dimarts, 30 de maig de 2006

El Matrimoni una relació hipotecària inventada pels bancs?

Avui, com cada darrer dimarts de mes, he fet la meva reflexió sociològica a Segre ràdio, amb la Mariví Chacón i l’Amador Alegre, un cop acabada la tertúlia, en la que aquest cop participàven vells coneguts com en Xavier Roca, Marta Alòs o Candi Villafañe.

Com que el dia 15 va ser el dia mundial de la família, avui m’havia proposat de parlar de la família des de la perspectiva de la ruptura, del divorci, aquest instrument legal, modern, que ja va intentar instaurar la II República, com a regulador de les relacions contractuals de la parella en les dissolucions de les societats limitades que es conformen.

Com que no me n’he pogut estar, he tingut que citar novament al grecs, i aquest cop he triat algú conegut: Plató, per a reflexionar sobre la pròpia institució del matrimoni, que de fet instauren com a figura jurídica els romans; així doncs en Plató en el seva obra capdal “La República”, descobrim com només ens parla dels anys de fertilitat per aportar nous elements humans a la ciutat, sense fer cap referència a la figura matrimonial.

El model de relacions humanes, ve impregnat pel procés de cristianització i pels valors judeo-cristians, que fan que hi hagi, de fet, una interiorització dels mateixos, tot i que només ho són respecte d’una part de la història de la humanitat, mediatitzada per la interpretació a través d’una determinada òptica. Com s’explica sinó que el propi Alcorà faci referència a la figura del divorci atribuint-li la possibilitat a la dona, tot i que ara es dona una interpretació sectària del mateix text i tenint en compte que els orígens són propers als textos que cristians i jueus empren com a substrat de la seva tradició?

En definitiva perquè en la història de la humanitat la llibertat en les relacions humanes entre gèneres o no, ha estat marcada per les necessitats tribals i mai s’ha donat un procés clar de monogàmia, tot i que en els darrers segles aquesta situació s’ha amagat sota signes d’hipocresia. De fet, com expliquen els antropòlegs les societats eren poligàmies, monogàmiques o poliàndriques, en funció de la configuració de gènere, però en tot cas, sense una institució que establís un imperatiu obligacional, que arriba de fet amb el Dret Romà i que ha impregnat les disposicions legals que s’han anat desenvolupant al llarg del darrer mil·lenni, vinculades fonamentalment a les relacions patrimonials.

L’estoneta radiofònica l’ha rematat una simpàtica nota d’humor introduïda per l’Amador, quan ha afirmat que el matrimoni se sustenta en la relació hipotecària i que de fet és un invent dels bancs. Una conclusió agosarada però buscant, com proposava Guillem d’Occan, la resposta més senzilla. Perquè ens complicarem tant la vida cercant explicacions a les coses, quan ho tenim davant dels nassos?