El poeta

Es desperta el poeta,
que dorm,
plàcid, sense estímuls,
al redós d’una vida
tranquil·la,
inerta,
sumida en l’univers
de lo correcte;
Obrint l’ànima
en permanència,
a l’existència
subtil,
a l’engany,
a l’enginy,
a la paraula fàcil,
al saber,
a la mà,
de vegades amiga,
de vegades no,
a la mirada càlida,
a la mirada agressiva,
al gest amic,
al gest aïrat,
a la vida,

que ensenya sovint

cartes inesperades,
com també,

aprenentatges

diversos,

com dispar n’és,
l’existència
i la seva interpretació.


És desperta el poeta
i és torna a dormir,
perquè la nit vetlla
un somni
lluny del dia trist,

d'un aniversari llunyà
que només la historia recorda,

però el fa feliç pensar,

la remembrança que fou

del dia,

perdut en la memòria

d'un temps, d'un país,

ben diferent del nostre,

on apenes les generacions

ara ja s'entenen,

on tot és antic,

abans de ser nou.

Dorm el poeta

i viu en el seu poema.

Poema original d'Albert Balada 14-04-07, 76è aniversari de la proclamació de la II República espanyola.

I'm a catalan.....

Casals, Pau Casals, el mestre, no era un catalanista, era un internacionalista que sustentava el seu pensament global en el model local, en aquella realitat que a tots ens dissenya el nostre perfil social, enllà on ens socialitzem és on fem la nostra pàtria, com diu el President Montilla, a qui ningú cita, quina llàstima en aquestes coses i és el model de tanta i tanta gent arreu del món.

Segurament amb aquell “I’m a catalan”, amb aquell clam contra les guerres en plena guerra freda, posant com a model el pactisme que ens defineix, Casals, Pau Casals, el mestre, donava una lliçó al món, des de la seu de l’assemblea general de les nacions unides.

M’ha emocionat de retrobar el vídeo, un testimoni que ens ensenya que els internacionalistes apostem, apostàvem, ja avanç del naixement del concepte teòric de la globalització, per un món sense diferències, per un món on lo local es projecti a lo global; Casals, Pau Casals, el mestre, ens parlava ja aleshores de glocalització, el 24 d’octubre de 1.971, i ho fèia també de pau, que és el mateix que parlar de fraternitat, la fraternitat universal que ens fa lliures i ens fa iguals.

Crònica electoral XLVII: l'amistat com a bandera

És tard quan escric aquest post, d’un dia absolutament complert, el discurs de l’alcalde Ros, una mena de l’estat de la ciutat que organitza des de fa anys la demarcació de Lleida del col·legi de periodistes, per acabar en la presentació de la candidatura de Marina Forcada a l’alcaldia d’Alcarràs, un dia de suport als amics, a tots dos.

Per la tarda a l’IMAC, amb una nodrida representació de la societat lleidatana, per una banda i de la corporació periodística per l’altra, on l’alcalde ha anat desgranant una particular versió traduïda a la gestió del paradigma Llibertat, Igualtat, Fraternitat, amb dues personalitats d’excepció vingudes de fora, el Conseller Ernest Maragall i la presidenta del grup parlamentari socialista, Manuela de Madre, amb qui he repetit el ritual de besar-li la mà en mostra de respecte, al que acompanyen de retorn dos petons de la meva amiga Manuela que sortejant la seva mala salut de ferro, com la meva, ha volgut estar present, i fer costat a l’alcalde de Lleida, Àngel Ros.

Una reflexió sobre la xarxa de municipis, que ell, l'alcalde Ros, reconeix com a àrea metropolitana, perquè d’aquesta manera, diu, es poden reconèixer les analogies, i hom pot parlar específicament de cooperació, de solidaritat i d’asimetria, en aquest model, tot en un context que traspua el treball d’hores i hores dels companys que des del PSC hem anat elaborant-ne els continguts.

