divendres, 31 de març de 2006

Josep Maria Alba

Tot just havia deixat el ple de l'ajuntament, quan me n'he assabentat del trist final d'aquest homenot, al que el cor no li ha aguantat, gaudint, com ho feia habituament dels debats polítics dels plens, a la Diputació, a l'Ajuntament, etc., com un senyor.

Ens coneixiem des que jo era jovenot i ens unien alguns "ismes", sempre estavem en llocs diferents, però mai opossats: el sardanisme, el catalanisme, el republicanisme, el socialisme.

Fa ja més de 30 anys, ell formava part del moviment sardanista que en deiem conservador, junt amb en Sebastià Gràcia, amb els "Huracans", però hi era per amistat, perquè si parlaves amb ell era de cor jove i més proper a nosaltres, "els progres" de les colles de concurs que altra cosa.

Més tard hem coincidit en la lluita democràtica, de la mà del catalanisme polític, que ell, home d'experiència i madur, el portà definitivament a militar prop d'iniciativa (ICV) i a mi prop dels socialistes, però sempre teniem aquelles paraules que recentment ens vàrem dir a la Diputació: Hola, quan de temps, tot va bé?; avui no l'havia pogut saludar, la sala a l'ajuntament era plena de gom a gom i ell enllà amb el seu corbatí que el definia i en els darrers anys amb el seu bastó, menut , però certament un homenot, com aquells de que parla en Magí Morera i Galícia quan refereix a qui construí el campanar de Lleida: ...homes de raça gegantina.

A ell, en Josep Maria Alba, a quin homenatge recent, no vaig poder assistir el recordaré sempre, com aquell homenot que era.