Descobrir....

A la foto una obra de Chema Madoz que s'exposa a des del 17/01/2008 fins al 30/03/2008 al Centre cultural metropolità Tecla Sala AV Josep Tarradellas i Joan 44 (L'Hospitalet de Llobregat). Produïda pel Ministerio de Cultura amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia de l’any 2000, aquesta retrospectiva inclou una amplia selecció de setanta-cinc obres que abracen el període comprès entre l’any 2000 i el 2005.

Descobrir pas a pas com el temps posa les coses al seu lloc, desdibuixa les fal·làcies i descobreix la mentida i l’engany; descobrir com la foscor pot donar pas a la llum si som capaços de ser garants de la veritat en un món sotmès a l’estigma de l’orgull i la perseverança en les ambicions personals i l’enveja i l’odi com a valors de les relacions socials. Descobrir poc a poc, pam a pam, com tot plegat no paga la pena si no és a partir dels ritmes vitals que marquen la nostra existència, descobrint-ne els misteris de les petites coses, de les coses belles que embolcallen els nostres somnis i les nostres passions sanes contra l’ insalubritat de les vides mesquines que cerquen l’èxit a corre-cuita.

Veure el sol com il·lumina els camps de blats permanents en el que les roselles assenyalen la tomba del poeta etern, o la pluja inexistent ens permet de somniar també en un futur sense ensurts i ple d’alegria i felicitat, permet descobrir també les ambicions forassenyades que ens dibuixen escenaris erms com les vides dels que les malbaraten sense trobar els valors que les fan eternes i magnífiques als ulls de la mare terra.

Com podries olorar sinó aquella tulipa que ensenyora aquell espai, nua i sola amarada de grogor en el càlid ambient de la llar? Com sinó podries estimar aquell núvol que dibuixa figures imaginàries com els somnis en l’atmosfera terràqüia? Com podries sinó esgotar aquella estima que guardes en capces i compartiment del teu cor, a l’empara de l’ intempèrie? Com sinó els ulls dels infants podrien ser els teus en veure les ninetes juganeres d'aquelles gates que t'acompanyen en els silencis de complicitat del teu univers?

Potser el fabulós destí d’Amelie, aquella música quasi surreal, com la pel·lícula mateixa, ens podria descriure en la percepció de Yan Tiersen un món irreal, potser alhora més real que la vida mateixa, sorgida de les sensacions i percepcions de qui veu en la seva pròpia i senzilla història una autèntica epopeia, mentre el món fa un giravolt i esdevenen perennes totes les fulles dels arbres caducs, els peixos de l'aigua surten de passeig i les magnòlies ballen al compàs que les llambordes marquen, en un dia d’estudi, d’un més qualsevol en el dia en que l’any comença a fer la llum allargar el dia.

Notes V: Gestió d'emocions i sentiments

Les campanyes electorals diuen els experts que mobilitzen només i de manera directa un 3% de l’electorat proporcionalment a la relació amb la incidència mateixa dels grups que hi són presents en la pugna electoral i respecte del còmput de les proporcions en la representació real que tenen. Però resulta evident que s’han convertit en gestores d’emocions, més que en el elements exponencials de programes, definició, la de la gestió de programes atribuïda al professor Tierno Galvan.

Aquesta variable electoral, el període electoral en sí mateix, defineix ben poc, si tenim present el convenciment ciutadà més que no pas científic de l’allunyament progressiu de les polítiques, o de l’interès d’aquestes respecte de l’opinió del ciutadà mitjà, que, suposadament passa de les campanyes i dels partits, com passa, tot val a dir-ho de tota interacció social, des de les comunitats de propietaris, fins a les Ampes, passant per l’associacionisme corporatiu, de barri, etc.

