Θέλω να πιω απόψε

Diu una cançó grega que canta Haris Alexiou:

Vull beure aquesta nit per res més recordar, vull atrapar-me en el fumi no tenir por de les conseqüències. Vull beure a gust i sobrepassar el límits.Vull confessar els meus somnis perduts cobert només pel fum.Faré llum amb la cigarretes i ho cremaré tot amb el licor. Ara que he perdut la por, tot pot convertir-se en cendra. Vull beure aquesta nit esborrar-ho tot i a cadascú, vull desaparèixer entre el fum per no tornar mai més enrera.

(traduït per Albert Balada de la lletra anglesa)

Sahel.

Quan en la fresca aconsegueixes de dormir algunes hores, després d’un potent sopar on les essències de l’esperit de vi et desdibuixen el món, obres la teva ment als somnis més profunds i episòdics en els que descobreixes les essències del teu subconscient, navegant per terres fantàstiques, descobrint-ne personatges i amics amagats en els racons més insospitats de la teva ment, descobrint també dels teus viatges i de la teva vida mateixa com se’t presenten així, com a descobertes màgiques.

És en aquests moments íntims i personals on transcendeixes la teva pròpia realitat i et submergeixes en realitats distintes però a la vegada primigènies, que es recreen en la teva pròpia contemporaneïtat, que et transfiguren i atorguen als teus sentiments, als teus pensaments, el principal do que en tenim els humans, la utilització dels pensaments com a instruments transmissors de les nostres pròpies essències, i descobreixes aquells petits moments que et van poder passar desapercebuts en el seu moment, ara magnificats i explícits, transitant davant dels teus ulls amb la transcendentalitat que els hi ho correspon, comparats amb d’altres que en la mundana vida ho podien ser, a ben segur, de més.

Veus com pot ser d’important un sol gra de sorra del desert d’Algèria, per exemple, al que potser vas trepitjar i que ha restat enllà immutable o transportat pels vents tempestuosos que de vegades acompanyen les estades en el sahel; o com pot ser de transcendent la mirada càlida d’un nen a l’ombra d’aquelles palmeres bordes quin dàtils son immenjables però formosos caient i fent ombres càlides. Això que ens és present sempre als nostres ulls, de vegades fuig com tapat per l’arena a la nostra mirada però esteu-ne segurs que resta enllà, captat per la nostra retina i retingut en la nostra memòria fins que un dia, insospitat, com en un somni d’estiu se’ns transporta i se'ns presenta.

Un poema d'amor i desamor fet cinema

Un dels pocs plaers d’aquest estiu estrany per a mi, a banda de la meva immersió en el quefer polític de la Diputació de Lleida, un dels pocs plaers, és abundar en les realitzacions cinematogràfiques, descobrir la delícia d’assentar-te en una butaca d’un cinema i gaudir durant dues hores d’aquesta expressió de l’art, ajuda a alliberar la ment de les teves quites i trobes i retrobes en aquestes creacions aquella mostra de la realitat feta ficció.

La darrera, la pel·lícula “Tuya siempre” m’ha impressionat, un Thriller que es recrea en una determinat llenguatge poètic, al meu entendre, per plantejar tot un món que gira a l’entorn del món del jazz en una mítica sala de Barcelona la “Jamboree” (1) i de tot un seguit de personatges tòpics, potser, que ens descriuen les seves misèries a partir d’un context diari de delinqüència, desencontre i desamor.

Les històries d’amor amagades a partir de sensibles composicions no escapen al desenvolupament de la duresa d’una trama, d’una sala, d’uns músics, d’una Barcelona distinta, però existent, que recrea vides corrents. Un autèntic plaer pels sentits on la direcció artística, il·luminació, etc. fan la resta a aquesta obra dirigida, a partir de les anotacions fetes per una altra pel·licula que mai va rodar-se, per Manuel Lombardero, on potser el de menys és trobar-hi artistes de renom. Un veritable poema d’amor i desamor, us ho ben asseguro, amb el jazz com a segon protagonista i Barcelona de fons.

