dissabte, 26 de juliol de 2008

Prestatges


Com quan revisem els fons d’armari, de tant en tant hi descobrim aquelles peces de roba, que potser, ves per on, tornen a estar de moda, perquè tot dona voltes per tornar al mateix punt de partida; si tens el plaer de poder gaudir de la millor companyia que hom pot tenir, a banda dels pocs amics que no es queden pel camí, com són els llibres, de tant en tant, doncs, remenant, descobreixes autèntiques obres mestres, escrits que ara, amb aquella experiència que et dona la vida, amb les aportacions que tots el que t’han envoltat t’han fet directa o indirectament, pots gaudir des d’una perspectiva distinta, diferent alhora, gaudint del llenguatge, però també de les reflexions que d’una manera horitzontal, confluents, es confessa des de la perspectiva d’una dona.

Els anys queden en la teva memòria a partir de fets o sensacions que estableixen un distintiu simbòlic que te’l fa recordar, a mi em passa amb aquell 81 que va significar quelcom en la vida del país, fins i tot, recordo quan, enrenous polítics a part, en una llibreria petita del carrer reial de A Corunya, potser ja n’hi deu de ser, vaig descobrir un llibre amb que entretenir aquelles hores mortes. Quan aquest regal del pensament arriba a les meves mans, el primer que descobreixo en aquella primavera humida, és el text de Thomas Stearns Elliot, el poeta i dramaturg angloamericà que ens regala l’autora, una catalana universal, amb el que ens obre a la seva manera de veure les coses; el fragment d’un poema d’aquell que es recreava en els simbolistes francesos Artur Rimbaud[1] aquell que ens diu: “...Aleshores jo aixeca una a una les vels. En l’avinguda, movent els braços. Per la plana, on jo havia denunciat al gall. A la gran ciutat, ella fugia per entre els campanars i les torres, y, corrent com un captaire sobre els molls de marbre, jo la prenia...” o com Paul Verlaine, aquell que ens diu: “Do, mi, sol – eh! Bonsoir la lune”[2]; Elliot que rep també les influencies d’Henry Bergson, o que es deixa impressionar per Dante Alighieri, ens deixa aquesta entrada a mode de dedicatòria en el llibre, on ens descobreix un paisatge, un paisatge personal, que sota el nom de “The waste land” (la terra perduda) ens diu:

“En aquella hora violeta, quan els ulls i l’esquena
s’aixequen de la taula, quan l’artefacte humà aguaita
com un taxi que latent s’espera,
jo Tiresias, encara cec, latint entre dues vides,
Home ancià amb rugosos pits de dona, puc veure
En l’hora violeta.....”

Un recurs simbòlic, amb el que l’autora[3] del llibre retrobat en les prestatgeries de l’armari que guarda els llibres ja vells, d’aquells editats fa quasi trenta anys enrere, ens ajuda a fer plaent la lectura de les paraules senzilles amb les que en la novel·la et delecta:

“T’observo, ara, assentat en la gandula, de cara al mar. Et miro de reüll, però tu no em mires. Si em miressis, faria com si no et veges. Però espero que ho facis. No ho faràs, tonto. Igual que quan ens barallem en l’estudi. Tu no te’n recordaràs. Perquè se’m quedes gravades certes imatges?....”

És bo redescrobir Montserrat Roig, el seu llenguatge planer, una relat madur, tot i la seva jovenesa, quan el va escriure estava encara en la trentena, que llegit quan abordes el final del teu mig segle de vida, t’aporta noves sensacions, nous detalls que et podien haver passat per alt en una primera lectura. Ara, a l’esguard de la calor, en el silenci calm de les tardes d’estiu i rellegeixes aquella frase: “Buvons à la salut du monde! ¡Buvons por los idiotas del mundo!."[4]

Potser així com Elliot , amb ella ens enllacem sense voler-ho amb la consciència de Bergson[5], quan aquest escrivia abans de començar el segle XX, al 1896 per a ser més exactes: " Què som nosaltres, què és el nostre caràcter sinó la condensació de la història que hem viscut des del nostre naixement, abans del nostre naixement fins i tot, donat que portem amb nosaltres disposicions prenatals? Sense dubte no pensem més que en en una part del nostre passat; però és amb el nostre passat, tot sencer, inclosa la nostra curvatura de l’ànima original, com desitgem, volem, actuem... ".




[1] Rimbaud, Artur. Illuminations. A New directions paperbook. New York. 1957. pag. 82
[2] Verlaine. Paul. Fêtes Galantes (1869). A Vollard. 1928
[3] Roig, Montserrat. La Hora violeta.Argos Vergara. Barcelona. 1980. pag. 63
[4] Roig, Montserrat. Id. Id. Pag. 144
[5] Bergson. Henry Louis. Matter and Memory. Courrier Dover. London. 2004