Adéu amic,

Avui enterrem el Marc, l'Aixut; havíem estat companys de classe a l’Episcopal, quan hi era director Mossèn Pardell; junts, quan èrem joves vam engegar un projecte radiofònic a Ràdio Terraferma, els dissabtes als matins. Els nostres destins ens havien distanciat, ell va passar de la ràdio a l’equip comercial del grup Segre i jo cap a la vida política, tot i que moltes tardes, pel carrer major de Lleida, abans de les quatre ens trobàvem i compartíem un estoneta de tertúlia sobre el que havia succeït al món. Què n’és d’injusta la vida! Avui l’enterrem, adéu amic!

El aparato

Llegeixo als mitjans com el relleu d'Hereu a Clos a Barcelona s'anuncia, i en veu alta, com una victòria de lo que el quart poder anomena “el aparato”, és a dir i en termes més assenyats en l'anàlisi de la realitat dels partits polítics, la seva estructura orgànica. Algun fins i tot comença ja aventurar la proximitat entre aquesta fórmula i la que es dóna en els models de seccions locals de partits com ara l'SPD alemany el PSF francès.

El cert és que hi comença a haver un relleu generacional que implica que la generació nascuda al voltant de 1960 (+/- 5) comença a desfer-se del tap que suposava una generació que va definir tot el trajecte polític des de l'adveniment de la democràcia fins avui. I és cert el que opinen els mitjans, aquesta gent que ara assumeix noves responsabilitats, ha definit la seva carrera política a les agrupacions, al menys pel que fa als partits d'esquerra en general i al PSC en particular.

Tot i així el relleu ha estat i és dificultós en determinats indrets i fins i tot quan es fa manté un cert dirigisme, amb tics més propis de les dècades 70 i 80 del passat segle. Però certament tot ha de fer el seu curs i el relleu és inevitable com ha succeït a Barcelona i en el seu dia també a Girona o Lleida.

¿Y el aparato?: ¡bien gracias!

Som demòcrates de veritat?

Definir la democràcia com un sistema és allò habitual en els ambients científics, però el fet és que democràcia, en realitat és en definitiva una aposta cultural, una determinada manera de veure la vida, d’actuar-hi, d’afrontar reptes, de dibuixar un futur si es vol. De vegades hom pot ser molt democràtic en complir aquells compromisos que ens marca el model polític, les coordenades del sistema, però realment no hi ha una aposta clara en el concepte democràtic en allò que fa referència a les relacions socials, a les actituds envers les demés unitats que conformen aquest conglomerat social que es defineix com una xarxa d’interessos.

Manda Cojones!

Avui l'ínclit seguidor del signant de la foto de les Açores, sí parlo de Rajoi, no juga amb la memòria efímera i diu: la crisi del prat és culpa del govern, no de Iberia. Un cop més la dreta defensant els interessos de les grans corporacions. “que no hi havia Estat ni Govern” s'ha atrevit a dir i afirma que va afectar 250.000, quan les reclamacions són només 18.000, la veritat és que només se m'acut, davant d'una vaga salvatge dels treballadors de terra d'Iberia que a molts ens va afectar, que la dreta, sempre la dreta, s'envolcalla en la defensa dels interessos més ocults i que no són mai el dels ciutadans, coincidint quasibé sempre amb el d'alguna corporació de negocis, encara s'aixoplugui com un llop en pell de corder. Ho veieu? la mateixa estratègia que respecte de l'11-M.

Ho sabrem fer

Em deia un conegut meu amb base a Madrid, que aquest cop podem veure en la candidatura socialista al Parlament de Catalunya reflectida la Catalunya real, y apostar d’una vegada per totes, amb el nou instrument legal de que ens em dotat tots els catalans i les catalanes, pel desenvolupament de les polítiques socials necessàries, de pensar en definitiva en els problemes de la gent, que de vegades escapen als designis de la alta política, però que, vulguem-ho o no són els que veritablement importen.

Ara ens tocarà l’exercici de responsabilitat, la recerca dels homes i les dones que han d’acompanyar al cap de llista per Barcelona en les diferents contrades, un exercici de responsabilitat que ens hauria de dur a cercar els/les millors, defugint interessos primaris. Ho sabrem fer? La societat, malgrat la seva escassa participació tendint generalment a obviar la “res política” necessita que apostem per persones amb dedicació, coratge, formació i discurs polític no demagògic.

