diumenge, 21 de febrer de 2010

Déjà vu


M’he deixat portar per la música, ho reconec, per aquella que refrega els encants dels bouzzukis, aquelles notes que regalimen Likabitos per damunt les oliveres com una fina pluja que et va xopant; sense adonar-me’n, la mà, la meva mà em desterra als mons del silenci, als mons indòmits que a redós dels temps el cancerber ens deixa a l’esguard dels homes, com un tresor que cal amagar. La meva mà, però, no pot descriure maldestra tota la infàmia, perquè seria com descriure el que som tots plegats, allò que engendrem des de l’atàvica consciència en les àgores peripatètiques. Es diria dons que l’ostracisme volgut i reconegut és una bona condemna si l’assumeixes com un bé propi, innecessàriament col·lectiu, que et permet de deixar enrere les misèries viscudes i qui sap, si les misèries a venir. La meva mà, deia, maldestra, no pot descriure-ho tot, ni tan sols el pensament que es destil·la com a reflexió permanent que en resulta de l’observació acurada i atenta, perquè no pot, perquè els dits encarcarats hores d’ara li ho impedeixen, com un regal de la providència que t’obliga a recrear-te en la música i en els somnis i descobreixes aquell “déjà vu”, aquell 1974 i els cants que lideraven les muses de l’olimp, com un gest cap a Athenea, mentre l’òliva guaitava i guaita i examina tot plegat en un vol silent per damunt les corones guarnides que lentament rodolen pels terres pedregats i eixuts. M’he deixat portar per la música, ho reconec!...