escrivia a les generacions futures, l’any 1.942 un dels millors poemes de la historia de la poesia del segle XX : « LLIBERTAT ». Éluard, un dels fundadors dels moviments dadaista i surrealista, amb "Llibertat" transforma un poema d’amor en un sublim clam de protesta i comprimís, encara vàlid.

LLIBERTAT
(Poema original de Paul Éluard (1895-1952) pseudònim de Eugène Grindel)

En els meus quaderns de classe
En el meu pupitre i els arbres
En l’arena en la neu Escric el teu nom

En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom

En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom

En la jungla i el desert
En els nius en les ginestes
En l’eco de la meva infantesa
Escric el teu nom

En les meravelles de les nits
En el pa blanc de les jornades
En les estacions núvies
Escric el teu nom

En tots els meus bocins de cel
En l’estany sol florit
En el llac lluna viva
Escric el teu nom

En els camps en l’horitzó
En les ales dels ocells
I en el molí de les ombres
Escric el teu nom

En cada glop d’aurora
En el mar en els vaixells
En la muntanya enfollida
Escric el teu nom

En la molsa dels núvols
En les suors de la tempesta
En la pluja espessa i fada
Escric el teu nom

En les formes fulgurants
En les campanes dels colors
En la veritat física
Escric el teu nom

En els senders despertes
En les carreteres obertes
En les places que desborden
Escric el teu nom

En el llum que s’encén
En el llum que s’apaga
En les meves cases reunides
Escric el teu nom

En el fruit trencat en dos
De l’espill i de la meva cambra
En el meu llit conquesta lliure
Escric el teu nom

En el meu gos gormand i tendre
En les seves orelles alçades
En la seva pota desmanyotada
Escric el teu nom

En el trampolí de la meva porta
En els objectes familiars
En el foc glorificat
Escric el teu nom

En tota carn que es brinda
En el front dels meus amics
En cada mà que s’allarga
Escric el teu nom

En el vidre de les sorpreses
En els llavis atents
Per damunt del silenci
Escric el teu nom

En els meus refugis caiguts
En els meus fars enderrocats
En els murs del meu tedi
Escric el teu nom

En l’absència sense desig
En la soledat nua
En els marges de la mort
Escric el teu nom

En la salut recobrada
En el perill esfumat
En l’espera sense memòria
Escric el teu nom
I pel poder d’una paraula
Torna a començar la meva vida
Només he nascut per conèixer-te
Per anomenar-te

Llibertat

La llufa de la consciència

De vegades, les tardes de l’estiu, a raser de la calor, que malgrat es digui de la “Lleida la extrema”, (manta calor a l’estiu i molt de fred a l’hivern), conforma la manera de ser d’aquesta gent de terra endins; assegut, al raser de la fresca amb una copa de Gin Tònic, et permet de saber-te amic i parlar d’aquelles coses que no porten en lloc, però que de tant en tant cal dir, perquè, de vegades, cal ser feliç, o no?

Avui recordo que aquesta era una referència que em costava entendre quan estudiava, el concepte de felicitat, fonamentalment emprat pels liberals, parlo de política i de liberalisme econòmic, del seu concepte del model d’Estat i de la recerca de la felicitat de l’home (sense gènere) com una finalitat en si mateixa de l’instrument polític. Era difícil d’entendre per a mi, doncs difícilment podria concebre aleshores que la felicitat, aquest concepte tant eteri, pot derivar d’un somriure, del teu o d’altri, d’un afrontar la vida amb el bé per bandera, quina cosa tant difícil, oi?

Certament aquest blog em serveix avui per abocar una mica de sentiment, una mica de sinceritat, com si continués assegut, saludant amics, i recordant-ne d’altres, aquells que no hi són, o sí. Mentre escric això escolto una mica de música, aquella que em va regalar fa poc una amiga, cançons de taverna, “retalls” com diu en la “tapa”, del grup lleidatà "Boira", segurament lletres de sentiment, amb cadències d’havanera, com aquelles que la sang marinera de la meva família devia cantar temps ha.