Al vespre, un cop saludat l’alcalde, amic i company, amb amics, a donar suport a Alcarràs, a Marina Forcada, una tot terreny, professora del col·legi episcopal, el meu col·legi de vida escolar fins al preu, en una Sala tota plena davant de prop de 300 persones que van vibrar amb el discurs engrescador de la professora, de la meva amiga Marina.

Una jornada complerta, excepcional, per acabar amb permís facultatiu, d’una bona copa de conyac francès; no podria ser d’altra manera, perquè, com diria Pedret el diputat de Barcelona, ell i jo som uns francòfils!

Je chante pour toi liberté

Davant de la manipulació, la mentira i l'engany, i posem que parlo del PP, aquest cant a la llibertat, que titulo en francés, és cantat en castellà, per ua grega i jo us presento en català:

Què passaria si la gent fos sincera?

Descobreixo, caminant per la galàxia blogger, que la vitalitat de la paraula és important, com el discurs, com la dialèctica, però a mi m’interessa tant el silenci.... Hi ha vegades que de fet hi ha detalls de la vida quotidiana que m’interessen més aviat poc en aquest intent de referir un dia a dia, unes reflexions una manera de veure la vida, i per tant la política i la societat des del meu particular punt de vista, encara que t’apuntin, et recomanin o t’implorin.

Segurament als centenars de bloggers que omplen la blogesfera catalana els semblaria una bajanada establir uns criteris normatius per a determinar de que o perquè, quan, com i de quina manera, aquesta és la essència mateixa de l’univers dels blocs, la llibertat, la possibilitat de retrobar la relació epistolar, com he dit en un altre post, amb aquelles persones anònimes; és com si de una finestra es tractès, oberta a la dimensió mateixa de lo universal, i quedés així permanentment com la essència mateixa de la llibertat en la paraula i en l’opinió, com si referís urbi et urbi els teus pensaments escrits.

És molt probable, també que no tot pugui ser escrit, que no tot pugui ser dit, que fins i tot hi hagi una fonamentació ètica o estètica que hagi de guiar aquesta nostra dialèctica diària amb el que ens envolta, pensant com un artista en la interpretació que cadascú en pot fer del llenguatge emprat, del llenguatge que, com instrument transmissor, descriu lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase: vivències, visions, anàlisi, controvèrsia o disputa.

Avui no us parlaré d’uns frescos fantàstics de Minguell, pintats al Palau de la Diputació de Lleida, digne hereu del seu pare també un muralista excel•lent, avui no us parlaré de política perquè ho he fet entre amigues amics i us he de reconèixer que ha estat un moment excel•lent que m’ha transportat a aquelles tertúlies de cafè Gijón, avui no us parlaré de res en concret i en especial, perquè de vegades, com tantes altres he dit, el silenci és una manera també de dialogar, de deixar entendre, d’acaronar les paraules i les persones, de dir sense dir, com en un somni, la realitat observada.

De vegades a la política cal donar-li el silenci, fer una pausa i reflexionar, per veure que fan i que fem i com ens entestem en allò que gens interessa a la gent; descobrir com fins i tot pot ser una falta de respecte a la figura del ciutadà, allunyar-se de les seves preocupacions, de les seves inquietuds per a respondre-li en molts casos amb la banalitat extrema o amb megalomanies estranyes; De vegades cal el silenci, per demostrar rebuig, però també al el silenci per demostrar sorpresa o angoixa a banda de reflexió, una manera de disposar dels moments en propietat sense transmetre absolutament res; us imagineu si després del silenci vingués la sinceritat, i què passaria realment si la gent fos sincera?