Recordo ara el model d’elecció de l’antiga democràcia grega, on el paper de “l’atzar” era considerat un dels principals definidors de l’element democràtic en l’elecció de “magistrats” que en acabar la seva comesa serien “jutjats” per la seva gestió, amb resultat moltes vegades de mort o d’ostracisme.

L’evolució de la democràcia liberal en la que vivim ens ha fet establir convencions generalitzades en tota l’òrbita democràtica que exigeix, si més no unes determinades garanties per a que el sistema funcioni, i aquestes garanties son la suficiència exigible a aquells o aquelles que es proposin per a les ocupar un lloc en una candidatura, sense deixar res en mans de l’atzar.

La segona reforma militar, solució a una qüestió pendent

La primera, la de Serra, queda ja lluny.

Ara la segona, aborda en profunditat la realitat militar i l'adequa, bé de fet més aviat l'aproxima a la realitat civil, a la realitat dels funcionaris de l'estat, sigui quina sigui la seva funció de servei ciutadà.

En resum, i pel que he pogut saber la validació, més que convalidació, de la formació acadèmica amb els estudis de grau establerts i fent-ho a través d'extensions universitàries vinculades als centres de formació militar.

També els mèrits, però la també la formació adequada per accedir a graduacions superiors fa que aquest s'aproximin a les promocions que fan els funcionaris via oposició, per fi sembla que podrem començar a tenir un exercit modern i no diferenciat de la resta de serveis que l'Estat presta als seus ciutadans, diferència que el continuava aproximant a les formes a-democràtiques de gestió de la qüestió militar.

Ségolène Royal: la cita!

Jo, com d'altres blocaires tinc una tendència natural a acudir a les cites de personatges significats de la història, per a poder complementar els meus comentaris, els meus anàlisi. Ara, però, he de reconèixer que amb aquesta de model, ha estat superada qualsevulla cita que es vulgui emprar.

El divendres proppassat una de les candidates a ser candidat del Partit Socialista a la Presidència de la República en les eleccions presidencials que a França tindran lloc l'any vinent, la Ségolène Royal, la companya del primer secretari dels socialistes a França, François Hollande, va fer una de les reflexions més assenyades de la història, no en va és politòloga, perquè els qui estudien a l'École Nationale d'Administration, no son pas economistes, com algun mitjà refereix, són experts en Ciència de l'administració, entre d'altres matèries de Ciència Política (tot i que sí, havia fet la carrera d'economia previament) .

La cita, deia, una de les més significatives, a la meva manera de veure és que, després de reflexions de prohoms del socialisme francès a la Universitat d'estiu de la Rochelle, com ara Straus-Khan, Laurent Fabius, Jack Lang o Lionel Jospin, ella va i els diu als assistents, i de fet ens diu a tots nosaltres, els qui estem al servei de l'administració, els qui participem o participen de la política, els qui gestionen o gestionem els partits, però també als militants, als simpatitzants, als ciutadans i les ciutadanes anònims: "mentre els polítics en general mantenen l'actitud clàssica d'explicar als ciutadans allò que tenen que fer, el que cal fer (segons la Royal) és interrogar-los sobre allò que volen que els polítics facin".

Absolutament genial! Llàstima que, com sempre, les genialitats tant bon punt es toca poder s'esvaeixen.

Aquí teniu, si més no, un enllaç amb el bloc "désirs d'avenir", del que n'és titular Ségolène Royal en la seva campanya electoral, una bloc interessant i que us recomano.

Gràcies Aintzane i Oriol

Gràcies Aintzane, gràcies Oriol, sou tots dos molt gentils per considerar que el meu humil diari és digne de ser considerat per a la lectura; és tot un honor la vostra referència i de saber-me legit en les meves reflexions polítologiques i sociològiques.

Mantenir les formes

Cal mantenir les formes, encara que no es cregui expressament en el perfil democràtic de les organitzacions polítiques en general, cal mantenir-les pel bé ni que sigui del sistema. El darrer dels partits, el PSC, que quedaven per proclamar candidats a Lleida, ho farà properament, a través de les seves assemblees locals, després a través del seu òrgan de Federació, i finalment proclamarà el Comitè de llistes i el Consell Nacional. Avui el diari Segre, en la seva edició escrita, proclamava ja el cap de llista, quelcom que es dona com a fet, probablement i segurament sense alternativa, però que requereix un determinat procés. Al final haurem de donar la raó a Robert Dalh en els seus estudis sobre “l'home polític” en el tercer dels quatre estractes, o no? I les formes?

Se va el caiman......o la desnazificació.