De vegades aquesta opció meva, emmarcada en la prudència i la transformació de la societat, que per algú pot no significar res, em porta a moments de reflexió, necessaris per altra banda, a instants que duen a pensar en els demés, en aquell entorn que necessita somriures, que necessita tanta reflexió, tant escoltar a la gent i escoltar-nos a nosaltres; potser si que és vàlid el recurs a escoltar música, a escoltar aquelles cançons que fa tant de temps que no s’escolten, que formen part del nostre imaginari personal, aquell que havíem tancat en un bagul, a redós dels records “vells”, perquè crec que no tenia raó en Joan Manel quan deia que “vivim vides petites en capces de formigó”, no?

Redescobrir poetes, redescobrir autors, perdre’t per una llibreria a la recerca de la lletra impresa i descobrir, per exemple que hi ha tot un món sencer encara per expressar i molt de missatge amagat entre les pàgines d’un llibre, sense misteri, només a redós de cada línia, com en aquella cançó, aquella que tothom tenim com a nostra, com si aquell cantautor l’hagués escrita només per a nosaltres, no teniu aquesta sensació compartida?

També és moment per tornar a la poesia i buidar-hi el pap, parlar amb la pàgina en blanc que demana que recorris amb els teus dits centímetre a centímetre amb aquelles idees que van prenent cos a mesura que el vers va travant el discurs que volies, aquell reflex de tot un seguit de sensacions que recull aquell full, que ja electrònic, manté aquells misteri, aquella mateixa tradició que quan els fèiem en paper, i els guardàvem en aquella carpeta blava, o grisa o sense color, on guardàvem coses com aquesta, que vaig escriure i registrar el març de 1.999 tot acabant el mil.leni, al redòs d'un adagi baulé que ens diu "que així com sigui la nit, així serà el dia".

"Com un llençol de bruma"

Llença el seu tel
Com una xarxa,
Com una etèria presència.
Suau cau lentament
I com un llençol de bruma
Acarona el rostre dolç.

Un sospir entretallat
Cercant en l’aire un racó
De complicitat on refugiar-se,
Rodolant per la cambra
Com una gran bola feta de nit.

Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies,
Al redós de la memòria.
Duana de sentiments que aclaparen la ment....

S’esgota, com faltant-li l’aire,
Poc a poc, fimbrant,
Queixant-se, cremant
De mica en mica,
Lentament
Fins a esgotar-se.

Manlleva la xarxa,
S’esvaeix el misteri
Que dibuixa un somriure,
Un glop d’aire
Omple els sentit
I reviu palpitant,
En els ulls......

Acompanyat tot de la música de Thomas Newman, es llegeix una mica millor.

Humanitat: la poètica de l'evolució social

És ben cert que el despertar a la vida resulta difícil de comprendre sigui quina sigui la generació a la que pertanys, potser en aquest sentit l’utilitarisme dels subsahrians que es mouen a partir dels principis de subsistència i supervivència, fa que ho tenen prou més clar que nosaltres que, privilegiats, gestionem per casualitat aquesta part del món on l’evolució intel•lectual ha permès de configurar-lo com un espai en opulència en contradicció amb la resta, sigui quin sigui el nivell de desenvolupament o de cohesió social amb qui es compari.

D’aquesta manera, quan les mares d’aquella part del globus, a banda del que determinen les seves creences religioses, deixen que els seus fills de dos anys, dos anys i mig, comencin la pugna per la subsistència amb allò tant elemental com és compartir els àpats, on el sistema d’olla comuna tradicional genera el primer nivell d’exclusió dels més dèbils, aquests hàbits ens estan donant una lliçó transcendent que difícilment podrem entendre si no avaluem i establim els nexes d’estudi antropològic i sociològic d’aquestes societats en evolució, que per altra banda, s’aproximen tant a com van ser les nostres, potser a la distància d’un segle respecte de les formes i els contextos.