(1) paraula d'origen Zulu que vol dir reunió

Els "models globals" en Xirinacs

Una bona amiga em transmet el traspàs ahir de Lluís M. Xirinacs i cercant en la memòria, recordo que el vaig conèixer, vaja el vaig veure, l'estiu de 1.976 quan com tanta altra gent vam participar a la "marxa de la Llibertat" que va recórrer tot Catalunya; segurament hauríem de convindre que va mantenir una certa coherència amb la seva visió de Catalunya que, puc no compartir i de fet no comparteixo per les seves idees polítiques, però necessàriament ha de merèixer el meu respecte, perquè per això lluito, per a que tothom pugui ser lliure pensador en el context de la concòrdia que s’ha d’entendre i dibuixar com a democràtica.

Saber-lo doctor en filosofia em desperta una simpatia Intel·lectual i em provoca a descobrir allò que pensava. Encuriosit trobo entre els seus textos un que es titula “Mentalitat i models globals”, un text on analitza lo global com a principi d’autenticitat postmoderna, i com ens descobreix la seva perpectiva de la globalització tot afirmant que: “Actuem i sentim en concordança amb la imatge que ens hem fet de les coses. Sovint creiem que aquesta imatge és la realitat. La coneixença i control dels nostres patrons mentals són tasques molt importants que deixem de banda. No estem preparats per afrontar la complexitat del món actual amb els patrons de l'especialització i de l'anàlisi. L'arrogància de la visió compartimentada de la realitat repercuteix en l'economia, en l'ecologia i en l'ecumenisme entesa com a relació intercultural”.

En aquesta obra, un "paper", de fet, se'ns proposa l'apassionant aventura d'estudiar models globals, de bastir síntesis globals i actuals, provisionals i perfectibles, redactades en termes filosòfics, amb un rigor diferent, ens parla, al meu entendre de Ciència Política, i per tant descobreixo un intel·lectual distint, amb idees noves, respecte de la persona que ens ofereix la seva activitat política i els seus referents més immediats i que, com deia no puc compartir.

Ens continua dient en aquest context interpretatiu com per a pensar en global en un món complex cal adonar-se dels dos camps complementaris d'un model global i ens descriu dues realitat, la realitat mental, la de la nostra ment i la realitat mental, la de la realitat mateixa i ens proposa una visió de conjunt que ens cal substancialment per a poder contemplar-la per decidir i per actuar a partir de quatre principis que ell ens descriu en el seu "paper": el principi d'identitat, on cada part és ella mateixa; el principi d'interdisciplinarietat on cada part té veïns; el principi de globalitat on cada part és en el tot; i finalment el principi d'holicitat on el tot és en cada part.

En la seva obra intel·lectual ens proposa de descobrir aquests principis i aprendre a viure amb ells com una proposta que ens hauria de permetre de descobrir i aprendre el suggerent art de viure i conviure creativament amb els grans reptes humans. Aquesta era, potser la seva gran contradicció. Descansi en pau.

En un món que tanca per vacances

Perdre’t en una ciutat a l’atzar resulta encantador en un dia d’agost, si la calor no apreta com en aquest estiu plaent on les temperatures difícilment superen els 33º; decobrir-ne els racons d’aquella ciutat que la fan gran i que poden resulten encantadors, potser per a fer-hi una cervesa o senzillament per a gaudir-ne de la fresca en una tarda, apartat, això sí, del teu i del seu bullici, de l’activitat que ara es para i on fins i tot i trobes portes closes perquè la seva vida social i política es trasllada o senzillament es deixa portar a un ritme nou més lent.

Descobrir-ne els indrets en els que amarar-te de la música de moda, aquella que ens pot agradar a la gent de la meva generació, feta per joves irreverents que veuen de les arrels americanes actuals i lluny de la musica europea a l’ús, poder-te assentar a fer un beure tot veient caure la nit i triar de fer un mojito negre carregat de menta, que et permetrà un dolços somnis, és a ben segur un plaer irrenunciable en una nit d’estiu que tanca les portes a tot allò que no sigui disfrutar dels bons petits moments.