Crònica electoral XLVI: Guàrdia de corps

Ahir, després d’una maratoniana sessió del comitè de campanya, vaig acompanyar l’alcalde Ros a una presentació del Pla de l’Estació, la remodelació de l’entorn de l’Estació de ferrocarril a la que ara arriba l’AVE a la ciutat de Lleida. El president de l’ Associació de veïns de Noguerola, una mena de barri que no ho és perquè no tenen els principis de cohesió que hauria de tenir una zona per ser considerada com tal, on el seu president, el vell amic Miquel Lluís Sabaté, ens rebia al saló d’actes de la Cambra de Comerç, plena de gom a gom. Sabaté, antic activista sindical als seus anys professionals a les antigues Mutualitats Laborals, on vaig ser-hi company de treball, ho va dir fins a 5 vegades i en forma de pregunta retòrica a cops, que l’alcalde venia acompanyat de sèquit, segurament va voler obviar referir-se al mateix com a “guàrdia de corps”; realment perquè pot semblar estrany que s’acompanyi al primer magistrat de la ciutat, si en realitat els que ho fèiem érem en la seva majoria assessors socialistes de diferents administracions, en gran mesura, i algun regidor o candidat, segurament haurien preferit que hi anés sòl per poder ser fins i tot maleducats, com va succeir en alguna altra presentació, perquè, vicis d’aquesta ciutat, tothom és arquitecte, enginyer, sociòleg, advocat, etc., sense acudir a la niversitat, ja ho sabem.

Avui llegia un bon acord el que s’ha fet amb FON, un model de cooperativització de les connexions ADSL, de manera que es converteix la xarxa en un servei de prestació social, una acció autènticament solidària i fraternal, si realment acaba sent el que ens presenta el seu president, que ja ho va ser de Jazztel, l’argentí hipermilionari Martín Varsavsky; en tot cas cal valorar que no es tracta d’una promesa electoral, es tracta de materialitzar un fet que ja havia estat anunciat abastament, i per tant només cal que felicitar al factòtum, un tecnòleg com no podia ser d’altre manera, l’actual alcalde Àngel Ros i candidat a la reelecció.

Només és pot ensenyar el que un és

A la foto Ségolène Royal, en un moment del seu darrer discurs diumenge passat. El 22 d'abril França viu la primera ronda de les seves eleccions presidencials.

El meu col•lega blogger i amic, el diputat per la circumscripció per Barcelona, Jordi Pedret, fa una interessant referència respecte de la política francesa, francòfil com jo que és i que jo referiria a la cultura política de la gran dona que és la Ségolène Royal, en recordar aquesta els principis i les idees innovadores que ja plantejava a principis del segle XX Jean Jaurés (1.859-1.914), un dels fundadors de la SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera), embrió del que seria l’any 1.969 el Partit Socialista, nascut del congrés d'unificació socialista francès d'Issy-les-Moulineaux.

Aquesta reflexió i referència d’en Pedret, em porta a recordar una frase important, conseqüent amb aquella aportació que va fer a la “lluita obrera” un burgès com era Jaurés, qui en la seva obra: “L’esperit del socialisme, Idealisme i Materialisme en el concepte de la historia”, ens llega una cita, que encara ens és vàlida per entendre la transcendència de l'acció política, més enllà del curt termini que alguns albiren, més enllà del mig termini que alguns desitgen, en permanència, diria jo:

“No s’ensenya lo que es vol; diria fins i tot que no s'ensenya el que es sap o allò que es creu saber: només s’ensenya i només es pot ensenyar allò que un és”

45.000

El 12 d'abril de 1.931 es convocaven a Espanya les eleccions municipals que haurien de derivar en la victòria dels partits republicans el 14 d'abril de 1.931 i la fugida del país del Rei Alfons XIII; en record d'aquella data, aquesta remembrança de l'articulat de la Constitució republicana que seria proclamada al desembre d'aquell mateix anys, fa ja 76 anys.

Tot i que la xifra 45.000 podria correspondre a l'asteroide descobert l'any 1.999, pel programa de recerca Lincoln Near-Earth Asteroid Research (LINEAR), i que té com a nom provisional 1999 VR186, aquesta xifra correspon a les visites rebudes pels diferents post que composen aquest modest blog, quin primer article veu la llum al juliol de 2005. Espero que la lectura dels post, dels comments que s'hi han inserit, ajudin de veritat a transmetre els principis revolucinaris de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat.

