The first day on the new world

Obra: "Clau" de Joan Brossa

Quin és el valor de les paraules?, Quin és el valor dels gestos?, Quin és el do inconegut que fa tenir confiança cega? El cert és que tot està situat pròpia i adequadament fora del que és la història, dels seus pretèrits, dels seus futurs, emmarcant un present que construeix un principi civilitzacional que pretén d’extreure’ns de les enyorances, de les tristors, dels neguits, de les angoixes, suportant el que calgui. D’això se’n diu capacitat de lideratge. Però les afirmacions brillants i rotundes, només són brillants i rotundes, si dient-les, qui les diu, aquestes assoleixen la credibilitat del gentil, no pas la del convers, la credibilitat de qui és conseqüent amb la sensibilitat i la raó de ser d’aquesta raça, la humana, que manté en el seu codi genètic aquell insomni auster del principi dels temps.

Deia Carner en “La paraula en el vent” (1) , l’any 1914: “Oblida que he cedit encara a vils conjurs; perdó de no haver vist el bell senyal on fines, que amb la seva ombra de grans ales vespertines, ha segellat per Déu tots els camins obscurs”, segurament aquests versos en els que el poeta ens recrea el seu divendres sant, puguin servir-nos per descobrir valors ocults en les immensitats auríferes de la nostra consciència i celebrar, potser, aquell nou adveniment, sense grans festes, en l’equinocci que apaga la llum com també la terra i la prepara per un nou temps de sincera complaença.

Qui diu reconèixer el final de la història, potser descobreixi, només, el final d’una història, aquella que entristeix el món lluny dels tòpics, però potser si escoltéssim de nou al poeta, quan ens diu: “i tant he amat, que se’m diria mort”, descobrirem, com segles enllà tot ha estat compost sobre els malsons primeginis en lloc del vigor dels principis. Ara, com ell diu, “hem quedat només els homes....”, només cal preguntar-se: ho sabrem fer?

(1) Josep Carner. La paraula en el vent. Edicions 62. Barcelona. 1984.

Emotion day

..."We can not live only on the emotions, because our life would be a chaos, but the some it is that either we can do without them"... (1)

(1) Punset, Eduard. Por qué somos como somos. Santillana. Madrid. 2008. pg 274

La Història no s'acaba...

"....La història no s’acaba. Quan es va enfonsar el Mur de Berlín era difícil imaginar que 20 anys després el Regne Unit i els EUA estarien nacionalitzant els seus bancs. Però la història es repeteix, perquè el que l’any 1929 deia Roosevelt es pot aplicar paraula per paraula a la situació d’ara. Perquè això no torni a passar, s’ha d’atacar el mal de soca-rel i dissenyar una nova regulació del sistema financer mundial comptant amb els nous actors del nostre temps. I evitant que les conseqüències de la crisi financera siguin molt més greus per als països pobres que per als que l’han causat...." (1)

(1) Josep Borrell. A crisi global, resposta global. 30-10-2008. http://www.noucicle.org/

Notes de text I: Paraules

Fotografia original de Montse Esteba

Passejava, quan tot semblava descompassar-se al seu voltant, com si tot plegat esdevingués quelcom de volàtil, d’efímer; mentre, la seva ment no feia més que donar voltes i més voltes. Al seu voltant com una mena de seguici, quan tenia aquelles dèries, caminàvem prop del riu, enllà on les cases es tornen de mil colors i on el valor de les sensacions distintes a les que hom duia se’ns feien estranyes, quan ens parlava d’aquelles coses que mai s’escoltaven entre els crits dels carrers i els retrucs dels carruatges sobre els pedrots, entre els jocs dels adolescents que encara érem.

Era hora de dinar i la mare s’enfadava molt si no hi arribàvem a temps, el misteri de saber quina seria la sorpresa que l’àpat ens tenia preparada sempre m’atabalava. Avui la sorpresa la duria jo, havia convidat en Camille. L’havia convidat per animar-li l’ànima, no li havia dit res a la mare, ella sempre tenia un plat a taula per aquells que sabien apreciar els seus menjars, era com si els seus menjars inspiressin la gent a crear paraules noves, la gent que venia a casa parlava tant estrany com el meu amic.

