El cafè d'Orient o una resposta a Joaquín Leguina

Qui pot dir que un altre s’equivoca, qui és capaç de poder arribar als límits del saber per poder afirmar, com l’oracle que hom té el senderi de la veritat i que la possessió d’aquesta només a un pertany?

Albirar els resultats de l’opinió que és lliure, perquè aquesta ja no només pertany a qui la emet, em permet d'afirmar que aquesta es socialitza en el moment en que deixa de ser una íntima reflexió per esdevenir quelcom de públic i en tant que pública opinable, però pot configurar així una reflexió dialèctica, discutible?, en tinc, si us he de ser sincer, serioses dubtes.

Sorprèn la setmana amb la reflexió que l’expresident de l’assemblea de Madrid Joaquin Leguina fa al seu bloc. Aquest polític, escriptor, bidoctorat, economista, en un post que titula “Mejorando lo presente”, ens descriu la seva particular visió de l’estat de les coses, analitza críticament el resultat no ja electoral, sinó la composició parlamentària i quina ha de ser la posició de les aliances, quina no pot abandonar-se, amb una crítica, ni tan sols velada al PSC, segurament sense entendre, hores d’ara, 30 anys després del Congrés fundacional, el que és i el que representa en l’escenari polític català i espanyol i fins i tot si m’apureu en l’imaginari col·lectiu.

Destil·la Leguina, si m'ho permeteu, un cert menyspreu per dir-ho d'allò més suau, respecte del qual segurament allò de més fàcil seria d'usar el recurs a la discussió, al debat, sobre el seu plantejament que es veu carregat d'una ràbia atàvica; però en tot cas em permetré de ser acadèmica i políticament correcte perquè el seu modus interpretatiu no és particular ni exclusiu i partint del supòsit de la subjectivitat que la seva anàlisi planteja i que només sorgeix d’un ancorament personal històric referit a un moment i un plantejament ad hoc distint i molt anterior a l'actual, em permetria de recordar hores d'ara el que va dir Francesc Pi Margall un 11 de febrer de 1.891, en el banquet celebrat en el Cafè d’Oriente en commemoració del divuitè aniversari de la proclamació de la Primera República, per si no enten on són les aliances al 2008, els pesos i els contrapesos:

“Les coalicions permanents, us ho he dit repetides vegades, no serveixen sinó per a enervar als partits que les formen. ho dubteu?”

Una cita: Francisco Ayala

“Si un es pren massa seriosament a un mateix, això és dolent, és ridícul.” [1]

[1] Ayala Garcia-Duarte, Francisco (Granada 1906-) Doctor en Dret, filòsof, escriptor. Declaracions fetes als mèdia en el seu 102 aniversari el 16 de març de 2008.

Les mels de malta

Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

Haiku: el dia

"Les fulles esdevenen verdes
Però l’ocell encara no nia;
El dia desperta cansat"

Una cita: Ulrich Beck

“...Tant en la vida quotidiana com en la política, en tots els àmbits d’acció es troben respostes als problemes que sorgeixen de la simultaneïtat de modes de vida que son en competència en el sí, tant de l’experiència individual com de la necessitat per a comparar, reflectir, criticar, comprendre i unir certituds contradictòries....” [1]

[1] Beck, Ulrich. La mirada compotita o la guerra es la paz. Ed. Paidòs. 2005. pag.112

Auctorictas

Resulta estrany de vegades el respecte que pots sentir per algú amb qui no compareixes una part del ser individual, amb tota probabilitat el sentit monacal que sostenia, la seva pròpia pertinència a l’orde fundada per Benet de Núrsia. Improbable doncs de compartir principis ecumènics, tot i que les regles de l’orde serien fàcilment assumibles, però respecte per qui en la protecció de la “regla”, a partir del model monacal primigeni, sostenia per l’auctorictas atorgada els principis del progressisme i la defensa del país, com si no podríem haver vist la seva signatura en el document “manifest sobre la familia i la llibertat sexual”. Els qui el recorden, ho fan sobre la bonhomia, l’afabilitat, i la intel·ligència que avui em recordava algú, en tot cas, el cercle dels éssers en perfecció s’ha tancat sobre Dom Cassià Maria Just, en un dia de març, com en d’altres anònims fora del temple del saber en el camí cap a l'orient etern.