Potser aquella visió localista que de vegades tenim ens porta a veure’ns allunyats de la resta de la península i ens obre les portes d’una Europa que se’ns assembla potser més germana, més propera; aquella mateixa visió, també, ens hauria de permetre d’anar descobrint de mica en mica, com en vivim d’amarats tots plegats en una mena de patriotisme multicolor, aquell que ens va tancant els ulls a la evident riquesa dels diferents llenguatges que podem descobrir en totes les terres i les ciutats que ens envolten de lluny o d'aprop, dels diferents llenguatges que ens poden aportar gent que poden tenir visions i perspectives diferents a les nostres, aquesta és, potser, la millor garantia d'un món divers.

Teràpia de prudència

Com el silenci es recrea en la bellesa, l'ànima de la persona es recrea en la poesia i l'art de la paraula, en definitiva en la teràpia de la prudència. Assistíem ahir a l’acte de proclamació i d’investidura dels nous electes provincials de Lleida, un acte ple del simbolisme que representava un canvi, una alternança en el poder com estableixen els cànons de la democràcia.

Abastar les possibilitats que permet aquest canvi i aquesta coalició post electoral tripartida, nascuda a partir d’un voluntat inequívoca de servei, resultaria quan menys agosarat, perquè les possibilitats que s’obren poden ser il·limitades si els esforços se centren en establir una nova dimensió una nova perspectiva àrea a àrea, servei a servei, sense especulacions i aprofitant sinèrgies adormides o poc rentabilitzades socialment.

La lectura que se’n pot fer, però, haurà de ser-ho a partir de la redacció dels primers pressupostos de la institució provincial, on la disposició dels tres grups que integren el govern en l’establiment de determinades polítiques públiques, hauria de garantir una reformulació dels models utilitzats fins ara per a la distribució dels fons que es gestionen des d’aquests òrgans de gestió supramunicipal, perquè les bones intencions hi son totes en aquests assaigs protocol·laris, a partir dels que s’haurien d’establir no poques lectures de voluntats polítiques manifestades.

El procés de canvi arriba tard, excessivament tard, dons d’haver-se mantingut els models calendats s’hauria arribat a l’estiu havent pogut establir una nova realitat orgànica per una banda i uns models i sistemes adequats a les finalitats i els terminis que s’establissin. Ara resulta complicat, donades les dates de poder anar més ràpid del que s’hauria d’anar i en tot cas de cercar complicitats que fins als primers dies de Setembre serà complicat d’obtenir, en tot cas la bona disposició i la il·lusió que genera aquesta canvi podrien garantir-ne d’entrada l’èxit, sinó fos per lo avançat del mandat que ara s’inicia, al menys en aquesta primer part del mateix.

Tot recordant Ambassador Satch

Moria el 6 de juliol de 1.971, fa doncs ja 36 anys, i aquesta cançó amb la seva veu trencada, en un dels darrers enregistraments que va fer, ens continua parlant, avui, del seu Wonderful World; era Louis Daniel Armstrong, una de les figures més carismàtiques i innovadores de la història del jazz .

..que no me la porta pas el vent

En la imatge un dibuix caligràfic xinès amb el meu nom.

Ha estat aquest un estiu estrany que sembla voler derivar cap a la seva normalitat, finalment, que no és altra, precisament, que la de poder retrobar-se un mateix, i iniciar aquella reflexió que les estacions i els meteors ens demanden; lluny de tot plegat, lluny d’aquella activitat professional que ens entusiasma, però també lluny de tot el teu entorn, per a valorar com han estat els darrers 365 dies o simplement els 100 darrers.