Les possibilitats d’interconnexió en el conjunt de relacions del primer món, impossibiliten per la seva pròpia dimensió, de prendre consciència de la fragilitat de la relació temporal amb la successió generacional, de manera que la tendència a la mobilitat, sigui horitzontal o vertical, com un factor de regeneració intenta establir nous principis i renovar les elits, a banda del creixement econòmic que, sense l’adequada correcció i redistribució de les plusvàlues difícilment configuraria una societat estable i sense conflictes, a banda de la consegüent sobre-protecció que el nostre model societari planteja en els relleus generacionals.

Aquesta diferència substancial entre una i altra concepció cultural i social, ens planteja un nou concepte a nivell de la definició dels perfils de societats que, com a model abandona els formats clàssics per instal•lar-se en la complaença de la formació per una banda, com a refugi i prefiguració intel•lectual i en el canvi de concepció terminològica per l’altre, de manera que el concepte propi de joventut ha experimentat un canvi significatiu, tal que els paràmetres d’ancianitat en una determinada cultura poden coincidir fins i tot amb els paràmetres anteriors a l’inici de l’edat adulta, en altres cultures i nivells de desenvolupament diferent a les de les societats econòmicament avançades, amb diferències substancials que poden afectar per raons del nivell de vida i de salut als índex de pervivència que compensa la creixent disminució dels índex de natalitat que es contraposen en un i altre nivell d’evolució socio-econòmica.

Neix aquí, doncs, també en aquest nou model de relleu generacional, un nou concepte d’identitat, que parteix, en el món de les civilitzacions avançades econòmica i tecnològicament a partir del concepte tradicional “d’humanitat” en contraposició a qualsevol altra identitat circumstancial a les que el propi Zygmunt Bauman qualifica com a identitats d’ocasió que poden provocar, fins i tot desconcerts existencials. Si Ludwig Wittgensteins afirmava que els millors llocs per resoldre problemes filosòfic eren les estacions de ferrocarril, avui afirmaria que serien els aeroports i els diferents fluxos en les migracions aeroportuàries els que ens portarien a la reflexió filosòfica sobre determinats privilegis d’una determinada part de la societat mundial que pot amplificar el concepte de la mondialització a partir de la íntima relació amb altres contextos i altres polaritats, concepte que va una mica més enllà que els ja clàssics de la globalització o glocalització, teoritzats entre d’altres per Ulrick Bech o a partir de la interrelació de les xarxes com estudia Manuel Castells o descobrint una nova estructuració del paradigma de “classe” com proposa Pierre Lévy .

En tot cas la poètica de l’evolució social ens descobreix en les diferencies de desenvolupament mundial la recreació permanent de principis originaris comuns que es modifiquen distintament a partir de la pròpia essència de diferents elements, de diferents variables, que conformen un món estratificat, però alhora connex i gens diferenciat, per això, és bo de recordar les paraules de Rosa Luxemburg: “Totes les nits, dormiríem en un lloc diferent, i el sol en aixecar-se ens sorprendria ja sobre els camins” .

La Pau no és fàcil

"La Pau comença amb tu mateix. Mai seràs un bon arquitecte si no construeixes la pau al teu interior. L’abandonament de pensaments egocèntrics, de desitjos de possessió que no tenen de importància, són fonamentals. Aquells que no estan posseïts per res ho tenen tot. Si ets sincer amb tu mateix reconeixeràs que no ets lliure.

La Pau no és fàcil. És una lluita fins al final, amb la mort de tot desig malvat i tota la falsedat del nostre propi interior."

(Agraeixo al meu amic Leptis aquestes paraules de reflexió)

Una cita: 孫子

Triaria, sense dubte, a una persona que considerés qualsevol obstacle amb la prudència requerida i que preferís sempre triomfar amb els seus propis recursos[1]

[1] General xinès que visqué a l’estat de Wu en el segle VI a.c.. es l’autor del llibre “L’art de la guerra”, un influent llibre sobre estratègia militar principalment, abastant també la tàctica. Es llibre utilitzat també en la Ciència Política.