Haiku: ignorància

Venerable aquell qui arriba al saber en la ignorància plena, que desperta en cada dia, l’emoció de la descoberta...

Notes XIII: abraçar la vida

"Trobeu la mansor del tigre i aplaneu enllà la vostra discòrdia" (dita colombiana anònima)

Abraçar la vida com qui esgota segon a segon la seva essència no serveix de res, si no som amants de la vida mateixa i ens regalem aquells instants preciosos que ella ens do, cada dia, a cada moment, després de la dura batalla diària, com aquell general que ens demana una treva entre focs al camp de batalla. Algú em deia, quina llàstima el pobre Napoleó, que volia ser geògraf!. De fet endurir l’esforç, per establir permanències en el nostre propi dolor, amanit de la necessitat irrefrenable de poder esdevenir quelcom en la vida, no ens pot dur sinó a la infelicitat. Amb tota probabilitat podríem coincidir, si vaguem per les històries profanes de la gent normal i corrent, com tu i com jo, que no vol més que passar el seu dia a dia, si vaguem deia, descobrirem com en cadascun de nosaltres s’hi amaga el geni de la saviesa, aquell que recerca en l’univers dels mortals, en els més recòndits racons, aquell misteri, aquella dita, l’aforisme no reconegut, per convertir-lo a l’univers mateix de la saviesa guardada en un pot de magdalenes, lluny de la patètica fornada de mediocres, però valents, sabedors que la imatge no es pot comprar, com tampoc el saber, com tampoc l’estima, o l’honor, o la lleialtat….

Haiku: J.M.Sagarra

"...I encendre el foc

del pensament que vibra..." (1)

(1) De Sagarra, J.M. Antologia de la poesia catalana. Castellnou edicions. Barcelona. 2007. Pag.216 i 217, fragment del poema "Aiguamarina" publicat originàriament dins del poemari "Àncores i estrelles" , l'any 1.935.

L'asile de nuit

Per ilustrar aquest post una obra de Pablo Ruiz "Picasso"

Rosa Luxemburg, paradigma de la socialdemocràcia germànica (i aquí la denominació "socialdemocràcia" és ben correcta), escrivia des del que ella nomenava “l’asile de nuit” (l’asil de nit): la presó [2] , un seguit de cartes als seus amics i companys; de la que va escriure el 23 de maig de 1.917 , n’he volgut extreure aquest paràgraf, que té una significació que va molt més enllà del concepte mateix del fet polític, albira entre els murs separadors una essència filosòfica que beu, segurament d’aquelles fonts clàssiques; deia, des de Wronke: “….Ara, sóc jo mateixa una mica com el rei Salomó: comprenc, també jo, el llenguatge dels ocells i les bèsties. El que ben entès no vol pas dir que els animals facin servir les paraules humanes, però comprenc el so de les seves veus, les diferents vivències i sensacions que ells experimenten….”[1] , potser escoltant en silenci, en aquell silenci de la nit i la foscor de les ànimes, o senzillament amb els ulls tancats, retrets en nosaltres mateixos com fent del nostre interior el nostre particular món, podrem entendre, penso, aquells mots de Luxemburg dirigits a la Sonitschka, Sonia Liebknecht, la companya de Karl Liebknecht.

[1] Luxemburg, Rosa. Dans l’asile de nuit. Editions de l’Herne. Paris 2007. Pag. 52. traduït per Albert Balada.

[2] Com la societat que ella ens mostra ja al 1.912, com una societat que li sembla aparèixer ja aleshores "bruscament sota les aparences frívoles i enervantes de la nostra civilització que permeten de descobrir l'abisme nihilant de la barabàries i la bestialitat"

Generals 2008. Avaluació de dades relatives a la circumscripció de Lleida.

