Deia Oupensky[1] que “l’enigma de la mort es troba amb l’enigma del naixement, l’enigma de la desaparició amb l’enigma de l’aparició” i en aquesta angostura mística ens descobreix el filòsof com de transcendents són els intangibles de la vida, perquè per ell, aquells enigmes estan íntimament connectats amb una expressió absolutament humana, naturalment humana, diria jo: l’amor. En la interconnexió d’aquests fenòmens apareix doncs aquesta subtilesa que podria semblar poètica, però si ens hi parem a pensar, quan el filòsof rus ens diu “en la idea de la interrelació de l’amor i la mort pot trobar-se l’explicació de molts dels fenòmens incomprensibles de la nostra vida”, és perquè s’estableix un nexe comú que ell atribueix a característiques doctrinals, en el que la mort i el naixement intercanvien el seu rol social, esdevenen per a ell un devenir enigmàtic, estrany, on la mort que és el final de la vida és també el principi, el naixement d’una altra vida, mentre al mateix temps el naixement significa un trencament amb quelcom de sobrenatural per esdevenir una mena de creixement en lo espiritual.
[1] Ouspensky, Piotr. Un nuevo modelo del universo.Ed. Kierr. 1977. Buenos Aires. Pg. 547
