dijous, 4 de febrer de 2010

Mira Bernabeu: Performing 2010


Mira Bernabeu, un fotògraf valencià que participa a la fira d’art per excel·lència: ARCO, en la seva edició de 2010, m’ha convidat a col·laborar en una “performance” que pretén de fer, amb gent del món de l’entramat de les arts, en aquest projecte, realitzat en col·laboració amb la prestigiosa galeria “Trayecto” de Vitòria, que està comissariat per Javier Duero, Bernabeu ha convidat a gent relacionada amb els diferents “estaments” de l’art contemporani: artistes, galeristes, col·leccionistes, institucions i crítics.

La "Performing 2010" de Mira Bernabeu, és un projecte documental que investiga el sistema de l'art contemporani, prenent com a punt de partida el contacte directe i la participació dels diferents estaments que el componen: artistes, galeries, col·leccionistes, institucions i crítics, sense oblidar l'espectador / usuari. A través de la col·laboració de professionals de tots i cada un d'aquests estaments es planteja la problemàtica existent entre els processos d'institucionalització de l'art i el paper que juguen en aquesta legitimació les mediacions tant dels "mèdia" com dels "públics", en una societat que s'ordena a través dels mitjans de comunicació i la producció de serveis. Per tant, tracta de reflexionar no només sobre aquells factors econòmics, polítics i socials que han influït al llarg de la història en la legitimació social de l'art, el qual ha tingut i té en el patrimoni i el col·leccionisme el seu corol·lari, sinó també sobre les transformacions del sistema que han provocat les condicions actuals i que afecten profundament tant a la producció com a la gestió o la comercialització.

La centralitat que la cultura exhibeix des dels anys 80, ha possibilitat, segons Bernabeu, fenòmens com les fires d'art, el boom dels museus i equipaments culturals o es 'anomenades "biennals", amb l'activació d'economies orientades als serveis, l'assessoria o la consultoria . Tanmateix, això no vol dir que hagi augmentat l' interès i el coneixement per les pràctiques artístiques, o que hagi augmentat el valor social del patrimonial, en opinió del creador, sinó que cada vegada es rep l'art com el resultat de les activitats d'un sector econòmic com qualsevol altre. La producció de visibilitat i l'espectacle que generen els escenaris de l'art s'han vist incrementats exponencialment, essent un factor important a l'hora d'entendre la cultura com un recurs econòmic més sense perdre (aparentment) l' estatus que tradicionalment li venia corresponent, és a dir , la seva aura. Aquest aspecte concret del canvi d'interès ha facilitat la consolidació de l'exposició, com a esdeveniment, sobre les produccions dels artistes, fins al punt que és difícil avui veure una obra fora d'un context comissariat. La indústria cultural ha canviat, i en relació a l'art contemporani la producció es centra més en l'esdeveniment artístic que en les pròpies obres d'art, convertint la cultura patrimonial en alguna cosa disponible, on a partir del patrimoni ja existent s'organitza l'esdeveniment. D'aquesta manera s'ha aconseguit, pensa Bernabeu, que les qualitats i importància tant dels artistes com del públic desapareguin; obtenint un públic poc actiu, gens receptiu o crític. El sistema, forçat pels índexs d'audiència, ha anat imposant la transformació del receptor individual, culte, especialitzat i amb coneixement a un mer usuari en massa, de caràcter homogeni.