PSC 73.492 (1) 36.746 (3) 24.479 (6)
CIU 56.541 (2) 28.271 (4) 18.847 (7)
ERC 25.479 (5) 12.740 (9) 8.493 (11)
PPC 29.984 (4) 14.992 (8) 9.995 (10)
ICV *No entren en el comput per quedar per sota del 3% ( barrera legal)

Observem com el primer i segon diputats queden consolidats tant per part del PSC com per part de CiU, el tercer diputat queda clarament adscrit al PSC, però podem observar com el quart diputat que passa a ser propietat del PP queda en disputa amb les dades del hipotètic segon de CiU, del que s’allunya, però el resultat del que hauria de ser el número 1 de CiU, a l'igual com ho fa de l'hipotètic tercer del PSC.

Aquestes dades, a expenses de la validació per part de la Junta Electoral i la incorporació del vot C.E.R.A. (1), posen de manifest la consolidació del vot socialista, el manteniment a la baixa del vot convergent, una tendència que es manifesta en CiU des de fa alguns cicles electorals; el retorn a la seva "moda" (2) habitual per part d’ERC i tot i que no s’ha produït una recuperació del vot del PP cap a la seva moda habitual, el rebaix tant del partit radical, com dels nacionalistes permet als populars la recuperació de l’escó que, per altra banda queda lluny de la possibilitat d’obtenir-lo el partit socialista en aquesta darrera distribució del càlcul d'Hondt (3) .

Per tant si fem una avaluació objectiva de resultats a banda dels escons obtinguts, a la demarcació de Lleida hi ha un vencedor clar el PSC.

Nota: El present estudi pot tenir alguna variació donat que no hi havia escrutat encara el 100 de vot en el moment en que ha estat realitzat

(1)

Cens de residents absents

(2) La moda és el valor que compta amb una major freqüència en una distribució de dades.

(3) Mètode matemàtic ideat pel jurista belga Victor d'Hondt aplicat als models proporcionals

Generals 2008: Avaluació de dades de participació a les 20:00 h.

L’avaluació final de resultats de participació, en identifica un resultat menor en participació a Lleida respecte del 2004 de més de 6 punts, hom però el resultat se situa per sobre dels 4 punts si tenim en compte el valor 2000; en la mateixa línia podriem avaluar els resultats de Catalunya, però si ens situem amb el resultat global de l’Estat podem veure com quasi el resultat queda a 2 punts per sota del 2004 i un percentatge similar d’augment de nivell de participació respecte del 2000. Queda per veure si pot quedar a 0 a aproximat el resultat global si tenim en compte l’aportació que pugui fer el vot C.E.R.A.




Espanya

2000 70,00%
2004 77,26%
2008 75,35% -1,91% respecte de 2004 / +5,35% respecte de 2000

Catalunya

2000 64,70%
2004 76,96%
2008 71,18% -5,78% respecte de 2004 / +6,48% respecte de 2000

Lleida

2000 65,80%
2004 76,63%
2008 70,27% -6,36% respecte de 2004 / +4,47% respecte de 2000

Generals 2008. Avaluació de dades de participació a les 18:00

Amb aquestes dades i prenent també en consideració a les que han estat obtingudes a les 14:00, podem concloure que hi ha un augment de la caiguda de la participació a nivell de l’Estat de més de dos punts respecte de les primeres dades obtingudes, amb un augment significatiu tant en la dada catalana com en la lleidatana tant respecte l’any 2008 com respecte de l’any 2000 en un o altre sentit.