Amb tota probabilitat demà encara serà un dia intens, per la bondat i la transcendència del moment que no vull pas obviar ni menystenir, ans al contrari, em sembla prou assenyat per la meva part de recórrer la nit abans de tant transcendental dia, a la lectura i relectura en calma com em recomana una bona amiga, d’uns versos del poeta de la Dinastia de la cançó, un poeta de la Xina imperial: Yang Wanli, que va viure entre el 1.127 i el 1.206, escrit en mandarí: 楊萬里.

Va escriure aquest mestre, donat a enaltir mitjançant els seus poemes la bellesa i els misteris de la natura, de la flora i de la fauna, un bell poema titulat, Una nit d’estiu a la recerca de la frescor[1], que deia així:

Aquesta nit la calor

És tan aclaparadora
Com aquest migdia;
Obro la porta i rebo

La claror de la lluna.

D’un fons atapeït

De bambús

I frondosos arbres
M’arriba el ric-rac

Dels insectes.
Per moments sento

Una lleugera frescor

Que no me la porta pas el vent

[1] Estacions, poemes de les dinasties Tang i Song, traduït per Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. 2005. pg. 54

Elogi dels felins

Amb tota probabilitat, la nit, consellera, t’ensenya que pot ser extremadament subtil en la seva confiança i permetre que el llenguatge i la paraula brollin activa i profitosament, sense necessitat de referir res d’especial, aquesta nit la inspiració em demana que us parli d’un dels meus gats, una gata d'angora turca que vam rescatar fa exactament un any d’un trist abandó que va patir en el garatge on guardem el nostre utensili de transport.

El fatalisme estableix, com ve creuen les tribus africanes que succeeix allò que ha de succeir i que res passa per casualitat, segurament aquesta adopció consentida per ambdues parts ens ha portat a la meva família i a mi una major part de beneficis que d’inconvenients, entre altres coses, perquè l’estima que demanda aquest petit animal, que com a característica essencial, a banda del pelatge és la seva sensibilitat tàctil a les potes del davant, és comparable a la que ens hauria de ser exigible entre els sers humans, la qual cosa com haureu pogut comprovar és absolutament discutible que es doni habitual i asíduament.

Fa ja temps em va sorprendre en un mitjà lleidatà una crònica respecte de la mort del gat del titular de la crònica; us d'afirmar que en aquell moment se’m va fer difícilment comprensible; ara, ja, us he de dir que ho entenc, que entenc aquell sentiment de dolor que expressava el periodista per la pèrdua de quelcom més que una mascota, d’una part mateixa de la família que passa les seves hores fent-nos companyia.

Us he de dir que la meva gata turca de nom “Dolça” com no podia ser d’altra manera és la tercera convidada animal a la família, la primera va ser una tortuga de Califòrnia, a la que anomen "Tortuga" que porta amb nosaltres ja prop de vint anys, la segona una gata siamesa que porta amb nosaltres prop de 5 anys, a la que anomenem "cendreta" -pel seu color cendra-, i la darrera, segurament la última, perquè el pis no dona pas per a més, aquesta gata que ens ha robat el cor. Intenteu fer aquest exercici, de compartir part de la vostra vida amb algun felí, segurament la vostra salut física i mental us ho agrairan.

LXXIII, 七十三 , 73

73 és el número atòmic del Tàntal, un lantànit, però no és aquesta la significació que vull explicar ni que es tracta del 21è nombre primer, bessó del 71.

73 dies hauran hagut de passar exactament fin que s’hagi fet possible una realitat que ja era incontestable des del principi, la constitució de la Diputació de Lleida amb un govern on sumen la majoria absoluta el nombre d’escons que composen els grups del PSC i d’ERC, també amb Unitat d’Aran.

73 dies d’inoperativitat institucional, d’aprofitament mediàtic del president en funcions que no ha subscrit el mandat legal que l’obliga només a les accions de tràmit ordinari i fins i tot ha fet rodes de premsa, evidentment que la prudència i el silenci amb el que han actuat d’ambdues forces polítiques del futur govern li devien de semblar al president sortint com una carta blanca. De fet fins i tot amb la senzillesa que caldria, és a dir amb una encaixada de mans en l’acte de constitució, tampoc li sembla prou, i convoca un acte de transferència de poders, tot sigui per poder garantir-se una fotografia, en això ha centrat el mandat els darrers Quatre anys i així ho acaba.