Munna

Diuen de segur que benintencionadament els textos que justifiquen la comercialització de les tradicionals mones de pasqua, que aquesta tradició culinària deriva de l’àrab; cert, no s’equivoquen en reivindicar la nostra ascendència arabitzada i que alguna interpretació excloent de la historia ha volgut obviar, diuen però que l’origen significa regal o provisió de boca, segurament també són benintencionades aquestes referències, però és sabuda la tradició entre els musulmans de l’almoina, que era, és, una obligació imperativa que l’Al-corà els imposa, d’aquí el concepte real de la Munna, que arrela en les nostres tradicions i que el món modern del consum desvirtua; és probable que en alguns pobles encara es mantingui l’autèntica tradició, la originària de l'almoina, que no pastissera, dels ous, no de xocolata, de gallina, element alimentari, com a símbol d’una pasqua que en el complex lunar de vegades comparteixen musulmans, cristians i jueus, amb significacions diferenciades.

Diu la Sura 107 de l’Al-corà: “què et sembla el que desmenteix el judici? És aquell que rebutja violentament a l’orfe i no anima a donar de menjar al pobre. Ai dels que oren distrets, per ser vistos i neguen ajut!

Rituals

La setmana santa, que és atribuïble a rituals ancestrals de les col·lectivitats humanes que han anat adaptant les ritualitats anteriors a models més nous de concepcions màgiques de la vida, ens aporta, segurament als que podem gaudir d’uns dies d’esbarjo, en família, al menys unes hores, uns moments de reflexió, ja sé que sona acristianada aquesta meva dissecció del llenguatge, però el que és cert, és que el temps comença a visualitzar la primavera, amb dies de fred i calor, amb sol i núvols, amb pluja i vent, però ja sense aquelles fredorades de l’hivern, malgrat el “canvi climàtic” que ens amenaça.

En aquestes jornades que van més enllà, com deia de la ritualitat cristiana, un pot retrobar-se amb ell mateix, fins i tot “arreglant” papers en els seus 10 metres quadrats d’intimitat que conforma el despatx de treball o trobant a un perfecte desconegut amb qui acabes convenint que hi més coses que t’uneixen a ell de les que et separen i veus, com aquella actitud fatalista que de vegades ens guia a alguns, té més lògica de la que ens pensem, allò que alguns diuen que les coses passen per alguna cosa.

Hores d’ara no us sabria dir perquè, però aquest dissabte, que els cristians bategen com dissabte de glòria, ho és per a mi, parlar dels temes que m’interessen, sentir parlar de la triada, dels principis de la fraternitat humana amarats de la igualtat que a tots ens fa iguals és una veritable satisfacció que em dona aquella energia que la meva mala salud de ferro em pren de vegades.

Probablement, també reconeguda aquesta amistat incipient en els principis que sostinc, fins i tot en política, i ja veieu que difícil n’és de plantejar el model de la prudència i el silenci com a principis fonamentals, com a paradigmes d’una existència que albira a transcendir per ella mateixa a partir de la recerca d’aquella veritat que tant protegien Càtars i Templers, ambdues organitzacions amb les seves pràctiques i requeriments que els diferenciaven.

Avui m’he sentit complert davant d’un té, vermell per a més signes per aquell que dubtés de la meva significació, parlant, debatent, escolant que és el que realment m’agrada. Què fantàstic seria si tothom pogués establir una dialèctica parlamentària, en nom de jugar al model del conflicte que sociòlegs com ara Webber van estudiar!

A la fotografia una simbologia de la "Declaració dels drets de l'home (concepte agenèric) i del ciutadà", que és preambul permanent de les constitucions de la República Francesa, proclamada aquesta declaració l'any 1.789 que aquí transcric en una traducció al castellà, però quin significat, sigui en la llengua que sigui, cal tenir ben present tant avui com demà, perquè és el principi del respecte a la norma, però també al ciutadà agenèric com a cèlula fonamental del ser social

DECLARACIÓ DELS DRETS DE L'HOME I DEL CIUTADÀ (1.789)

