De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
divendres, 18 d’octubre del 2013
Sota les columnes...
dissabte, 28 de setembre del 2013
Són sons serens...
dissabte, 20 d’abril del 2013
Les étoiles brilleront
diumenge, 21 de febrer del 2010
Déjà vu

M’he deixat portar per la música, ho reconec, per aquella que refrega els encants dels bouzzukis, aquelles notes que regalimen Likabitos per damunt les oliveres com una fina pluja que et va xopant; sense adonar-me’n, la mà, la meva mà em desterra als mons del silenci, als mons indòmits que a redós dels temps el cancerber ens deixa a l’esguard dels homes, com un tresor que cal amagar. La meva mà, però, no pot descriure maldestra tota la infàmia, perquè seria com descriure el que som tots plegats, allò que engendrem des de l’atàvica consciència en les àgores peripatètiques. Es diria dons que l’ostracisme volgut i reconegut és una bona condemna si l’assumeixes com un bé propi, innecessàriament col·lectiu, que et permet de deixar enrere les misèries viscudes i qui sap, si les misèries a venir. La meva mà, deia, maldestra, no pot descriure-ho tot, ni tan sols el pensament que es destil·la com a reflexió permanent que en resulta de l’observació acurada i atenta, perquè no pot, perquè els dits encarcarats hores d’ara li ho impedeixen, com un regal de la providència que t’obliga a recrear-te en la música i en els somnis i descobreixes aquell “déjà vu”, aquell 1974 i els cants que lideraven les muses de l’olimp, com un gest cap a Athenea, mentre l’òliva guaitava i guaita i examina tot plegat en un vol silent per damunt les corones guarnides que lentament rodolen pels terres pedregats i eixuts. M’he deixat portar per la música, ho reconec!...
dilluns, 8 de juny del 2009
El valor de Fauré....

El record es basa, en essència en aquells detalls del llenguatge no verbal que ens van perfilant al llarg de la vida, però hi ha una bona part d’ ella, de la nostra vida, que es desenvolupa en aquell moment en el que ens formem com a persones, com a instruments socials, com agents de socialització per altra banda. Aquells fets que incideixen en els primers anys de la nostra vida, pubertat i adolescència, definiran, probablement, el que haurà de ser la nostra manera de veure-la d’entendre-ho tot plegat a partir d’aquestes experiències primàries, és clar que després hi ha tot un seguit de supòsits que també ens afecten, i com, però el cert és que l’impacta de debò el reben en aquelles edats primerenques en les que configurem, de fet, el nostre caràcter i la nostra perspectiva, el que de vegades també ens recorda la música, la bella música: Richard Wagner, Gustaf Mahler, Barbieri, Vives, Soutillo, Chapí, o com sempre l’inestimable Wolfgang Amadeus Mozart, el mestre, o com escoltar a ulls clucs “le cantique de Jean Racine” del compositor de Pamiers, Gabriel Fauré; com esgotar els records entre tanta i bella música, segurament mai...
dijous, 29 de maig del 2008
Paraula
.jpg)
ni música ni pintura
sinó paraula en el temps. " [1]
[1] Machado, Antonio a Juan Ramón Jimenez, poesia total y obra en marcha. de Cristóbal Garcia y Enrique Baena. Edi. Anthoropos. Barcelona. 1991. pg 15.
dimecres, 14 de maig del 2008
Viatge...

diumenge, 9 de març del 2008
Notes XII: Reflexió sobre la vida

Amb el neguit de saber-te vençut per la vida que avança inexorablement, dia a dia, hora a hora, instant a instant cap la senectut i de cop cap a descobrir que hi tens molta vida darrera, més de la que et queda per viure, i sents, et sents avorrit de tanta bogeria, de tanta pressa que t’abraça i et transporta, com els demés a mal viure el que et queda per viure.
Et venen a la ment les paraules de Dante[1] : ...Perquè sense amor i sense aplicació ningú pot dir-se filòsof, perquè ambdues coses son necessàries. I així com l’amistat per plaer o per utilitat no és veritable sinó ocasional amistat, com ho demostra la ètica, així la filosofia per plaer o per utilitat no és veritable filosofia sinó ocasional. Per on no ha de dir veritable filòsof qui per algun plaer tingui certa amistat amb la saviesa com molts hi ha que delecten l’oïda amb cançons i les aprenen i es delecten estudiant la Retòrica o la Música, i abandonen les demés ciències, o les defugen, quan en realitat totes son parts de la saviesa. Ni tampoc ha de dir-se filòsof el que amic de la saviesa per el benefici, com son els legalistes, els metges, i quasi tots els religiosos, que no estudien pel saber sinó per a guanyar moneda o dignitat; i que si els hi faltés allò que tracten d’adquirir, no perseverarien en l’estudi…”
[1] Alhigieri, Dante. La Divina Comedia. Seix Barral. 2004. ISBN8432227811. El Banquete III. El Paraíso. Canto XI
dijous, 4 d’octubre del 2007
...Un tren que no s'atura....

