Se’m fa difícil en el calor que caldeja les espatlles, de recordar que és el que més m’agrada de Kavafis, del que se’m fa un escriptor de poesia estiuada, aquell que va néixer el mateix dia que jo, clar que cent anys enrere, un 29 d’abril. Segurament us diria que triar un poema de Konsdantin Kavafis és molt difícil, és extremadament difícil perquè en cada un d’ells expressa un seu estat d’ànim, les seves sensacions que canvien dia a dia en aquella època en la que el valor de les coses encara es mesurava per la passió que despertaven.
En el seu poema “Quant puguis”, ens defineix la simplicitat d’una idea, d’un concepte, el del valor d’un mateix en els principis de la senzillesa vital, perquè ens diu: “I si no pots fer la teva vida com la voldries, en això esforça’t al menys, quan puguis, no l’envileixis en el contacte excessiu amb la gent, en masses tragins i converses”. Apuntava potser a la necessitat de transcendir d’un mateix, en aquella introspecció de les ànimes i per tant del pensament mateix, que, immutable, pot veure’s pertorbat per la consciència general. I encara s’assegura un cop més que no quedés cap dubte sobre la seva aposta introspectiva, quan ens parla i insisteix: “ no l’envileixis portant-la, deixant-la i exposant-la a la turpitud quotidiana, de les companyies i relacions, fins que arribi a ser tant pesada com una estranya."
Sigui com sigui, en la calor dels estius em sorprèn sempre el record del poeta grec, que veia des de la seva atalaia mística el port d’ Alexandria, ens transporta a la humanitat mateixa que ens recrea la seva poesia, gens arcaïtzant i com es rebel·la l’ intensitat d’un món interior, aquell que neix des de la naturalitat de les paraules senzilles i com aquestes adquireixen un profund valor simbòlic, l’ atmosfera quotidiana de la seva vida passada, dels nostres antecedents.
