Fotografia original de Montse Esteba“Cada subjecte moral pot sorprendre en la seva vida interior molts estats que no sap referir a la fi del mèrit moral, ni a la fi religiosa, sinó que dins de l’home formen una esfera pròpia, en la qual jutja que ha complert amb ell mateix com a condició de la seva vida...”[1]
[1] Krause, Karl Christian Friederich. Ideal de la humanitat per a la vida. Ed. M Galiano. Madrid. 1860. pàg. 227.
“Quan sigui coneguda la idea de la humanitat, i s’hagi despertat l’ interès per a realitzar-la, aleshores brillarà la llum de la veritat d’un esperit en un altre; la sana doctrina es comunicarà d’un poble a un altre; per tot arreu s’entendran i s’agermanaran els qui visquin en aquesta idea; tot el que avui degrada als homes serà reformat en la salut del tot i serà convertit en un nou vincle d’amor humà.”[1]
“La idea d’humanitat, demana a l’individu que per davant de tot i sobre el límit del seu dia o fet present, sigui ser humà per ell, el que vol dir, que miri amb atent esperit tota la seva vida en idea total i en pla pràctic i amb el sentit de cultivar totes les seves facultats, els seus òrgans i forces per a realitzar en ell la total humanitat en que es fonamenta la seva dignitat moral. Aquesta idea li demana que també sigui ser humà per als seus semblants més immediat, això és, que prengui amb ells part en tot pensament i obra per als fins comuns, que sobre tota oposició temporal mostri cap a ells un sentit d’amor de lleial concurs, per a la realització en tots, i consegüentment en ell mateix, del destí comú.” (1)
(1) Krause, Karl Christian Friedrich. Ideal de la humanidad para la vida. Comentada per Julián Sanz del Rí. Ed. M. Galiano. Madrid. 1860.