Notes de text I: pobresa

La fotografia és original de Montse Esteba

El trànsit entre la vida i la mort n’és ple de subtileses, caminant d’un costat a un altre, mentre acaricies el món, com els plaers; recorrent amb la punta dels dits els racons del pensament... i les ambicions, abraçant les ambicions, com qui s’abraça a l’amant amb qui rebregues el cos descobrint-ne cada centímetre de pell sensible.... Això semblava saber-ho Camille, admirava tot el que li succeïa a cada instant en la seva vida, tot excepte riure’s dels altres o maltractar algú per les seves limitacions, això ho maleïa, el treia de polleguera; de vegades, mentre corríem després d’alguna malifeta la seva mirada ens renyava, tot forfollant paraules incomprensibles.... i es quedava en un racó amb la mirada esmaperduda, entristida, com si hagués perdut alguna cosa en l’aire on buscava alguna mena de complicitat.

Ell es mirava l’existència com qui mira l’univers, amarat en la pobresa que l’envoltava. Camille, sentia tristesa per aquell món que anys enllà s’hauria de veure convuls, alimentat per aquella flaire etèria que pertanyia només als desemparats, ens deia, mentre nosaltres el creiem un il•luminat,o pitjor, pensàvem que en la seva malaltissa aparença hi havia quelcom de bogeria malsana.

Already it is an hour

Notes de text I: El Mercat

Fotografia original de Montse Esteba.

L’olor, aquella olor distinta.... Vaig saber anys mes tard que aquella era l'olor de les espècies, aquelles que la mare havia anat a comprar al mercat vell, el que hi havia al final del turó, envoltat de carrerons estrets i foscos, on de tant en tant, alguna rata somiquejava buscant alguna cosa que menjar. Què se li hauria perdut a la mare tant lluny de casa, en l’altra punta, quasi sortint de ciutat....? La veritat es que no ho he sabut mai que hi feia la mare comprant al mercat de les Severianes, el cert és que aquell dia de tardor, tot plegat tenia un altre gust, diferent, com en els dies que haurien de venir......

Camille, encara tenia l’esglai a la cara, potser el fred de tardor que el vent del nord ens regalava el feia encara més esblanqueït del que era; espigat, cap gros, galtes rodones i aquell deix que feia difícil d’entendre el que et deia, i el feia, també, de vegades distant. De tornada, havíem fet una aturada a la font, per refrescar aquella fugida, esbafegant, sufocats per aquella cursa desbocada. L’aigua freda, molt freda, era agraïda, potser massa perquè la fredor ens feia estossegar, mentre en ell, fent un apart, es recreava en els símbols de les escorces dels arbres; no el vaig entendre mai, jo en Camille...

Resoldre el problema

“....Com es van apanyar el benèvol president Roosevelt i el pèrfid Adolf Hitler per a restaurar quasi el ple treball en els sis llargs anys que van seguir a 1.933? Allò que finalment va resoldre el problema fou una enorme despesa deficitària que augmentà el deute públic. Aquesta història, tal i com jo acabo d’explicar-la, no es troba en gairebé cap de les tesi doctorals de les grans universitats privades després de 1970. (Evidentment, la ciència millora i desmillora)....”[1]

[1] Samuelson, Paul A. Adiós al capitalismo de Friedman y Hayek. 2008. Tribune Media Servicis. Publicat a El País 26-10-08.

Notes de text I: Els fogons

La mare bogia entre els fogons i enflairant la casa amb aquelles tardorenques olors, del carrer estant, es podia escoltar el seu neguiteig ara una olla, ara una altra, ara cal carregar el carbó de nou, que s’esgota entre tant de foc encès!, deia. Els esglais d’aquella tarda, en arribar a la punta del carreró havien quedat oblidats i aquelles olors, les resseguíem tot fent aquells moviments que el fumeig fa quan les músiques l’embadalien: cap un costat, cap un altra..., recargolant, com en una processó tardana, a tot el llarg d’aquell rengle de pedres i fang que n’era aquell llogaret. La mare no cantava, no n’havia sabut mai, però de cuinar déu ni do si en sabia, la mare! Aquella tarda tot semblava diferent, fins i tot les olors prou que conegudes, semblaven distintes, de menjars diferents, on es podia distingir la flaire de les verdures, tot i que ara, a més, si afegia una olor especiada, distinta, saborosa, però desconeguda......