El model individualista, que en sí mateix no representa cap greuge en la definició social i alhora si una crítica a la participació mateixa i a l’establiment d’una dialèctica generalista, és difícil de confraternitzar amb les dinàmiques actuals del model de societat de l’oci i a l’hora de societat post moderna, societat un xic distinta de la societat que podria emprendre aquella revolució definitiva que va predir Marx però que tampoc és una societat dòcil ni una societat dormida, és una societat observant i poc formada en les dinàmiques del vot, en opinió d'alguns experts

Un dels greuges compartits per la política, pels polítics és la necessitat de saber, de preveure comportaments i si l’interlocutor pot ser un especialista, politòleg o sociòleg, prop de les comtesses electorals és sovint abordat sobre les seves percepcions, però les seves percepcions han de ser necessàriament prediccions, com si el resultat polític pogués ser predit com ho són l’evolució de les isòbares. Difícilment cap estudi pot predir, com de vegades lleugerament ho fan alguns, alguna cosa que comporta tantes variables en contradicció com imprevisible la participació mateixa de la ciutadania o la capacitat de mentida que hi pot haver en els sondejos que sovint es plantegen.

Per posar un exemple, és difícilment comparable un estudi de multipartits a un estudi de bipartits o per entendre-ho millor, un estudi parlamentari respecte d’un estudi presidencialista en la seva final, com per exemple la francesa, de fet el marge d’error no estadístic varia substancialment com també les variables en joc, i la dimensió mateixa de l’univers, la mostra, com la transmissió percentual respecte de les contingències possibles.

El tensionament en aquest procés electoral en el que ens trobem és obvi i el model dual queda de manifest, a partir, també d’un procés carismàtic limitat, val a dir que el carisma al meu entendre és inversament proporcional al nivell de coneixement que els experts i els mèdia tenen dels models polítics i per tant substantivament distints de moments com ara la primera dècada constitucional, per exemple, o moments de tensió a nivell mundial com ara la guerra freda i els seus efectes sobre el sorgiment de líders carismàtics; evidentment aquesta opinió meva és opinable i discutible, donat que abasta també aspectes científics que van més enllà de la Ciència Política i la Sociologia, com ara la Psicologia i l’Antropologia, però, si més no, figura en les agendes de les investigacions socials.

Tot i així, considerant que no existeix una espiral de silenci, al menys evident, i tenint en compte l’avaluació de dades objectives com pot ser el nivell d’acceptació política de la presidència del govern sortint respecte del candidat opositor, l’evidència ens posa de manifest que amb l’actual nivell de tensionament el resultat de les forces polítiques podria posicionar en un mateix o similar escenari de sortida a l’actual situació parlamentària a les dues forces majoritàries en una forquilla oscil·lant al meu entendre a partir del nou escenari electoral del Partit Socialista respecte del Partit Popular, la confirmació de la qual determinaria l’establiment d’aliances de govern amb els grups minoritaris per una banda i els grups regionalistes per l’altra, al meu entendre a partir de la posició resultant en l’espectre electoral final.

En l’escenari català, si l’entenem com un univers propi, com en l’univers espanyol, la capacitat de mobilització reforça les teories que ens trobem davant de gestió de sensacions i sensibilitats i com aquest valor distingeix notablement de la lluita programàtica, si entenem que el ciutadà mitjà entén pròpiament el discurs d’allò que té un real efecte sobre les seves pròpies expectatives, les personals, les individuals i difícilment sobre les grupals o societàries, llevat d’aspectes simbiòtics o exclusivament identitaris, entenent si més no per identitaris, aquells que defineixes la seva localització i no pas com un element nacional/no nacional.

Segurament l’escala d’abscisses pot resultar discutible i més si tradicionalment el quadre nacional/no nacional i el quadre dreta/esquerra ha estat substancialment supeditat a l’intepretació dels resultats provinents especialment de les comunitats històriques. Aquesta tendència d’estudi marca una inflexió vàlida en la realitat autonòmica, però potser cada vegada menys en el context estatal, on el model dreta/esquerra, liberal/progressista, té cada vegada una major vigència i predicament, recuperant una dinàmica pròpia present en aquests escenaris en confrontacions anteriors a les darreres dues legislatures.

Publicat en audio a Onda Cero Lleida.