Aquesta nova situació (encara que ja no tan nova ja que es ve produint des dels darrers vint anys) reforça per partida doble la idea principal d’aquest projecte: d'una banda la decisió que l'objectiu últim del projecte és la producció / collage d'imatges i vídeos de caràcter documental, i de l'altra, al desenvolupar el treball en l'àmbit d'ARCO, assenyalar a les fires d'art com les úniques estructures de difusió, promoció i comercialització de l'art, capaços de competir amb el biennals, finançat pràcticament en la seva totalitat amb diners públics; en la meva conversa amb l’artista, aquest em planteja un seguit de preguntes, com ara si crec en l’existència d’un grup de crítics especialitzats com a tal? De fet en aquest sentit, afirmo el meu convenciment en la seva existència i amb una molt encertada formació, una altra cosa ja és que les seves opinions i escrits puguin tenir la capacitat de transformar o incidir, llevat d’un selecte i reduït nombre d’ells. Quan em pregunta: com crec que es legitima una obra? La meva resposta abunda en el sentit que l’obra d’art es legitima per ella mateixa, no tant sobre la base de la qualificació que se li atorgui en els diferents àmbits: galeristes, crítics, historiadors, etc., sinó en el marc de l’acceptació que l’obra acabi tenint entre el gran públic. També em pregunta com crec que han evolucionat els sistemes culturals al llarg dels darrers vint-i-cinc anys?, i en la meva resposta refereixo que evidentment ens trobem en el trànsit d’un canvi de paradigma en lo social, havent descobert que el vigent paradigma s’esgota i està encara per a néixer el nou; en l’àmbit dels sistemes culturals passa el mateix, exactament el mateix al meu mode de veure les coses.

En aquesta entrevista Mira Bernabeu està interessat en conèixer quin és el meu parer sobre la situació de l’art contemporani en les societats de l’ anomenat capitalisme tardà? Per a mi l’art contemporani és nogensmenys que el fidel reflex de la societat en la que naix i es fa. La seva evolució esta aparellada a la societat mateixa i el seu contrast i la seva utopia també, només que en l’àmbit post modern o post industrial, els processos cronològics són vertiginosos i la capacitat de solidificació de tendències penso que ha variat notòriament. Desprès d’aquest interpretació de la contemporaneïtat l’autor s’interessa per saber si crec que ha augmentat l’ interès i el coneixement social per la pràctica artística? Certament n’estic convençut que l’art com expressió i com interpretació de la realitat social, de la mateixa manera que la culturització social, contribueix a conformar un estat d’opinió. I com no, no podia faltar alguna pregunta que ens relacionés l’art amb la gestió cultura i política i s’interessa per conèixer si considero que el sector de l’art contemporani és una industria cultural i si és així si penso que aquest sector està degudament representat en el pla de suport a les indústries cultures promogut pel Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya? Jo plantejo que el concepte d’indústria ve lligat a la conformació d’ofertes i en la concepció antropològica del termino aquest ha variat des de l’aplicació que de l’art hem heretat de l’edat mitjana, com a exemple d’un element determinador del missatge, però també de paràmetres estètics que conformaven un espai. La realitat, continuo, de les polítiques de cultura acostuma a reflectir els interessos particulars d’aquells que accedeixen a l’àmbit de la gestió, de manera que la correspondència i relació industria/polítiques culturals, en la mesura en que jo ho entenc, sempre es veurà afectada per aquella interpretació subjectiva.

Clar que no podia deixar de preguntar-me com crec que influeixen el valor dels índex d’audiència en el sistema artístic contemporani? Qüestió que des del meu punt de vista es planteja d’una manera clara i evident en la conformació d’un estat d’opinió, gairebé diria que de “classe” en el context artístic contemporani; De fet una contemporaneïtat de la que no pot obviar-se la crisi i és en aquest sentit que em planteja com afronto el meu treball en aquest àmbit, i la meva resposta no pot ser, crec jo més contundent: la crisi econòmica pot o no ser refugi de capital, però la tendència a prescindir d’allò superflu afecta sobremanera les professions que tenen com a valor afegit al pensament. I clou Mira Bernabeu aquesta entrevista com a part de la performance en la que m’inclou amb una pregunta interessant: Què li preguntaria jo als artistes, galeristes, col·leccionistes i institucions? I la resposta no podria ser una altra: els preguntaria si s’estan plantejant que ens trobem en un moment de canvi global, de transit de paradigma i si n’han pres consciència o no.