Lleida, un nou model de gestió local

Un nou model gerencial determina el govern de la Paeria que, sorgit de les urnes del proppassat 27 de maig, va atorgar la majoria absoluta + 1 a la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya. Potser el concepte, el nom, que com diu un bon amic del ram de l’urbanisme, no fa a la cosa, i no està al meu entendre ben triat, però respon a un model que pot semblar basar-se, com apunta Joan Cal en la seva editorial "la peixera" de Segre, en l’aplicació d’un model de gestió privada a la cosa pública. Crec que en aquesta qüestió el periodista lleidatà s’equivoca, dons malgrat l’addició de l’Alcalde Àngel Ros pels lleons d’ESADE, una fixació com una altra pels formats en les escoles de negocis, com ell mateix, MBA que és, respon més a un model que predetermina una nova forma de model municipal, d’aquí que jo no cregui encertat el nom de gerència en els nous càrrecs que determina el govern municipal; de fet al meu entendre intenta aplicar per endavant el que serà la nova delimitació de l’estructura municipal que l'avant-projecte de la futura "Llei del govern i de l’administració local", preveu, i aquesta preveu, llevat de possibles canvis en el tràmit parlamentari, l’existència d’un govern en ciutats de les característiques de Lleida, que hauria d’estar format per persones expertes en la matèria, al marge dels electes que configurarien el parlament local.

Aixa doncs, com ho veig jo, Ros, prefigura ja d’avançada aquest nou concepte i imagino que per no ferir suspicàcies dels electes, denomina gerents als nous “ministres” locals, gestors en definitiva de la cosa pública, executors de les polítiques que haurà definit la política sotmesa a la dialèctica de la qüestió parlamentària i de l’acció diària de contacte amb la ciutadania. Absolutament doncs encertat aquest intent, tot i la denominació de “gerents” dels nous càrrecs, que seran els qui « gerenciaran », aquí sí que el terme si escau, el dia a dia de la gestió municipal.

Fer dissabte

Fer dissabte, en sentit col·loquial del terme, significa nogensmenys que adoptar una actitud de neteja i reordenació, és a dir fer allò que suposadament no es pot fer durant la setmana.

En el meu cas suposa arribar a un moment de tranquil·litat, després de tot un seguit de dies en els que calia apostar per la discreció i el silenci com a instrument de contemplació, però alhora de transmissió i impuls d’un mateix cap a l’entorn que el rodeja i el mimetitza.

De vegades determinats tràngols t’ajuden a veure que està passant, cal establir una determinada distància i veure com s’han mogut les fitxes en el tauler, quins peons avancen, quins, no, com juguen els alfils i els cavalls, si les torres han fet algun moviment, algun enroc, aleshores, un cop has redescobert el mapa, veus quin és el plantejament real, no aquell que et donen els mitjans, tot i que ben informats, i veus també quin paper hi jugues, hi juguem, dins de tot plegat.

Aquest dissabte també m’ha permès de veure com podem arribar a ser, com som en realitat les persones, i quina és la nostra concepció del micro poder del que gaudim en els nostres quefers diaris, demostrant la majoria de les vegades una tendència a la tirania de tots plegats, en la manera com la concebia Plató.

Cert és que la teoria ens diu i ens ratifica el que per altra banda ens deia Aristòtil, la definició del zoón politikón, que tantes vegades he defensat, tot i que reprenent a Plató, el bé comú només s’aconsegueix a partir de la pràctica del a virtut com a normal essencial que planteja un equilibri raonable entre lo inestable i lo just, la relació entre lo etern i lo inalterable, allò immutable, dins del natural sorgir de la construcció social i política.