Bé, de fet més que anar-se'n: “lo echan”. La imatge, distribuïda per l'agència EFE, reflecteix el moment en el que és “descavalcada” l'estàtua ecuestre del qui fou director de l'escola militar de Saragossa, el dictador Franco.

L'Article 17 del projecte de Llei de la memòria història, malgrat l'emprenyament de Gaspar Llamazares d'Izquierda Unida, és un clam a la desnazificació i resa així:

"Los órganos que tengan atribuida la titularidad o conservación de los monumentos, edificios y lugares de titularidad estatal, tomarán las medidas oportunas para la retirada de los escudos, insignias, placas y otras menciones conmemorativas de la Guerra Civil existentes en los mismos, cuando exalten a uno sólo de los bandos enfrentados en ella o se identifiquen con el régimen instaurado en España a su término".

O sia que: hasta nunca cocodrilo!

.....jove adolescent

Sortir a passejar, a la fresca, de bon matí, esgotant unes vacances que de vegades et poden semblar immerescudes, veure la ciutat tranquil·la, només els obrers estrangers de les subcontractes com una torre de babel proclamant a crits les seves identitats estranyes: Polònia, Ucraïna, Senegal, Gàmbia..... tot just abans de fer passar pel despatx i recollir la premsa del dia, com trepitjant uns carrers acabats de posar, aquest cop sí si parlem de l’eix.

El món a aquestes hores del matí es veu amb els matisos de la llum que s’esmicola per les pedres velles, les pedres noves, els tubs, les conduccions, la pols. Algun comerç ha obert ja, el seu propietari escombra el terra o el rega, com antuvi quan la ciutat era menys ciutat i més poble.

Em deia un bon amic, que Lleida, la ciutat, és com una jove adolescent que ha deixat aquella infantesa de poble i encara el seu futur cap a una maduresa de ciutat gran que ha de perdre alguns tics.

Obres el diari i veus la foto d’un líder polític en bicicleta per Lleida i veus com el model “rosa” s’imposa una i una altra vegada en el quefer polític i la bucòlica sensació amb que s’ha iniciat el dia se’n va en orris perquè ja no saben que fer per sortir a la premsa i segur que ens obsequiaran amb d’altres fotos més endavant.

Tanco els diaris i torno a gaudir ja de la calor del dia que ens obsequia amb un sol d’estiu plaent, ara ja amb la ciutat plena de vida. Ui com m’ha crescut la barba, corro a retallarme-la.

Missatge Zen per a cooptadors polítics

Un monjo li digué al seu abat: Acabo de entrar en aquest monestir, sis plau ensenya'm!

L'abat li preguntà: Has menjat la teva sopa d'arròs?

El monjo li respongué: ja he menjat.

Aleshores l'abat li digué: cal doncs que rentis el teu plat.

Tot recordant Rawls i la moralitat Wallersteiniana

El discurs polític esdevé el resultat d'una clara controvèrsia entre l'opinió pública i l'opinió publicada, la recerca de valors comunicatius en els diferents líders de les llistes electorals que representaran als partits a les properes eleccions legislatives catalanes en aquesta circumscripció és inútil, qui pot aportar un discurs coherent i diferenciat?, qui aporta notes particularment significatives que ens pogués fer pensar en la recepta necessària, en el model del lideratge clàssic?.

En aquest context és interessant de descobrir les aportacions d'Immanuel Wallerstein, quan ens parla de política, però també de la llei i de la moralitat, aquesta darrera variable que fa raonables els nostres actes i els emulsiona de la diferencial democràtica.

Pràcticament ningú pot avui afirmar amb rotunditat que els procediments democràtics són els que vesteixen la configuració de la “res política”, el model sustentat per les elits polítiques de les diferents opcions en lliça manlleva amb tota seguretat aquells principis que haurien de definir la raonabilitat de una societat sotmesa a moltes pressions de variables especulatives.

Val la pena recordar literalment unes paraules de John Rawls: “La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per molt elegant i econòmica que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; així mateix, les lleis i les institucions, independentment del seu grau d'eficiència i bon disseny, han de ser reformades o abolides si són injustes.”.

Com també ens és útil el seu segon principi dins de la Teoria de la Justícia que ve a recordar-nos, en uns moments de tensionament polític electoral dins de les organitzacions, que: “cap mena de consideració relacionada amb les anomenades "raons d'Estat" pot justificar que es vulnerin els drets i les llibertats bàsiques d'una persona o d'una minoria de persones. Vulnerar alguns d'aquests drets equival a no respectar la igualtat bàsica que hi ha entre els ciutadans en una democràcia; és donar més importància a unes persones que a unes altres. I això és injust”.

