Fotografia original de Sonia Castan
El sistema, què és el sistema? Segurament
ens podem plantejar que és tot allò que ens envolta, allò que d’una o altra
manera hem contribuït a construir, per acció o per omissió; probablement el
silenci, l’aquiescència ens ha dut a acceptar tot un seguit de procediments i
processos que s’han anat incardinant al llarg de les darreres dècades, en molts
casos inconscients de com molts dels canvis que s’anaven produint no eren tant
una contribució al progrés com la concreció d’una societat que anava alimentant
unes cadenes que coartarien les nostres llibertats, d’una manera subtil i
sibil·lina, com qui no vol la cosa.
La realitat és que el concepte de
felicitat -entesa des de la perspectiva que vulguem, perquè cadascú de nosaltres
pot interpretar-la de manera distinta-, ha anat quedat arraconada, com si fos
un fet innecessari, quelcom de fútil per aquests pobres mortals que som els
ciutadans de la època post industrial, esclavitzats a unes formes i uns
esquemes que han esdevingut convencions, les que, lluny de semblar imposades,
han estat conxorxades per les elits extractives, relativitzades de tal manera
que les considerem d’alguna manera ineludibles i consubstancials a la nostra
manera de viure, fins i tot se’ns anuncia les nostres responsabilitats
individuals sobre mentides repetides tantes vegades que han esdevingut veritats
incontestables.
La nostra és una posició incòmoda,
ben incòmoda, perquè per una banda som conscients de la nostra acció o inacció
i per l’altra banda també hem pres consciència, tot i que força tard, del que
ha estat, del que és la concreció d’un sistema que ens arrabassa tant la nostra
consciència social, com la nostra essència individual, esdevenint en la misèria
compartida quelcom que s’assimila força
a l’esclavatge de les societats antigues, sotmesos al dictat, no ja del mercat,
que també, com de la complicitat d’unes noves classes socials emergents i
emergides –corporated, polítical i media class- de la pròpia realitat sistèmica
que es consideren destinades a dirigir els designis dels sense rostre, aquells
que conformen –working i excluded class- una tendència general a la exclusió d’un
sistema que cada cop els necessita menys, perquè el factor treball ha deixat de
ser un instrument d’espoli en les relacions econòmiques.
Podríem fer-hi alguna cosa al
respecte?
© Albert Balada
15-03-2013