La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor
El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.
Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.
He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.
Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.
dimecres, 29 d’agost del 2007
Aixoplug

Com hauria volgut compartir aquells moments amb alguns amics als qui agrada aquest format poètic engalanat de música, quan que ja el sol havia eclipsat la seva llum i deixat pas a la lluna que llaminera treia el nas per sobre les parets d’aquell claustre per gaudir segurament com jo d’aquells instants. Un capvespre en que aquell testimoni de la historia de la nostra ciutat, que els Cavallers de l’orde hospitalària van deixar, ha donat aixopluc a l’art del Grup Boira, nom lleidatà, "a fe de listo", uns bons amics, quines veus afalaguen l’aire i els sentits, us ho ben asseguro.
dimarts, 28 d’agost del 2007
Estimar els detalls

Viure acompanyat d‘amics aquells moments en que la tarda deixa pas al crepuscle i ens atorga una visió d’un cel rogenc provocada per les altes temperatures, és un autèntic plaer per a compartir, només pel fet que trenca amb la tensió diària, amb aquell estrès del dia a dia que et tensiona en un més d’agost.
Acceptar la invitació d’un amic que et porta a un paratge que has vist tantes vegades però que ara et permet de redescobrir-lo de nou, admirant la bellesa d’aquell paisatge urbà que ens és massa conegut de vegades i alhora un perfecte desconegut, és a ben segur una de les millors meravelles que ens pot oferir el destí si som capaços de valorar el que l’amistat ens aporta quan la lluna plena inicia l’ascensió per damunt dels titans de pedra que semblen configurar les nostres ciutats.
Descobrir en el rostre amic la mirada de qui sap que t’agraden determinades aportacions, determinats fets, determinades situacions, si a més escoltes música, també amiga, pot representar aquella recreació dels instants eterns que es guarden permanentment en la memòria.
Us invito doncs, a perdre-us per la ciutat, amb amics, descobrir-ne els racons, i veure com qualsevol pot ser màgic i meravellós si se li sap veure els detalls, les coses petites, quasi insignificants, però mirant sempre amb els ulls ingenus i nets dels nens, i com ells estimar-ho tot, absolutament tot.
dimecres, 22 d’agost del 2007
De tant en tant...
Aquest estiu estrany hi ajuda potser, un estiu on algú és queixa de el calor tot i que se’ns assembla molt més als estius tradicionals francesos, on els màxims de 31º són segurament els màxim de calor que es pot esperar. Voleu dir que això no ens augura un setembre amarat de fresca? Jo crec que sí i una tardor, per fi veurem la tardor, aquella estació que ens havia estat oblidada en els darrers anys a la nostra extrema Lleida, que passava d’un estiu càlid a un hivern fredoròs.
Veurem groguejar les fulles dels plataners, poc a poc, dia a dia, sense que rebin aquell impacte, de creure’s estiu i amb les fulles verdes a caure en mans del pare hivern. Veurem, segurament, com marxen els ocells cap a terres més càlides, llevat això si de les cigonyes que han fet ja casa i estança aquí; veurem com els animals a casa amaguen el nas i la cua, tot anunciant fredorades. Diuen que el cos humà, està adaptat a aquests canvis estacionals que aquí, tot val a dir-ho, ens semblen estranys ja darrerament, però jo en tinc ganes, que voleu i encara ha d’acabar l’agost!.
Mentre tant amagarem aquella tristor sobrevinguda en la música i la poesia, gaudirem en volar a móns màgics on ens podrem recrear pensant només en il·lusions profundes, en sentiments i sensacions que amarin l’aire, també farem treballar el cervell en aquelles coses transcendents que conformen tot plegat.
dijous, 7 de juny del 2007
Volar
La trobada amb una amiga, a la que feia alguns dies que no veia, no gaires, lo suficients per tenir coses de que parlar i gaudir de la seva companyia una estona encara que hagi estat petita i comentar, com es diu la jugada i riure també una mica de les preses, d’algunes preses i de tot plegat.
I la música, retrobar-me amb els sons centre europeus, després de vint anys, quan Bulgària encara estava en l’òrbita comunista, però la seva cultura era apreciada, com tota la música que es feia als Balcans, des de l’antiga Yugoeslàvia fins a Romania, l’oferta cultural de La Caixa em portava per sorpresa, al mig de l’avinguda peatonalitzada de Blondel ( un marqués i militar francès que va iniciar obres d’infrastructura a Lleida) on presentava un concert dins del programa “música per a la integració”. Excel·lent, el só del violí combinat amb el clarinet, amb sons inconfusibles i les seves relacions amb Grècia, Turquia o Israel, fruit d’una rel comuna.
La ciutat s’ha omplert de sons diversos, de perfums diria jo aliens, però que omplien l’aire de fragàncies mediterrànies i europees, de la vella Europa, aquella que ens recorda d’on som, però també d’on venim i el que és més important, on anem; Sí, darrera de la caixa de mescles, escoltant i veien a la líder del grup com movia el cos al ritme i la cadència d’aquestes músiques m’evocava la meva joventut, i hauria volat, però la tarda havia d’acabar-la a la nova seu provisional del Museu Morera, el que per mi és ja Museu d’art Modern i Contemporani de Lleida a l'espera de la seva definitiva seu, en Jesús Navarro el seu director i amic, ho sap bé com ho penso.
Una presentació de l’obra gràfica de Guinovart, que, resident definitivament a Agramunt, i Medalla Morera de la ciutat de Lleida, ens oferia com a mostra de la seva creativitat, una aportació a la capitalitat cultural de la ciutat de Lleida. Parlar, després dels parlaments de rigor, amb retrobats amics i amigues, i com no també amb un amic l’Àngel Ros, que havia presidit l’acte.
Un dia, com us deia, amarat de cultura entesa en el marc del concepte del que és i representa una civilització, però també de les relacions amb les persones, de la paraula com a transmissora de sentiments i sensacions, una manera de fer poesia amb la vida, com diria una bona amiga.