Aquest factor, donar més importància a unes persones que a unes altres és, en el que podem anomenar un model clàssic de les organitzacions, el que passa quan es va la recerca del perfil suposadament idoni o senzillament per a bloquejar opcions personals que no interessen.

Falsedat

L'alacantí Enric Balaguer, escrivia abans d'acabar el segle XX que estem “instal·lats en una cultura de simulacre, de màscares, d'impulsos clònics, (on ) els rastres de la creació -encara que siguin parcials i amb matisos- no importen. S'obre un gran dubte sobre allò que és real, perquè ha desaparegut. En una cultura que ha fet de la falsedat el seu centre, molesta qualsevol impuls d'autenticitat (un empeny que s'observa atàvic, desfasat, improductiu en els nostres dies) i tot és un clam per a la impostació”.

Les paraules d'aquest escriptor valencià resulten avui tant vigents com ahir o com ho seran demà. El seu context feia referència al món que estem creant, una cultura de la falsedat que abasta tots els àmbits de les relacions humanes, de les relacions socials i que acaba impregnant-ho tot, absolutament tot: política, empresa, lleure, informació; fruit fonamentalment d'una consciència fragmentada, però alhora d'un reconeixement molt proper dels fets, de qualsevol fet.

Certament, pensar i opinar, probablement estan de més avui en dia, molts ho notem en els nostres respectius àmbits i això ens pot portar a deixar el món (sigui quin sigui l'àmbit) en mans de mediocritats. Dies enrere llegia a un rotatiu d'àmbit nacional com en els ambients polítics nord-americans es plantegen obertament la imbecil·litat del seu president, és aquesta una victòria moral del liberalisme? No ho crec pas, més aviat pot resultar ser la constatació que determinats factors ajuden a arribar algú a llocs de responsabilitat que no li correspondrien atenent la seva formació, o preparació o condicions d'idoneïtat.

Santa ignorància!

M’havien dit que l’alcalde d’Almacelles, una localitat de les terres lleidatanes propera a la capital que es sitúa prop de la frontera amb l'Aragó, era un excèntric i no m’ho creia, però el que he llegit avui a la premsa, que vol que la web local de la localitat inclogui el llatí això ja és una bajanada majúscula, és clar que la formació ho diu tot, potser es pensa que incloent-hi el llatí (llengua morta, encara que fos vehicular) tots els “llatins” hi tindran accés.

Santa ignorància (perdonable a un nen, però no a un adult i menys a un alcalde )

Federico

S'acompleixen ara 70 anys de l'assassinat de Federico Garcia Lorca, el 19 d'agost de 1936. Els investigadors diuen ara que no fou només per la seva adscripció esquerrana, tot i ser fill d'una família benestant i burgesa, les seves amistats o les seves inclinacions sexuals. Sembla que ara es pot provar que també les enveges familiars hi van tenir molt a veure.

L'any 1999 dins de “9 poemes per a una exposició”, li vaig dedicar aquest poema en memòria del seu esperit de llibertat i tolerància:

"Homenatge a Federico"

I la lluna, on és la lluna?.

El seu rostre seré,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.

Eren les cinc ,
no de a tarda, no.

I la lluna, on és la lluna?,
és preguntava.
Amb la tristor trencant-li el cor.

No fou la bala, no...
I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol!.

Una llàgrima solitària,
un sospir i un viatge cap a l'eternitat.
I la lluna, però, on és la lluna!!??

A la lluna l'ha mort el silenci

i el dol pel poeta assassinat.

A les cinc, amb la negra nit moria.
No hi era la lluna, no,
la lluna moria en ell.

I perquè han de tenir dret a vot?

D’entrada s’ha de recordar quin va estar el posicionament dels grups parlamentaris en el Congrés dels Diputats el 21 de Febrer de 2006; sí, efectivament cal remuntar-nos a aquesta data, per a poder arribar a la conclusió que una vegada més l’hipocresia política impera com a motor en temes sensibles com ara el de la regulació del vot d’aquells dels immigrants que no pertanyen a cap dels països de la Unió Europea i que es troben al nostre país en situació “regular”, és a dir amb permís de residència i de treball.

