Silenci i Prudència

La rectitud d’obrar assimilable a l’honestedat com a principi de la raonabilitat social que hauria d'excloure del propi context individual la injustícia o el mal - entesos com a conceptes absoluts i relatius -, ens porta a entendre com una de les virtuts de l’àmbit escolàstic, la prudència, que en determina també l’existència del ser racional, com aquella virtut que fa tenir-se en consideració des d’una una visió diferent del nostre entorn, i que conforma, qualsevol element que hauria de ser consubstancial a tota existència en l’àmbit de les relacions humanes, la configuració d’una realitat imperativa i impositiva per a la pròpia dinàmica del negoci jurídic de que es tracti, o de la pròpia instrumentalització relacional a partir de una determinada adscripció professional; aquesta virtut, la prudència, és un principi fonamental que ens ajuda a discernir adequadament el bé del mal, entenent-la com aquella disposició d’ànim a fer necessàriament el bé, entès aquest com allò que procura la satisfacció, la felicitat i el benestar.

Segurament l'essència mateixa de la immaterialitat com a camí i guia, a partir de la transparència que ens evoca, i de la mà de la reflexió per a madurar, lluny del silenci esterilitzador i ineficaç, i juntament amb la prudència, això ens hauria de portar a descobrir la realitat del bé, com a principi immaculat que hauria de quedar gravat per sempre en la nostra consciència, com a realitat infinita, omnipresent i omnipotent, acompanyada de la força de la paraula, com a instrument de coneixement, que ens porta a no doblegar mai el genoll davant dels homes per elevat que sigui el seu rang, però alhora entesa la paraula com a un principi de vida