Estat

2000 55,45%
2004 63,02%
2008 60,38% - 2,64% respecte 2004 / +4,93% respecte 2000


Catalunya


2000 49,71%
2004 62,32%
2008 57,19% -5,13% respecte 2004 / +7,48% respecte 2000


Lleida


2000 49,57%
2004 59,87%
2008 55,45% -4,42% respecte 2004 / +5,88% respecte 2000

Generals 2008: Avaluació de dades de participació 14:00

Resulta curiòs, com en aquests dies d’eleccions, quan a tothom el que li pertoca és el sagrat deure de l’emissió del sufragi, tothom havent acomplert amb aquest deure, o no, es torna expert en sociologia política, prefigura antecedents i projecta resultats, fins arribar a conclusions inversemblants. I em pregunto jo perquè mantenim obertes les facultats de Ciències Polítiques i no deixem que aquests experts dediquin el seu preuat temps en lloc de a fer d’administratius o d’arquitectes a dissenyar escenaris polítics o el que resulta tant fàcil a fer anàlisi, replegant comentaris d’un i altre i configurant un discurs més o menys endresat per a significar el seu coneixement i reconeixement d’una formació inexistent.

Dit això que tot sigui dit he escrit amb la millor de les intencions, cercant un respecte cap als coneixements que només uns determinats professionals tenen, però que degut a la pròpia especulació portada a nivells populars genera l’efecte descrit; en ell moment en que escric això abans de la segona onada de dades de participació, poden extreure’ns algunes comparatives històriques que ens poden començar a plantejar un escenari en el que pot definir-se l’escrutini.

De moment dades que podem avaluar hores d’ara i que han estat dades oficials, l’índex de participació a les 14:00 hores i la seva comparació 2004/2000:

A la demarcació de Lleida:

2000 32,57%
2004 39,31%
2008 36,62% - 2 ,69% respecte 2004 / + 4,05% respecte de 2000


A Catalunya:

2000 34,11%
2004 42,21%
2008 39,31% - 2,90% respecte 2004 / +5,20% respecte de 2000



A nivell de l’Estat:

2000 36,50%
2004 41,02%
2008 40,46% - 0,56% respecte 2004 / +3,96% respecte de 2000


Per tant sense poder entrar a valorar altres factors i variables que ara per ara es desconeixen, resulta evident que hi ha un descens significatiu en els índex de participació respecte de les eleccions generals immediatament anteriors, tot i que la participació augmenta respecte de les eleccions generals a vuit anys vista.

Notes XII: Reflexió sobre la vida

A la fotografia el cos de dansa del ballet de Lorraine en la representació de l'opera "La Divina Comedia".

Amb la por de viure una vida equivocada, de no saber com aquell que desconeix les essències mateixes del ser, de no ser prou com cal o massa com cal, de sentir-te enganyat, estimat, maltractat o benvolgut, de veure com el filtre de color no és mai el mateix per a tothom ni tothom està mirant en el mateix moment la mateixa cosa ni té el més mínim interès, potser, sobre allò que a tu t’interessa tant.

Amb el neguit de saber-te vençut per la vida que avança inexorablement, dia a dia, hora a hora, instant a instant cap la senectut i de cop cap a descobrir que hi tens molta vida darrera, més de la que et queda per viure, i sents, et sents avorrit de tanta bogeria, de tanta pressa que t’abraça i et transporta, com els demés a mal viure el que et queda per viure.

Et venen a la ment les paraules de Dante[1] : ...Perquè sense amor i sense aplicació ningú pot dir-se filòsof, perquè ambdues coses son necessàries. I així com l’amistat per plaer o per utilitat no és veritable sinó ocasional amistat, com ho demostra la ètica, així la filosofia per plaer o per utilitat no és veritable filosofia sinó ocasional. Per on no ha de dir veritable filòsof qui per algun plaer tingui certa amistat amb la saviesa com molts hi ha que delecten l’oïda amb cançons i les aprenen i es delecten estudiant la Retòrica o la Música, i abandonen les demés ciències, o les defugen, quan en realitat totes son parts de la saviesa. Ni tampoc ha de dir-se filòsof el que amic de la saviesa per el benefici, com son els legalistes, els metges, i quasi tots els religiosos, que no estudien pel saber sinó per a guanyar moneda o dignitat; i que si els hi faltés allò que tracten d’adquirir, no perseverarien en l’estudi…”

[1] Alhigieri, Dante. La Divina Comedia. Seix Barral. 2004. ISBN8432227811. El Banquete III. El Paraíso. Canto XI