Fer dissabte, en sentit col·loquial del terme, significa nogensmenys que adoptar una actitud de neteja i reordenació, és a dir fer allò que suposadament no es pot fer durant la setmana.
En el meu cas suposa arribar a un moment de tranquil·litat, després de tot un seguit de dies en els que calia apostar per la discreció i el silenci com a instrument de contemplació, però alhora de transmissió i impuls d’un mateix cap a l’entorn que el rodeja i el mimetitza.
De vegades determinats tràngols t’ajuden a veure que està passant, cal establir una determinada distància i veure com s’han mogut les fitxes en el tauler, quins peons avancen, quins, no, com juguen els alfils i els cavalls, si les torres han fet algun moviment, algun enroc, aleshores, un cop has redescobert el mapa, veus quin és el plantejament real, no aquell que et donen els mitjans, tot i que ben informats, i veus també quin paper hi jugues, hi juguem, dins de tot plegat.
Aquest dissabte també m’ha permès de veure com podem arribar a ser, com som en realitat les persones, i quina és la nostra concepció del micro poder del que gaudim en els nostres quefers diaris, demostrant la majoria de les vegades una tendència a la tirania de tots plegats, en la manera com la concebia Plató.
Cert és que la teoria ens diu i ens ratifica el que per altra banda ens deia Aristòtil, la definició del zoón politikón, que tantes vegades he defensat, tot i que reprenent a Plató, el bé comú només s’aconsegueix a partir de la pràctica del a virtut com a normal essencial que planteja un equilibri raonable entre lo inestable i lo just, la relació entre lo etern i lo inalterable, allò immutable, dins del natural sorgir de la construcció social i política.
En el meu cas suposa arribar a un moment de tranquil·litat, després de tot un seguit de dies en els que calia apostar per la discreció i el silenci com a instrument de contemplació, però alhora de transmissió i impuls d’un mateix cap a l’entorn que el rodeja i el mimetitza.
De vegades determinats tràngols t’ajuden a veure que està passant, cal establir una determinada distància i veure com s’han mogut les fitxes en el tauler, quins peons avancen, quins, no, com juguen els alfils i els cavalls, si les torres han fet algun moviment, algun enroc, aleshores, un cop has redescobert el mapa, veus quin és el plantejament real, no aquell que et donen els mitjans, tot i que ben informats, i veus també quin paper hi jugues, hi juguem, dins de tot plegat.
Aquest dissabte també m’ha permès de veure com podem arribar a ser, com som en realitat les persones, i quina és la nostra concepció del micro poder del que gaudim en els nostres quefers diaris, demostrant la majoria de les vegades una tendència a la tirania de tots plegats, en la manera com la concebia Plató.
Cert és que la teoria ens diu i ens ratifica el que per altra banda ens deia Aristòtil, la definició del zoón politikón, que tantes vegades he defensat, tot i que reprenent a Plató, el bé comú només s’aconsegueix a partir de la pràctica del a virtut com a normal essencial que planteja un equilibri raonable entre lo inestable i lo just, la relació entre lo etern i lo inalterable, allò immutable, dins del natural sorgir de la construcció social i política.
