dilluns, 18 de juny de 2012

Triangulació estranya per imperfecta


Triangulació estranya per imperfecta, en la coincidència electoral: França, Grècia i Egipte celebraven comicis el 17 de juny, amb tres condicionants diferents, tant distints però tant pròxims alhora, tres països amb component mediterrània i que signifiquen hores d’ara el què i el com de l’actual situació de la regió.

França, que venia de canviar el sentit del “color” de la presidència de la república, en la persona d’un buròcrata de partit, un enarca, hom però, “comme d’habitude” el que dóna una certa garantia, l’anterior no ho era; ara, les legislatives, han evitat que l’escassa distància amb la que va ser “conquerida” la presidència aboqués a una formula coneguda com la cohabitació, però “els temps” han passat factura també a la UMP i el PS s’emporta el gaudi de la tranquil·litat d’una Assemblea Nacional de majoria propera al president, de manera que ara veurem com s’afronta la versió francesa de la crisi sistèmica europea que el president sortit va sortejar amb algunes mesures preses el 2009 i el 2011.

Grècia en aquestes legislatives “de repetició”, no ha fet sinó que alhora repetir o gairebé el resultat dels comicis que van provocar aquests i defineix tanmateix un mapa dispar, divers i fraccionat on ningú no és res sense l’altre i on Europa frisa per a que la sensatesa, en versió europea, prengui cos en la governança grega que malda per presentar-se dignament al món, però Grècia és la punta de l’ Iceberg de la deconstrucció a la que s’està sometent Europa, encara que sembli el contrari, una mena de plutarquia moderna, on res és el que sembla i els interessos creuats, encara que en diguin mercats, de vegades, les més, també tenen bandera, encara que l’amaguin, un còctel explosiu si el barregem amb una cleptocràcia encriptada durant les dècades dels Fons Estructurals i de Cohesió, però que arrela en les essències antropològiques de la dominació otomana, i no, no és cert que el cas grec afecti a la prima de risc del deute europeu, això és una llegenda urbana articulada interessadament, per altra banda.   

Egipte s’enfronta a una sort de democràcia orgànica, amb un parlament dissolt, una presidència de la república sota control militar i una societat que no sembla especialment molesta per l’adveniment i la governança des de la perspectiva islamista, una sort de república ataturcquianna, mentre duri, que serà poc, com ja varem veure a Turquia, per tant els aires primaverals que va omplir planes i planes de diaris i informatius, deixa pas a la islamització de les lleis i la societat en front de la militarització  de la vida quotidiana, veurem ara com es manté un equilibri entre ambdues tessitures, conscients que la força no només la tenen les armes i com es manté o es va diluint l’anterior posició respecte del seu veí Israel.



Albert Balada
Llicenciat en Ciència Política i Sociologia
DEA en Història del Pensament i dels moviments socials i polítics.