En aquella data, el Parlament de l’Estat aprovava per unanimitat, sí, per unanimitat, una moció en la que s’instava a regular el dret a vot dels immigrants extracomunitaris. És clar que aleshores, al mes de febrer d’enguany, no s’havia obert encara cap procés electoral i per això no calia doncs establir criteris demagògics clientelars, amb un tema de tant alta sensibilitat social.

Ara, tant el partit que sustenta al govern, com l’esquerra verda, han concretat més i han instat al govern de l’Estat, que és qui detenta la potestat reglamentària, a que estableixi els convenis de reciprocitat a que fa referència l’article 23 de la Constitució Espanyola, en relació amb l’article 13. 2 de la Carta Magna.

L’article 13 del text constitucional espanyol, article que obre capítol precisament referit als estrangers, ens diu que “els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertats públiques que garantitza el títol I del text, en els termes que estableixin els tractats i les lleis, i en lo relatiu al vot, l’apartat 2n, al que fèiem referència, ens diu textualment que “només els espanyols seran titular dels drets reconeguts en l’article 23 de la C.E., llevat que atenent a criteris de reciprocitat, puguin establir-se per tractat o per Llei pel dret de sufragi actiu i passiu a les eleccions municipals.

Però que ens diu l’article 23, doncs un text sense ambigüitats que fa reconeixement del fet polític, dels drets polítics dels ciutadans, en afirmar que els ciutadans tenen dret a participar en els assumptes públics, directament o mitjançant representants lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal.

En les darreres dècades hem assistit a un tractament del fet migratori des d’un perspectiva paternalista per una banda i de discriminació positiva per l’altra, d’acord amb uns models multiculturalistes i interculturalistes que imperaven en les definicions de la interpretació que calia fer-ne del fet migratori, tractament que ha generat fonamentalment en els dos darrers anys una forta inflexió social, com ho revelen els estudis periòdics d’opinió del Centre d’Investigacions Sociològiques, que dirigeix el prestigiós politòleg Fernando Vallespín, on la immigració ha començat a ser percebuda com un problema per una gran majoria de ciutadans, però el que és més greu, un problema al que, segons aquests mateixos estudis, majoritàriament cal donar drets socials però no polítics.

Algunes interpretacions demagògiques en fan una lectura esbiaixada de les mocions parlamentàries, atribuint-les a la necessitat de captació de vot per part dels partits d’esquerres o d’altres encara més greus afirmen la voluntat de voler suplir amb el vot immigrant la alta abstenció que es donat en determinats comicis electorals.

El tema és més complex que tot això i suposa el reconeixement de ciutadania, de fet l’essència dels principis democràtics que tant pregonem, a aquells que ens acompanyen en el nostre quefer diari, pagant també impostos com tots nosaltres, no parlem de donar nacionalitat, parlem de donar carta de ciutadania, vinculada a un criteri de tècnica jurídica en l’àmbit del Dret Internacional Públic com és el principi de reciprocitat, que de fet ja s’aplica en aquells “ciutadans” que són d’algun dels països de la Unió Europea.

No estem parlant més que de defugir d’una vegada per totes del paternalisme i de la discriminació positiva i fer-los partícips dels drets i deures de ciutadania, també en les decisions de proximitat, en l’àmbit local, perquè d’altra manera estaríem abocats a un model de societat molt pròxima a aquella que va prefigurar la democràcia: Grècia, amb drets i deures només per a aquells que tenien carta de ciutadania, no pas als esclaus ni als metecs (ambdós estatus generalment reservats als estrangers); de fet la posició òptima hauria de ser la de compartir drets i deures, posant ja l’èmfasi adequat en aquest segon terme, però defugint obertament qualsevol tractament identitari en un o altre sentit, perquè com ens deia d’historiador britànic Eric Hobsbawn: “la consciència de la història és útil. El passat conté elements que es poden projectar en el futur”.

Reflexions en una nit d'agost.

El Líban. Malgrat haver aconseguit el Ministre francès d'exteriors una bona resolució de cessament d'hostilitats a la invasió del Líban per part d'Israel i dels bons auspicis a l'ombra del Ministre Moratinos, el cop ha estat dur al Dret de la Guerra en particular i al Dret internacional Públic en general. Un armistici sense clàusules, sense indemnitzacions, on el govern libanès rep permís per a desplegar-se en el seu propi territori, on s'és vist! Un cop, ja ho he dit a l'essència mateixa de les relacions internacionals.

