El poeta Joan Vinyoli, referia en un dels seus poemes que “és un malson de tenir sempre al calaix, tocant a la mà, desada, l’ampolleta de cianur per si m’urgís d’usar-lo, davant l’absurditat de l’univers o bé de l’home, inútil preguntaire dins l’ordre imaginat pel demiürg” . El poeta refereix la seva relació amb el món, però també amb ell mateix i les seves pròpies realitats, raonaments que s’endinsen en la dialèctica del món a partir de la matèria primigènia caòtica i eterna.
Són quatre anys ja de referències des d’aquells primers dies de juliol de l’any 2005, havia doncs començat el nou segle, i ens podíem reconèixer com abans d’acabar l’anterior. Són més de 1.400 missatges en els que descriure el món que he conegut, fets personals, històries mundanes, allò que he considerat transcendent, molt de tot plegat, com diu Salvador Macip, amb escrits que “semblen fets per a pròpia satisfacció més que per a un públic que encara no existeix.”, intentant de ser un blogaire sincer, d’aquells, com continua “que no tenen por del "què diran" i es despullen potser perquè en el fons pensen que ningú no els mira”, inconscientment, no, de manera absolutament inconscient, malgrat saber que les lletres d’aquesta moderna experiència epistolar i és clar que n’eren de seguides, i com....
Potser Vinyoli tenia raó en aquell seu poema que obre aquest post d’aniversari, perquè la realitat, la incontestable realitat ens descriu aquella absurditat i aquell contrast que tantes vegades havia relatat. En els darrers versos d’aquell vespre de cafeteria, ens posa sobre avís i ens diu, ens recomana el poeta: “no hi valen conjectures, metafòric amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs en la tenebra”. Metafòric, doncs, blasmar en un sol post el que han estat tantes hores de transferència intel·lectual del teu jo amb el teu jo mateix, i potser amb tu, d’un relat d’aniversari permanent, en aquella descoberta que ens duu al final, davant de cada principi....