73 dies després de celebrar-se les eleccions municipals, el proppassat 27 de maig, la darrera de les diputacions catalanes es constituirà, el ple de constitució ha estat ja convocat per a les 11 hores del proper dimecres dia 8 d’agost, en una sala de plens que a ben segur quedarà petita, malgrat la canícula estival per establir un nou govern, una nova forma de governar, una coalició de progrés de 13 diputats, 9 del PSC, 1 d’UA i 3 d’ERC que donaran la presidència al meu amic Jaume Gilabert d’ERC, una aposta decidida on les forces de progrés s’hauran d’esmerar en plantejar quins són els objectius i definir els clients de la institució: els 231 ajuntaments de la demarcació.

Turisme interior com a model a copiar

Fotografia d'Eths Banhs de Tredòs

Quan la República francesa porta més de vint anys en el foment del seu turisme interior, per evitar-ne la dependència de l’exterior, de manera que aquesta font d’ingressos de la que se’n deriva una part del producte interior brut del país no pugui ser la que condicioni, com ho estan fent en el nostre país molt pocs sector de l’economia en el creixement , potser ens caldria avaluar-ne quins han estat els models i quines les seves experiències. Copiar amics meus, copiar!.

Aquesta foto que m’envia un bon amic meu que es troba gaudint de les seves merescudes vacances en un entorn paradisíac, la Valh d’Aran, país que ara governa un bon amic meu en Paco Boya, serveix per a poder posar l’exemple de les possibilitats turístiques i de promoció que ofereix el nostre país cara a la diversificació de la indústria turística, a la recerca d’un nou client, aquest cop en el marc de les economies localitzades i inter-relacionades, com és el turisme anomenat interior; en aquest cas, el mateix turista català que pot buscar en altres indrets la bellesa dels paratges que possiblement no siguin prou coneguts, perquè s’han esmerçat els recursos turístics en uns determinats monocultius, ben diferents de la política turística que segurament ens cal, a banda de la gestió de la mateixa de la que en no ser-ne expert no en puc pas parlar.

El reconeixement doncs de les possibilitats turístiques i de negoci, però obertes no a un mercat volàtil com el que pot aterrar en el que es considera turisme de platja que comença a tenir forts competidors en Tunísia i el nord d’Àfrica, per una banda, però també en d’altres destinacions turístiques si ens centrem en el que s’anomena el turisme cultural, podrem concloure que ens cal una revisió del concepte polític en aquest sentit i cercar una complicitat institucional, que ens porti a situar, per exemple les nostres joies del romànic en la seva justa mida turística, avalant-ho això si mitjançant una determinada oferta de complicitat que la faci prou atractiva.

Els meus amics i companys, han sentit sempre com poso per exemple el poblat ibèric dels Vilars d’Arbeca. Certament cap aposta turística no pot partir en exclusiva de l’ajuntament de la localitat, en particular perquè la inversió és suficientment costosa com per a que no la pugui dur a terme, de manera que seria òbvia una acció consesuada entre les diferents administracions que hi poden actuar d’una manera cooperativa o consorciada, podent-hi establir un centre de dinamització turística que abastés la reconstrucció a escala real del poblat, l’establiment d’un centre d’interpretació i la creació de llocs d’hostalera i hospederia en la seva justa dimensió, adequada a la oferta que s’anés creant. Segurament després haurien de venir determinades accions en l’àmbit de les polítiques turístiques, perquè no només aquesta s’hauria de centrar en uns pocs llocs determinats, segurament hi ha tants d’altres indrets susceptibles de poder tenir una acció directa i coordinada. Potser de l’observació del que han fet els nostres veïns en podríem extraure una experiència que a nosaltres ens hauria de costar anys de poder-la tenir.

Quan de lluny de nou hom albira la seva presència...