Los representantes del pueblo francés, constituidos en Asamblea nacional, considerando que la ignorancia, el olvido o el menosprecio de los derechos del hombre son las únicas causas de las calamidades públicas y de la corrupción de los gobiernos, han resuelto exponer, en una declaración solemne, los derechos naturales, inalienables y sagrados del hombre, a fin de que esta declaración, constantemente presente para todos los miembros del cuerpo social, les recuerde sin cesar sus derechos y sus deberes; a fin de que los actos del poder legislativo y del poder ejecutivo, al poder cotejarse a cada instante con la finalidad de toda institución política, sean más respetados y para que las reclamaciones de los ciudadanos, en adelante fundadas en principios simples e indiscutibles, redunden siempre en beneficio del mantenimiento de la Constitución y de la felicidad de todos.
En consecuencia, la Asamblea nacional reconoce y declara, en presencia del Ser Supremo y bajo sus auspicios, los siguientes derechos del hombre y del ciudadano:

Artículo 1
Los hombres nacen y permanecen libres e iguales en derechos. Las distinciones sociales sólo pueden fundarse en la utilidad común.

Artículo 2
La finalidad de toda asociación política es la conservación de los derechos naturales e imprescriptibles del hombre. Tales derechos son la libertad, la propiedad, la seguridad y la resistencia a la opresión.

Artículo 3
El principio de toda soberanía reside esencialmente en la Nación. Ningún cuerpo, ningún individuo, pueden ejercer una autoridad que no emane expresamente de ella.

Artículo 4
La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no perjudique a otro: por eso, el ejercicio de los derechos naturales de cada hombre no tiene otros límites que los que garantizan a los demás miembros de la sociedad el goce de estos mismos derechos. Tales límites sólo pueden ser determinados por la ley.

Artículo 5
La ley sólo tiene derecho a prohibir los actos perjudiciales para la sociedad. Nada que no esté prohibido por la ley puede ser impedido, y nadie puede ser constreñido a hacer algo que ésta no ordene.

Artículo 6
La ley es la expresión de la voluntad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a contribuir a su elaboración, personalmente o por medio de sus representantes. Debe ser la misma para todos, ya sea que proteja o que sancione. Como todos los ciudadanos son iguales ante ella, todos son igualmente admisibles en toda dignidad, cargo o empleo públicos, según sus capacidades y sin otra distinción que la de sus virtudes y sus talentos.

Artículo 7
Ningún hombre puede ser acusado, arrestado o detenido, como no sea en los casos determinados por la ley y con arreglo a las formas que ésta ha prescrito. Quienes soliciten, cursen, ejecuten o hagan ejecutar órdenes arbitrarias deberán ser castigados; pero todo ciudadano convocado o aprehendido en virtud de la ley debe obedecer de inmediato; es culpable si opone resistencia.

Artículo 8
La ley sólo debe establecer penas estricta y evidentemente necesarias, y nadie puede ser castigado sino en virtud de una ley establecida y promulgada con anterioridad al delito, y aplicada legalmente.

Artículo 9
Puesto que todo hombre se presume inocente mientras no sea declarado culpable, si se juzga indispensable detenerlo, todo rigor que no sea necesario para apoderarse de su persona debe ser severamente reprimido por la ley.

Artículo 10
Nadie debe ser incomodado por sus opiniones, inclusive religiosas, a condición de que su manifestación no perturbe el orden público establecido por la ley.

Artículo 11
La libre comunicación de pensamientos y de opiniones es uno de los derechos más preciosos del hombre; en consecuencia, todo ciudadano puede hablar, escribir e imprimir libremente, a trueque de responder del abuso de esta libertad en los casos determinados por la ley.

Artículo 12
La garantía de los derechos del hombre y del ciudadano necesita de una fuerza pública; por lo tanto, esta fuerza ha sido instituida en beneficio de todos, y no para el provecho particular de aquellos a quienes ha sido encomendada.

Artículo 13
Para el mantenimiento de la fuerza pública y para los gastos de administración, resulta indispensable una contribución común; ésta debe repartirse equitativamente entre los ciudadanos, proporcionalmente a su capacidad.

Artículo 14
Los ciudadanos tienen el derecho de comprobar, por sí mismos o a través de sus representantes, la necesidad de la contribución pública, de aceptarla libremente, de vigilar su empleo y de determinar su prorrata, su base, su recaudación y su duración.