Cuba. Mentre tant el populista Hugo Chàvez no ha parat fins que s'ha entrevistat amb un convalescent i maquillat Fidel Castro, per allò de ser el primer en tocar el Sant, que patètics aquests líders del tercer món! Sembla, però, que els comunicats oficials del règim cubà insisteixen a estar preparada la població per un resulta no esperat. Caldrà veure com es desenvolupa el nou acte d'aquesta obra.

Lleida. En l'àmbit local de Lleida, malgrat les vacances, titulars que es contesten en les entrevistes polítiques que La Mañana ha fet als líders dels partits polítics presents a la Paeria. L'alcalde Àngel Ros afirmava venir del PSUC i ara ser conservador, tot i que acaba afegint sentir-se socialdemòcrata, aleshores ve tot cercant un titular (algunes hores deuen haver pasat els seus assessors al despatx trencant-se el cervell, encar que sigui en calça curta) et voilà!, el líder dels de CiU a la paeria va i diu que Ros es vol perpetuar com ho va fer Franco, sí aquell que va robar el poder a la república: Au, a fótre-li pel broc gros!, si és que l'aire del mar de vegades trastoca, millor vagi a la muntanya, que fa més leidatà!.

Cursa electoral. A nivell Català comença la carrera per fer la llista del PSC a la demarcació de Lleida, reunions secretes, lluny de la ciutat, trobada d'”històrics”, sopars “clandestins”, perquè com passa a totes les organitzacions, i per tant a tots els partits i cap no se n'escapa, aquells a qui no es veu mai, aquells i aquelles (per allò de la quota) que no deixen ni un gram del seu temps, de la seva dedicació, del seu saber, sempre apareixen, ueps!

Un llibre. Una recomanació d'un llibre que he llegit aquest estiu “Manual para el liderazgo local” de Antoni Biarnés, un col·lega, editat per Bayer Hnos. S.A., que ens presenta un retrat encertat del món de la política local i més en concret des de la perspectiva del lideratge, de les elits.

Quin preu tenen al mercat diplomàtic internacional els morts del Líban?

Aquesta és la bandera d'un país que sembla no significar gaire be res a ulls de la comunitat internacional, ni per la UE, ni pels EEUU, ni per les NU ni per la Lliga Àrab, i evidentment tampoc res per Israel. Quin preu deuen de tenir al mercat diplomàtic internacional els morts del Líban?

Què passa realment a Cuba?

Fidel Castro farà 80 anys el proper diumenge i de la seva salut poc i res se'n sap. No hi ha Informes mèdics oficials, ni tampoc cap dels germans ha aparegut en públic des del passat 31 de juliol dia en que es difongué la proclama que delegava la conducció de l' illa per primera vegada en quasi 48 anys en el ministre de Defensa de Cuba, només de paisos subdesenvolupats com Veneçuela, Colòmbia, Guatemala, Nicaragüa, etc. surten veus tot dient que Castro es recupera, com si a ells els correspongués de dir-ho.

A la foto Fidel Castro amb el seu germà Raül en un acte de l'Assemblea Popular cubana.

Adorar el déu de les petites coses

Ho deia Serrat “....son aquellas pequeñas cosas....”, és cert, avui tot passejant per la Rambla me n'he adonat, veure-la amb altres ulls, mirant al cel, als arbres, reconeixent els bancs, les llums, sota l'ombra plaent dels plataners, són efectivament aquestes petites coses les que valen la pena i no altri, petites coses com l'acompliment d'un termini, el que la llei estableix per a l'entrada en vigor d'una llei orgànica després de la seva publicació al B.O.E. I ja vegeu, ara sí, ara ja tenim nou Estatut, benvingut el nadó a casa seva! (Ara a esperar a veure com són els seus clons i com respon el regne a la malvada bruixa que el vol veure morir (només l'estiu em pot fer utilitzar un símil de compte de fades, com estic......).

Ja vegeu com es poden mirar les coses des d'una nova perspectiva, si t'allunyes lo suficient per veure tots els interessos que planen sobre el fet polític, més que sobre la política, un concepte eteri i generalista, de fet la llunyania de la societat no tant de la política com dels partits polítics explica una mica aquesta reflexió i de fet ens projecta per aquesta disfunció, diríem que orgànica, a la novació de les formes emprades des del segle XIX (ja ho sé em repeteixo), però cal explicar una mica aquesta manca de sintonia.