Descobrir una altra manera de cantar, de lloar aquest testimoni monumental de la nostra historia, recreant-la precisament a partir d'una historia d’amor, personal, intransferible, de sentiments, on intento descobrir-la, mimetitzar-la, en un intent de voler transmetre aquells reflexos de sensacions que ens crea la seva presència a dalt del turò, la seva absència i el seu record quan en som lluny; la influència, en definitiva que exerceix sobre nosaltres la població que la contempla des dels seus peus, sobre les nostres vides. Tot això intento de reflectir-ho a partir de tot un seguit d'elements simbòlics que vaig dibuixant al llarg del poema; desitjo que us agradi.

Ella


Poder obrir els ulls, respirar profundament,
Com volent abastar La vida que ens envolta.
Somniar de nou en blau i sentir cada moment,
Com una nova experiència recreant-la a cada instant.

Plou, i mentre l’aire es torna gris
els núvols juguen a perseguir-se;
es deixa mullar per les gotes de cel
Que la xopen i dibuixen el seu cos nu d’encant

Recorro el seu cos amb la mirada,
i amb la punta dels dits referint-ne la seva silueta;
La rodejo amb els braços com volent-la fer meva,
Acaronant-la, tot sentint la fragància de mil roses.

Descobreixo en la seva mirada plaent i sincera
el pas dels anys com la mimen i s’esvaeixen
Cercant en l’aire el seu màgic encanteri;
Quan la nit cau en el silenci
obrint les llums de la ciutat.

De bat a bat les portes per deixar
que la seva absència m’embargui!,
Que s’omplin les estances
De la quietud i la malenconia,
Mentre en l’aire dibuixo el seu rostre perfecte.

El record en l’enyorança desplega el seu vel,
acomboiant aquest cor ferit
que malalt espera de la metzina guaridora,
Del remei que calmi la seva tristesa,
Aquella angoixa que li omple el cor...

Quan de lluny de nou hom albira la seva presència,
Dolça, permanent i inquietant,
D’aquell cos nu, perfecte, d’olor de mil roses,
Que es deixa pentinar pel sol...
Sents descobrir de nou l’harmonia,
Desapareixen el dolor i el plany.






Lleida, 2 d’agost de 2007.
© Albert Balada

Existencialisme a la carta

Hom pot pensar que "Ratatouille" és una pel·lícula de dibuixos animats més, quelcom de prefabricat de la factoria americana de la Disney productions, sota la marca Pixar, amb algun que altre lleidatà dins, però certament aquesta és una pel·lícula que abasta alguna cosa més que les moralines americanitzans a que ens tenen acostumats el de la Disney, en aquesta hi podem veure la reivindicació de les arrels existencialistes del maig del 68, el discurs de Camus, de Sartre, la lluita de classes, l’individu en front del grup, el grup com a extensió de l’individu i a l’inrevés, la grandeur, etc.

Tota una extensa amanida d’ítems que se’ns ofereixen en una esplèndida creació de prop de dues hores, on descobrim des del primer moment el valor que ha tingut i té París en la definició de allò que representa o se’ns representa com a revolucionari, com a trencador d’arquetips, de models arcaics o estereotipats, per recuperar la essència primigènia, existencial i a la vegada socialitzant i de moral esperançadora.

Si us decidiu per a veure aquest film de dibuixos animats, intenteu de descobrir-hi quelcom més d’allò que se’ns ofereix a la pantalla, cerqueu el missatge profund i engrescador i sortireu satisfets d’haver vist aquesta petita mostra d'art al meu entendre, retrobant-vos, a ben segur amb vosaltres mateixos.

Solidaritat

El jueu convers, Mateos Alemán, autor de la novel·la “Guzman de Alfarache, Atalaya de la vida humana”, escrita l’any 1.599, deixa escrit -i ho transcric en llengua castellà que és en la que originàriament va ser escrit-, que: “Débense buscar los amigos como se buscan los buenos libros. Que no está la felicidad en que sean muchos ni muy curiosos; antes en que sean pocos, buenos y bien conocidos”.