Artículo 15
La sociedad tiene derecho a pedir cuentas de su gestión a todo agente público.

Artículo 16
Toda sociedad en la cual no esté establecida la garantía de los derechos, ni determinada la separación de los poderes, carece de Constitución.

Artículo 17
Siendo la propiedad un derecho inviolable y sagrado, nadie puede ser privado de ella, salvo cuando la necesidad pública, legalmente comprobada, lo exija de modo evidente, y a condición de una justa y previa indemnización.

Una cita

Diuen en els ambients mariners, que:

“Ni les famílies més velles o antigues en l’art de navegar, podien, ni volien, esquivar ni apartar-se d’aquella vella llei del mar, que exigia, tal de deixar-se dominar per l’home, que els seus domadors haguessin de forjar-se en l’escola de l’experiència diària, lluitat contra ell mateix"

Probablement així ho va fer el meu avantpassat, en Trifó Gibert, Capità i Patró del Bergantí-Goleta "Baltasar", com avans ho havia fet el seu pare, com cal fer, tanmateix, sempre en la vida, sense cap mena de presa, amb la prudència que cal i el silenci, pausadament, fent els aprenentatges adients i formant-se per adquirir els coneixements d'un mestre i ser-ne nosaltres mateixos en el moment adequat, amb una voluntat transformadora.

El fenomen blogger

Segurament, des d’una perspectiva de màrqueting, estaríem parlant d’un context de màrqueting viral, que supera evidentment els paradigmes o enfocs convencionals d’aquesta disciplina i que també afecta en un o altre sentit a la configuració de la translació del missatge polític. Però molt probablement estarem parlant d’un concepte de militància política, que supera a la tradicional en el marc dels partits de masses com els venim coneixent fins ara, en l’aplicació de les noves tecnologies a la política i el seu context.

Si ens cenyim a la definició del terme blog, que deriva del britànic web+log, que acostuma a traduïr-se per bitàcola -el que en l’àmbit dels elements marítims suposava el llibre de ruta-, els blogs actuals, que deriven en molts casos de la antiga concepció de l’àmbit de la literatura epistolar, però a l’hora també del concepte tradicional de diari personal, irrompen en la escena de la creació del criteri polític, d’una forma espectacular recentment en el nostre àmbit i si ho cenyim a l’àmbit estrictament polític a partir dels primers anys d’aquest segle, en el que comença a determinar-se una utilització pragmàtica de continguts polítics, diferents del que ens podien oferir ja les webs tradicionals, instruments estàtics i menys dinàmics.

Analitzar, apuntar, llegir, opinar, establir en definitiva una dialèctica sobre alguna cosa que no ha estat plantejada fins ara, és allò que podem definir com l’aportació al concepte de transformació de la societat a partir de la utilització de les noves tecnologies i, òbviament la diversitat polifònica de l’univers blogger des d'un plantejament gens convencional, a partir dels blogs, les bitàcoles, els diaris, diferents denominacions de una mateixa cosa, una pàgina on es plantegen les reflexions individuals, que no iguals, dels titulars d’aquests instruments que la xarxa ofereix.

Per alguns autors, els blogs han introduït la poètica de la obra oberta, perquè hi ha una voluntat de convèncer, més enllà de l’instrument merament informatiu que hom podria veure en aquestes pàgines, on la seva fortalesa radica en que la vida, fins i tot la vida política, i les coses de la vida son explicades als demés amb la visió personal de l’autor, a banda de les possibilitats tècniques que ofereix aquest tipus d’instrument; amb menys sofisticació tecnològica que altres estris informàtics, de manera que queda a l’abast de no poques persones que poden convertir-lo en un instrument adequat de transmissió d’informació i per tant si ho observem des d’una perspectiva política, de transmissió de les reflexions i els criteris polítics que acaben subtrahend, per tant, a la patrimonialització que en tenien les organitzacions polítiques.

