El valor dels mites

Els mites ens descriuen com les exegesis, aquella semblança exagerada de les mortals vides, teatralitzades, de manera que ens sigui visible aquella part de nosaltres que es maximitza. Potser resulta cert, com ens diu Daniel Simeon[1], que la alteritat viu en l’espai predilecte de la terra desconeguda, que recorre espais indestriables, absoluts, com els que ens descrivia Heròdot[2], tot parlant de com Pitàgores, iniciat a la vida jònica, creia que després de la mort es sobrevivia per sempre, gaudint de la completa felicitat.

No hi ha valors nous, ni transcendència post moderna que no arreli en les virtuts i els principis dels clàssics. Els models, un rere l’altre ens proven aquelles realitats pretèrites, aquells símbols que han recorregut la nostra civilització, la nostra raça, la humana, al llarg dels segles. Quan hom descobreix, com un misteri, quina és l’autèntica veritat de tot plegat, ens apareix sempre el clam de la vida feta història, com la llegenda de Minos, fill de Zeus, model exemplar de legislador antic, que es retirava cada nou anys a una muntanya per reaparèixer amb les taules de la llei, les taules, la llei, aquells valor, els principis que havien de guiar la convivència, la socialització.

Què és el que ens descriu Homer en la seva Il·líada[3], sinó el devenir d’una societat en conflicte permanent, en permanent sublimació de les limitacions i les frustracions humanes? Afrodita s’acuita a salvar al seu fill Eneas; com sinó hauria d’actuar una mare? El déu Ares, amb l’aparença del guia dels tracis Acamant, incita als troians a guerrejar; o no hi ha sempre qui sota l’engany incita a l’ altri? Hera i Atenea, armada per l’ègida, davallen plegades de l’Olimp amb la voluntat d’ajudar als aqueus, però finalment abandonen el combat i se’n van a l’estatge de Zeus; com sempre, els mortals, els obrers, els guerrers, se sotmeten als desitjos dels déus, com dels generals, per complaure’ls amb les seves vides, mentre ells són lluny del combat?.....

Els mites ens haurien d’ajudar a descobrir que és el que ens ofereix la vida, que ens ofereix el destí en aquesta realitat dual, de visions limitades, de misteris insondables que no ho són tant. Però, ailàs!, sempre l’home ha esdevingut llop per l’home, perquè el valor de la destrucció plau als esperits indòmits que veneren les piques d’ombres allargades quines puntes volen per damunt les espatlles...

[1] Simeon, Daniel. El mite d' Àfrica: els exploradors vuitcentistes i la seua visió de l'alteritat africana. Universitat de València. Valencia. 2002. pag. 95

[2] Eliade, Mircea. De zalmoxis a Gengis-khan: Religiones y folklore de Dacia y de la Europa Oriental. Edicionnes Cristiandad. 1985. pag. 35

[3] Homer, II·líada. Traducció de Montserrat Ros i Ribas i Col·laborador Joan Alberich i Mariné. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. pag 16

Les Termòpiles

Ὦ ξεῖν’, ἀγγέλλειν Λακεδαιμονίοις ὅτι τῇδεκείμεθα, τοῖς κείνων ῥήμασι πειθόμενοι (Estranger, assabenta als espartans, que aqui dormim el somni etern obeïnt als seus preceptes). (1)

(1) Simònides de Ceos, citat a Herodot, VII, 228. Batalla de les Termòpiles 11 d'agost de 480 a.c.

El món com a meravella

La cultura hel·lenística va crear, a través de la literatura una llista la de les set meravelles del món; eren unes circumstàncies en les que escrivia per exemple Antipatro de Sidon, al segle I a.c o en els annals de l’historiador i geògraf Herodoto, molt abans, al segle V a.c., on difícilment les civilitzacions i les cultures entraven en contacte sinó era a través de les accions de guerra i dominació, potser també a través d'algun viatger extraordinari, però el contacte natural només era comercial i tal i com s’entén el concepte, de l’intercanvi de provisions, primer des d’un model primitiu és a dir intercanvi directe, després per la compra venda.

En tot cas aquell llistat que contenia no pas set sinó vuit meravelles, vuit construccions significatives, sorprenents i magnífiques com la Piràmide de Gizé, els jardins de Babilònia, el temple d’Artemisa d’Efeso, l’estàtua de Zeus d’Olímpia, el mausoleu d’Halicarnaso, el Colós de Rodes, el Far d’Alexandria i el Zigurat (torre de babel) de Babilònia, ens porta a un model de coneixement cultural basat en la recerca, en els viatges magnífics i llargs, en una civilització que s’obria al món, un primer model de coneixement global, i de respecte diria jo, cap a la bellesa, on el blau del mar, de la mediterrània agermanava aquell concepte, assimilat a la deessa Afrodita, amb els noms que les diferents cultures li poguessin assignar.

Aquell concepte, des del meu modest punt de vista no és igualable ni assimilable, per molt que pugui semblar una bona acció turística, perquè el turisme no era precisament allò que inspirava els antics, en ells era una mostra de veneració cap a elements de la saviesa humana i de la bellesa, com havia apuntat, perquè sinó tampoc s’entendria que no hi haguessin inclòs l’Acròpolis atenenca, per exemple.

Ara, cercar les meravelles, com una competició, a veure que, em resulta no ja estrany per la manca d’aquell nexe, el blau del mar, que definia moltes de les passions, les filies i les fòbies d’aquelles cultures mil·lenàries, hem resulta un sense sentit; ara la força dels països o ves a saber quins factors faran que s’hagi de triar les 7 meravelles d’entre 21 favorites, sense tenir present que el món per si mateix ja ho és una autèntica meravella que compartim, potser uns més que d'altres, això sí, ara ja en aquest moment de mondialització d'una patent, la humana, com a civilització comuna amb variants locals o com aquella aliança de civilitzacions, que fa que aquest espectacle mediàtic sigui, això: un espectacle mediàtic, perquè tot en aquest món és, en si mateix una meravella.

Ai el màrqueting!