Entre els meus pocs amics, hi conto un que no té les mateixes arrels ideològiques que jo, amb qui vam estudiar junts al Col·legi Episcopal de la ciutat de Lleida, fa una bona munió d’anys, on ambdós vàrem cursar primària i batxillerats, elemental i el superior. Deia que no té el meu mateix color polític, us en parlo de Paco Piniés, que ha sofert un revés personal, aquesta primer setmana d’agost per part dels seus correligionaris del Partit Popular, en fer-lo fora de la seva condició d’assessor d’aquella organització política, a l’Ajuntament de la ciutat, de mala manera, per SMS i sense que pogués treure els seus efectes personals del despatx, actitud caciquil com no pot ser d’altra manera i gens atribuïble a persones amb un mínim de formació i educació, ho lamento perquè als tres els conec, als tres regidors que han propiciat aquesta barroera manera de fer pagar al pobre una pugna política que va una mica més enllà de tot plegat, en tot cas dona entendre el nivell humà, però també polític del grup al que en Paco pertany i que l'ha "purgat".

Des d’aquest blog, mostrar la meva solidaritat personal i amiga amb l’amic Piniés, amb qui discutim no poques vegades, però sempre dins dels paràmetres que han de ser propis a dos persones amb una formació i una cultura, solidaritat cap a ell, per haver aconseguit fer d’un ningú un candidat que quasi assoleix els mateixos resultats que en la legislatura anterior, tot i la seva vergonyant afonia i absència d'algun debat i veure's obligat a llegir les notes que li havia preparat en Paco. Que poca memòria, que poca memòria!

Paco, sigues fort i pensa que, com va dir l’emperador Marc Aureli -un antic sacerdot estoic-: “la veritable manera de venjar-se d’un enemic és no semblar-s’hi”

Terapèutica estival

No, no ha estat pas un silenci terapèutic, encara que ho pugui semblar, les meves obligacions professionals m’han allunyat, involuntàriament del meu contacte diari amb la xarxa. Aquest retir obligat durant aquests cinc dies, ha estat un autèntic calvari per a mi, acostumat com estava a la reflexió diària, a establir aquell diàleg permanent amb els meus amics i amigues, amb els meus lectors, alguns confidents, i fonamentalment per a poder aconseguir de posar sobre el paper (encara que sigui telemàticament) totes aquelles reflexions que per sanitat mental i ideològica cal anar descrivint línia a línia, tot expressant, des dels sentiments més personals fins a aquelles cuites ideològiques o científiques a l’entorn de les ciències socials, evidentment en particular la ciència política.

Obrir un parèntesi que podia semblar vacacional, tot i que no o era, haurà servit també per a provocar aquella recerca entre meus arxius mentals, que em permeti de treure'n alguna cosa d’ara endavant, tot i que sí que sembla que les vacances les podré agafar ja per fi després de la pantotxada dels contenciosos electorals sobre la Diputació de Lleida i els Consells Comarcals; treure deia, el millor de mi, en aquella prosa descoberta recentment i que em porta a escenaris diferents emotius, a viure, en definitiva, noves experiències a través del llenguatge.

És possible, per tant, que a partir de la setmana vinent hi hagi una certa cadència menor en allò d’expressar-me a través dels meus articles al blog, una cadència que anirà probablement vinculada a la obligatorietat del descans que imperativament cal fer en aquestes nostres feines i que jo em vull imposar, perquè la nostra indistinció horària habitual ens deixa, de vegades, a la intempèrie en allò de la necessitat del repòs i cal definir aquells dies en els que hem de ser forçosament nosaltres mateixos; val a dir que això no treu que el blog mantingui una certa renovació periòdica d’articles on intentaré de referir les meves visions de la vida en societat a partir del descobriment d’aquesta desconnexió, com es viu, com ho viuen els ciutadans i les ciutadanes que m'envolten i com es descobreixen a si mateixos en aquests moments de tranquil·litat, o potser no tanta, segons com es miri.