Una cita: Toynbee

"El major càstig per aquelles que no s’interessen per la política és que seran governats per persones que sí que els hi interessa."[1]

[1] Arnold Joseph Toynbee (4 d’abril de 1889 – 22 d’octubre de 1.975). Historiador britànic, especialista en filosofia de la història va establir una teoria cíclica sobre el desenvolupament de les civilitzacions.

Una cita: Rousseau

"L’home que no coneix el dolor, ni coneix ni la tendresa de la humanitat ni la dolçor de la commiseració "[1]

[1] Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, Suïssa, 28 de juny de 1.712 - Ermenonville, França, 2 juliol de 1.778) fou un filòsof franco-suïs; usualment és definit com un ilustrat

Una cita: Σωκράτης

"Baixa a les profunditats de tu mateix i aconsegueix de veure la teva ànima bona. La felicitat la fa només un mateix amb la seva bona conducta.”[1]

[1] Sócrates (Atenes 470-3299 ac) no va escriure res i malgrat haver tingut nombrosos seguidors, mai va arribar a crear cap escola filosòfica. Les anomenades escoles socràtiques van ser iniciativa dels seus seguidors. Sobre la seva activitat filosòfica ens han arribat diversos testimonis contradictoris de Jenfonte, Aristòfanes o Platón.

Societat en xarxa

Manuel Castells, qui en el ranquing de consultes que rep el nom d’Índex de citacions en les Ciències Socials (SCCI), es situa en el quart lloc mundial, només per darrera de figures llegendàries de la investigació social, com ara Giddens, Putnam i Habbermas, acaba d’aportar tot un seguit de conclusions qualitatives a un estudi elaborat per ell mateix i la catedràtica Imma Tubella, a banda d’altres investigadors que hauran fet contribucions importants a aquest estudi que s’emmarca dins de les investigacions que aquesta universitat oberta tenia iniciats i que porta per títol: “Projecte Internet Catalunya, societat en xarxa”, finançats pel Govern de la Generalitat de Catalunya”.

Segurament no serà un estudi més dels realitzats per Castells, com tampoc va ser un llibre més la seva trilogia “L’era de la informació: economia, societat i cultura” amb els seus tres volums “La societat real”, “El poder de la identitat” i “Fi de mil·leni”, editats l’any 1999 a Mèxic per Siglo XXI; o la nogensmenys famosa obra, traduïda a no pocs idiomes: “La galàxia Internet, reflexions sobre Internet, empresa i societat”.

Se’ns ha desvelat el que consideren més interessant, evidentment a ulls dels autors, com ara que gairebé un 60% dels adults no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb Internet, o que la societat telemàtica té un profund interès en els assumptes del món i hi vol intervenir amb la seva autoorganització.

Segurament donarà que parlar, crearà controvèrsia i serà objecte d’estudi, com ho és la seva obra en no poques facultats de Ciències Polítiques o de Sociologia.

Consciència col.lectiva

Les dificultats amb les que s’enfronten les forces polítiques, les organitzacions polítiques consolidades, és, sense cap mena de dubte, amb la contemplació d’un escenari, cada cop més estès, de la delimitació conceptual de la « res politicae » com allò que ja no és inherent al ciutadà, no pas perquè de fet no ho sigui, si més no, perquè hi ha una consciència col·lectiva, que això és així; la percepció generalitzada que l’instrument de control de la democràcia com és l’exercici del vot, però també el vot entès com a norma de determinació de la bondat o no de les gestions i de les intervencions en la cosa pública, obtenen o no l’aquiescència de l’elector actiu i conscient de que les coses són així, com de la potestat que aquest acte de voluntat l’hi atorga, definit en si mateix com un instrument d’expressió igualitarista i en conseqüència definint un esquema de llibertat difícilment obtenible si aquesta acció voluntària no es produís, a la vegada que, fraternitza l’acció en considerar el resultat global a partir de la suma de les accions voluntàries individuals.