Recordant Phaedra

Διομήδης

“.... Pal·las Atenea infongué aleshores força i valor al Tídida Diomedes per tal que excel·lís entre tots els argius i cobrés una fama gloriosa. Del casc i l’escut li féu resplendir un foc sempre viu, semblant a l’estel de la tardor quan emergeix del bany de l’oceà i rutila més lluminós; així era el foc que li féu flamejar del seu cap i les seves espatlles. I el va empènyer a llançar-se al mig de la brega, on els combatents eren més nombrosos....”[1]

[1] Homer, Il·liada. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. Llibre V, pag. 18

Nota de text I: Aquella vella porta

Aquella vella porta semblava tenir vida. Els cops plens de rovell regalimant sobre una pintura grisa, fosca, bruta, com desencaixada en un mur encara dempeus, de pedres velles també mal renglerades, s’obria al misteri de les ments infantils, les ments d’aquells nens enjogassats que una i una altra vegada, amb cada retruc de pilota, els semblava escoltar com un gemec darrera la porta on de l’orella estant, podien sentir el vent com xiulava per entre els forats, com un esglai quan la llum s’amaga darrera del carreró. Aquell miol que anuncia el misteri, espanta de nou els nins que, cames agafeu-me, surten a tota pressa deixant al terra aquell instrument amb el que havien torturat durant tant de temps la porta vella; com esperitats, augurant, que aquelles ànimes de la fosca, aquelles que escoltaven dins del mur havien decidit de sortir de passeig.

Notes de text I: Quan el gall canta

Amares els sentits al redós de la llar que sospira cendres, en l’amargor de les boires calmes que acomboien les vides al costat dels murs blaus que cicatritzen els camps. El campanar de l’església ja no sona, les hores han esdevingut mortes, quan les fulles seques pentinen el terra erm. Al carrer el silenci de la tardor que gemega per entre les pedres antigues, quan els crits de la canalla tornen a omplir els aires de sóns de frescor; mentre, la pilota castiga una i altra vegada la porta vella de ferro que, rovellada, aguanta els embats i llença sons metàl·lics que reboten en la calma. La vila tot just es desperta, oblidada en els camins que espurnegen els turons, quan el gall canta.

La montagne de l'âme

Fotografia original de Montse Esteba del Parc de Sant Salvador a Santa Coloma de Farners

“Aquesta és la seva terra i no hi ha raó per que no es comportin amb naturalitat, les seves arrels han estat enfonsant-se en aquest terra generació rere generació, sense necessitat que vinguis de lluny en la seva cerca. Respecte d’aquells que marxaren d’aquí fa temps, en la seva època no existia encara l’estació d’autobusos, i menys encara els cotxes de línia. Pel riu, calia prendre la barca coberta amb estores; i per terra llogar un carro. Si realment un no tenia diners, només podia comptar amb les seves sabates. Ara tots els que encara tenen un sospir de vida tornaran, fins i tot des de l’altra riba del pacífic, ja sigui en utilitari o en cotxe de luxe amb aire condicionat. Alguns han fet fortuna, altres s’han fet famosos, altres no son res, però han envellit i volen tornar. Al aproximar-se al final de la vida, qui no té nostàlgia de la seva terra? [1]

[1] Xingjian, Gao. La montagne de l'âme. Éditions de l'aube. Paris. 2000

Mancances i Virtuts

A poc més de 15 dies de campanya, els candidats a la presidència dels USA han vist com en el marc de la Universitat de Hofstra, a la localitat de Hempstead en l’Estat de Nova York, els seus nivells d’oratòria i solidesa del discurs evidenciaven de nou dues formes d’entendre l’Estat, les relacions internacionals, la política fiscal, la gestió de la crisi, etc. es posaven damunt la taulal; dos homes, dues maneres, dos estils, dos paradigmes.

El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l'esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.

El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.

Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se'n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.