De fet la gestió política, un fet social per excel·lència no té perquè no veure's afectada per totes les banalitats que afecten la vida quotidiana, laboral, social, afectiva. Tots i cadascun dels tics que en tots els àmbits de la vida es donen també els trobem en la “res” política, les mateixes ambicions, les mateixes traïcions, les mateixes enveges, les mateixes indignitats i de vegades, només de vegades el paper solidari de les organitzacions, perquè resulta tant i tant complicat establir un llindar que faci remoure consciències, però ai las, el model polític és un model tradicionalment sustentat en el conflicte i per tant sotmès a totes les directives que això comporta, interna i externament.

Per això, la carícia sincera i agraïda de la meva gata “dolça”, recentment adoptada acostuma a ser la millor satisfacció, ...de vegades.

Feu-me cas, adoreu al déu de les petites coses, val més la pena que l'adoració incondicionada a tot lideratge!

Per riure o per plorar

Aquesta és la informació internacional, sense més comentaris. Pregunta: riem o plorem?

"ONU trabaja en dos resoluciones para 'parar la guerra'

El secretario general de las Naciones Unidas, Kofi Annan, anunció hoy en Puerto Príncipe que el Consejo de Seguridad de la ONU trabaja actualmente en dos resoluciones sobre la crisis en Oriente Medio."

Provincianisme

Sembla ser que el president dels comerciants de l'eix comercial que a Lleida prefiguren uns dels eixos més comercials més llargs d'Europa, s'ha queixat de les obre de millora i rehabilitació del paviment i les connexions, al·legant que els representa una merma del 15% en les seves vendes.

Aquest matí, tot passejant per l'eix he pogut sentir com després d'anys queixant-se sobre l'estat del paviment, gent, comerciants de la zona, deien que no calia, que ja estava prou bé. Quanta hipocresia, quant cinisme!

Tornat al rigor estadístic dels comerciants primer m'he de preguntar quines han estat les variables estadístiques que han portat al president dels comerciants de l'eix a arribar a aquesta conclusió: dubto que tinguin dades, mai un comerciant dirà a un altre quins són els seus guanys, mai, només al seu banc i encara així.

Admetent que fos certa la xifra, que ho poso en dubte, no computen altres variables, no han fet una consulta per veure si hi incideixen altres variables, com el fet que molt gent marxa de vacances, els tipus d'interès o que el preu pot ser més barat en altres llocs? I sobre quants exercicis s'ha fet l'estudi comparatiu?

Vàlguem deu, i són afirmacions que en ser publicades ja semblen no poder ser subjecte de dubte. Ciutat!

Cuba: relleu gerontocràtic, establiment d'un govern provisional de transició cap a ves a saber on.

En el post anterior feia referència al secretisme propi de les dictadures sobre l'estat de salut del dictador. El diari "Granma" ha tardat 3 díes en reconèixer la situació i ho fa atribuïnt a Fidel Castro unes paraules que fan palès aquest argument que substento i que transcric en castellà per mantenir-hi l'esperit: "mi estado de salud se convierte en un secreto de estado que no puede estar divulgándose constantemente".

De tota manera se n'ha fet una interpretació sesgada del document anomenat "Proclama del Comandante en Jefe al pueblo de Cuba", perquè malgrat es repeteix constantment el terme provisional, el dictador estableix de manera perentòria un nou govern a l'illa cubana , això si encapçalat pel seu germà i membre de politburó gerontocràtic.

En Raül Castro hi delega, en aquest mateix ordre, les funcions de:

a) la primera secretaria del PCC

b) la comandància en cap de les forces armades revolucionàries

c) la presidència del Consell d'Estat i de Govern de la república cubana

A José Ramon Balaguer el ratifica com a Ministre de Salut Pública, tot i que ho fa sota l'eufemisme de la delegació de funcions en el programa nacional i internacional de Salut Pública.

Nomena com a Ministres d'Educació als membres del Politburó: Ramon Machado i Estaban Lazo, també sota l'eufemisme delegatori de funcions en el programa.

En el gerontòcrata Carlos Lage, Secretari del Consell de Ministres i membre del Politburó el nomena Ministre de la Revolució energètica, també sota l'eufemisme de delegació de programa.

Ratifica al President del Banc Central de Cuba, Francisco Soberón, a Felipe Pérez de relacions exteriors que junt amb lage hauran de constituïr una comissió de control financer, amb el que d'alguna manera Carlos Lage assumiria una mena de vicepresidència.

Certament la proclama és un testament polític a totes llums un testament polític en afirmar al final del text i cito novament en castellà: " Pido al Comité Central del Partido y a la Asamblea Nacional del Poder Popular el apoyo más firme a esta Proclama", i continua dient: "No albergo la menor duda de que nuestro pueblo y nuestra Revolución lucharán hasta la última gota de sangre para defender estas y otras ideas y medidas que sean necesarias para salvaguardar este proceso histórico."

