Honestedat

Es diria potser una excusa, una manera d’entendre les coses, però el cert és que les veus s’apaguen, es mitiguen, després de tot plegat i sembla com si ja no interesses la cosa o fes por de parlar-ne. Perquè, si tot plegat respon al silenci col·lectiu, al voler veure les coses com si no passes res, com si veneréssim tots plegats la santa paraula democràtica, quan sabem a sensu intern que veritablement no és així. Recentment un titular de diari ens preguntava: “hipòcrites o idiotes[1]” i la pregunta que se’ns formulava no ho era de baladí, perquè la veritat és que les coses s’interpreten sempre segons els interessos que hom tingui en un determinat afer, com si l’objectivitat es perdés en mig de les paraules escrites o dites o com si la història no fos més que un parany que cal deixar de banda, sense aprendre dels fets que ens han precedit. La hipocresia és quelcom que conforma una de les essències socials més a l’ús en aquesta nostra societat post industrial nostra, com sinó podria respondre’ns a tota l’estructura actual de manera que no fos absolutament necessària per a establir criteris uniformadors?.

La fórmula grega ὑπόκρισις que dona raó del nostre vocable modern ens acosta prou al significat d’actuar, perquè la hipocresia no deixa de ser més una actuació, una manera de fingir que ens apropa a nous conceptes de moralitat, segurament distints als que hom podria entendre com a vàlids i categòricament eficients. És en aquest senti que caldria preguntar-nos si aquesta “interpretació” en el nostre context ordinari no serà que ens deixa una certa cabuda al perfil idiòtic que ja ens descriure també els grecs amb ἰδιώτης, un recorregut cap a l’egoisme individualista que ens allibera de l’ interès pels assumptes públics, amb quina actitud no fem sinó privar-nos de nosaltres mateixos i deixar que aquella moralitat que guia la hipocresia ens allunya dels interessos als que ha de tendir tota acció o omissió en la res pública.

Perquè ens hauria d’importar que s’adjectivés la democràcia, o que la història mateixa del pensament i de les idees es deixés de banda recreant falses teories sustentades en falsàries visions de la historia passada i present? Potser perquè com que ens assembla que ens queda lluny mai en el nostre entorn immediat podria donar-se? De nou els conceptes que ja els clàssics van analitzar en la seva consideració cívica apareixen per recordar-nos que no hi ha més imperatiu categòric que aquella moral kantiana on la consciència moral domina d’una manera absoluta i ordena d’una manera incondicionada, on el deure nos suposa conveniències, satisfaccions o estratègies, sinó que és un fi per ell mateix, en el sentit en el que Plató[2] va concebre i descriure el concepte de virtut, αρετή, essencial substent de les arrels de la ètica mateixa, de la perfecció en els propòsits, virtut que queda sense sentit si està mancada de magnanimitat, μεγαλοψυχια, de temprança, σοφροσυνη, i de justícia, δικαιοσυνη. Seria per tant comprensible, més enllà de tota idea metafísica o realitat espiritual que deixéssim l’ idiotesa i l’ hipocresia al marge dels valors morals que ens són exigibles, per esdevenir bons homes, en el sentit estricte del terme αριστοι. Ens queda, però, un darrer element a descobrir i aquest ens el descobreix Ciceró[3] en parlar-nos de la honestedat, perquè lo honest, segons els jurisconsult romà d’allò útil, però també profitós que en definitiva configura tota cosa honesta. De manera que si la raó es la que ens distingeix dels animals, també la nostra natura prudent, magnànima i decent és la que configura tota acció, tota actitud, honesta i per tant legítima al profit que la raó li ho dona.

---

[1] http://www.elpais.com/articulo/internacional/Idiotas/hipocritas/elpepiint/20090705elpepiint_2/Tes

[2] Plató. Diàlegs, obres completes en 9 volums. Ed. Gredos. Vol I. Madrid. 2003

[3] Ciceron, Marco Tulio. Los Libros de Marco Tulio Ciceron. Ed. Benito Monfort. 1774. Biblioteca digital de la Universidad Complutense de Madrid. 2009. pag. 9