Oh it's what you do to me

De vegades una cançó et recorda vells temps, quan algú te la fa arribar, recrea en el teu imaginari poques o moltes coses que en tot cas resten en el teu particular imaginari, que sense saber-ho també forma part d’un imaginari col•lectiu que esdevé propi de generacions determinades que recullen aquelles percepcions que han configurat tota una existència determinada a partir de valors propis que configuren un determinat model de vida.

M’ha emocionat de rebre aquest tema musical, una cançó que planteja el model de vida a l’entorn de la ciutat, d’una ciutat concreta en aquest cas, Nova York, que podria ser la ciutat, aquella ciutat que ens defineix el nostre model existencial, podria ser qualsevulla ciutat del món en la que menem els nostres interessos, en la que podem descobrir les nostres passions urbanes, en la que desgranem els nostres moments, els nostres instants que s’aconglomen al voltant de les nostres vides, de la nostra diària experiència.

Escletxes

Si escoltem la vida, aquells instants preciosos que ens passen entre el transcórrer de dos temps inexorables: néixer i morir, ens adonarem que de tant en tant podem percebre el lament d’aquell gos que se sent sol, o el vent bufar entre les escletxes de les cases abandonades de les zones velles del barri, aquell que no té el privilegi de ser habitat per les elits que fan distintiu el seu.

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.

L’udol llastimós deixa d’escoltar-se quan arriba la mitja nit; el lament sensible i trist ja no ens atemoreix els sentits, perquè el silenci, s’ha fet present i tapa les pors i el misteri que la foscor delata tanmateix com els instants descobreixen el trànsit dels sentiments, dels enyors, de les pors, mentre el soroll del carrer, les màquines que hora a hora s’acompassen a la llum del trist fanal que il·lumina aquella paret antiga, va esmortint-ne el compàs, fins que tot esdevé mut, com l’udol, com la foscor, com el no res....

I ells que saben?!

Quan seus davant del teclat del teu ordinador, acompanyat d’una bona Iris Red Beer, que només et pots permetre molt de tant en tant, et ve a la ment aquell comentari que un amic et feia tot esmorzant, quan li explicaves que mai havies estat amant (amant, quina paraula!) de la cervesa i ha estat en aquest final del teu primer segle de vida, quan li has començat a trobar el gust, el regust amarg diria jo, que abans tant et repugnava, ves quines coses!, ara me’n repugnen d’altres.

He repescat del Google la cançó que a mode de la de “Douce France” de l’Anick, han fet Sabina, Serrat, Ana Belen i altres músics i gent de mal viure, sobre una lletra de Mario Benedetti, un poeta uruguaià que fa com de corcó de les males polítiques i ens parla en el seu poema el “Silenci del mar” (1) de com “el silenci del mar brama un judici infinit, més concentrat que el d’un càntir, més implacable que dues gotes”, però també ens explica aquest que hauria de passar un examen segons la dreta, com “el mar escolta com un sord, és insensible com un déu i sobreviu als que sobreviuen”, per sort.

He fet fideus, i els quatre minuts que aconsella l’envàs s’han convertit en vint, perquè la cuina vol senderi, com deia l’àvia i temps de cocció i temps per pensar mentre remenes aquell compost de carn i ceba amb que fas la base, quina olor s’escola per les escletxes de la casa, com si voles omplir cada un dels seus racons.

Potser resulta estrany dedicar els finals de setmana a recrear els teus sentits, aquells que en el teu dia a dia perceben altres sensacions que et resulten estranyes i no vas aprendre a la facultat. Potser, només potser, seria bo de compartir de tant en tant experiències i saber que el món ens ha de sobreviure per mal que li remuga Benedetti, com ens diuen els poetes-músics que s’han enganxat als micròfons, aquells que ens criden més que ens canten, aquells que ens estiren de l’orella per recordar-nos, que tot, absolutament tot, pot acabar amb una rialla, no creieu?

A les meves gates els agrada la música, els agrada aquesta música; no crec pas que l’entenguin, només la senten, ja és prou, però se m’acosten prop, molt a prop, quasi per sentir-me bategar el cor, amb cada cançó que impregna l’aire, mentre em miren amb un somriure que només jo puc percebre, perquè els gats no somriuen, diuen, i ells que saben?!