L'Havana, any 1?

En conèixer la greu afecció de Fidel Castro, als seus 80 anys, el primer que he fet ha estat anar a veure que diu el digital "Granma", l'òrgan de la Revolució Cubana: Res!.

La situació s'albira greu, doncs, perquè tot i estar actualitzada la pàgina a les 14:30 hora cubana, cap referència a la malaltia o l'ingrés hospitalari, i ni tan sols cap referència al traspàs provisional de poders del dictador cubà en vers el seu germà Raül Castro, com sembla que estableix la Llei Fonamental cubana, una sort de Constitució que substituí a la de 1940.

La qüestió, si es produeix un traspàs definitiu entre els Castro, és quina serà la fórmula possible de gestió dels interessos públics i com afectarà això a la seva situació internacional, amb l'exili cubà i amb el veí nord-americà, si hi haurà respecte cap a la sobirania del poble cubà, si es produirà una obertura democràtica i una liberalització econòmica o si la aliança "bolivariana" mantindrà les expectatives i frustrarà les dels opositors al règim.

En tot cas dies d'espera tensa per a veure el desenvolupament dels fets.

Qana 1996/2006.: alguna cosa fa pudor en la política internacional.

Corro el risc de ser considerat anti-sionista, ja ho sé, és l'argument dels estúpids que consideren que en no estar d'acord amb l'actitud dels jueus et converteix en el seu adversari, en un antisemita. Ja ho vaig patir l'octubre de 2004 en publicar el meu article "El mur de la vergonya" que argumentava que el pur de separació a Gaza i Cisjordània era un mur que fomentava l'apartheid, com ho va ser el de Varsovia i el de Berlin.


Però feta aquesta introducció, el que cal es parlar ben clar, ja sabem com funciona l'estil de la diplomàcia, ja sabem que el paradigma de la guerra preventiva i perpètua ha quedat consolidat en el quefer del dret internacional i de la mateixa manera com s'han de condemnar totes les activitats terroristes , cal considerar inacceptable la vergonyant actuació de la comunitat internacional, a la zona, però també a les organitzacions internacionals, amb una tebior que fa esfaraïr.


10 anys després, novament s'han cebat amb els civils a Qana i a sobre ens fan una gràcia, atorguen 48 hores de cessament d'hostilitats els comandaments de l'exèrcit israelià. Com podem permetre la invasió d'un país, sense declaració d'hostilitats? Com podem permetre que una vida humana tingui tant poc valor? Com podem permetre que en ple segle XXI passin aquestes coses?


M'havia proposat de no escriure fins a acabar les meves vacances, però aquest diari em serveix per expressar urbe et orbe la meva ràbia continguda, però racional que em fa creure que no hem avançat ni un gram del neolític ençà.


Però el que més greu en sap és la hipocresia en aquest món on els interessos són els qui mouen tots els fils de la economia i la política, no ens enganyem, perquè malgrat creguem en el sistema hi ha un fet indestriable com és la radicalitat nacionalista que és la que mou els fils en un petit país protegit pel gran imperi, un país que ve a representar en una concepció geoestratègica una ambaixada en la frontera del que es considera la civilització occidental.


Continuo dient que ho pagarem tots molt car i com deia Bertol Brecht: "com que jo no sóc......"


L'any 1996, un 18 d'abril, Robert Fisck, periodista el relatava així:


"La sang corria a rius per les portes del recinte de les Nacions Unides, en el qual aquella pobre gent s' havia refugiat. Eren les portes del infern. Quan hi vaig entrar, vaig veure a una jove agafant en els seus braços el cos d' un home de mitjana edat, plorant i cridant una i una altra vegada "el meu pare, el meu pare...". Hi havia bebès sense caps, dones sense braços. Mai més oblidaré el que vaig veure."


Sabeu quina resposta va donar aleshores el govern israelià:


"mai havien tingut la intenció de bombardejar la base de les Nacions Unides i els seus musulmans civils protegits i van sustentar la seva disculpa en que no podíen veure on caurien els projectils.


Per cert recordeu que fa uns dies també van atacar un punt d'observació de les NU, amb quatre observadors morts i ni tan sols una sanció!


Novament, el 30 de juliol de 2006, Israel ha massacrat Qana, i què?! El món te algú més a qui odiar.