Nou anys acabats de fer. La veritat jo ho recordo en blanc i negre, el televisor una mena d’armari, tot un luxe, és cert per a l’època en que s’acostumava a fer tertúlia comunitària al redós d’aquella caixa de fusta amb pantalla de vidre.
Un fet extraordinari, una més de les propostes de ficció de Verne portada a la realitat mateixa. Un fet més, si voleu, dels molts que van definir la guerra freda, aquella III guerra mundial com alguns la defineixen. L’home arriba a la lluna, de fet els americans, aleshores Europa, en plena reconstrucció ja del seu potencial i amb les naixents comunitats de l’acer i l’ euratom prou que en tenia suficient. Els russos però, soviètics si ens atenem a la terminologia adient, ni paraula, ells tenien la primera fita i la segona, la gossa Laika i el cosmonauta Yuri Gagarin
Encara avui em continua sorprenent com és que en un satèl·lit sense atmosfera podia onejar la bandera americana?, onejar de bellugar-se vull dir, o qui feia les fotos des del mòdul si tots dos astronautes eren a terra i el tercer circumval·lava el satèl·lit? Diuen que ara uns estudis independents encarregats per la NASA ens ho explicaran tot. De fet la resposta més radical per a defensar la fefaença del viatge interplanetari és: si els russos no van dir res és que vem arribar a la lluna. Alguna explicació si que ens cal en els clarobscurs del viatge, no per donar per bo que va ser el cineasta Stanley Kubrick
Em recordo però bocabadat, veient onejar la bandera americana a la lluna, amb la veu en “off” de Jesús Hermida, només hi havia un canal de televisió, més tard apareixeria l’ UHF, el que seria el segon canal, aleshores, dins encara de la dècada dels 60, el país respira a redós del “desarrollisme” i anar a la lluna, i recordar Verne, no?