(1) poema inclòs en el llibre "Geografia" de Mario Benedetti, publicat per Alfaguara l'any 1984 en un original de la Universitat de Míchigan

Defensa de la alegria

Diu Mario Benedetti:

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias y la definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica los paros cardíacos
y de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como un certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar y también de la alegría.

Subjectes

Descobrir que el mètode científic és aplicable a la determinació de les ciències humanes, distintes de les ciències de la naturalesa implica descobrir tot un món nou que suposa l’acceptació de principis hipotètics subjectes als processos analítics que se’n deriven de la comparació, de la falsació, de la determinació mateixa a partir de les diferents teories aplicables.

L’establiment consuetudinari de l’àmbit de la política ens aporta un perfil que podria desvirtuar aquella aportació científica que és posada en qüestió, com no podria ser d’altra manera a partir del desconeixement dels valors teòrics i analítics que representa, valors teòrics en aliança permanent amb la ciència de l’administració i amb la sociologia mateixa, en primer terme, però sense menystenir altres disciplines, com ara la filosofia, l’economia, la història entre d’altres en les que es configura l’acadèmia en el model clàssic com els grecs la coneixien.

Avaluar les polítiques, els models emprats, la gestió de la i les polítiques implica un reconeixement científic que difícilment pot entendre’s des del convenciment de la política com administradora de sentiments i sensacions, una cosa distinta i de la que s’ha de diferenciar de manera evident i conseqüent respecte com d’aquelles valoracions que només poden ser fetes per experts analistes, en un context professional que comença hores d’ara a tenir les seves regulacions derivades de les pautes col•legials que se’n deriven de les disposicions normatives han estat emanades del Parlament de Catalunya recentment, massa recentment potser.

Estic amb....

Una cita: Arno Grün

"Els somnis poden ser més subversius que les ideologies polítiques, aquest és el motiu que fa que constitueixin una amenaça tant gran per als realistes autoproclamats"[1]

[1] Grün, Arno. Professor de Psicologia nat a Berlín el 1923 emigra al 1936 als Estats Units, on es gradua a la New York University. Ha escrit entre d’altres “The Betrayal of the Self" – Fear of Autonomy in Men and Women” i “"The Insanity of Normality: Understanding Human Destructiveness”. Des de 1997 viu a Suïssa.

La condició humana

I diria aquell ser diminut que gaudeix del sol sobre la fulla que sura en les aigües de l’estany, que el món és una altra cosa que allò que es té a l’abast de la vista? Segurament no, perquè la visió que en té de tot plegat limita la percepció mateixa de les coses i segurament el diminut ser estableix un complex ancoratge mental i determina, ho determina tot a partir del seu entorn més immediat, limitant, per tant, qualsevol amplitud de mires, qualsevol altra possible perspectiva sobre aquella mateixa cosa, que li donaria una nova dimensió, una nou parèntesi, una nova forma d’entendre l’univers mateix.

Va dir Mahatma Gandhi, en un discurs fet el 7 d’agost de 1.942, davant del Congrés Nacional Hindú: “ No volem estar permanentment com a granotes en una toll…”; aquest líder de la no violència, ens esperona en la lluita diària permanent, amb el seu missatge, ens guia per a la consecució de la llibertat personal que ens faci adonar de la nostra limitació de mires del nostre ancoratge en les perspectives limitades de la nostra condició que és humana, una condició que es reconeix en la recerca, però també en l’absència absoluta de valor, com la més universals de les condicions.