Manta vegades he definit la no execució, la no acció en la determinació dels resultats democràtics, i per tant la manca de participació com un exercici que atempta contra la essència democràtica de la societat, el fet que el ciutadà consideri bé que no és necessària la seva intervenció política, bé que la seva intervenció política no serveix per a res, bé que pensa que la pròpia llibertat en l’exercici del sufragi li permet, per els mateixos conceptes, poder deixar de fer-ho, no crea sinó unes limitacions al sistema que abunden en el risc de ruptura del mateix si la cultura política d’una determinada col·lectivitat acaba assumint com a vàlida aquesta premissa abandonista que defineix clarament una part de la massa electoral com “absentitsta”, en una proporció cada cop més elevada.

Aquest fenomen que ja han començat a tractar alguns autors, podria anar sensiblement lligat a determinades reformulacions respecte dels canvis de valors, per una banda, però per l’altra íntimament lligat a la nul·la consideració de l’espai públic, en totes les seves vessants com un espai propi i compartit; la “res pública” com allò que ens és consubstancial i per tant definitori d’allò que som, és a dir el fet d’haver deixat de prendre consciència que hi ha una part de nosaltres mateixos o potser la totalitat que no pertany a la nostra essència individual, sinó que es defineix com un concepte col·lectiu i que per tant implica que compartim un espai, en la majoria de les ocasions, de convivència que té unes regles que tots fins ara compartíem i respectàvem, com ara l’obligació de l’emissió de sufragi, com també la del respecte al context públic que s’incardina necessàriament amb el fet privat que per tant deixa de ser-ho en sí mateix.

És probable que el camp d’anàlisi i de l’estudi comporti en els propers anys, tant des del punt de vista de la Ciència política, com de la Sociologia, l’Antropologia, la Psicologia social, etc., la determinació de l’evolució que està patint la nostra societat a partir de la conceptualització de paradigma post-modern; si aquesta situació que apuntàvem té a veure amb les variables que el defineixen o si es dona una nova conceptualització o noves variables que ens facin veure que els canvis que es produeixen en aquest context de la tercera revolució industrial, en l’intangible d’aquesta, a diferencia de les dues anteriors planteja “canvis” que no havien estat prevists, fins i tot abans de la consecució del zenit en la campana de gauss que defineix el nou paradigma en la seva formulació gràfica, variables que poden configurar un histograma que no segueixi per la independència d'aquestes una distribució normal però si que ho fa en una dimensió gran de mostra.

Tot recordant Piaff

L’any 1.949, Edith Piaff, escrivia aquest himne a l’amor (Hymne à l’amour) al que hi possava música Margarita Monnot i ho enregistren l'any 1.950 i sembla que la cançó estava dedicada per Piaff a un lluitador de boxa, Marcel Cerdan, mort l’any abans de ser escrita.

L'Hymne a l'Amour
Uploaded by cvera




Hymne a l’amour (Himne a l’amor)
Original d’Edith Piaff
Traduïda per Albert Balada




El cel blau sobre nosaltres pot esfondrar-se
I la terra pot també pot escolar-se
poc m’importa si tu m’estimes
jo me’n foto del món sencer

Mentre tant, l’amor inundarà els meus matins
Mentre tant el meu cors tremola sota les teves mans
Poc m’importen els problemes
Amor meu, doncs jo t’estimo

Jo aniria fins a la fi del món
jo em faria tenyir de ros
Si tu m’ho demanessis

Jo aniria a despenjar la lluna
Jo aniria a gastar-me la fortuna
Si tu m’ho demanessis

Jo renegaria de la meva pàtria
Jo renegaria dels meus amics
Si tu m’ho demanessis

Pots riure-te’n de mi
Jo, faria el que fos
Si tu m’ho demanessis

I si tu un dia la vida t’arranca de mi
Si tu mories que sigui ben lluny de mi
Poc que m'importa si tu m'estimes
Perquè jo moriria també

I aleshores tindríem per nosaltres l’eternitat
Dins del blau de tota immensitat
dins del cel mai més problemes
amor meu, creu-me l’estima

Dins del cel mai més problemes
amor meu, perquè m’estimes