Resulta difícil d’analitzar, segurament els que serien uns pocs minuts en la història de la humanitat, d’aquesta experiència, la de l’activisme cibernètic, l’activisme polític en la xarxa; de fet cal plantejar fonamentalment la diferència entre el model d’activisme persona a persona, o la tradicional aportació a la premsa escrita, o a través dels instruments que es desenvolupen en el segle XX, com son la ràdio i la televisió, principalment perquè el seu format, la seva dimensió i el seu llenguatge, canvien cap a un format, una dimensió i un llenguatge més fresc, més immediat, més actual i probablement més col·loquial.

En el model dels blogs, es veu com es pot passar del divertimento que pot representar un diari personal al que pot representar una autèntica llibreta d’apunts o de reflexions polítiques, com ho viem, en diferents nivells dels prop de 500 blogs d’aquestes característiques existents en l’actualitat en el panorama política català. La possibilitat de poder determinar quin és el perfil de les persones que consulten aquets blogs, a partir dels nous comptadors, que estableixen una dimensió geogràfica, una dimensió de les característiques de la tecnologia amb les que es consulta, quin tipus de recerca porta a la consulta i altres variables o elements, ens podria plantejar alguns paràmetres que podrien definir una teoria del nou activisme i militància política, que previsiblement hauria de poder contenir tres elements fonamentals: la influencia i el valor que li donin les elits, la influencia i el valor en els editors de premsa i periodistes i informadors en general, i la influència i els valors que rebin i transmetin els educadors, especialment en els àmbits essencials de l’ensenyament secundari i el batxillerat.

L’existència ja de diferents models de blogesferes, o xarxes en les que es poden agrupar els blogs, a voluntat dels seus titulars, on la sindicació de pàgines permet de conèixer les diferents visions, les diferents aportacions de tanta gent que treballa en l’activisme polític i social en la xarxa a partir de determinats grups de les mateixes, ens pot donar a entendre la incidència que poden tenir les noves tecnologies en la creació d’opinió política i de l’opinió pública en particular i a través del ciberespai, el que ens queda ara per demostrar és si la informació i la dialèctica que es poden establir, condueix necessàriament a un intent estrictament participatiu en la creació del criteri polític i no tant al foment de la participació en el moment essencial de la responsabilitat democràtica, com és l’exercici del vot. Segurament, i ho sabrem més endavant, alguna cosa està canviant.

Nota final

Aquest article ha estat referenciat en els següents llocs web:

Zewol.net

poliblocs.cat

socialistes.cat

Idiotes

És molt probable que la incidència sobre l’abstenció regular, la passiva aquella que evidencia en una part de l’electorat l’inexistència de la necessitat de participació, pot venir derivada del model de la lluita política que va més enllà de la pròpia execució dels models de campanya que les diferents formacions trien. Evidentment no hi estudis fets sobre el particular, perquè l’abstencionista passiu amaga aquesta condició en qualsevol estudi que es realitzi, avergonyit de poder ser identificat amb el model que el grecs definien com “idiotes”, aquells que no participaven del fet polític, de la “res”, la cosa política, la gestió dels afers públics i només ho feien dels seus propis assumptes i que cal diferenciar del concepte "idiòcia" que realment té un significat despectiu i insultant.

Hi ha alguna cosa que ens faci pensar de manera que la gestió dels models de comunicació farà que es derivi en uns ciutadans actius en el procés d’elegibilitat?, probablement no, perquè tinc el convenciment que les campanyes polítiques es llegeixen a partir de fets anecdòtics que defineixen a ulls de l’opinió publicable, aquella autènticament rellevant perquè ratifica l’existència del quefer diari, quina és la realitat d’una campanya política, inicialment definida com l’intent d’uns ens interpretadors de l’opinió pública, com son els partits i coalicions, de fer arribar a l’elector, al ciutadà, les seves pretensions en la gestió de la institució que albira a governar.

Segurament la manera de convertir els idiotes en polites, ciutadans actius dins del model de democràcia deliberativa que tenim, seria l’aplicació d’uns principis molt simples i elementals que van molt més enllà dels principis del màrqueting en general i del màrqueting electoral en particular i que permetria una acció viral transcendent: la prudència, com element configurador, perquè la tendència americanitzadora de les campanyes polítiques ens porten inexorablement, potser per l’efecte contradictori amb el nostre caràcter mediterrani a avorrir a qui detenta la sobirania, el ciutadà (sense definició de gènere).