L'amplificació del teixit de classe

De vegades cal posar blanc sobre negre, estendre aquella veritat que trenca amb les visceralitats que defineixen el nostre entorn sense perspectiva, sustentades en una component sociològica que defineix, no poques vegades, aquella dinàmica social que ens plantejava una societat transformant-se abordant la modernitat com un hàlit desconegut, sense un acurat adoctrinament, sense democratitzar l’esperit per entendre’ns, afrontant els canvis que el post modernisme aporta a aquestes societats, com la nostre, que durant els darrers anys ha anat a cavall i remolc dels nostres socis europeus, per esdevenir en la darrera dècada, al marge de les limitacions en les visions que en dona la política mateixa, un país en el que les dinàmiques ens fan reconèixer en una nova dimensió, abandonats a la creença que el model de classe estava esgota, com ens deien les referències post weberianes, reinterpretadores de les teories clàssiques del conflicte, de manera que assolir un moderat repartiment de la riquesa, estableix l’amplificació del teixit de classe en una dimensió nova, el xoc que provoca el fet migratori que ara esdevé complex i reinventat com un no problema, en allò que no troba explicació científica més que la lluita dels teòrics en els models de convivència amb un suposat nou fenomen, sense posar en qüestió la dimensió mateixa de l’existència d’una nova classe social que alimenta aquesta estamentació diferenciada i en la que no hi havia més cabuda.

De fet, afrontar-ho tot en la vida a partir de noves perspectives, com una falsació de la hipòtesi que cal plantejar permanentment en l’anàlisi del paradigma, seria tant senzill..! Però quantes vegades la nostra pròpia limitació, la limitació de la nostra mateixa perspectiva, de la nostra visió de les coses, ens fa no ser capaços de comprendre aquesta incapacitat nostra per a ser reflexius, alimentats per coneixements poc aprofundits, per realitats distorsionades, per límits difusos dels que no se n’ha fet prospectiva, i encara així, la nostra mirada continua en perspectives errònies, ni més ni menys que el que ens relata Plató en el llibre setè de la seva obra “La República” (1).

(1) l'al·legoria de la caverna

El 2.040è aniversari de la batalla d'Ilerda citada a "Commentariorum de bello civilis" de Juli Caesar

A la vora del passeig del riu Segre, que travessa de punta a punta la ciutat de Lleida, prop de la zona d’esbarjo, adjacent al campus universitari, s’aixeca una escultura pètria que costa d’identificar si no t’hi acostes i veus al seu peu que s’erigeix en honor de Juli Caesar. Juli Caesar? Pot preguntar-se algú quin excentricitat porta erigir-li una estàtua, bé un conjunt de pedres que simulen un guerrer, de fet. Doncs, precisament pel que ens relata el cronista lleidatà Josep Lladonosa (1), qui ens diu que en els “commentariorum de bello civilis”, Caesar “ens narra com entre el 49 i el 48 a.C. (és a dir ara fa 2.040 anys) envià al seu lloctinent Gai Fabi per a desbaratar la força dels dos generals pompeians que disposaven de cinc legions. Però Caesar hagué d’acudir personalment en adjutori de Fabi. Hom lluità durant quaranta jornades al llarg del Segre, fins a la ciutat ibèrica d’Octogesa, vora l’Ebre. Obligà els pompeians a lluitar en camp obert i Afrani hagué de capitular”.

De fet l’antiga Ilergècia, segons relata Lladonosa, fou teatre de dues guerres civils perpetrades per caps militars que aspiraven a l’hegemonia personal o de partit sobre Roma, lluites aleshores, com descriu el cronista de ressò universal, donat que hi prengueren part figures de relleu en la historia de les guerres civils romanes, segons cita: Sertori (Quint), (Quint Cecili) Metel, (Titus) Manli, Pompeu el Gran, Afrani (Luci), Petreu (Marc) i Juli Caesar, i és famosa la batalla d'Ilerda, nom romà de Lleida, que Caesar ens descriu, on es disputaven Pompeu i ell l’hegemonia de Roma.

(1) Lladonosa, Josep. "Història de la citat de Lleida". Curial documents de cultura. Barcelona. 1980. pag. 14

Democràcia dialògica

Mentre intentava d'escriure alguna cosa que tingués sentit, alguna cosa que poder dir ni tan sols original, pensar potser, escoltava el ressò d’unes paraules que impregnaven l’aire mentre em deien que l’odi i el racisme només seran extrets de la condició humana si hi injectem música i amor; diuen que això ho va dir Bob Marley; no se ni si tant sols és veritablement certa aquesta atribució, però en tot cas quan la meva gata acluca el seu cos i arqueja les espatlles expectant, descobreixo que el contingut pot tenir algun sentit de transcendent, en un món que necessita potser saber que els valors ens són propis, valor que no estan perduts ni amagats, on en la recerca estem descobrint en ells la virtut essencial que ens fa a tots plegats humans, encara que ens entestem en esdevenir quelcom distant i distint del zoon politikon (ζῷον πολιτικόν) a l’animal polític que ens descrivia Aristòtil, en un dibuix de l’essència social i real, també moral de la nostra humanitat, consciència de la realitat mateixa que esdevé ignorada tantes vegades....

