dijous, 12 d’octubre del 2006

El vot i les consideracions tàctiques




Fins al proper dia 30 d’octubre de 2006, les organitzacions polítiques posaran en marxa les seves maquinàries per a arribar a establir a través dels mecanismes que els són propis, que en la distribució dels escons definitius, l’agregació dels vots individuals els sigui favorable. Aquesta és la única i inevitable finalitat de la mal nomenada “cursa electoral”, un procés que en el nostre país el determinen lleis com ara la Llei Orgànica de Règim Electoral General, en absència d’una reglamentació legal pròpia, que ja postulava l’anterior Estatut d’Autonomia de Catalunya i que novament refereix l’actual.

El vot, una manifestació de voluntat, també identificat per als llecs com una determinada fórmula electoral, ens expressa, en paraules de Josep M. Vallés, la voluntat de l’elector de donar el seu suport l l’adhesió a alguns dels contendents, individus o grups que pugnen per fer-se amb els escons, sota la fórmula, en el nostre cas, del vot de llista, com expressió del suport a un grup de candidats, que tot i així admet diferents variants, segons correspongui a l’elector d’adoptar una decisió categòrica o una decisió ordinal o preferencial, model que en el context europeu se segueix a Noruega, Israel, Portugal i Espanya.

La representativitat en el vot és en definitiva el resultat agregat on se’ns revela que cada un dels sufragis emesos en un procés electoral te un impacte equivalent en la distribució dels escons, és una reivindicació històrica del valor igual a tots els efectes: “de un vot igual, un vot, el mateix valor”, tot i que els estudis de la historia comparada dels sistemes representatius ens demostren que sempre hi ha hagut efectes correctors, bé per la capacitat econòmica de l’elector, bé pel paper que socialment representaven, per exemple el vot industrial en els processos soviètics o el major valor del vot rural respecte de l’urbà a Nova Zelanda o Noruega fins a la dècada dels 50, tot i que malgrat la general desaparició de les normatives limitadores, en el moment de l’emissió del sufragi, la transformació del vot en la distribució d’escons, a partir de la configuració d’un determinat districte, manté obvies desigualtats evitables per un sector de la doctrina i inevitables per un altre sector.

Al marge d’aquestes consideracions de la tècnica científica per a la determinació de la variable “vot”, es dona un determinat perfil que la sociologia electoral estudia, en districtes com ara el nostre amb una clara referència urbana -no urbana en l’origen del vot, sense entrar a valorar aquí variables socioeconòmiqes que presenten un influx clar en la tendència del sufragi. Certament si valorem els darrers cinc processos electorals en l’àmbit de l’elecció d’escons pel Parlament de Catalunya, el que representa poc menys de dues dècades en la historia del país, podem arribar a determinar el perfil electoral de cada una de les cinc forces parlamentàries que concorren inexorablement al procés, a partir de 1988, en una dicotomia de vot urbà - no urbà.


Així, podem determinar que Convergència i Unió, en un estudi a vint anys, obté un recolzament en l’àmbit urbà del 21,9% del seu electorat a la capital del districte i del 17,42% a les capitals comarcals i Esquerra Republicana de Catalunya l’obté del 20% i del 16,62% respectivament, el que ens demostra que en la primera de les organitzacions prop del 61% del seu electorat podria considerar-se no urbà, mentre que el segon aquest percentatge ultrapassaria el 63%.

Contràriament, el Partit dels Socialistes de Catalunya obté un suport urbà del seu electorat, en la mitjana dels últims 5 processos que se situa en el 37,16% en la capital i del 18,26% a les capitals comarcals; el Partit Popular obté el suport del 39,41% del seu electorat en la capital i del 16,12% en la resta de capitals, mentre que Iniciativa per Catalunya – Verds obté el suport de un 40,68% del seu electorat en la capital i en la resta de capitals del 16,08%, el que ens indica que el suport no urbà de l’electorat d’aquestes organitzacions polítiques, en l’àmbit del districte electoral de la demarcació de Lleida, se situa clarament per sota del de CiU i ERC tenen, amb uns percentatges del 44,58% en el PSC, del 44,47% en el PP i del 43,24% en ICV, és a dir una variabilitat pròxima del +/- 1%.

De fet d’una manera clara i contundent, és pot arribar a demostrar com al menys 3 dels cinc partits en lliça tenen una clara proporció de vot urbà, entenent aquest com aquell que es produeix en districtes d’extensió demogràfica alta, mentre els altres dos tenen una representació menor en el context urbà. En l’àmbit del que denominem vot urbà, hi trobem partits de tendència ideològica tant dispar com el PSC i el PP, així com també ICV, observant-hi un pes específic important del vot a la capital en el nostre districte electoral, i com ideològicament un d’ells no representa el que tradicionalment es coneix com aglutinador d’aquella tipologia de vot obrera, atribuït fonamentalment al vot urbà.

De igual manera podem afirmar que, sempre d’acord amb una participació determinada, tant CiU com ERC, amb les diferències ideològiques i de postulats programàtics que puguin tenir, mantenen un espectre similar, més marcat si cap en la segona de les organitzacions, en la delimitació del nivell urbà – no urbà dels sufragis en aquest districte i en el període estudiat.