Crònica electoral XLV: O.V.N.I. en front de L.E.A.C.

Amb les sigles OVNI, inicialment utilitzades en l’àmbit de l’aeronàutica i concretament en la recerca de determinades explicacions a fenòmens que no podria trobar-la des de una anàlisi científica o empírica de la mateixa, pot utilitzar-se també en l’àmbit de la Ciència Política, per a determinar aquells OVNI, com: objectes votables no identificats. Els models del màrqueting electoral plantegen segurament l’estratègia que determinats grups polítics estan seguint, amb important despesa econòmica, intent de control mediàtic i presència en els gratuïts, un altre model periodístic que ha entrat amb força en el mercat local de la premsa diària.

En aquesta conjuntura fa que el model OVNI el trobem representant en determinades llistes electorals que repeteixen abastament que no son oposició, però plantegen un model d’oposició pura i dura, neutralitzant el paper institucional de vegades de una determinada institució que han patrimonialitzat, i això ens obre les portes a la definició de l’evolució de determinades forces electorals de la nostra ciutat, Lleida, on la presència dels anomenats Elefants del Partit, aquells que beneeixen la llista, i donen suport en definitiva estant en els darrers llocs, brilla per la seva absència, fent palès doncs que hi ha una ruptura evident, malgrat la coalició electoral que la sustenta.

La coalició necessària de famílies i grups d’opinió i pressió, a banda de la voluntat del candidat, Àngel Ros, en el cas socialista, i la presència dels elefants del Partit en la part final de la llista, com a columnes que obren el pas a un damer divers, polifònic i format, evidencien la diferencia substancial respecte de les llistes OVNI, configurant una llista que la podríem definir LEAC, com: llista electoral adequada i compensada.

L'opció Blogger

A la foto, un moment de la meva intervenció a les jornades

Ha estat un cap de setmana intens el que hem viscut a la ciutat de València, participant en la jornada blog + ciudadania, on s’han sentit diferents experiències, diferents visions sobre l’acció política. Aquest matí de diumenge una sorpresa, Enrique Castro, el factòtum de la organització m’invitava a participar en els debats, aportant des de la tarima d’oradors la meva experiència personal en l’opció blogger d’aquest modest blog, una sorpresa deia que m’ha obligat en poc més de mitja hora a preparar un argumentari per a l’exposició que faria als vols de les 11:00 del matí en el marc de l’hotel NH Center de València, en les jornades “Blogs y Ciudadania”, que organitza el Partit Socialista Obrer Espanyol i a la que hi acudia com a blogger del PSC.

Resulta difícil condensar en uns pocs minuts la experiència de prop de dos anys de vida d’aquest meu blog i del coneixement i reconeixement de l’activisme polític en la xarxa, de fet he plantejat la diferència entre el model tradicional de premsa escrita, ràdio i televisió, el seu format, la seva dimensió i el seu llenguatge, la importància d’incorporar traductors, com els que jo tinc instal•lats, la utilització del blog com una targeta de presentació, i per tant passar del divertimento que pot representar un diari personal a una autèntica llibreta d’apunts polítics que per a mi representen, a més, quelcom diferent, al utilitzar el blog com arxiu dels diferents articles que apareixen firmats per mi en la premsa escrita. Poder determinar quin és el perfil de les persones que entren en la teva pàgina és important, al menys per a mi, segurament la meva formació sociològica i politològica, i he plantejat la teoria del nou activisme i militància política, que passa per tres factors fonamentals: les elits, els editors de premsa i els educadors a secundària, batxillerat i universitat, el perfil de le persones que, a banda de moltes altres, entren en la meva blog. Però el que és important, també, és l’existència del model blogosfera, on la sindicació de pàgines dels blogs, permet de conèixer les diferents visions, les diferents aportacions de tanta gent que treballa en l’activisme polític i social en la xarxa.