Convertir les nostres realitats existencials en una definició del “jo”, del “nosaltres” sempre enfrontat al “ells”, als “altres” valors que defineixen, de vegades, la percepció de l’enemic, de l’adversari en una guerra individual que ja ens va ser descrit en l’àmbit del cosmopolitisme post modern per Ulrich Bech o Antony Giddens o que reprèn Chantal Mouffe, una condició que estableix l’escenari que es crea com un “locus antagonii” que descriu totes les formes de representació política a partir de la distinció d’adversaris en un camp de batalla en relació directament proporcional a l’emergència de l’antagonisme com una concepció ontològica sempre present.

El nou individualisme, estableix una dinàmica que ha estat analitzada per personalitats de la sociologia , un veritable desafiament a les formes de fer política que se sustenten en els models tradicionals, el que es percep com una possible als principis societaris i per tant situant en ruptura els principis de la responsabilitat individual i la responsabilitat col·lectiva, tot i que hi ha qui entén aquest nou individualisme com aquell que contribueix de manera substantiva a una nova centralitat democràtica que va més enllà, molt més enllà del concepte clàssic de les abscisses dreta o esquerra, s’està destradicionalitzant el model democràtic que passa a convertir-se en opinió dels experts en una democràcia dialògica, que hauria d’implicar la confiança de les persones llegues en els experts, confiança que hauria de substituir la confiança ordinària, que hauria de portar a la reforma del sistema d’experts en les esferes públiques democràtiques, per debatre i escoltar, escoltar i debatre, fent de la discussió pública un pas decisiu cap a la reflexivitat social, una relació pura, no obligada, del jo/nosaltres i l’oposat ell/els altres.

Una Cita: Chantal Mouffe

"El que requereix la democràcia és traçar la distinció nosaltres /ells de manera que sigui compatible amb el reconeixement del pluralisme que és constitutiu de la democràcia moderna." [1]

[1] Mouffe, Chantal. “En torn a lo polític”. Fons de cultura econòmica. Buenos Aires. 2007. pg. 21

Chantal Mouffe és professora de Teoria Política del Centre for the study of democracy de la Universitat de Westminster a Londres

La veritat: és

El retruc a tota moral allunyada de la moral kantiana que inspira el recurs estètic i teòric de la moral política, ens demostra tanmateix com és en el cosmopolitisme i no en aquella moral màgica - que tot i així mereix el respecte pel ítem personal - del que se’n deriva el principi de la humana convivència en la nova societat. De fet aquesta antiga moral màgica, ens hauria de portar a afirmar que en ella no hi podem trobar, com moral que se sustenta en el nacionalisme metodològic cap resposta a les desigualtats del món i per tant impossibilitada d’afrontar-ho com un discurs possibilista i reformador, ans al contrari resulta poc més que inútil, inservible alhora, encara que vingui representat com un dogma o suposi direcció de fe.

El respecte al pluralisme, a la necessària concòrdia, però també el recurs a les conductes individuals i les trascendentalitats immaterials que les envolten, haurien de fer inviable el discurs revestit de solemnitats anacròniques que esperen en un públic enfervorit per les creences l’adoctrinament d’aquells que pensen per altri; però el cert és que qui es creu posseïdor de la veritat, potser encara fins i tot convençut que el poder emana de decisions divines, no tothom per suposat, hauria, per dignitat, de fer respecte de les decisions presses pels representants dels ciutadans, per això potser cal saber també, com ens deia Antonio Machado, que “la veritat és la que és i ho continua essent encara que es pensi a l’inrevés”, doctes paraules de qui va morir en l’exili després del cop d’Estat de 1936.